VI

Aquell ball de disfresses era sota el signe de l’edelweiss. Al seu voltant s’agitaven en un aiguabarreig enjogassat tota la fauna i tota la flora de les altituds alpines. Una gran representació de la flor cotonosa penjava al mig de la sala, travessada de llums i de reflexos. Del fons de les llotges i de la vastitud del pati pujava un tumult de veus confuses, de refrecs de robes i de peus. L’orquestra balancejava tot aquell formigueig des de les crestes d’una ficció muntanyosa que coronava el fons del local. Els isards, la neu, els pastors, els líquens i els erminis rodaven amb els esquiadors, els óssos i els grimpaires d’agulles. La sala fermentava en una immensa simbiosi que anava de l’home fins a l’element geològic.

Marta portava un vestit blanc esquitxat de llustrins argentats.

—Si ningú pregunta per la meva disfressa —comentava tot caminant darrere d’Adriana— diré que vaig «de congesta».

Adriana avançava amb molta dificultat entremig de la multitud que espesseïa la sala. El vestit onejava ritmant-li el moviment del cos il·luminat per una constel·lació de reflexos violacis. Era extenuant obrir-se pas. I per anar on? No seguien cap direcció precisa. El cas era sortir d’aquell garbuix, escapar-se de l’alè sufocant del tumult. L’entremesclament de rostres i de veus comunicava una sensació anguniosa de mareig i d’asfíxia.

Dos camperols tirolesos sorgiren de les profunditats d’aquella jungla. Feien esforços per esbrossar un camí. Marta els esguardà de cua d’ull i els endevinà embrancats en la mateixa lluita que lliuraven elles.

—Com! —exclamà—. També embolicats en aquesta madeixa?

Un dels tirolesos brandà el cap amb còmica compunció:

—Ja ho veieu —digué, allargant-li la mà—. Anem a la recerca de la nostra llotja. Ens la faran gruar… No hi ha manera de fer un pas.

—I vós?

—Vaig amb la meva germana, també tractant de sortir d’aquest bullit. Adriana! —afegí, agafant-la del braç—: l’amic Antoni Gairalt.

—Encantada!

—Això és irrespirable —reprengué el tirolès—. Cerqueu algun refugi també?

—No… —feren ambdues, boirant la negació d’una certa vaguetat—. Només volem fugir d’aquest nus —completà Marta.

—Si us abelleix el nostre… —oferí.

—És ací al davant, al primer pis. Som nosaltres dos sols.

Les noies consultaren els esguards amb un bescanvi d’assentiment.

—Ah! —reprengué el tirolès, com reparant un oblit i indicant el seu company de disfressa—: El meu amic Jordi Mireval. Les senyoretes Marta i… Adriana Campdevànol.

Mentre tenien lloc les encaixades, Gairalt es disposà a continuar avançant:

—Vejam si podrem travessar d’un cop. Ens ofegarem si restem ací parats.

Els tres restants seguiren al seu darrere. Aquella presentació havia caigut en un terreny preparat. Cadascú pel seu cantó es sentia presa d’una viva curiositat. Marta contraposava el desdeny que li evocà aquell nom a la bona impressió de la figura que el portava. La circumstància d’ésser, encara, company de Gairalt, una de les amistats que més la satisfeien; ajudava notòriament a la seva estupefacció. El record d’Helena rebolcant-se implícitament en tota aquella barreja de sentiments sotmetia la consideració de Mireval a un desordre en què Marta tractava de veure-hi clar.

Adriana embolcà la seva sorpresa amb un halo de simpatia. No féu res perquè aquesta sorgís. Es presentà tota sola potser pel conducte de reminiscències que li revelaven que no tot era absolutament mort en la seva desentesa fraternal. Evocà precipitadament tot un seguit de referències que li reconstruïren aquell home amb un relleu semblant al que despertava la seva presència.

Mireval pensà repetidament en Helena. Feia temps que no l’havia vista. La darrera vegada el deixà gairebé plantat i s’escapà dins d’un taxi. Mirà discretament Adriana. Aquesta devia ésser la germana intel·ligent de la qual Helena tant li havia parlat. No s’assemblaven gaire. Tenia el cos harmoniós i el rostre pronunciat i vivaç. I l’altra? La trobà incerta de rostre. Una mica prima. Malgrat tot, s’assemblava més a Helena que l’altra. Una semblança de ressò, d’origen o de teló de fons, car Helena constituïa un primer pla reeixit, de faccions precises i lluminoses. No hi entenia res, en el fet que l’una i l’altra no es comprenguessin. Més aviat li semblava recollida i inclinada a l’atenció. Era curiós l’atzar…

Desembocaren a l’exterior de la sala.

—Per fi… —esbufegà Gairalt, espolsant-se la congestió que li envermellia el rostre.

Els altres també respiraren. Allí la gernació no era tan nombrosa. Es podia circular per l’ample passadís sense haver de recórrer als colzes.

L’escala de marbre que conduïa al hall i al passadís del primer pis s’obria a pocs passos. L’enfilaren. Gent pertot arreu. No tan espessa com a la sala, però igualment bellugadissa i cridanera.

El hall tenia un repòs de panteó, un petit brum que no lligava gaire amb la gatzara ressonant de l’edifici. Ni un seient buit als bancs. Els qui no trobaven lloc passejaven lentament amunt i avall oferint-se mútuament els sécs de llurs rostres, gairebé tots alliberats de la careta.

—Aquests són els qui es fastiguegen —plasentejà Gairalt, passant de llarg.

Entraren al passadís que donava accés a les llotges. La d’ells era allí al davant. Quan hi arribaren, tingueren la sensació que un món se’ls llevava de sobre. Segueren. Estiraren les cames a llur pler.

—Quina delícia poder respirar a gust! —exclamà Adriana.

Les vicissituds de la caminada per la sala els feia apreciar el refugi de la llotja com el nàufrag deu respirar a la presència d’una post salvadora.

A baix, la multitud brunzia com un eixam imponent. Els raigs que el gran edelweiss li enviava la inflamaven de colors, de crits, de ressonàncies. Les llotges restaven a cobert d’aquell incendi: una penombra dolça i reposant les protegia.

Marta, que acabava d’observar que no restava un miserable espai en la vastitud del pati, comentà:

—Ara veig a quin pou havíem caigut. Com ens ho hauríem fet si no us trobem a vosaltres?

Gairalt somrigué complagut.

—Realment, el canvi s’ho val —afegí Adriana—. Tu —adreçant-se a Marta— encara pots trobar-ho natural. Fet i fet, l’amistat dóna aquestes agradables sorpreses. Però jo, que no conec ningú…

Els tirolesos protestaren. Mireval aclarí:

—No és ben cert. Jo, almenys, tenia referències vostres.

—Sí, en efecte. Ens coneixíem per taula.

Marta s’interessava per l’espectacle circumdant. Veia Gairalt entretingut a passar revista de les llotges. De tant en tant saludava algú, sostenia diàlegs a distància amb molta fressa de mans i vives oscil·lacions de cap.

—Veig que sou molt popular.

—No… —I canviant de to—: És curiós! En dies així, trobeu la gent més insospitada. Veieu aquell que fuma recolzat a la columna? És fill d’un industrial de Madrid. L’any passat vam fer plegats un viatge a Holanda. Qui m’ho havia de dir, que l’havia de trobar ací! Estava bastant engrescat amb una noia de Barcelona molt coneguda de la meva família. Els seus pares no en volien saber res. Els d’ell s’entén: els d’ella no hi feien cap paper. Ella és una noia molt eixerida i…, ben acompanyada. M’agradaria saber qui és la qui està amb ell a la llotja…

—Porta una careta fins a la barba. No teniu amistat per a arribar-vos-hi?

—Sí…, però no voldria que es veiés tan clar. M’agrada d’ésser tafaner, però que no ho sembli. —Marta s’afegí al seu somriure—. Potser més tard… Ja veuré.

Mireval seguia amb atenció les explicacions d’Adriana. Seien l’un al costat de l’altre a la part interior de la llotja. Els altres, de la barana estant, els veieren embrancats en el diàleg, i els deixaren. Semblava que es coneguessin de sempre. L’espectacle brunzia a llur voltant com un núvol protector de llur isolament.

Adriana no s’explicava com Mireval cultivava el tracte d’Helena.

—És un cultiu molt especial, sense conseqüència ni…, collita. En realitat no mereix aquest nom.

—És un cultiu i prou. Vós hi parleu alguna vegada.

—Molt poques.

—No hi fa res. Quant a la collita…, ja sabeu que n’hi ha de moltes maneres. Helena és una noia influenciable i parla de vós amb una perillosa admiració.

A jutjar per la vehemència que posava en les paraules, diria’s que l’atenció que Helena desvetllava interessava extraordinàriament Adriana. Mireval estigué a punt de creure-s’ho. Després s’adonà que no era així. Aquella vehemència era un tret normal de la conversa d’Adriana. De totes les seves opinions fluïa una onada de passió. Potser era aquest foc el que la feia vivent i agradable. En els seus punts de vista hi havia molt de verd i de capritxós. Els defensava, però, amb el mateix calor que quan atacava els extrems adversos als seus principis.

Quant a Helena, el judici d’Adriana era terminant. Li semblava buida, desproveïda d’originalitat:

—Té un defecte greu: el de mortificar la gent només pel gust de mortificar-la. No té finalitat. Abans hi estava molt lligada; ara la trobo infeliç…

Mireval somreia, endut per la vivor xarbotant de les paraules. Tragué l’estoig de cigarretes, i n’oferí a Adriana. A la lluor intermitent del tabac encès, les gencianes que emergien del seu pit reviscolaven un instant sobre els reflexos violacis de la roba.

—I Marta, què tal?

Adriana arrugà les espatlles:

—Aquesta peca per excés d’intenció. És freda, tortuosa…

Adriana parlava de les germanes amb la desimboltura amb què ho hauria fet d’un foraster o d’un extrem del seu programa. Eren la seva experiència pròxima, i hi establia fàcilment el comentari.

Era curiosa la posició d’aquella noia. Admetia com un fet normal que si una atenció naixia al voltant de les seves germanes, aquesta atenció havia de derivar fatalment envers ella. En això no hi havia sorpresa ni malícia. Partia de la seva superioritat, la qual reconeixia sense orgull ni dissimulació. Una llarga pràctica de coneixences comunes l’havia acostumada a aquest procés. Trobava Helena més agraciada, incapaç, però, de poder retenir l’atenció de ningú. Quant a Marta, els seus dots d’atracció esdevenien més complicats. Morien, però, pel seu invariable instint de presentar-se falsament.

Gairalt interrompé el col·loqui:

—Anem a saludar un amic d’una llotja d’ací al davant. Em preocupa la companyia que porta. —I invitant Marta a seguir-lo—: Anem, Marta…

Sortiren. Els altres reprengueren el diàleg. Adriana es trobà, sense adonar-se’n, entre els tentacles del seu jo personal. Com en totes les egolatries, el món girava a l’entorn d’ella i tots els camins hi portaven. Parlava de la seva voluntat, de la seva confiança. Mireval no podia sostreure’s a la impressió que li produïa la seguretat d’aquella noia:

—I quin és aquest fi al qual voleu arribar per damunt de tot?

—Independitzar-me el mateix de les necessitats que sento actualment al meu entorn que de les futures, assolir una independència econòmica que em posi a cobert de les pressions materials i de les convencions. El món està fet a la mesura dels homes. En això heu estat molt vius.

—I quina culpa hi tinc jo, en tot això?

—Vós personalment, no ho sé; però l’espècie. I cal que la dona comenci a reaccionar.

—Si teniu manera…

—És clar que sí! Com en pot tenir tothom amb una mica de pit. Hi ha despatxos, carreres, portes obertes al negoci… L’enemic de la dona no és aquest, sinó els entrebancs sentimentals que troba pel camí. Surt un home i s’enamora. Tot l’edifici del seu esdevenidor trontolla. Lligar-se a un home quan no es té un suport econòmic igual o superior al seu és esclavitzar-se. —Mireval aixecà els ulls amb una expressió de dubte—. És esclavitzar-se, ben net —repetí Adriana—. L’home està mal preparat per a comportar-se equitativament amb la dona. Viu deformat per la idea de tenir-li un peu al coll. I el seu afany d’absolut és contrari, naturalment contrari a les fineses i reaccions de la naturalesa femenina. A mi em fa molta gràcia quan sento que, per justificar aquest predomini, un home recorre a l’auxili de l’amor. L’amor, si és alguna cosa, és un fet de compenetració; i ell en fa un principi absorbent al qual sotmet tota la vida, tota la vida d’ella, ben entès. La d’ell hi concorre parcialment, car, com és natural, té altres coses a atendre. Però, i la dona? Què li resta després de l’amor? És que no hi ha una munió d’aspectes que poden interessar-la fora d’això?

—Hi són i els atén: no caldria sinó! En teniu una idea tendenciosa, de tot això.

—Ja em direu el que li és permès, a la dona, fora de l’òrbita del seu marit. Quan sigui possible treure l’amor de la totalitat de la vida i reduir-lo a la intimitat, que és el lloc que li pertoca, la cosa potser canviarà. Mentrestant…

—No sé veure el que voleu dir amb això de l’esclavatge. Ningú no ve forçat a prendre una determinació que no li plagui. A vós ningú no us obliga pas a renunciar a les vostres decisions. Si la dona accepta un marit o un amant és perquè així li ho dicten raons més profundes, i entre elles la de la voluntat.

—I tant si en són, de profundes! Com que mai no se les ha pogudes espolsar de sobre! Són les raons de la seva mediatització, de trobar-se desvalguda davant un món que l’adscriu al seu moviment i li nega els recursos per a sostenir-se. Què voleu que faci, la dona? S’arrapa a la mà del protector, de l’home. O això o morir-se. Doteu-la de mitjans econòmics, i veureu què en resta, del plegament que sembla estar a la base de la seva condició.

En aquesta mena de raonaments era inexhaurible. Esgrimia àgilment els arguments, els afaiçonava al seu gust, tallava, afegia, combinava, i quan se sentia acorralada acudia al seu refugi personal. «Jo… A mi… La meva opinió…». Parapetada en aquest mur, esdevenia inexpugnable.

A llur voltant la nit descavalcava el sortilegi. La confusió arraïmada de veus i de perfums s’enfonsava lentament en els miralls desencantats anunciadors del cansament. Les espirals de brogits que havien posseït l’espai queien en ondes vacil·lants, esmorteïen els ressons, alentien la rotació crepitant tot precipitant-la cap a la davallada. Un alè de desencís atenyia els darrers reverbers del guirigall. A llur pas, el pati, els pisos i els passadissos interiors afeblien llurs vibracions, s’apagaven en una remor lassa, d’abandó. Al mig el gran edelweiss esbandia tenaçment la seva llum, presidint, des del seu isolament, les acaballes de la festa.

L’atmosfera s’afeixugava amb les deixalles de l’orgia. Adriana i Mireval tenien la gorja seca.

—Això és irrespirable.

S’aixecaren. Una sensació de desentumiment els obligà a estirar les cames. S’aproparen a la barana de la llotja. La sala havia disminuït de densitat. Les llotges mostraven impúdicament llurs boques esbatanades; algunes ja eren buides. Una onada de desordre semblava haver-ho arrasat tot. Ací i allà jeien les traces d’una febre que havia consumit la nit i que ara empal·lidia a la lluor de l’alba que es congriava a fora.

—Això toca a les acaballes —exclamà Adriana—. I Marta? On es deuen haver ficat?

Escoltaren l’orquestra sobrenedant en l’esforç dels qui encara resistien. Els seus sons arribaven distintament. Venien embolcats amb un panteix de suor i de cansament.

Quan Marta i Gairalt aparegueren al llindar, ell la portava del braç. Duien el misteri de la nit enganxat als ulls. Els músculs obeïen sense pressa. Marta somreia amb la seva boca prima, amb el seu cabell brillant, domtat recentment pel pinte:

—No us heu mogut d’ací en tota la nit? Nosaltres hem rodat pertot. Hem sortit un moment al carrer a prendre l’aire.

Gairalt deixà sobre el banc la roba que portava penjada al braç:

—Hem passat pel guarda-roba a recollir els abrics.

Del fons dels seus moviments pujava una joia fresca. Aquesta li envaïa la pell banyant-la en un repòs translúcid. Marta s’eixamorava de la mateixa llei de benestar que traspuava Gairalt. Llurs rostres assossegats contrastaven fortament amb la congestió que recobria els altres, presos tota la nit d’una atmosfera enrarida i d’un parloteig laboriós.

Abandonaren el local. Camí de casa, sota els primers tremolors de l’alba, fluïen les reflexions. Cadascú s’embolcava en les seves. Marta les emmagatzemava curosament, temorega que no atenyessin la superfície. S’esquitllava als esguards de Mireval, en els quals endevinava una lluor escrutadora. La nit havia espolsat el seu rastre de meravelles. L’hora de la reconstrucció s’atansava. Aquesta era una feina subtil que no permetia ingerències estranyes. Marta sabia que l’encant dels fets residia menys en la realització que no pas en la recreació. Evocar era un goig del qual ella sabia extreure tots els replecs. I de l’organització d’aquest tresor depenia l’abast i els seus resultats. El record és fidel a allò que la tenacitat li serveix. Lluny, doncs, les substàncies profanes de la química dels valors íntims. Per això tancava el pas a la curiositat, a l’exterior, isolava el seu món dins el domini de les ombres en les quals ella sola era mestressa. Els jutges i els detectius deuen conèixer meravellosament aquests fenòmens, anar plens d’un fet del qual encara no saben l’entrellat. Del fet, només en coneixen la realització. Saben el lloc del drama, la cambra del succés. Aquella cambra, la tanquen, no hi deixen penetrar ningú. Una cadira canviada de lloc per unes mans estranyes empatollaria la fidelitat de la reconstrucció. Aquell llibre mig obert o aquella cigarreta apagada en el cendrer després faran reviure el procés viu i transparent del fet.

Tot caminant sota l’aire fresc, anunciador de l’alba, Marta portava la seva cambra tancada, i els ulls es refusaven a les imantacions per tal d’evitar les filtracions innecessàries.

Ningú com Marta no sabia submergir-se en la penombra de les zones secretes i manipular, sense trencadissa, les complicades disposicions dels fets per ordenar-les, sense minva de perfum, en el record.

Les reflexions de Mireval eren ben altres. Portava el llast de la nit a sobre, amb un rastre de llum i de contrast. El regust de l’absència de Marta li donava, per contracop, una imatge d’Adriana artificiosa i verbal. No seria que Marta acudia als convencionalismes per protegir el fons cru i expedit dels seus apetits? I que Adriana suplia amb la dialèctica combativa i antiprejudicial la inexistència precisament d’aquestes apetències?

Per fi arribaren a casa. Dalt del volum endormiscat dels edificis, el cel feia esforços per despintar-se de negre.