IX
Què saben els habitants del bosc on trobaran la trampa que espera subreptíciament la remor de llurs passos incauts? La terra sembla tota igual, i si la brolla creix a claps, és animant la perspectiva del paisatge. De sobte cruix el fullam, la terra perd l’equilibri i un esvoranc sorgeix sota els peus engolint el cos amb un gemec de desesper i d’impotència.
Així, en el terme d’un instant, es passa de la vida a la mort, de l’aire solcat de camins al fons de l’abisme sense claror ni sortida.
Helena arribà per aquest camí a la boca del parany. Passava distretament els ulls per les planes del diari. De sobte els deturà, solcats per l’esglai. Clavà els dits en el paper. De la grisalla de ratlles tupides i feixugues brollà aquesta notícia tallant:
Dintre pocs dies sortirà cap a Z… (Austràlia) l’arquitecte Jordi Mireval. Forma part del grup de tècnics que intervindran en la urbanització d’aquesta ciutat, centre d’una vasta zona cotonera, la transformació de la qual és considerada una de les experiències més interessants dels nostres dies.
Res més. Sense amples titulars ni més extensió que la transcrita. Dormitava confosa al costat de les altres, allisada pel pes de les columnes copioses i monòtones. Ja n’hi havia prou, però. Helena hi precipità el seu món. Relliscà al fons del seu misteri. Sentí que l’aire li fallava. Durant uns pocs instants restà paralitzada, amb el diari a punt de caure-li dels dits i la gorja estreta per una angoixa seca. El buit s’emparà del seu cervell, s’estengué ràpidament pels músculs. Sentia un cop sord que s’escorria pel seu dins en un davallar sense límits. I es desplomà de cara als vidres del balcó, lassos de tant fer-li tentines.
Quan Helena recobrà els sentits, l’habitació nedava en la penombra. Es trobà el front lleugerament suat. La feblesa la desarticulava, recobria de boira els seus sentits, l’enfonsava en una inconsciència vaga. Provava de fugir dels pensaments, però aquests acudien amb una insistència agafatosa. Martellejaven en un sol indret, establien zones encallades; guaitaven al fons dels ulls, els quals esdevenien d’una fixesa inquietant. Per sortir d’aquests embussos, brandava el cap violentament, embrutint-se de desordre i de sofrença.
Helena encara no s’havia refet de l’esllavissada dolorosa produïda per l’escena del llibre. Adriana tractà de dissimular. Endevinava la part d’il·lusió vivificant que Marta matava amb la seva intervenció enverinada. Callà i s’esmunyi apressadament. Helena li feia llàstima. La veia enfonsada en una crisi, sense voluntat ni geni per a superar-la. Volia estalviar-li constatacions o sospites que haurien contribuït al seu agreujament, i, per altra part, considerava que només se’n sortiria deixant que la crisi fes el seu camí, absolutament lliurada a ella mateixa, a les seves possibilitats i als seus esforços. D’ací en trauria el seu guariment o la càrrega a perpetuïtat de la seva impotència. Dissuadint-la o encaminant-la en el sentit que fos, no se’n trauria res. Era una naturalesa de ressons, i l’ajut d’altri continuaria la missió de despersonalitzar-la. Avui obeiria els qui l’aixecarien, i demà, per la mateixa llei, ho faria amb els qui la inclinarien de bell nou a la confusió i al buit.
I així vivia Helena, lliurada a les seves forces contradictòries, sota el pes angoixós dels darrers esdeveniments, engrandits desproporcionadament per la seva naturalesa impressionable.
Mireval veia Adriana. Aquest pensament l’obsessionava. Amb el plaer morbós d’esgratinyar-se el propi mal, n’extreia totes les conseqüències humiliants de reducció que podien ferir la seva intimitat trasbalsada. Per altra part, el seu amor propi excitat s’hi rebel·lava. No es resignava a la disminució a què la sotmetien els fets, a la pèrdua del relleu que havia cregut assolir manta vegada. D’una posició a l’altra, rodava amb alçaprems i desmais, establint un cercle viciós en què anava consumint les seves poques energies.
La revifalla ocasionada per la rebuda del llibre fou tan miraculosa, però, que, malgrat l’esfondrada produïda per la revelació de Marta, en restà, tanmateix, alguna cosa. No tot mor ràpidament en els esperits que tenen necessitat d’esperança. Després de moltes reflexions, arribà a justificar-la pel natural interès que Adriana despertava. Era comprensible que Mireval la considerés.
Adriana, però, no l’havia absorbit del tot. Encara pensava en Helena. Qui l’obligava, si no, a enviar-li el llibre? I Helena s’agafava a aquest pensament com si representés la seva sola salvació. Quan l’allau de reflexions la soscavaven, però, requeia en un aplanament més greu. I entre aquestes reflexions hi havia el cop terrible, dur, total, de la notícia del diari. Ací l’esperança perdia tota possibilitat. Aquella nota tan senzilla, vana per a tanta gent, per a ella era la mort, una mort tràgica i irremeiable. La sentia apuntar en el seu desmai, la veia avançar en els residus d’il·lusió, els únics que encara podien comprometre una voluntat de retrobament. Amb la partença de Mireval les ombres obturaven el cervell, li arrabassaven tot intent de coratge. Tractava d’aclarir amb explicacions un fet que s’obstinava a no voler-ne. I com que la lògica no s’adaptava als camins que assenyalaven els efectes del tracte, tractava de copsar-la en causes més subtils adreçant-se als factors personals que integraven el seu món, a llur limitada atracció i manca de suficiència. Res no li semblava tan clar. Ara ho entenia. Com no hi havia pensat abans? Per a Mireval ella no representava res. Era un accident lleu en la vastitud del seu tracte. La seva vida era feta d’interessos permanents, de qualitats altes i exemplars. I ella fulgurava escassament, com una cuca de llum enclotada entre la brossa. Sí, era cert; l’acollia amablement, li feia un lloc a les converses, li enviava llibres… Què representava, però, tot això per a un home acostumat a ésser deferent? Donava la part exterior del seu tracte, no es comprometia de cap fibra. El seu error havia estat de fonamentar en aquests trets episòdics les raons més delicades de la seva intimitat. Ara ho reconeixia. Fonamentar-les i exaltar-les. Com més avivava el seu fervor, més creixia també l’objecte del seu origen. Aquest havia arribat tan alt, que ella ja no l’abastava. D’aquesta desproporció havia de néixer l’esfondrada. Ahir encara era possible un esforç, un risc que l’emplenés de categoria als seus ulls. Commoure la seva altitud amb una prova agosarada. Llavors podria projectar-se al seu nivell, copsar el ressort d’una atenció que mai no li havia estat atorgada. Avui ja no hi havia res a fer. Aquella partença era anorreant. Qui sap el temps que restaria allà baix! Potser tota la vida!
La lògica havia trobat el seu enfilall. Per aquest camí, Helena l’obeïa. Sentir-se desvalguda davant un revés impensat, presenciar la direcció dels factors pseudo-consistents elaborats en les estones d’optimisme, en això Helena ja hi estava acostumada. Reconeixia el seu fat, l’estigma impressionant de la seva vaguetat anímica. No era ningú, menys que els desqualificats per les lleis o la fortuna. Aquests trobaven iniciatives per a sobreviure a llurs mals, per a oposar-se als complexos insistents de llur reculada. Ella no podia oposar res, lluitava amb un gegant valent-se d’una espasa de cartó que ara sentia reblanida a les mans. I anava pel món amb allò, esgrimint-ho com una eina acerada! La febre li cremava el front. La fosca circumdant s’afegia a la fosca per on ella navegava. Al costat de les darreres reflexions, les idees de modernitat queien als seus peus com escorces esblaimades; arribaven al sostre amb un so fals que ella sentia percudir pell endins amb ressons de sarcasme i de vergonya.
L’havien avisada per anar a sopar, i Helena refusà al·legant que no es trobava bé. La remor de la taula li arribava amb un so llunyà, com la vibració d’un món que ja no la representava. Ara sentia les seves germanes a l’habitació del costat preparant-se per sortir. Llurs veus tenien accents estranys, inflexions esmorteïdes i profundes. S’adonà que encara tenia el diari als dits. El deixà sobre la tauleta. Caminava amb passos vacil·lants, boirada de rodaments de cap. Es deixà caure sobre el llit a recer de la claror moridora del llumet.
Les parets reposaven en un silenci corpori. Les aigües del mirall s’enfonsaven en un celatge tèrbol. El penja-robes dormia en un reco, ple de lasses penjarelles. Al seu costat unes fotografies clavades indolentment entelaven la seva brillantor, esborraven el clarobscur de les seves formes. Agità el front amb un impuls heroic, revoltada contra la pròpia feblesa. Després recaigué de bell nou, víctima de la depressió que la desmadeixava. Pensava en ella mateixa, en Mireval, en el seu abandó, en la joia d’altri, en el poc que restava d’ella; pensava, en fi, en tot el que podia ajudar a augmentar el seu desordre.
De tot aquest trasbals exhauridor una idea es perfilava amb una netedat progressiva: la de la seva poquedat. Era una ombra vacil·lant, justament allò que no volia ésser: una vida sense nord, minsa i mediocre. Mireval sempre l’havia vista així. L’esguardava en to menor, s’avenia a escoltar la seva veu disminuïda. I ella que vivia per a encarnar interessos elevats, per a sentir-se èmula de l’admiració que l’arborava! Era on no volia arribar mai, a la buidor definitiva. Veia els ulls de Mireval auscultant-li minuciosament el pit i dir després, allunyant-se lentament: «Exhaurida, exhaurida».
Aquests mots li cremaven el cervell, l’atansaven a la follia. Tot el que hi havia en ella de viu i repel·lent s’aixecava en una agitació impetuosa. «No, no: això no!», articulava amb un desesper il·limitat. No s’adonava que la veu revelava a l’exterior el fons crepitant del seu desgavell.
A l’entorn d’aquesta idea fixa aplegava tots els ressorts de la rebel·lió. Es defensava d’un abandó sense glòria, d’un esborrament mesquí, sense gallardia. L’imperatiu de volar per damunt del marasme, d’inscriure un gest singular a la grisor dels seus actes, sorgí amb una força obsessionant.
Sortir de l’empetitiment, classificar-se d’un sol gest en el quadre de les valors temperamentals: no hi havia altra sortida. O això, o la ruïna moral per sempre més, sentir-se arrossegada per la vida, minsa i despersonalitzada. I això aviat, per tal que ell ho sabés, que tingués temps d’adonar-se’n.
Amb aquesta conclusió Helena havia trobat la canalització de les seves imprecisions, dels seus afanys orbs i exasperats. El malestar esbargit per tot el cos es replegà en un punt agut i inquietant. Aquest punt, el sentia barrinant-li el cervell, penetrant-lo ardentment de banda a banda. «Un acte ressonant, un acte ressonant…», repetia en una onada de deliri. I caigué en un ensopiment vertical, asfixiada en l’abraçada còsmica dels motius que eixelebraven la progressió del seu desordre.