(b)
El fill de la Glòria

Estimat fill, et porto a les entranyes d’ençà tan sols dues faltes i ja te m’has apoderat com una heura estesa en un mur de paret. No et conec de res, però et sento conegut com si fos de sempre, lligada a tu en un gran sempre més. Potser, tot plegat, l’entrellat espès de les maneres de fer de la meva mare, els meus armaris, ara els nostres, plens de dots de paraments de casa. Potser, fins i tot, el secret lligam d’una vida amb una altra. Ara el meu lligam el tinc només amb tu. El teu pare no ha fugit, no ens ha abandonat. Ha hagut de marxar lluny, a un país de fades on jo no he pogut anar. Potser algun dia el seguiré, però no pas ara. Ara et tinc a tu i a tu els contes de fades te’ls haig de fer somiar, te’ls haig de fer viure com a infant de bressol que seràs. No em costarà gaire, no m’hi hauré de trencar gaire la closca per inventar-ne. Porto el cor tan ple de rondalles fantàstiques que no m’hi caben: històries de guerrers agosarats, de princeses presoneres del seu destí, d’amors impossibles i de cavallers encantats. Me’ls ha explicat el teu pare tantes vegades que els porto guardats al cor com els estels taquen una nit clara. Perquè sàpigues, fill meu, que el teu pare és un antic cavaller tocat de naixement, quan encara era tan sols un nadó de bressol, per una fada padrina de les més bones del seu país, i està per això destinat a estimar les fades i els seus somnis com un més d’entre elles, i no trobarà repòs fins que retrobi el camí del seu país que, diuen uns, comença darrere d’un saltant d’aigua; d’altres, on l’arc de Sant Martí ha posat un dels seus peus quan el sol i la pluja cauen plegats del cel. Però no pensis per això que a tu no t’estima o que a mi m’hagi deixat d’estimar. Res d’això. Ens estima de veritat i no ens oblidarà, i quan trobi el camí secret que busca i l’hagi recorregut del tot, i hagi trobat per fi de nou la fada padrina que de nadó el va tocar al bressol, ens vindrà a buscar, i llavors sabràs que els contes que jo t’explico, els contes que ell m’ha explicat, són tots veritat, que no hi ha res que sigui mentida. Mentrestant, tu hauràs de créixer i fer-te un homenet, i jo em cuidaré de tu com si fos el teu pare i la teva mare, tot alhora. Jo faré la meva feina i també la seva. M’acostaré com fins ara a la gent que és a punt de marxar al País de la Son, i si de cas s’escau que volguessin marxar abans de la seva hora, perquè no els puc alleugerir amb algun remei aquesta darrera estona que de vegades és costosa de passar, llavors faré el que feia ell, els faré venir la son abans d’hora; quan ells ho vulguin, quan m’ho demanin. Això ho feia el teu pare perquè, tocat per la seva fada padrina, no sabia dir què no quan algú li demanava una cosa amb el cor.

Encara no sé com serà el teu camí. Potser a tu també una fada t’encanti quan estiguis al bressol, i t’afillarà, i facis de la teva vida una requesta del país del Més Enllà. No em faria res, encara que llavors ja no series del tot meu, perquè les fades són molt geloses dels seus fillols i no volen que prenguin a la vida cap altre amor que no sigui el seu. Són fetilleres poderoses, i si de cas et fessin conèixer un altre amor serà perquè reposis en el camí i reprenguis alè. Perquè el seu camí és ple d’entrebancs i de bardisses que l’amaguen i guarden dels falsos amadors, dels qui no tenen prou coratge per estimar una flor oberta, la llum del capvespre, la sal del mar. Potser també et facin conèixer un altre amor perquè en prenguis mesura del do, de com són de grans els tresors del seu regne. És per això que el teu pare i jo ens hem estimat, ell per tenir un fanal ben encès per no fracassar en els revolts obscurs del seu camí; jo, per tenir-te a tu, perquè tu, fill meu, ets fruit d’un amor encès i apassionat; no en dubtis mai, que el teu pare i jo ens em estimat sense ombres. I si ara ha hagut de marxar no és pas perquè ja no ens estima, sinó perquè l’amor de la fada és un sortilegi més poderós que totes les voluntats de les persones.

A mi m’ha costat molt dir-li adéu. Ell s’ha dolgut molt per haver-m’ho de dir a mi. Però ha estat la Fortuna la que ens ha separat i a la vida no se li pot girar l’esquena quan ella somriu, malgrat que de primer sembli una adversitat, una malaventura el que ens envia. Això ho fa sovint, presentar les ocasions de la sort vestides de dol, potser per provar la nostra confiança, potser per obligar-nos a obrir els ulls davant la vida. Perquè això sí que t’ho dic, fill meu: quan et sembli que les coses se’t giren, quan el camí que emprens se’t talli, no maleeixis la fada padrina, creu millor que ben segur ha estat ella, que de tu vol tenir cura, perquè no perdis el camí cap al seu país, o perquè en la foscor d’algun revolt trobis algun ensenyament que t’ajudarà a seguir amb més força, o fins i tot allà et mostrarà alguna sendera per escurçar el camí, encara que de moment et sembli més feixuc, com si totes les portes se’t barressin; no la maleeixis, que, si ho fas, llavors vindrà la bruixa del dol per robar-te el cor del pit i no tornar-te’l a donar més. És la negra fetillera que fa creure als nens que es tornen homes que les fades padrines no existeixen, que no hi ha cap destí a escometre darrere d’un saltant d’aigua o allà on l’arc de Sant Martí ha posat un dels seus peus. Tingues sempre confiança, sobretot en tu mateix, i aprèn a escoltar-te el cor perquè és allà, i no pas en cap altre lloc, on la teva fada et farà saber què és el millor per a tu, encara que et sembli una disbauxa el que et diu. I compte amb la bruixa del dol perquè té moltes disfresses i raons entenimentades perquè no t’entretinguis a guaitar en tu mateix quin ha de ser del teu veritable destí: vestits cars, prestigis enlluernadors, sentiments enlairats fins i tot. Et dirà: «Fes col·lecció del que et presento perquè esdevinguis ric en motius per viure. Seràs el primer de la fila i tots badaran la boca al teu pas, i et sentiràs anomenar com el que més d’això i el que més d’allò altre». Sempre vindrà corrents amb bons consells d’amic per ensenyar-te a fer i a desfer en allò que tu vulguis, ajudant-te a mudar l’opinió quan vagis errat, aconsellant-te bellament, volent sempre per a tu el bo i millor. Però tot plegat no serà mai el que tu vols amb el cor, sinó el que els altres diuen que volen per a tu.

Guarda el teu cor, fill meu, com la cosa més preciosa d’entre les que tens perquè és allà on potser, algun dia, l’arc de Sant Martí hi posarà un peu.