(a)
La Glòria

Ahir vaig sopar amb l’Àngel. Segueixo estant tan enamorada d’ell com sempre. Ni un bri més amunt ni un bri més avall. Bona part del meu repòs a la vida m’arriba de saber que ell també m’estima, encara que no cal insistir-hi, es necessita a si mateix molt, encara. De cop es capfica i és massa evident que el cap li vola fins a la lluna. No hi ha duro que pugui pagar saber què pensa. Però ja m’està bé, m’estima i no m’atabala; és clar que el que de fet hauria de dir és que qui no l’atabala gaire sóc jo… Encara que tampoc no sabria què fer-ne, amb tot ell. Però algun dia se’m donarà. Tota la cortesia i l’afecte amb què m’envolta manté en mi l’esperança de casar-m’hi un dia, malgrat que això encara ho vegi llunyà. Bé, casar-m’hi no és potser la paraula més exacta, però expressa prou encertadament el meu desig. M’ha costat d’acceptar que volgués viure sol, m’hi vaig haver d’esforçar prou en el seu moment. Que si potser no m’estima com jo l’estimo, que si tan sols em vol per al llit, que si em sento poc valorada, i com n’és, d’important, això per a una dona! Doncs no. Necessita espai per estar amb si mateix, per retrobar-se fins a acabar-se de trobar, res més. D’acord. Després d’anys d’estirar i afluixar hem arribat a una mena de relació d’envejable estabilitat, malgrat la inusual condició implícita: cadascú a cada seva i Déu a la de tots. El seu somni d’una gran casa en un lloc idíl·lic ha acabat per esdevenir el meu. Allà, en un somni gens immediat, hi construïm el nostre futur. La casa haurà de ser gran de veritat. A mi, al final, ha acabat per no molestar-me gens viure sola, hi estic tan feta i acostumada que el problema per a mi, ara, seria haver de transigir amb el meu espai. Quan finalment arribi el moment de trobar la casa dels nostres somnis i ens acabem d’aparellar del tot, la buscaré tan gran que li costarà ensopegar-me pel mig. De fet, tampoc no m’he vist mai com a serva obedient de la felicitat conjugal, el paper a què m’ha predestinat la meva mare d’ençà que vaig tenir la primera regla i em començà a regalar, il·lusionada, jocs de llençols i de tovalloles cada cop que arribava Reis; i m’ho transmetia tot amb aquell aire de pastís de poma acabat de fer, com si em lliurés les claus iniciàtiques del seu vell tarannà, ordit de llençols estesos i de secrets de cuina. No. L’atípica relació amb l’Àngel m’ha salvat d’aquesta herència virtuosa que ben segur hauria acabat per dominar-me per més que ho hagués vestit de dissenys tecno i actituds postmodernes. L’Àngel és l’home que no he volgut deixar perdre i, de passada, pel camí, m’he trobat a mi mateixa. És clar que el preu de la solitud m’ha cobrat uns interessos dels quals mai no hauria pensat que jo tindria prou fons per pagar. Però sí, els tenia. I ara, quan finalment és ell qui encara es remena sense pau, no tinc cap mena de pressa a omplir-li el llit permanentment, ni que sigui en una casa de somieig.

Va practicar-li una eutanàsia al meu pare. La seva segona. Així el vaig conèixer. L’home era transportista i un terrible accident de dia plujós, del que mai n’aclarirem la responsabilitat darrera, el va deixar fet una coca. Portava tres anys fent la vida d’un cactus damunt d’un llit d’hospital, un vegetal empeltat de punxes (les sondes i tota classe d’assistències que per menjar, respirar, orinar i filtrar-li la sang se li feien imprescindibles per viure). Per viure, he dit? La meva mare, desesperada de tota esperança i suposant-li un patiment que clínicament no podia tenir, va prendre la gran decisió, decisió que jo no hauria gosat ni considerar en aquell moment. Els seus argument eren irrefutables. «És clar que pateix! El metge que digui el que vulgui. He dormit amb ell més de mitja vida, nena, i quan li agafo la mà prou que m’ho diu, que pateix. Que no era cap soca qui em feia els petons a la nit, carai!, era un home. Era el meu home! I també em diu que vol morir-se i amb que m’ho digui ell en tinc més que prou. O sigui que ja ho saps». És a dir, de la praxi, me n’havia d’ocupar jo. Havia estat tan feliç en el seu matrimoni! Els meus armaris són plens de la seva felicitat conjugal feta de dots de paraments de casa, amb la sola il·lusió, certesa millor dit, que la meva felicitat seria com la seva. Ara m’obligava a buscar la daga ingrata que escapcés aquell dolor permanent en què ambdós, assegurava ella, vivien. «Voler-lo tenir així no és més que cobdícia. Sí, nena, cobdícia per a mi, per estirar que encara hi sigui perquè així sembla que encara el tinc i no l’he perdut. Perquè ell hi és, digui el que digui el metge, ell hi és. I jo podria estar mig tranquil·la anant-lo a veure cada dia perquè mig tros de mi és ell. I mentre el vaig a veure, mira, vaig passant. Que quan se’m mori del tot pots estar-ne ben segura, que mitja vida meva se’m morirà. Però això no és just. Ell pateix i vol morir-se. Així que, nena, busca com». Naturalment, el metge no havia atès la insistència de la meva mare amb cap mena de predisposició a fer-hi res ell mateix, tan sols va deixar entendre que, arribat un cas, podria ser que la sala on s’estava el pobre home quedés buida una bona estona o que qui fes la supervisió no hi estigués prou, sobre el seu llit, sense recordar especialment haver vist entrar o sortir ningú. I que si en el transcurs d’aquella estona el pare es moria, doncs mira, atesa la seva circumstància no calia remenar-hi gaire. Suposo que la seva encoberta predisposició era més fruit de poder buidar un llit i estalviar una despesa, que bé prou un altre pacient podria necessitar, que no pas atendre el desconsol de la meva mare. «Prova a Londres, allà hi ha alguna associació que potser…», em va dir. No va ser difícil fer-hi contacte un cop vaig ser allà i vaig consultar un parell de grups pro drets humans. A l’Associació pro Eutanàsia em van parlar de l’Àngel, un noi de Barcelona amb qui en aquell moment tenien una certa relació i, pel que en sabien, potser ens podria ajudar. Tan sols els havia de deixar el meu telèfon i ell mateix ja es posaria en contacte amb nosaltres. En cas que fos que no el xicot de Barcelona, ells mateixos m’obrien la porta per a una futura intervenció seva. Ja ho havien fet altres vegades, això. De fet, i dominats per les condicions d’il·legalitat del tema, el mètode de treball més usual consistia que algú de l’estranger fes un ràpid viatge d’anar i tornar per practicar l’eutanàsia. No buscaven cap mena de renom als diaris i defugien com de la pesta de qualsevol fressa que es pogués fer al seu entorn. El tema així ho requeria. Vaig tornar a Barcelona força impressionada.

L’Àngel feia ja uns mesos que havia practicat una eutanàsia a la mare d’un amic seu de la Facultat i, de llavors, havia mantingut un interès pel tema traslluït en un contacte més o menys dispers amb l’Associació pro Eutanàsia londinenca. No va trigar gaires dies a trucar ell per telèfon i, malgrat que de fet ja estava assabentat de tot el que li calia saber, li ho vaig explicar de nou en una conversa inesperadament llarga, si es té en compte la circumstància, i això no tan sols pel fet en si mateix sinó més que tot per la desconeixença mútua. Potser ho fèiem per ganes d’establir, una mica a corre-cuita, un fonament de franquesa abans d’encarar-nos aquella mateixa nit. Va venir a casa sense mostrar cap mena de reticència per allò per a què el demanaven, però sí una mica acovardit, incòmode, potser tan sols una mica nerviós. No puc mentir gaire si dic que em va impressionar des del mateix moment en què el vaig conèixer, sobretot per la seva joventut. Mai no l’hauria fet un jove de la meva edat! Va ser amb la meva mare amb qui va parlar tota l’estona, sense tenir ella en compte per a res la seva dissimulada incomoditat que, de fet, va desaparèixer en poca estona. Jo me’l mirava i remirava, encuriosida, pensant quina mena d’ideologia, de temperament o vés a saber què l’instigava a una tal activitat. Ell s’escoltava a la mare, pacient, seguint-li la conversa sense demanar-li els grans perquès de la seva decisió, que tal vegada era el que jo, de lògica, hauria esperat que fes. De primer vaig pensar que potser era per una certa falta de caràcter; després em va semblar, però, i el temps m’ho va confirmar, que era una actitud estudiada. S’estimava més escoltar-se-la sense perdre-li l’esguard, cosa que al final li vaig entendre com prou coratjós, que entrebancar-li la conversa amb incisos que de fet eren obvis. L’endemà, la mare i jo vam tenir una petita conversa amb el metge i al dia següent, millor dit, a la matinada següent, ja voltàvem els tres el llit del pare que, poca estona després, deixava de patir mentre la mare, plorosa, li prenia la mà.

Semblava que es resistia una mica quan li vaig demanar el seu telèfon. Jo vaig insistir, a pesar d’això, d’una manera subtil, molt educada, però gens disposta a una negativa. El vaig trucar passats tres dies de l’enterrament del meu pare. L’excusa era veure’l per donar-li les gràcies pel favor que ens havia fet. També hi havia la cosa, i era aquesta l’autèntica raó de fons, de voler saber més de la seva activitat com «eutanasiador», de l’entrellat que hi pot haver darrere d’un tal menester. Em sentia com cridada a formar-hi part, a donar-hi un cop de mà. Li suposava una solitud immerescuda, lògica d’altra banda, però imposada, i em removia per fer-hi alguna cosa. En realitat no me’l podia treure del cap des del mateix moment en què ens vam acomiadar a la clínica. Entre els tres, en pocs segons, es va tramar una estranya confiança que semblava vinguda d’altres vides, com si fos de sempre. La meva mare acabà per abraçar-lo talment com un fill pròdig. Ell li va retornar el bes a les galtes, i després a mi, acomiadant-nos, i jo vaig dir-me, en aquell mateix moment, que aquell xicot em faria alguna cosa més que un petó a cada galta.

La primera cita va ser una trobada amable i correcta, a voltes prou divertida; els dos hi posàvem de la nostra part perquè això fos així. Érem una parella de joves i fèiem com a tal. La segona va ser particularment reposada i distesa, cap conversa en particular, una llarga passejada. A la tercera, el sentiment de l’amistat lligava la relació en un condicionament a bastament consentit per les dues parts. A la quarta ens vam ficar al llit. Mai més no m’he tornat a ficar al llit amb cap altre home i suposo que ell amb cap altra dona.

Malgrat tots els meus esforços, no vaig aconseguir que acabés la carrera. Ja l’havien tombat dos anys i li dequeien els ànims. De fet, estudiava medicina seguint el seu afany altruista de voler ajudar la gent, però haver practicat dues eutanàsies li havia capgirat completament la seva visió del que en podríem dir una vocació de servei. En realitat jo li endevinava un cap massa ple de coses, molt difícil de dirigir en l’acabament d’uns estudis que requereixen tanta concentració exclusiva. A més, l’ofici de metge demana una dedicació a posteriori que de cap manera ell es veia amb cor d’escometre. Així doncs, ha anat donant tombs d’un cantó a l’altre, de venedor de pisos a comercial de vés a saber què, de dependent d’uns grans magatzems a cap de personal d’una empresa de serveis, per acabar fent-se una cartera de clients en una oficina d’assegurances on a més hi passa unes hores cada matí; tot plegat just per viure tranquil, encara que el seu somni de viure sense treballar quedi relegat a l’acció d’una providència misericordiosa. Em vaig haver de conformar a la renúncia de la prestigiosa estabilitat que pot donar tenir un marit metge en favor de la seva felicitat real que, evidentment, queda molt lluny de qualsevol reconeixement social. Tampoc no ha estat tan difícil fer-ho. M’omplia, i m’omple molt encara, tenir a prop meu una persona tan farcida de coses.

Jo sí que la vaig acabar, la carrera: sóc psicòloga diplomada i infermera clínica. El que mai no hauria predit és que la meva activitat professional quedaria tan centrada a l’entorn de persones tan acabades. Com a coordinadora de plantes de l’Hospital General repasso més passadissos i habitacions de malalts al cap del dia que l’escombra de les dones del servei de neteja. Tres anys, però, acompanyant la meva mare en la seva visita diària a l’agonia permanent que era el meu pare han fet d’aquest tipus de malalts, de situacions, una cosa inserida a la meva vida, com natural. Sense ni pensar-ho, busco els terminals per veure com es troben, parlant amb les famílies per si els puc ajudar. Sovint l’ajut és tan sols una mica de conversa. Hi pot haver tanta angoixa no expressada a l’entorn d’un terminal! De vegades, l’assessorament és simplement tècnic, referent a prestacions socials, sobretot quan és un cap de família el que s’està morint i deixa darrere, en un futur incert, els membres del seu nucli immediat. Jo mateixa, en casos extrems, me n’ocupo, de fer les gestions. També formo part de les tasques de suport exterior del servei de trasplantaments, és a dir, els aconsegueixo donants voltant pels hospitals de la ciutat, parlant amb els mateixos malalts quan la circumstància ho permet, encara que poques, la veritat; parlant també, i aquesta és la forta, amb els familiars d’algun accidentat greu, sense possibilitats, per si els seus òrgans poden fer-li profit a una altra persona. Les millors ocasions, des d’un punt de vista mèdic, són la gent jove que ha tingut una trompada amb el cotxe, posseïdors d’òrgans sans, sense envelliment; però és clar, plantejar segons què als familiars en un moment així no és gens fàcil. En general, però, s’ha de dir que les respostes són prou responsables. Aquesta solidaritat anònima, tan despresa, tan de veres, què es crea en aquests moments quan tot un món s’acaba és, sens dubte, un dels sentiments més meravellosos que jo he pogut arribar a conèixer. S’ajuda d’una manera conscient i rabiosament volguda a la perpetuació de la vida, i això en un moment en què la mort ensenya totes les seves dents. Dura, implacable, imposant la seva voluntat sense atendre la més mínima consideració, sense escoltar el més mínim prec de misericòrdia. No hauria de ser així però la mort és així. La gent es fa gran davant d’aquesta circumstància, es creix, espiritualment parlant, perquè és com si se li fes el salt a una totpoderosa mestressa que no dubta a revelar-se com a tal. Amb un sola paraula de consentiment jo puc fer traspassar el fetge d’una persona a una altra i salvar una vida de segur condemnada. I la mort es veu oblidada a recular per la sola misericòrdia d’uns familiars que han dit sí als meus requeriments. Malauradament hem d’arribar al llindar de la vida per veure com n’és, de tronadora, la mort; com n’és, d’important, fer que algú segueixi vivint. Però, és clar, no sempre tot és tan a demanar. A vegades trobes gent que de veritat ha tirat la tovallola i ha dit que prou, que no hi ha assistència ni frare que els pugui ajudar; a vegades perquè no volen, d’altres perquè ja han traspassat els límits de la seva resistència com a persones. Jo arribo fins a on arribo, però quan ells no volen, i de veritat és així, no els desatenc i els deixo a la seva maleïda sort. M’ho han de demanar, però, m’ho han de demanar molt de veritat. Llavors, si ho fan, em rendeixo perquè no es pot obligar una persona a viure contra la seva voluntat. Ho preparo tot, aviso l’Àngel i li dono el lloc, el dia i l’hora.

La nostra relació, acrescuda amb el temps, ha estat una convivència de continu enriquiment. A tots nivells, les nostres converses, el mutu lliurament dels nostres cossos, ha estat un constant reprendre volada per nous camins, a noves tendreses. Sempre hi ha hagut lectures noves seleccionades, nous casos extrems a comentar i reviure plegats. Jo, d’ençà que vaig començar a treballar i vaig poder deixar de banda els llibres de la carrera, vaig anar emprenent, una mica sense pensar-m’ho, però tampoc sense mai deixar-ho, una recerca literària de tot el que tingués a veure amb els estats terminals d’una malaltia, una recerca que m’acompanyés a entendre i a encarar aquell dia a dia on la malaltia greu, el dolor difícil de suportar i la mort que ningú vol hi són tan presents. La primera frustració amb què vaig topar va ser recordar com les biblioteques i les bibliografies amb les quals jo estava acostumada a treballar tan sols s’apropaven al cos de les persones per descriure’n símptomes i reaccions, lluitant amb antiinflamatoris i extirpacions quirúrgiques, en el millor dels casos, per allargar la vida tant com fos possible o intervenint amb sedants i tractaments pal·liatius quan ja no s’hi pot fer res més. Però el fet d’haver estat el suport moral de la mare en el seu patiment durant tant de temps, el meu mateix sofriment impotent davant la mort clínica del pare i, és clar, més tard, l’enriquidora relació amb l’Àngel, tot plegat va anar construint en mi, d’una manera conscient i llargament consentida, un inconformisme callat contra aquella exclusiva manera d’apropar-me als malalts que m’havien ensenyat els professors de la Facultat. Tan sols es consideren cossos que són com màquines, fets de peces que funcionen o no, ensenyant-te com se’ls pot mig arreglar quan estan massa espatllats o, si ni tan sols això és possible, com esmorteir-ho tot, sobretot la consciència, amb el suc sintetitzat de l’adormidora fins que arribi el darrer moment. Així, mentre els llibres que em varen donar el títol i la feina quedaven arraconats, noves lectures, més heterodoxes i ben aviat molt més atraients, s’anaven apilant sobre la meva tauleta de nit. De primer, llibres que m’ensenyaven com mirar-me al mirall al matí per aprendre a conèixer-me i estimar-me a mi mateixa com mai no hauria pensat que podria fer-ho; després, llibres que m’ensenyaven a mirar-me en els altres com en un mirall, per estimar-los precisament en allò que de mi tant em desagrada: en el seu dolor, en la seva por com a persones; por de la mort, por de nosaltres mateixos, por a la vida al capdavall, fins a adonar-me clarament que era la meva mateixa por al patiment i a la meva mort la que veia emmirallada en el joc dels reflexos; fins a arribar a acceptar-ho tot i tothom sense judici ni exclusió, a mi mateixa i els altres, sobretot en el més profund dolor; perquè en el joc dels miralls es veu clar com tot té un sentit, tot té un perquè que no s’ha de voler canviar perquè ja està bé que sigui així, malgrat tot.

L’Àngel no se n’està mai, d’afegir el seu granet de sorra a la meva recerca. Bona part del seu temps l’ha passat recorrent llibreries i biblioteques, remenant-t’hi llibres, com si fos un ratolí. La seva recerca no sembla voler tenir fronteres o camins establerts d’antuvi, difícilment passen gaires setmanes plegades sense que no em vingui entusiasmat per qualsevol descoberta bibliogràfica d’allò més impensable: des d’un estudi filològic de vés a saber quina llengua més que morta fins a un tractat de mística sufí recentment publicat, passant per llibres d’art, poesia, esoterisme o alquímia. A vegades li dic que hauria d’haver estudiat filosofia en lloc de medicina, que potser així se n’hauria sortit amb un títol. Ell, mig irònic, em respon rient que era la història de l’art la seva autèntica vocació, però que ho va descobrir massa tard.

Ell ha estat qui m’ha obert la porta perquè considerés seriosament la supervivència de l’esperit en les persones: el destí de l’ànima; a pensar que de veritat som petits déus perduts en una experiència de vida i de mort i que com a tals hem de ser tractats, encara que no ens adonem o ni tan sols siguem capaços d’endevinar-ho perquè hauríem estat maleïts per un déu rabiós que ens ha envelat els ulls amb un mocador negre, un mocador que tan sols s’esquinçarà en el moment de la mort. Mentre ell anava omplint el meu llit de dona de manera cada cop més regular, també feia arribar a la meva tauleta de nit llibres que recullen el testimoni de gent que ha estat clínicament morta durant unes poques hores, i descrivia l’experiència del seu inusual viatge d’anada i tornada al més enllà; llibres de savis i de místics on la mort queda explicada com un engany dels sentits; testimonis passats i presents que asseguren que l’home té un destí superior. De vegades, més que no pas un llibre, em porta un pensament recollit de tal o qual autor, poeta o mestre de l’esperit; jo, és clar, me l’escolto sempre atentament, agraïda, com si em portés un ram de flors: «Qui no sap plorar per la desgràcia aliena com per la seva pròpia, qui no sap alegrar-se de la joia aliena com de la seva pròpia i qui no sap riure de les seves desventures com riu de les alienes no pot ser ensenyat per Déu, ja que encara està separat de la unitat de l’Únic». De fet, al capdavall, i això sí que és quelcom que no m’ha estat gens fàcil de comprendre plenament i com cal, l’Àngel, el que busca, és Déu.