VIII

De tots els sentiments coercitius, el del ridícul és el més aplanador. Esborra les reaccions, enerva, dilueix, anul·la. Helena el portava incrustat a la pell com una xarxa obsessionant i corrosiva. El cop d’ala esguerrat del seu vol la precipitava com un plom a les profunditats de la vergonya. Era sola a sentir-la i sola a defensar-se’n. La soledat l’anorreava. Els esforços que feia per escapar-se del seu desemparament morien abans de poder esclatar. D’aquest braceig amb la impotència naixia un turment amarg i penetrant. Com més giravoltava al seu entorn, més difícil li semblava de sortir-se’n. L’esguard se li tornava consirós; la veu, esmorteïda.

A casa ningú no li parlava de res. Un pacte tàcit la protegia. Tancat el camí de les al·lusions, la seva presència s’enclotava a poc a poc en una lentitud llunyana. Passava entremig d’aquell silenci arrossegant el seu esfondrament com una ombra taciturna.

Adriana semblava no haver-se’n adonat. Extreia la seva comprensió del record de la seva antiga aliança. Així ajudava, a la seva manera, aquella ànima vacil·lant a deslliurar-la de l’obsessió de la caiguda. Per ella els propòsits no queien mai. Les seves fallides s’esmenaven amb el recomençament.

La mare li parlava sense inflexions de retret. Semblava haver-ho esborrat del record. Només Marta mantenia en el fons de la seva actitud un deix inalterable de desdeny.

Helena vivia automatitzada al nus de pauses i de dissimulacions del seu voltant. La seva posició visible no havia variat en res. Continuava estacada al complex de domini que limitava les seves accions. Les altres, amb un cop audaç, havien trencat els lligams de la submissió filial. Ella encara els havia afermats. Els seus passos eren vigilats; les seves sortides, controlades. Malgrat la subtilitat d’aquests espiells, no deixava de sentir-se’n disgustada. Llanguia considerablement. A estones se sentia defallir. En l’abandó d’aquests rodaments començà a pressentir el fons de voluptat de la inexistència.

En el transcurs d’aquesta onada depressiva, un matí arribà un paquet a nom d’Helena. L’esguardà buida d’interès, com si no anés per a ella. D’on devia procedir? Qui podia recordar encara la seva existència? El senyal masculí de les paraules de l’adreça l’omplí d’un pressentiment sobtat. Sentí la curiositat avivada. L’obrí. En la precipitació d’aquest impuls bategaven tots els gèrmens de la crisi, les esperances insotmeses, els somnis redivius, tot l’arsenal de pòsits insolubles, refractaris a la devastació del desencant. De l’embolcall del paquet sortí un llibre. Els ulls se li emplenaren de llum. Repetí el títol sense acabar de llegir-lo: L’amant de Lady Chatterley. Aquest nom la trasbalsà de records. Només per aquest sol detall hauria reconegut la procedència. No podia venir d’enlloc més. N’havien parlat amb Mireval. Esdevenia cert el pressentiment de l’escriptura. Uns mots traçats en una targeta apareguda entre els fulls del volum li portaren, per fi, una certitud que ja era ociosa. Passà d’un món a un altre món. Un nerviosisme reactiu es desvetllà del fons de la seva lassitud. Es passejava el llibre per les mans, bressolada per un revifament que li semblava impossible enmig del terrabastall de l’ensulsiada.

Parlà de Lawrence a Mireval pels elogis que n’havia sentit fer a Adriana. Ocultà la font d’informació, però reproduí els mateixos termes recollits en l’entusiasme de la germana. Això devia ésser el primer dia que sortiren. Potser no n’havien tornat a parlar mai més, ni de cap més llibre. Ara, al cap de mesos de no haver-se vist, l’arribada d’aquell present li semblava d’una extrema delicadesa.

Retrobà el camí de l’antiga vibració. No, ell no l’havia oblidada! Malgrat el to diferent de llurs vides i de la interposició de les seves germanes, sobretot d’Adriana, el seu record no s’havia esvaït del tot. Comptava. Per què l’enviava precisament a ella, el llibre, i no a les altres? Això, en la boira del seu estat, li semblava convincent. La tornava a l’òrbita del seu amic, a l’esponjament que en ella es despertava. Es penedia d’haver-se’n retret sense motiu. Total: per què? Per defensar-se d’una admiració que vivificava els seus sentiments més nobles, sense tenir en compte que queia en la desorientació i en la torpor. És clar que els recels que vigilaven la pròpia consideració es rebel·laven irats perquè aquelles falles no fossin vistes. I era per nodrir aquella falsedat que es condemnava a privar-se de la joia més penetrant que mai havia sentit.

La revifalla anava en augment. Helena oposà el seu desordre a la claredat de la irradiació de Mireval. Havia fet mal fet no anant-lo a veure. Potser hauria enfocat d’una altra manera el projecte de la fugida, i ara no patiria el seu final desastrós. És cert que en aquest projecte hi entrava una bona part de desencís per la desviació del seu amic. Aquella nit de carnaval l’ofuscà. Què podien haver parlat amb Adriana? Com hauria quedat ella entre les opinions d’ambdós? Probablement, apagada com una ombra. Ara veia, però, que no era cert. La desviada era ella, atribuint significacions desmesurades a esdeveniments corrents i deixant-se perdre pels torterols d’una susceptibilitat irritada.

S’enfortia d’una presència d’ànim que feia dies que no havia sentit. Encara era a temps a veure’l. I per què no hi havia d’anar? Li donaria les gràcies pel llibre. Li parlaria de la seva situació. Ell no en devia saber res. Seria absurd creure que no la comprendria, que restaria indiferent; sobretot després de l’atenció que acabava de palesar-li. Tornaria a veure els seus ulls, a escoltar la seva veu. Li diria les causes que enfosquien la seva existència, el desgavell familiar. En aquell desgavell, ella bracejava com un nàufrag, cobejant la platja que l’havia de salvar. No la seduïen les ribes pròximes; d’aquestes, en trobaria a cada pas. Preferia ésser fidel a l’exigència que la guiava, encara que comportés més dificultats; ella no era un nàufrag qualsevol. Aspirava a costes elevades, dignes de la lluita del seu braç. Aquest aspecte heroic de la seva resistència li plaïa. Parlar-li com una vençuda, no: mai; però sí com una ànima mancada de costat, com una incompresa, perquè, en realitat, era així mateix. Incompresa pels de casa i pels de fora. És més difícil que no sembla trobar connexions intel·ligents. La gent és rutinària i terrejant.

La suggestió del soliloqui l’excitava. Acostumada a endinsar-se en els seus viaranys, hi escorcollava els recursos que li convenien. Triant-los i ordenant-los al seu gust, es creia entrar en possessió de realitats rere les quals es sentia segura. Era quan s’enfrontava amb posicions de veritat que aquestes armes li fallaven. D’ací provenien els estralls de les seves caigudes. Si encara hagués sabut treure partit de les fallides! Però no. No es resignava a acceptar l’empetitiment que en resultava. Voltada d’exemples irregulars de venciments i rebel·lies, volava devers l’originalitat sense noció del propi alè. Era com un desig desesperat d’escapar-se de la feblesa, de la disminució. La infància li descobrí les senderes evasives, perquè entre les zones dels gèrmens substancials no hi havia l’acció. A manca d’aquest recurs primordial, es nodria d’imitacions i d’aparences. La singularitat l’enlluernava. Sempre que hi anava, sense l’instint de la seva realització, acabava entrebancant-se amb els perills. No podent-la adscriure al seu abast, es resignava a admirar-la ardentment.

Es presentaria heroicament, com moguda per la resolució de no sucumbir. L’adversitat l’havia sorpresa en una cambra d’hotel. Quina culpa hi tenia ella? El geni ja estava acreditat. Mireval ho entendria perfectament. Quina altra no hauria estat la seva sort si en lloc de refiar-se de Lluís hagués recorregut a ell! Lluís no la comprenia. Es deixava embolcar per la seva bondat i pel costum d’una companyia deferent. No entenia, però, els seus problemes. Els seus problemes eren la seva vida, i Lluís hi romania impotent. Li mancava l’aleteig penetrant, el do d’engrapar-los i de desentranyar-los. Passaven triomfants al seu davant, i la remor del seu vol l’empetitia. Era un bon amic fidel, ungit de devocions i de docilitats. Res més, però. Al seu costat trobava el repòs compensador de les elaboracions i les vigílies. Quan el neguit la fiblava, era sola a emprendre l’ascensió. L’altre esdevenia un llast, un receptacle pacient dels somnis que ella segregava. El profit de la seva amistat moria allí. Mai com al seu costat no se sentia superior. I això, que constituïa el secret del seu tracte, l’oferia verge a l’atracció dels suports d’altri quan el borbolleig de formes que poblaven el seu cervell li enrarien l’horitzó i la feien sentir-se insegura.

De Mireval la colpí l’orientació. Sense alè per a enfrontar-lo, s’il·luminà de fervors. Els sentia com un far en les profunditats del seu guiatge. Lluís romania a l’altre pol, retut per la insignificança. Recelosa que la llum no descobrís la seva inconsistència, reculà al braç de Lluís. En la seva grisor construiria sense noses l’itinerari de la volada. Per què aquesta desconfiança davant l’acció? Viuria sempre a mercè dels seus recels? Aquell era un revolt important del seu destí. I ja ho havia vist: Lluís es comportà tristament, fidel a la pobresa del seu geni. Què li hauria aconsellat Mireval? Era estúpid persistir en l’angoixa d’un allunyament voluntari. Calia que anés a parlar-li.

Recollí l’embolcall del paquet. Deixà el llibre sobre un moble, amb el títol al descobert per tal que el veiés Adriana. Un ressol de victòria li alleugeria l’esperit, la inclinava de bell nou a l’esperança. S’adreçà a la minyona, que anava i venia del menjador enfeinada en el parament de la taula:

—No ho toquis d’ací: ja ho retiraré jo després.

—No, senyoreta.

I entrà un moment a la seva habitació.

La mare, que des del refugi de la seva butaca havia més o menys presenciat aquella estranya metamorfosi, preguntà:

—Què és això?

—Un llibre —informà la minyona.

—Ah…!

Acompanyà l’exclamació amb un arronsament d’espatlles i tornà al seu silenci habitual.

Adriana no tardà a arribar. La taula es poblà ràpidament. Marta passà davant del moble sense adonar-se de res. Miquel s’hi entretingué un moment. Fullejà el llibre amb els caps dels dits:

—És teu? —digué a Helena, que seia al seu costat.

—Sí, l’he rebut aquest matí.

Adriana, advertida pel diàleg, girà l’esguard envers el moble. Estirà el llibre amb la mà. Mirà el títol silenciosa. Llegí de passavolant els mots de la targeta que guaitava entre els fulls:

—Te l’ha enviat Mireval?

—Sí.

Posà en aquesta afirmació un accent vibrant, de satisfacció mal comprimida.

—Fa temps que no l’has vist? —reprengué Adriana, sense intenció, donant un accent llis i natural a la pregunta.

—Sí, ja fa dies.

Tornà el llibre al seu lloc. Al ressò dels darrers mots succeí la remor de les culleres anant i venint dels plats.

Marta, però, vigilava. Escoltà aquell curt diàleg amb la sorpresa a l’esguard. Tenia a les seves mans la joia innocent d’Helena. Que poc li costaria fer-la caure de l’escambell! Una pregunta li cremava l’esperit allargant-se fins al llindar dels llavis. Sabia tot el mal que podia fer formulant-la. El gust de veure Helena confusa, però, la desbordà, pogué més que la seva discreció. S’adreçà a Adriana i digué distretament, com si no li atorgués cap importància:

—No has de sopar amb ell aquest vespre?

Helena trencà de color. Adriana sentí el cop perfidiós adreçat a la seva germana. Esguardà Marta durament, sense tornar-li resposta.

El dinar s’escolà en un silenci profund. Helena acabà com pogué i s’esmunyí al refugi de la seva cambra. La il·lusió reconstruïda penosament en unes quantes hores acabava d’esfondrar-se sorollosament. Del seu pas no en restava sinó una ànima destrossada, i aquell cos que romania sobre el llit, abandonat a una crisi de plors.