VII

L’ànima humana extreu les seves variacions de la novetat dels encisos. Adriana s’endinsava en el miralleig del món. Guanyada per aquesta claror, dintre seu la mitologia de la llar empal·lidia, els combats i les enteses ja no li desvetllaven les passions: esdevenien inexistents. Helena se n’adonava i en sofria. L’allunyament de la seva germana establia el buit al seu entorn, la reintegrava a les vaguetats, a les temors inconcretes de la seva infantesa. Sentia de bell nou el fred de la soledat. Adriana ja no li feia confidències. Ella es retragué de comunicar-li les seves. S’adonava del seu isolament, i això la hi enfonsava més encara. Esguardava la seva mare presa en la xarxa de Marta i dependent del criteri d’Adriana. Què li restava a ella d’aquell embolcall que havia constituït el gaudi més pur de la seva vida? Miquel era un inconscient; vivia d’esquena a la família, no en sabia res. Podia foraviar-se en les distraccions del món perquè guanyava prou per a cobrir les seves despeses. Adriana també. Fins… Marta. Ella era l’única que romania lligada al subsidi material. Aquesta supinació la humiliava, la curullava de ferments de revolta. Si hagués pogut arrapar-se al seu ànim per a inscriure un salt a l’aventura i a l’alliberament ho hauria fet instantàniament. L’ànim, però, no li obeïa: forcejava amb el llast dels dubtes, de les imprecisions, de les desconfiances. Un vent de timidesa li matava l’impuls bo i empenyent-lo devers els replecs més obscurs de la seva impotència. Aquesta incapacitat de resolució la torturava, car la condemnava a degustar els fels que li reservava Marta, els més amargs de tota la reculada familiar.

De tant en tant retrunyia a les seves orelles:

—Que ha de durar gaire això d’estar-se tot el dia a casa sense fer res? Veges d’espavilar-te.

Aquests retrets li feien l’efecte de vespes. Sentia com li fiblaven la carn i la inundaven d’una ràbia sorda. No en tenia prou amb la deserció dels seus afectes. La humiliació venia encara d’aquell corc, d’aquella veu de Marta que li rosegava les entranyes. A la nit mullava el seu abandó amb llàgrimes impotents i silencioses.

Després de la nit del ball de disfresses l’isolament s’emparà visiblement del rostre d’Helena. Mireval havia esbotzat el seu clos: havia entrat al radi de les seves germanes. Aquestes sembraren el seu esperit de recels en uns comentaris escadussers canviats al voltant de la taula. Helena escoltava amb els ulls paralitzats. Li costà de poder continuar menjant. Garfida per aquesta revelació, els pensaments s’agitaren en una esfondrada que la portaven a la desemparança i a l’anul·lació.

Mireval era el seu suport. A la llum d’aquesta coneixença vivificava les seves ambicions i els seus estímuls. Era una devoció secreta, nodrida més d’imaginació que de presència. Per a Helena, Mireval era la comprensió, la naturalitat, la clarividència. Com les plantes que s’obren a la claror del dia, ella es sentia atreta per la irradiació del seu amic. Els seus impulsos la hi portaven; les seves reflexions la reprimien. Vivia en aquest pendoleig excitant que ella perllongava fins al masoquisme. A l’entorn d’aquesta admiració la seva vida retrobava el sentit. L’emulació la guiava. Les forces afectives que el desplaçament de la llar havia deixat ocioses corrien a la creació d’un altre mite, l’arrelaven a les profunditats del seu ésser, l’embellien, l’exaltaven.

Marta i Adriana l’hi havien arrabassat. De què podia viure ara? Sentí la seva intimitat profanada i s’esguardà petita i esvaïda al costat de les seves germanes. La desolació esborrà el seu esforç, els rastres minuciosos dels seus somnis. Adriana els espolsava amb els reflexos violacis del seu vestit de carnaval. Helena l’havia ajudada a emprovar-se’l, a triar-li les flors del pit que convenien al caràcter de la festa. Aquestes flors havien enverinat la seva joia, l’única que fecundava el seu esperit insegur. L’havien esmicolada. Ella, per no veure-la desfeta, es resignava a adorar-la a distància, temorega de l’escassetat de les seves forces per a aguantar, sense decaure, la brillantor de la proximitat.

Adriana hauria seduït Mireval. D’això, Helena n’estava segura. Tenia opinions com ell, sabia tractar com ell el fons encobert dels assumptes. Què representava ella al costat d’Adriana? Mireval se n’hauria adonat tot seguit.

Aquesta idea la confonia, la cobria d’una vergonya sufocant i punxadissa. No aconseguia desfer-se’n, esdevenia obsessionant. A les nits ja no plorava: es rebolcava entre les ones del setge. En aquests remolins d’excitació tots els desafectes i humiliacions de la casa giraven vertiginosament. Planejava camins de salvació. La son la recollia exhaurida.

Durant l’exacerbació d’aquesta crisi, Helena sortia poc amb Lluís. Aquest anava a cercar-la a casa seva. La trobava indisposada o bé ja havia sortit. La mare comentava, brandant el cap:

—A aquesta li’n passa alguna.

Lluís se’n tornava dòcilment o restava al menjador fent companyia a la mare. Eren veïns de casa. Es coneixien de temps. No entenia el comportament d’Helena. No l’havia entès mai. L’acompanyava a la platja, a passeig. Sovint li feia confidències. De sobte li ocultava els pensaments. Lluís s’acomodava als seus rampells. Sabia secundar els seus alegrois, respectar el seu silenci. Darrerament la trobava canviada. No endevinava per què. Esperava que, com en altres ocasions, ella mateixa es descobriria.

Un matí, camí del tenis, li digué amb una lentitud estranya:

—Escolta, Lluís: si mai et necessito, em promets que hi puc confiar?

Lluís l’esguardà esverat:

—Sí! Per què?

—Per res: només era per saber-ho.

Després es penedí d’haver-li-ho preguntat. No sabia, però, com aguantar tota sola el pes d’aquella decisió. Lluís no l’hauria treta de cap destret. Què sabia ell dels solcs que l’havien marcada aquells dies?

Helena s’arrapà mentalment als mots que li inundaven el cervell: «Fugir!».

Esguardà Lluís com si no li hagués dit res. I es tancà novament en un mutisme impenetrable.

Quan tancava la porta del pis, sonaven les deu al rellotge del menjador. Dubtava si seria massa aviat. S’havia vestit amb una roba fosca, sota la qual apagava una mica l’esclat de la seva esveltesa. La pal·lidesa del rostre s’enclotava en el fons auster del vestit tot dissolent-se en la seva harmonia. Aquesta recerca no era del tot casual. Sospitava que, en el pas que anava a donar, la impressió de l’indument seria tinguda en compte. A casa restaven els pull-over llistats de colors vius i les sabates d’antílop de mig taló. Tot un esperit que romania en suspens, confús i desarticulat, al dosser del penja-robes. Un altre esperit l’havia substituït momentàniament. La seva missió era poc favorable als designis d’aquell matí primaveral. Helena s’adreçava a un altre món, anava a esbrinar el seu misteri. Per a aquesta exploració escollí un vestit neutral, dins el qual es sentia més en caràcter, personificava millor la funció que es proposava d’arriscar. La distinció natural del seu cos en resultava afavorida: perdia terreny l’esclat, però el guanyava en harmonia.

Arribà al centre de la ciutat. Pujà a un tramvia de la part alta. En aquella hora viatjava poca gent. Es succeïren calçades enxarolades, enfilalls d’establiments, carrers estrets amb jardins a les vores.

Arribaren a una placeta estesa al peu d’un turó. El seu llom suau era una transició entre la ciutat i l’escampadissa dels afores. Una estesa de xalets el coronava. Els de més prop formaven carrers frescos; els més llunyans es perdien entre denses tofes de verd.

Baixà. Esguardà una adreça que es tragué de la butxaca. Enfilà un dels carrers que s’obrien al davant. Dues rengleres d’arbres l’arredossaven. L’asfalt semblava afinat per les rodes operants dels automòbils. Les mareselves penjaven gerdes de les parets dels tancats. Caminava envoltada de repòs. S’admirava de la pròpia decisió, de la fermesa amb què la mantenia. Malgrat els recels que no deixaven d’encalçar-la, la imminència de l’aventura li produïa un cert orgull. Els malsons i les inquietuds de la revolta que des de feia uns quants dies l’agitaven anaven a ésser esventats. Tant de rodar per agències i borses de treball, potser tindria, a la fi, una sortida expeditiva. Portava aquella adreça des d’ahir, i ja n’havia fet la prora del seu esdevenidor. El text de la demanda era concís: «Senyora jove, distingida, ocupació senzilla, temporada a l’estranger». Aquests mots la trasbalsaven, inflaven la seva imaginació. Vorejava la riba del misteri i no es lassava de submergir-hi els ulls, impacient d’endevinar la mena de sort que li reservava.

Una reixa recoberta d’heura aparegué paral·lela al camí. Sentí que el cor li començava a batre. Avança amb els ulls expectants envers la porta. En efecte, era allí. Un quadre de jardí verdejava en formes geomètriques. La vil·la s’aixecava més endins, voltada d’un silenci senyorial. Tocà el botó que tenia al davant. Sentí el repic del timbre tremolant sota la mà. Un servent, mig jardiner mig domèstic, la féu passar. Mentre anunciava la visita aspirà el bàlsam dels massissos florits, la sensació de benestar que emergia del fons del silenci.

El lleu cruixit d’un caminar damunt la grava la tornà a l’atenció. El servent la invità a seguir-lo:

—Voleu fer el favor?

La deixà a l’interior d’una peça entelada de penombra. La llum dels finestrals s’abaltia entre els engavanys de les cortines. Una senyora esvelta, amb el cabell argentat, la invità a prendre seient:

—És per l’anunci de l’Agència X?

—Sí, senyora; me’n vaig assabentar ahir a la tarda.

La senyora acalà un instant el cap com si cerqués l’íntim acord d’alguna cosa. Després preguntà, esguardant-la atentament:

—Ja sabeu que és per a l’estranger?

—Sí…

Helena no pogué amagar una lluor que li aparegué als ulls.

—Es tracta d’acompanyar la meva filla —respongué lentament la senyora—. Deu tenir aproximadament la vostra edat. Quants anys teniu?

—Vint, per a servir-la.

—Sí, això… Ha de passar una temporada en un sanatori de Suïssa. Potser sis mesos, potser un any… Tinc por que no es trobi massa sola. El servei d’aquests establiments sol ésser massa rígid, i ella no hi està acostumada. Voldria una persona que sabés fer-li companyia, que fos com una amiga… —Helena inclinà el cap amb un moviment de comprensió. La senyora continuà—: No és una cosa difícil, però és delicada. Caldria un caràcter afable, acostumat a la vida de família. Viviu amb els vostres pares?

—Sí, senyora.

—Treballeu en algun lloc, en algun despatx potser?

—No, senyora. No m’he mogut mai de casa.

—Ah! —féu la senyora, amb un gest d’aprovació—. I us agradaria passar una temporada a l’estranger?

Helena recollí l’esguard amb un somriure afirmatiu:

—Em faria molta il·lusió.

—Ja veieu que no es tracta precisament d’un viatge de plaer. Un sanatori és més aviat un lloc que encomana l’enuig. Hi ha poques distraccions, i encara severes. Per altra part, no seríeu pas sola a disposar del vostre temps…

—No hi fa res. Em faig càrrec del que deu ésser una missió com aquesta…

—I ja hi vindrien bé, els vostres pares?

Helena esperava aquella pregunta. Diria’s que tot el que havien anat parlant no eren sinó preparatius per a arribar-hi:

—Sí! —S’adonà de la vivesa amb què havia contestat, i per restablir la confiança afegí—: A casa som tres germanes. Totes treballen menys jo. Un dia o altre havia de tocar-me el torn. Que sigui ací o en una altra banda no té gaire importància. Ara saben que he vingut ací. Ahir els en vaig parlar.

La senyora semblà restar satisfeta. Entrà en una exploració de detalls: condicions familiars, formació, gustos, temperament… Helena resistí aquell examen amb una presència d’ànim admirable. Es mantingué delicada, fent honor a la discreció del càrrec que li havia d’ésser confiat.

La seva impressió plagué. La senyora acabà disposada a utilitzar els seus serveis:

—Bé, doncs: doneu-me l’adreça de casa vostra. La marxa és d’ací a tres dies. Si no rebeu cap avís en contra, demà passat al matí presenteu-vos amb els estris del viatge. Intervindreu en els darrers preparatius, car caldrà que us aneu posant al corrent.

Helena no hi veia de contenta. Sortí de la casa amb el cor alliberat, amb el pit àvid de l’aire que circulava a fora. Mai no havia sentit una joia semblant. Caminava amb pas lleuger, atrafegada amb el desordre de pensaments que l’engrapaven. Una idea surava amb claredat damunt el mar confús de les altres: l’estranger; anar a l’estranger! Aquesta realitat la meravellava.

Prengué el tramvia que baixava a la ciutat. Als jardins porosos d’humitat succeïren les cases alineades i compactes. A poc a poc prengueren corporeïtat les dificultats importants que calia vèncer. Es trobava en una trampa circular els contorns de la qual creixien tapant-li la llum de l’horitzó. En aquella llum, ella hi banyava l’esperança, hi nodria la seva voluntat. Casa seva s’aixecava amb una imatge eriçada de recels. A la seva ombra, els malsons, la indiferència i les vexacions agitaven el seu verí, es rabejaven en la pròpia estretor. Impossible aguantar-ho més temps! Una vida nova la cridava, sentia com li inflava l’esperit bo i empenyent-la al recobrament que tant necessitava. Anà a casa, posà en una maleta el més indispensable i sortí de bell nou sense fer soroll. Sentia al seu darrere la pressió de la façana, i quan hagué sortit del seu abast respirà amb un sospir profund com si allí comencés, de fet, el seu alliberament. Cercà un hotel als voltants de la Rambla. Menjà sense apetit un senyal de cadascun dels plats que li posaren al davant i cuità a tancar-se tot seguit a la seva cambra. Tenia necessitat de posar ordre als pensaments. Les contradiccions es precipitaven, desenfocaven la seva voluntat, el domini que calia que tingués d’ella mateixa.

Helena no volia tornar a casa. Passaria el dia i mig que li restava reclosa a l’hotel. Les angoixes dels darrers dies es desfullaven a les envistes de l’alliberament. Per fi fugiria d’aquell setge humiliant. La solució que portava ultrapassava les més belles esperances. Quan l’hauria poguda imaginar? Esguardava les parets greixoses de la cambra, el llit empresonat mesquinament entre la porta i el balcó. El seu esperit planava per damunt de tota aquella esquifidesa. Pensava en les habitacions clares del sanatori, en els pins, en la vida sense depressió, emancipada, lluny de les presències revoltants de casa seva.

Adriana somriuria de la seva absència. Potser seria l’única que, malgrat tot, encara la defensaria. Marta la imprecaria desdenyosament. Què se li’n donava, però, del que pogués opinar? La joia avivava la seva decisió només a la idea que anava a abandonar la seva companyia. Feia esforços per no pensar en la seva mare. El seu record li inundava el pit d’opressió, es diluïa com un malestar al llarg del seu soliloqui. Els ferments de la devoció filial s’aixecaven amb un clam eixordador, lluitant contra el seu abandó i acusant-la de perjura i malencaminada. Era la sola cosa que l’aterria, i calia que el record de les vexacions sofertes fos prou punyent i prou pròxim per a balançar el seu ànim, inclinat a la indecisió, cap a l’intent d’escapar-se d’una vegada d’aquell nus que l’asfixiava.

I si tractés de veure Mireval? La idea feia hores que l’obsessionava. Podria esguardar-lo altivament, deixant-li entendre que ella també realitzava actes d’importància. Dir-li: «Vinc a dir-vos adéu. Demà me’n vaig a Suïssa. No sé quan tornaré». Cap més explicació. Esguardaria els seus ulls astorats, la consideració insospitada que extrauria de la seva persona. Potser pensaria: «No la creia capaç. Com s’ho haurà manegat?». Aquesta judicació l’enorgullia. S’esponjava de joia com si s’hagués trobat al seu davant, com si realment hagués escoltat aquells mots que acabava d’imaginar-se. Ella l’hauria fitat al seu torn transmetent-li, amb l’esguard, el fil dels seus pensaments: «Doncs, què us havíeu pensat? Us crèieu que només era capaç Adriana? Jo també tinc els meus secrets. No ho sospitàveu, eh? Costa més del que sembla, exhaurir una dona!».

Per una de les esllavissades tan freqüents en les consciències imaginatives s’adonà, però, que tot allò no eren sinó tristos desfogaments. Mireval somriuria d’aquella visita. L’acomiadaria gentilment com escau a una persona acostumada a fer viatges. Potser li parlaria d’Adriana. No comprendria mai el fons turmentat d’aquella partença, tot el que representava per a ella. I si l’arribés a endevinar, quina esfondrada per a la seva excitada susceptibilitat!

No!, no veuria Mireval? Obrí un full del balcó. Deixà que s’establís un canvi d’aire. Se sentia el front ardent i l’exposà una mica a l’exterior. La Rambla remorejava dolçament sota la llum entendridora de la posta. Podia escriure a Lluís! Entrà sobtosament a l’habitació. Com no hi havia pensat abans? Amb aquesta idea tardana començava a ordenar els veritables preparatius de la seva partença.

Prengué paper de la casa i escriví:

Sortí a dipositar la carta ella mateixa a l’administració de correus. El curt passeig li esbandí el cansament depressiu de la tarda, cosida d’excitacions i nerviosismes.

Quan tornà a l’hotel, començaven a servir el sopar. Menjà tan poc com al migdia i pujà a la cambra de bell nou. Calculava que Lluís rebria el seu bitllet l’endemà al matí, cap a les nou. A les deu seria allí. I en aquesta confiança s’encomanà al repòs del llit.

Quan Helena sentí trucar a la porta, feia estona que el desvetllament l’havia obligada a aixecar-se. S’alegrà que Lluís fos tan puntual. Anà a desfer el tomb de la clau que l’havia protegida durant la nit i es trobà en presència de la seva mare, de Marta i de Lluís.

La sorpresa la deixà estupefacta. La mare se li penjà al coll, li mullà el rostre de llàgrimes:

—Filla meva, quin disgust m’has donat!

Helena no sortia de la seva confusió. Sense esma per a reaccionar, enfonsava el cap en el pit maternal, s’atordia en l’emoció de l’abraçada.

—Però, què t’ha passat pel cap? Com has pogut fer aquesta bogeria?

En desprendre’s dels braços de la mare, començà a adonar-se de l’estranya situació que l’envoltava. Esguardà severament Lluís. Aquest s’emparava en una actitud defensiva:

—Ahir et vaig anar a cercar a casa teva i els vaig trobar tots esglaiats. No havies anat a dinar; la teva cambra estava regirada… La teva mare m’atabalava a preguntes. Jo estava tan ignorant com ells. Temíem que no t’hagués passat alguna cosa. Què volies que fes? Aquest matí quan he rebut la lletra els he anats a avisar…

—És així com correspons a la meva confiança! —I dirigint-se als altres—: Doncs no m’ha passat res. Estic ací esperant que passi el dia. Demà me’n vaig a Suïssa. Marxo amb una col·locació…

—A Suïssa? —exclamà la mare—. A casa, te n’aniràs! Aquesta filla s’ha begut l’enteniment!

Marta assistia a l’escena sense desplegar els llavis. Esguardava la pobresa de la cambra i l’associava a la situació d’Helena amb una barreja de menyspreu i commiseració.

—A casa, a casa!, cuita! —insistia la mare—. L’aire d’aquesta habitació m’ofega.

Lluís tenia la maleta a la mà. Amb l’altra agafava el braç d’Helena. Marta sortí la primera al passadís tot deixant la porta de la cambra esbatanada.

Helena es resistia a avançar. La confusió l’aplanava. Els solatges que xuclaven la seva voluntat la lliuraven indefensa a la fi d’aquella aventura sufocant i ridícula. Se sentia desplomada. De retorn al reducte casolà anava desfent aquell intent d’evasió, embolcada en una onada de desordre i de vergonya.