(b)
L’Alba d’en Marc

M’has de deixar marxar, amor, el viatge que ara emprenc és sense retorn i l’haig de fer tota sola. Hem lluitat amb tant de coratge aquests anys contra la malaltia que si d’alguna cosa me’n vaig certa és del teu amor per mi. Però jo ja no et puc estimar més. No puc estimar-te com fins ara t’he estimat, com dos germans siamesos mai separats a qui els batega un sol cor. Mai un sol enuig, un sol gest obac ens hem vist a la cara. Però ara t’has de reprendre i volar sol, sense mi. I no és pas perquè no et pugui seguir estimant com fins ara t’he estimat que et dic això, sinó justament perquè tant t’estimo t’haig de deixar d’estimar. Perquè el viatge que ara emprenc és sense retorn i l’haig de fer tota sola, i tu t’has de reprendre i volar sol. Per amor deixem d’estimar, amor meu. Desa el record de mi en un calaix profund del cor colgat de clavellines i deixa que heures espesses facin venir-hi a sobre l’oblit dels dies. Obriràs nous camins i corriols d’un present que no serà el meu perquè jo ja serè morta. Perquè el meu camí s’atura sota terra i tu has de trepitjar, encara, molta gespa tendra de sendera. T’ho mano per l’amor que em tens, que em deixis d’estimar, que a la mort hi haig d’anar tota sola i no tornaré, i tu no pots venir, i no vull que tu vinguis. T’ho mano ara, quan mai res no t’he manat ni tan sols mai res no t’he demanat, ja que el verb requerir no ha vertebrat un sol dels versos que ens hem dit, sinó tan sols paraules d’amor senzilles i tendres com diu la cançó. T’ho dic ara que sóc forta, perquè n’he après a ser-ho a còpia de veure’m segura voltada pel teu braç d’home fort, per haver reposat la fatiga damunt del teu pit ample i segur, i d’haver-me sentit acaronada de llunes a la galta al batec de la teva sang. Tantes vegades dormint a frec del teu cos nu, veient-me penetrada de ferro roent, tenallada pels teus braços forjats, fent que les aigües del meu cos bullissin desfermades al teu braó, fent-me sentir la dona del món, la mare fecunda d’un univers estelat. Tota la meva carn s’ha amollat a l’empenta del teu desig i m’ha fet segura i forta com una deessa de l’antigor. I des d’aquí et mano que em deixis d’estimar perquè me’n vaig tota curulla del teu amor. I tu t’has de fer fort en la teva força. Perquè amb mi, aquesta vegada, no pots venir, i no vull que tu vinguis. Les acaronades de la teva tendresa reprenien poder en el combat contra la malaltia en una lluita en aparença desigual, però de fons victoriosa. En buidar-me el pit, en mostrar-te la closca nua de pèl com una lluna blanca, omplint-me tu la buidor de la sina amb mil besades de bruixot guaridor, arrelant-me el palpís dels teus dits a la testa fins a fer-hi créixer una cabellera argentada sols vista per tu i per mi. Com més malalta he estat més t’he estimat, com més se’m podria el cos més que tu l’has estimat. Em guanyat la batalla, amor meu, no en dubtis, t’ho dic jo a qui tu mateix has consagrat com a deessa de l’amor. Com, si no, s’explica el que l’un per l’altra hem arribat a sentir, tot el que ens hem arribat a dir en el silenci d’una sola nit. Ara que del tot sóc una dona corcada, no puc fer altra cosa sinó estimar com una boja, com una bacant enfollida cavalcada per un Dionís fabulós que s’aferra i m’esperona en el sol sentit que em queda, el que tu has burxat, viril, traient-me les paraules de la boca i anorreant-me la vista, deixant que el teu amor fos la sola pell que em cobrís, la sola morfina que ara m’alleugera. Perquè, de dolor, només en tinc un, el d’aquella tarda d’estiu en què tu em vas fer teva per primera vegada damunt d’uns llençols tan blancs com el candor de la nostra virginitat. Aquella tarda d’estiu en què jo vaig posseir per primera volta el teu membre nu dins la meva carn de donzella, estripant-me el si, i em vas fer una mica de mal malgrat la cura dels teus moviments, malgrat que per res del món volgués jo que fos un dolor el padrí de la nostra primera lliurança, un padrí que ara torna per esqueixar-te la vida tota sencera. Ho sé. Però, sàpigues, que amor i dolor porten un lligam secret, invisible com l’aigua de la lluna. Jo, ara que sóc deessa de la vida a punt de morir, ho sé. El meu amor viurà en el teu dolor com el meu dolor va apadrinar el teu primer acte d’amor, la meva primera lliurança. Però no pateixis, perquè el dolor ha de morir i amb ell el nostre amor. Per això et mano ara que em deixis d’estimar; per tant com t’estimo m’has de deixar d’estimar, perquè pugui així morir el dolor i pugui jo, doncs, morir tranquil·la sabent que tu, de dolor, no moriràs d’amor. El taüt és meu i per a mi sola; l’he anat construint a la teva esquena amb la pesantor d’haver-me de vestir un futur, de mirar-me un aixopluc per demà, perquè de sobte he deixat de tenir avui en manar-te que et deslliguis de mi, salvant el lleu present on vivíem, on sols l’amor pot viure, per asserenar-me i fitar el futur deixant darrere, de sobte, l’eterna joventut perquè hi deixo el teu amor. Tu, innocent, encara vius el somni primigeni de l’amor que tot ho fa etern. La maduresa se’t farà dura, pitjor que a mi la mort. Jo, vestint-me un taüt de morta, en tinc més que prou. El meu futur és tan lleu que tan sols per aprendre’l l’he intuït, i puc tornar, voluntariosa, al meu present d’amor. Però tu hauràs de fonamentar tota una vida, alçar-hi parets i coronar-hi sostre i teulada. I no saps encara quina mena d’amargura serà abandonar el present de paradís que sols coneixes per acaçar qualsevol sendera de futur que de la primera passa saps que et portarà a la mort. Allà on jo no t’hi esperaré perquè seré del passat, perquè seré morta fa tant de temps que ni l’amor ni el dolor no et podran ja acompanyar. Ho sé ara que sóc sàvia i el futur no té per a mi cap secret perquè he gaudit del present de l’amor fins esdevenir deessa, i a tu et deixo caminant vers el futur, fent-te mortal a cada maleïda passa d’userda fresca que, enganyadora amb la flonjor, et menarà fins a la duresa del teu mateix taüt, un taüt que no serà el meu, ja que al meu jo hi vaig tota sola i tu tot sol al teu; perquè a la mort hi anem sols, hi hem d’anar sols, en oblit del dolç present de l’amor compartit. Jo hi vaig plena d’amor, com una deessa primigènia de l’antigor, i al Déu del món li demano que també tu hi arribis sense futurs per vestir, sense passats per rememorar, ple d’un amor que no podrà ser el meu perquè el meu només et portaria dolor. Ara, que sóc deessa Venus del cel i de la terra, a tots els déus convoco a fi que arribis a morir ple del teu mateix amor, tal com jo arribo ara a la meva mort. Deixa de plorar, amor meu, que si arribessis a fer el teu dolor tan gran com el nostre amor hi moriries certament. I no vull que tu moris tan sols perquè jo hagi de morir. A la mort hi haig d’anar tota sola, i tu no pots venir, i no vull que tu vinguis. Acaça el futur amb fermesa fins a esdevenir savi en la mort i en l’amor, com jo mateixa, en el dolor, com tu mateix ara. Beneeixo la vida que he viscut i la mort que tan a prop se’m presenta, perquè com a gran dona del món que he esdevingut m’acomodo sense resignació al transcurs pròsper de la vida, al seu flux que ara el sé creador, a la infinita mutació que fa aparèixer la vida i que fa de la mort senyora del món. Cedeixo tota lluita inútil perquè he assolit la raó, l’enteniment d’una deessa, i oberta de bat a bat manllevo els obstacles en mi per esdevenir una fulla al vent sense pàtria ni destí, perquè la mort i l’amor m’han fet lliure i enmig de la fosca presó del planeta, de l’auguri precís, he esdevingut dona lliure, i conciliada amb la mort hi vaig plena de vida. I això t’ho dec a tu, amor, a la teva passió dolça, creixent, constant, sense por de la mort que tan de prop em tenalla, sense enuig ni enyorança pel pit que em manca i que tu tan assabories, veient-te recollir les gites de sang com si fossis un àngel inadvertit, aigualejant-me cada matí la pell suada, del tot nua de pèl, com si esbandissis al primer dels teus nadons. I jo, conformada, feta un secall, he esponjat la rosada del teu amor fins al darrer esquitx com els traus de la terra s’amaren de l’aigua de la lluna per fer-hi néixer or i plom, com la caçadora furtiva d’un raig de sol que veient-s’hi prenyada s’enllesteix dona de la terra, mare fecunda d’un univers estelat. A tu tot t’ho dec, amor meu, a la teva mà forta que m’alça lleugera, al teu cor de cera tendre gravat amb puntes de diamant, al teu sexe ferm que tantes aigües m’han fet vessar. A tu tot t’ho dec, amor, i t’haig de bescanviar ara la meva mort per la teva llibertat, el teu dolor per la meva vida. Ha de ser així; t’hi has de conformar. Has d’acceptar la penyora que t’ofreno perquè també tu, al capdavall, esdevinguis lliure en la vida i, sobretot, en l’hora de la teva mort. Sàpigues, però, que no hi ha destins amargs, sinó tan sols voluntats febles a l’hora d’estimar, ja que un cor esmorteït és la sola dissort, i aquesta ha de ser la teva força. I no has de permetre que la derrota de la por s’ensenyoreixi del teu destí i et malmeti el preciós do de la vida que tant d’amor t’ha de portar. Així com tu m’has estimat tant t’estimarà la vida, pagadora fidel i generosa dels seus amants. Tan sols has de no rendir-te a la por, al despit, a la sequedat del gel dels avars. Segueix sent com fins ara ets, allargant, tossut, el primigeni present de l’amor que tan a la carn has conegut al llarg dels corriols del teu futur, i puguis així arribar com etern adolescent al llindar del teu taüt. La vida, sàvia mestressa conductora d’amants, t’ajudarà cada dia si com fins ara segueixes essent sincer en el teu estimar. Confia-hi. Prega-li. En silenci segueix-li la petja misteriosa i plegat sempre a la seva disposició, com sempre ens hem plegat l’un a l’altra, sense res demanar-nos, acceptant-nos tan sols de ple en el nostre lliurament. Fent-ho per amor. És el secret. Ara que sóc dona sàvia a punt de morir, ho veig tot tan clar com la llum del migdia.

Sóc l’Alba d’en Marc i les hores comptades de la vida han arribar per a mi al seu terme i m’han abocat a la negra nit de la mort. Vestida de lluna travesso el sorral de la platja fins a arribar a ran d’ones on m’espera el mar incert d’un altre existir. Per sol viàtic porto a la mà un raig de sol que el meu amant m’ha encès al llarg del camí que deixo enrere. Si algun barquer ha de venir fins als meus peus, per prendre’m i llevar-me més enllà, quedarà prou pagat amb la meva moneda. No tinc por i estic disposta. Tu reprèn-te i camina, Marc, que amb mi, aquesta vegada, no pots venir, i no vull que vinguis fins que la teva mà vessi de sol com ara la meva, fins que hagis vist i entès en la teva solitud com n’és, de gran, l’amor i la vida, talment com jo ara, tota sola davant la mort, ho veig. Que la teva mort sigui com la meva i la claror dels meus ulls fanals encesos al teu esguard, així el camí de la vida et serà lleu com a mi mateixa ho és ara la meva mort. Per tant com t’estimo et mano que em deixis d’estimar perquè has de morir sadollat del teu amor i no del meu dolor. Que el meu darrer instant sigui per a tu com un trenc d’alba a una nova vida, i que aquest dolor de mort i de vida que ens ha apadrinat el primer i l’últim dia no fermi la tenalla per fer-te morir de mort, sinó d’amor.

* * *

Ai, Alba!, que morta tu vull morir jo a l’acte mateix. Ni tan sols un instant de més em veig capaç de sobreviure’t. Temo la fredor erma del teu cos com la més irreversible de les desgràcies. Temo la solitud de la meva vida com el pitjor dels mals. Temo la teva absència com una mort en vida. Ja ho veus, temo per mi i no per tu. En tant la malura se t’ha menjat el cos m’he dit cada dia que el fetiller que t’ha condemnat de cap de les maneres no podria imposar-nos la seva voluntat maleïda i allunyar-te per sempre més de mi. Però ara veig que m’ha vençut. És més fort que la meva fe, que la meva constància a ignorar-lo i dir-li que no, i obrint els ulls li haig d’admetre la victòria abans que en reculli el guany. Tu me’ls has fitat de dret i m’has ferit amb la teva claror, i sense cap recel hi has llevat el tel de la falsa esperança que els enterbolia dient-me un adéu que mai no hauria cregut que arribaria per a nosaltres, a la flor de la vida, saltant com anàvem per damunt del dies com esquirols enjogassats sense haver d’ignorar les hores de què van farcits perquè havíem vençut el batec del seu pas amuntegant acaronades per a un hivern que mai no hauria existit. Ara, els teus ulls m’han dit adéu; m’han dit dolor; per la boca m’has fet dir que t’has de morir, i que el requisit imposat per la malura és de major força que cap altra condició perquè ella, molt destra, ha desfet del tot i amb rapidesa el sol pendent per on hem fet lliscar la nostra vida i és ara una feixuga costa el nostre antic camí de roses. I tu que em segueixes fitant de dret, dient-me coses que no vull sentir i que jo provo de callar amb un «mira de dormir una miqueta, reposa i no et cansis». Però tu em prems la mà sense cap força, i redius i repeteixes a cops de claror encesa què serà de nosaltres. Què serà de tu i, després, què serà de mi.

Ara s’ha fet clar que tot hagi de voltar, tan sols, per fer-te més lleuger el darrer tram esmerçant la cura esbandint-te el cos al matí, per engrunar-te del tot el menjar i fer-lo passador. Sóc el teu home i el teu servent, infermer i llevadora, ja que cada dia et prenc com infantada de pocs moments per presentar-te a la llum del dia i veure’t així tot el cos enjoiat d’un somriure, mentre que qui veig de veritat és la mort que se t’apropa com la remor d’una allau abassegadora que tot ho haurà de colgar d’un sol cop. Primer se t’endugué un pit, ara l’altre s’ha esfondrat en un horripilant rebrec de pell que permet comptar-te les costelles d’una en una. El mateix rebrec en què tu mateixa, oh, dolç amor!, has anat esdevenint mica en mica, de forma inadvertida però tenaç. Els meus braços ja no alcen el cos tou on jo emmotllava la meva fibror nerviüda que tu sabies cavalcar fins a esmorteir-la com un núvol rajat de la llum tendra d’un capvespre. Ara és com un cep de vinya, un tronxo d’heura pelat de fulles, als meus ulls un canyís de cristall de la mena més frangible. I m’avorreixo del meu braç massa fort i rodó, del meu pit ample i onejat, de la vida que a desgrat meu em sura i que en tu s’apoca. Però jo no vull ser vençut, dolç amor, no puc ser vençut i faltar-te a la promesa de mai amollar-te, de deixar de ser tu i jo els bessons siamesos a qui els batega un sol cor. I vull venir amb tu conformat a la teva cadència com l’empenta de les ones a l’embat del vent, fent-te companyia en el teu declivi. I si de cas no puc vèncer el fetiller maleït que se te’n du, sí que em puc vèncer la fortalesa del cos, i per fer-ho no em cal estripar-me el fons de la pell amb ganivets esmolats per sentir-me traspassat de la mort, per sentir-me morir de la mateixa feblesa que moren els més desemparats. Tan sols romandre al teu costat, amarant-me de tu, xop com una esponja de mar, com sempre m’hi he vist; en tinc més que prou amb això per sentir-me morir al teu costat. Em basta alçar-te a fi de jo caure, mirar-te la claror de les ninetes per jo enfosquir. Jo vaig amb tu allà on tu vagis, dolç amor, esdevingut voltor negre, aguaitant joiós el tendre anyell ferit per nodrir-se de la seva sang, balena boja que es llença decidida al sorral de la platja per trobar-hi un final segur. Sempre a frec de la teva galta, per no deixar-te sola, complint una promesa que mai no ens hem fet perquè no ens calia: junts del primer dia a l’últim. I més enllà fins hi tot, ja que si cal esdevindré guerrer de llegenda i coratjós apamaré senderes en la fosca regió dels esperits fins a trobar-te, fins a fondre’m en tu llevada la nosa del cos, sense deixar-te d’estimar ni un sol instant, sense que el decaure de la teva vida aflaqui una sola espurna de la foguera del meu amor. Així potser el farem etern. Viure sense tu seria per a mi mort en vida, i servaria la teva memòria damunt d’un altar visible sempre ornat amb flors fresques i espelmes de color blau cel, amb un llumet d’oli a carregar cada matí del llarg hivern de la meva vida, atiant cada jorn el dolor del meu cor, de la meva solitud, perquè el morir del temps no sollés una sola unça del teu record en mi, no hi fes hivernar un sol dels records de primavera que de tu guardaré. Per viure així més val morir. Que l’allau del fred també se m’emporti! Que el maleït fetiller també a mi em condemni! El meu alè t’acompanya sense por allà on tu minves, el fil del pensament de tu no se’m desnua, no es desenllaça la teva vida de la meva. Em sento tan defallir com vidre fos, l’empenta d’abans aigua vessada, el cop de mà ferm mantega fosa. Jo, el que altre temps era fort com una roca, devastador com un senglar ferit si calia, sóc ara el dibuix d’una llàgrima en una nina de porcellana, un Samsó rapat, una donzella espantada de la seva primera taca de sang. I no hi lluito. I no em reprenc. Estic on haig d’estar, no en dubto, al teu costat, fins a la fi i més enllà fins i tot si cal; dos batecs de cor fent una rima unisonant, morint de dolor, morint en vida al teu costat per la mort del teu amor per mi. Però el meu cos ferrat es manté rebel a seguir el compàs minvant del nostre esperit. El muscle roig que tantes cançons ha fet néixer en la seva plenitud de viure i estimar s’entesta a no relaxar el batec que m’empenta la sang; però jo, des d’un profund rerefons, li covo sense basarda una atzagaiada amb què sobtar-lo i menar-lo al mateix terme on es clourà el teu alè i alhora el meu. I si no és de bon grat que vol cessar la tonada insistent del seu vers cantat, ho farà d’un cop destre que jo li amaniré. Ho dic jo que sóc en Marc, l’home fort d’altre temps que tu tant assabories, el que preserva un darrer vigor al postrem replec de la sang, al fons de la primera onada, just per esquinçar un mocador de seda fina, just per embolcallar-me amb un darrer ofec per saltar capbaixant el darrer graó de la vida i enfilar-me del tot al núvol de lleugeresa on tu ja vols navegar, on jo ja em sento desfer, on els cossos són ordits amb teixit de fada padrina i les consciències fetes de vent de marinada. No cuitis a marxar, dolç amor. Fes curtes les teves passes com el pas del pardal fins que jo acastelli prou feblesa, prou coratge al pit, per saltar amb tu al món dels núvols que no són de carn, a les seves formes voluptuoses caprici dels vents. I allà perseguirem la tarda en la seva hora més baixa per gaudir d’un capvespre allargat al nostre voler, comptant-li infinits tons de vermell, blau i violat esquitxats al cel i damunt nostre, fins mai sadollar-nos, com en qualsevol tarda de la nostra primavera damunt la terra, la carcellera que ara ens escatima la llibertat. Ens avançarem, quan tu ho volguessis, una llarga passa i una altra, i de sobte empaitarem la matinada afaiçonats pel llevant, allargant el trenc d’alba damunt la mar fins a exhaurir-li el blau a l’aigua, en honor al teu nom d’hora santa, resseguint terres ignotes, estavellats contra les més altes muntanyes, cerclant-les-hi el cucurull punxegut, amanyagant-les, fent-hi un anell de noces per maridar-nos a gratar del cel, lluny del trespol que ara ens escapça la vida sense haver arribat a cap estiu que ens acollís nus de roba en nits xafogoses. No vull per a nosaltres cap altre destí que no sigui aquest. Deixa, doncs, d’ullar-me amb fermesa per dir-me què serà de nosaltres; què serà de tu i, després, què serà de mi, perquè jo, en Marc, oh, dolç amor!, no permetré cap després interposat entre tu i jo.

A l’hospital, per la Glòria he conegut l’Àngel. En ell he vist el meu salvador, la resposta imprevista a la meva pregària, l’àngel que Déu ens envia per contrabalançar el tort que la mort ens fa enduent-se’t a tu abans que a mi. Camino, astut com la guineu, perquè temo que el meu requeriment em segui negat. Silent com una serp d’aigua, llisco per les converses per no fer saber on és que vull que el cop sigui donat, la dentegada mortal, amagant la darrera intenció de les paraules. Acolorint els mots, demano ajut per a tu i no per a mi. Reclamo tots els drets de la dignitat i del bon morir en nom de l’amor que ens tenim per encarar civilitzadament i amb homenia la teva mort. Recullo totes les raons, antigues i modernes, per desempolsegar el gran triomf de l’home nascut damunt la terra: el lliure albir. «No tenim per què deixar que el transcurs de qualsevol cosa se’ns imposi com als animals feréstecs d’un bosc privats d’enteniment raonador —dic—. Hem de ser la imatge de la serenor, del criteri escollit que ens fa ser persones davant l’adversitat absurda». Segueixo dient tot entonat. Converso amb ell avorrint les metàfores confoses, com un científic de la vida, sense entrellucar-hi pors ni dubtes, expectant el moment en què tombaré el subjecte central de la conversa per substituir-te a tu per mi, en què reclamaré sobre meu els motius argüits i que, llavors, ja tan incontestables els haurem fet que no me’ls podrà negar. Me’l faig amic meu perquè amb un verí consagri la nostra aliança en la mort, perquè el sol cor que a ambdós ens batega l’aturi amb precisió a l’instant per tu escollit. Escollit pel fetiller maleït. Ell no em diu que no a res, ara per ara, i discorre amb encert les meves raons, acostant-se al parany com un pardal confiat, i es deixa dur mansoi com un xai a l’escorxador que jo governo i on ell ha d’esdevenir el botxí sagrat, l’Abel ben mirat d’un déu rigorós que gaudeix d’oblacions de sang. Però mentre jo crec amanyagar-lo amb les meves raons, la Glòria sap per la teva boca una veritat que no fa batec amb la meva. I al revés del rerefons, jo sóc la titella i ell el comanador. M’ho ha fet saber de sobte mudant el subjecte central de la nostra conversa en un instant en què ha dit prou, mostrant-se’m fort ell a mi com jo a ell no he deixat mai de mostrar-m’hi, per posar-m’hi a mi en lloc de tu en l’entremig de les nostres paraules. Dient-me que tu no vols ser morta per ell. Manant-li tu a ell que no em faci morir a mi. Fent-me sentir dir per ell que de mi es preocupi i que a tu t’oblidem. Que t’oblidem. Que jo t’oblidi! L’anyell esdevé brau i el caçador presa abatuda. I així jo, vençut del tot per ell i per tu, tremolo indefens pel somni esmicolat, sense perquès a la boca. I anorreada la façana li demano clemència de genolls, i li ploro, i li suplico que, si no és capaç de fer néixer per a mi cap somni d’esperança que em perllongui la vida viva amb tu o sense, m’enverini la sang amb qualsevol metzina, que tingui compassió de la meva vida morta, del llarg després sense tu. I ell em respon, cruel com una fera assedegada, que tu li has fet jurar que de mi se n’ocuparia i que en això queda exclòs fer-me morir.

Sóc un marc de dol on cap albada trenca la foscor. Voldria ser un núvol per ombrejar-te el migdia sever i tan sols sóc una pedra enfornada a l’infern del meu dolor. Sotmès a la teva crueltat, no haig de permutar els maleïts designis de cap fetiller senyor de nosaltres. Saps que em colgues viu a la mort, sense ànim de cercar esperança, a mercè del pas de les hores, amuntegant dies i setmanes en un desert de sorra sense castells, sense permís per mirar els núvols on potser una pluja de tu m’alleugerés la sequedat de la pell. Cap àngel, avui, no pot combatre el meu fat.