III

Un dia Marta comparegué amb un collar de perles de corall vermell. Hi jugava distretament amb els dits com si es tractés d’un objecte del qual tingués el costum. No hi donava cap importància: diria’s que no se n’adonava. I el cert és que no tenia altra cosa al pensament. No ignorava l’efecte que havia de produir la presència d’aquell objecte, les suspicàcies que havia de despertar, i, amb l’instint segur que li donava la coneixença de la casa, decidí envestir la sorpresa de front, afranquir la situació des del centre, emparant-se en l’estat de fet i preparant les defenses per tal de mantenir-lo.

La mare l’esguardà aterrida. La sang li envermellí el rostre. Amb el reflux s’esgroguissà i s’emplenà de lassitud. Ni esma no tingué per a preguntar-li d’on l’havia tret. Recordà la presència de certs perfums al tocador, alguna capsa de bombons abandonada per la cambra, una maragda que rodava pels seus dits… Tots aquests objectes eren mig ocults, mig mostrats. Llur aparició era gradual i llur visibilitat, progressiva. Les al·lusions a llur procedència eren contestades vagament, amb arronsaments d’espatlles i justificacions arbitràries.

La mare en sofria. S’emboirava d’un pressentiment al qual no volia donar crèdit. Enrigidia els esguards, els carregava de retrets. La seva prevenció, però, no produïa cap efecte. L’ànima de Marta era repel·lent, s’havia elaborat una utilitat i s’adossava al seu guiatge defugint els entrebancs i les reconvencions enutjoses. A cada repte maternal oposava una nova forma de persistència. Del designi secret passà a l’ocultació especulada, al descuit intencionat, a l’exhibició, en fi, reveladora.

La presència del collar brillava com un insult, com una invitació al reconeixement, penjada sobre la feblesa maternal. Adriana se n’adonà i s’atansà calladament al costat de la mare. Els seus ulls llampeguejaven de menyspreu. El misteri s’hi barrejava. L’alè pecaminós que es desprenia de l’actitud martellejava la seva confusió. Ja tenia quinze anys, i sentia l’abaltiment maternal rebolcant-se en el subfons bategant del seu endevinament exaltant-la de rubor i de tendresa.

—I no te’n dónes vergonya? —digué a la fi la pobra dona, recollint les poques forces que li restaven.

Anava a afegir: «Ets una descastada!». El record del marit, però, li solcà el pensament i li negà els mots a la gorja. Caigué en un atac de llàgrimes. Marta restà impassible al seu davant. Esguardava els esforços d’Adriana per a apaivagar-la. La seva presència la molestava. Si hagués gosat l’hauria allunyada amb una empenta. Els seus ulls, però, la retenien; li infonien una vaga quimera. Per què no se n’anava? Hauria volgut que la deixés sola. Tractà de fer-li-ho comprendre. Adoptà un posat de compunció; endolcí el gest tant com pogué i féu acció d’atansar-se suplicant:

—Deixa’m!

Adriana es desféu dels braços de la mare; s’aixecà lentament sense deixar d’embolcar Marta amb un esguard espurnejant. Quan passà pel seu costat li digué en un to penetrant:

—Té; ara mata-la si tens valor.

Marta flanquejà el dolor maternal, l’embolcà amb el llenç emotiu de la seva companyia, l’atordí a records, a protestes. En aquest braceig desplegà una gran habilitat. El desesper matern trontollà, s’arrupí sota l’allau afectuosa de la filla. El pes del convenciment l’anorreava. Marta ho aprofitava per a afermar la seva posició. Aquesta la transformava en reaccions que sortien dels seus llavis com causes lenitives. Ell era bo, tenia més edat que ella, l’estimava. Ningú no n’havia de saber res. Era una inexperiència que remeiaria tota sola.

Marta encoixinà la seva mare dins el seu esfondrament, li tornà el plor i la protesta inútils. Aconseguí la seva immobilitat, sense la qual el marge de les seves solucions hauria tingut una sortida difícil. Triomfà del seu intent d’imposició. La seva força venia del relligament del seu esperit oposat a la manca de contorns de la casa. Aquest esperit es produïa per graus, per zones escalonades, tapant amb un joc de plans els espais que descobria amb un altre. Arrossegava de la infància el costum de protegir-se tota sola, i ara el sentia brollar naturalment com un signe sorgit de la pròpia espontaneïtat. La seva tortuositat era instintiva, car afectava, sense que pogués remeiar-ho, els indrets més vius de la seva persona. Sentia que estimava la mare, i no es podia privar d’especular amb el seu afecte. De petita n’extreia, potser sense adonar-se’n, la utilitat de la seva companyia; després, cada vegada més netament, la consciència de la que ella li proporcionava. Apreuà la mesura d’aquest sentiment especulatiu, sobretot durant el curs de les seves sortides. La mare, sola, abandonada al marc sense suport de la casa, s’inclinà devers la petita. Marta veié en aquest balanceig tota la feblesa de l’actitud maternal. Si hagués estat dona d’impulsos generosos hauria cuitat a socórrer-la, a tornar-li l’assistència que la seva edat ja podia oferir. No hi acudí, però. Continuà sortint i esguardant com la soledat que minava la base d’aquella malaurada existència eixamplava el camp de la seva indefensió. Ningú com ella no coneixia el sentit de confessió tàcita dels seus esguards i dels seus besos. Les altres eren massa petites. Quan volgués tornar-hi no li costaria cap esforç.

El domini d’aquesta convicció decidí Marta a donar la batalla. I el triomf l’acompanyà. La mare encomanà al silenci i a l’abaltiment allò que no es veia amb cor de mantenir en l’acció. Callà, enfonsà el cap. Marta la deixà lliurada a la seva confusió i es retirà a la seva cambra.

Endavant Marta posà una cura subtil a no deixar-se perdre cap esquinç de la posició guanyada. La seva estratègia abastava tot el front. A part els obsequis que apareixien de tant en tant, cap altra singularitat no revelava el fons equívoc de la seva conducta. Usava de la llibertat que li calia en forma hàbil i convenient. Part de fora no desvetllava cap suspicàcia. Part de dins ho tenia tot previst. Cultivà de bell nou el tracte afectiu i íntim de la mare, ara més madur que mai. L’emplenava d’afalacs, de tendreses. La pobra dona, àvida d’una companyia adulta, apaivagava en aquell tou de miraments la sequedat del seu viure. Es deixava envair, commoure. El mar de comprensions per on navegava la inclinava a la disculpa i a la resignació. Era un repòs que se li oferia a l’hora en què menys el sospitava. Marta neutralitzava així les reticències i les males cares que inevitablement haurien sorgit arriscant-se tota sola al manteniment d’una conducta intransparent.

La primera a sofrir els efectes d’aquella absorció maternal fou Helena. Acostumada als acolliments preferents, s’adonà immediatament del canvi. L’afecte que ella havia conegut total, i que no havia deixat mai d’acompanyar-la, ara es desplaçava. No es sentia esguardada amb l’atenció d’abans. Les carícies no trobaven el mateix ressò. «Apa, Helena: ja ets massa gran», escoltava de tant en tant per resposta quan la recerca de manyagues la portava als braços de la mare. Descobrí el setge de Marta i es sentí garfida d’una irritació sorda. En desconeixia la finalitat, però una onada d’animadversió es desvetllà del fons de la seva puresa. No s’avenia a la pèrdua d’aquell caliu, que la seva mare ja no fos «seva». Conegué el plor amarg de la desemparança, esdevingué distreta i ullerosa. Allò no era una simple substitució: era un robatori.

Adriana endevinà el sentit dels sospirs d’Helena. L’envoltà de dolcesa. Amb l’instintiu olfacte del seu despertar a la vida, mirava aquella entesa com una sostracció traïdorenca. La incorporació del desequilibri familiar al domini de la seva percepció s’efectuava a batzegades llampeguejants i trasbalsadores, de cadascuna de les quals eixia més acerada, més enfortida d’emocions i de sentiments. Semblava que, en aquelles experiències, tan poc aptes per a una naturalesa adolescent, ella hi anés formant el seu caràcter. La casa se li presentava com un món hostil girant en l’òrbita dels seus recels. En lloc de cercar-la per acollir-s’hi, mirava de defensar-se’n. Era el contrari de Marta. Els interessos de l’una i de l’altra eren divergents. Marta necessitava de la casa per tal de nodrir les seves direccions i d’assegurar la seva protecció. Adriana se n’isolava tant com podia per tal d’encaminar-se a una salvació hipotètica. Aquesta salvació era la independència. L’atmosfera familiar li resultava feixuga. Esguardava Marta amb els ulls indiferents i podia besar la seva mare sense cap exaltació emotiva. Decididament el seu món no era aquell.

Adriana s’orientà a la recerca del seu medi. S’atansà a Helena amb un gest de protecció. Arrecerava els seus planys, la seva tristesa profunda i quieta. Helena trobà alleujament en l’aproximació comprensiva de la seva germana. Ambdues es necessitaven i s’apuntalaven mútuament per no caure en el desordre. Adriana era vivaç, de reaccions sobtades i precises. Helena se sentia vacil·lant, insegura de les pròpies forces i del món que bategava al seu abast. Convalescent encara de la seva desemparança, trobà en els braços d’Adriana una vibració que la convulsionà. La troballa d’aquesta força fresca i expectant empeltà al seu retraïment nodrit d’ombres temoregues i d’horitzons confusos un gust imprecís per l’audàcia i les actituds resoltes. Admirava la seva germana com el desposseït del sentit del ritme admira el dansarí. D’aquest entrecreuament de reciprocitats nasqué una amistat compacta, ultrafraternal, una unió potent i defensiva contra les posicions assolides per Marta.

Miquel creixia confós entre el carrer i els companys, absent al joc de passions de la casa. Aquesta arribà a trobar els galzes d’una aparença normal en la canalització complicada de les intimitats respectives. La inestabilitat té els seus espillismes de solidesa. Aquests, com els entrelligaments dels equilibristes, reposen en una sensació de seguretat. De tant en tant, però, la fallida d’un suport produeix esllavissades que ratllen l’espai amb una paràbola de tragèdia.

Així que pogué, Adriana s’arriscà a mesurar amb el vent la prora de la seva existència. Sentia l’apetència de camins nous, d’espai, d’horitzons expedits. A casa s’ofegava d’enuig i d’estretor. Entrà de secretària a la gerència d’un Banc. El contacte amb l’exterior l’oxigenà d’atractius, donà una finalitat a les seves esperances. Al cap de poc temps, la vida xarbotant que l’empenyia a la descoberta havia trobat el seu punt de mira. Els angles focals del seu caràcter s’enriquien acceleradament amb les orientacions més brillants que solcaven el llom dels dies. Vestia sense afectació, amb robes clares i originals que li donaven un aire de distinció i d’asèpsia. Treia profits de pertot on es projectava: del cinema, de les lectures, de la varietat oscil·lant entre el treball i la conversa. La seva activitat no coneixia límits. Quan arribava a casa portava l’alè fresc del carrer com un ròssec que encatifava els seus passos. Helena s’hi delectava amb la desclosa vivent de tot el seu ésser. Escoltava les confidències de la seva germana i li obria les seves amb un desig d’emulació enroscat a les frases.

Sovint sortien plegades. Barrejaven les experiències i sotmetien les descobertes a intercanvis laboriosos. Helena n’extreia resultats utilíssims. El guiatge fraternal inclinava la seva personalitat al gust de les formes noves.

Una apreciació elemental actuava a la base de totes llurs preferències: la distinció entre el nou i el vell, el modern i l’antic, l’antisentimental i el romàntic. Dirigides per aquesta mecànica simplista arribaven a resultats desconcertants, a intuïcions profundes en el discerniment de les valors circulants i de llurs reflexos.

Quan feien la coneixença d’algú, l’esguardaven com un intrús, amb una certa insolència; el sotmetien a una mena d’examen del resultat del qual depenia la sort reservada al seu tracte. Si el presentat era un home, la insolència era esclatant. No s’escapava ni un detall de l’observació reticent d’aquelles devoratrius de coneixences. A l’hora privada del balanç el personatge era mutilat, esmicolat, reconstruït, abandonat o aprofitat, segons els seus dots o l’efecte que havia produït.

Adriana era una mestressa insuperable en aquest art de revisar el proïsme. El seu judici penetrava les zones interiors del gest, abastava els replecs més subtils de la intenció. L’àrea d’expectació en què la situava la naturalesa afavoria considerablement l’acuïtat d’aquest exercici. Helena s’ordenava en una bellesa de línies reverberants. Al seu costat, la vivacitat d’Adriana quedava una mica apagada. Les atencions masculines obeïen la lògica de l’esclat, es pronunciaven invariablement del costat d’Helena. Aquesta preferència l’acostumà tot seguit al desmenjament, al plec revelador de l’enuig pel costum de l’homenatge. Els seus ulls s’obrien amb desencís i els seus llavis es plegaven en una línia depressiva. Aquesta manca de dissimulació desplaçava l’atenció masculina als dominis d’Adriana. Aquesta no manifestava cap sorpresa pel canvi d’orientació. Diria’s que l’esperava. Coneixia aquest fenomen per la inveterada exactitud de la seva reproducció. Més sagaç que la seva germana, deixava que les atencions s’afermessin, que la conversa prengués cos. Durant l’etapa de passivitat, estesa al peu del sòcol preferent d’Helena, collia, fins sense voler-ho, trets i rastres que després fornien el seu arsenal agut i espurnejant. La bel·ligerància d’aquests contactes era proporcional a llur interès. Els confonia o els exhauria lentament, segons llur contingut o llur resistència. La resta pertanyia a la zona privada del balanç, on els profits eren escatits, i els interessos, catalogats. Helena hi diluïa el seu plec d’enuig i es nodria de les observacions d’Adriana. Ambdues es delectaven en el regust de la pròpia experiència: Adriana amb una actitud creadora, Helena amb un mimetisme aguditzat.

Miquel havia entrat al despatx d’una companyia d’assegurances. La transformació del carrer enjogassat de la infància per la fesomia incitant de la ciutat posà aires de somni als seus ulls girats eternament envers la distracció.

Aquest contacte amb l’exterior obrí noves perspectives a les noies. El rebien com un oreig que bandeja neguits i malsons. La casa dormia a llurs petis momificada en un parèntesi silent. Al fons el drama continuava el mateix; la invasió d’atraccions, però, el feia sentir d’una manera menys feixuga.