(a)
La Glòria de l’Àngel

—Estic del tot entusiasmada! —va entrar dient la Glòria.

—I doncs?

L’entusiasme es va tornar ràpidament en un gest de cansament, just en entrar al menjador del petit apartament de l’Àngel i veure el desori de papers, coixins escampats, gots i cendrers bruts que regnava arreu.

—Però tu no tens una dona que et neteja? —va dir ella ruflant el nas.

—Sí, però l’han operada de varius i fa dues setmanes que no pot venir.

—I a tu et costa tant agafar una escombra?

—He fet la cuina aquest matí…

—Miracle! —va dir ella mirant de no amoïnar-s’hi, alhora que tirant el to de la veu cap al terreny d’un riure entre resignat i condescendent.

—Millor que sortim i m’expliques el què d’aquest entusiasme. Em vesteixo en un minut.

Trenta minuts més tard estaven asseguts els dos davant per davant, darrere d’un parell de tòniques per fer temps, abans d’entrar al cinema que faria de punt de partida del seu cap de setmana compartit. Ella, arreglada i fent goig com sempre, amb un vestit de punt negre ajustat fins a mitja cuixa, perfumada amb una aroma penetrant i seca que la definia com a la dona segura i directa que era. Ell, els caps de setmana que sortia amb la Glòria es vestia la deixadesa habitual amb prou cura, fins i tot amb una certa elegància, mirant de fer patxoca. Avui, amb uns texans ajustats nous i cobert amb una americana de quadrets petits i foscos damunt d’una camisa blaumarí. Veure’ls els dos i veure-hi la imatge d’una compenetració reposada i feliç era el mateix. No els costava cap mena d’esforç acomodar-se l’un a l’altra com un vell matrimoni, no pas indissoluble per causa de lleis religioses o humanes, sinó per la solera d’un llarg temps de relació plenament aprofitat. De seguida es van engrescar a comentar el motiu de l’entusiasme de la Glòria.

—La Kübler-Ross acaba de publicar la seva biografia. He quedat esgarrifada. Després de fer un repàs a una vida de pel·lícula, resulta que al final ha tingut diverses trombosis i està completament impossibilitada en un llit.

—I des d’allà ha escrit les seves memòries…

—Doncs sí. I t’agradarien. El final és absolutament guenonià.

—La Kübler-Ross guenoniana? —va dir ell amb un deix d’evident incredulitat, demanant-se quina idea podia haver acabat per extreure la Glòria de les seves explicacions d’un Guénon que fins ara no li havia despertat gaire interès.

—Resulta que, els darrers anys, ha tingut tota una sèrie de visions futuristes que li prediuen el final catastròfic de la nostra cultura, provocat per l’abús dels recursos naturals.

—Dona, no sé si és ben bé això, el que diu en Guénon, però de fet s’hi acosta. Clar que, tal com estan les coses avui dia, convinguem que no és una predicció gaire difícil de fer.

—Ni difícil ni original. Amb això d’acord. Però venint de la doctora Ross, i com a conclusió d’una vida com la que ella ha viscut, ho he trobat molt impactant. Sobretot m’ha colpit que tot això ho explica després d’haver-se-li desenvolupat una vidència inesperada. A més, en Cattiaux no era el mateix cas?

—No, no. Totes les seves prediccions són fruit d’una revelació profètica, res de visions, amb tots els respectes per a la doctora Ross…

—Al final, si aquesta gent acaba per tenir raó, sí que la caseta dels nostres somnis l’haurem de buscar en un lloc ben arrecerat.

—Fa alguna predicció concreta, la doctora Ross? —va comentar ell, pensant en el famós vaticini d’en Cattiaux sobre l’esfondrament de la Unió Soviètica.

—A la seva biografia no —va respondre ella—. En va fer alguna, en Guénon?

—En Guénon no, però en Cattiaux sí. Després de la caiguda del règim soviètic va predir que es despertarien els volcans de la regió francesa de l’Aubèrnia. Tot plegat, el signes externs del final catastròfic del nostre temps. Si de veritat els volcans de l’Aubèrnia arribessin a petar, s’ha de comptar que al món no li quedarien gaire més de vint o trenta anys de vida.

Tantes eutanàsies havien acabat per fer que qualsevol tema relacionat amb terminis, morts o apocalipsis fossin inserits com d’allò més habitual en les converses de l’Àngel. De fet, el seu somni d’una caseta en un lloc idíl·lic es configurava definitivament en un lloc idíl·lic i, a més, curosament protegit dels possibles trasbalsos geològics que, segons ell, de ben segur acabarien per «eutanasiar» un món que no s’aguanta. A voltes era aquest un tema de franca obsessió, una dèria que la Glòria s’escoltava una mica de lluny, com formant part del personal món reflexiu de l’Àngel, com tants altres arguments que el definien en el seu tarannà més aviat catastròfic; encara que, ara, acabant de llegir la biografia de la doctora Kübler-Ross, s’hi mostrava més sensible, volgudament receptiva, amb ganes d’afavorir nous intercanvis, d’enfortir nous ponts i de poder anar fent la feina de llevar les fronteres que li semblava que encara hi podia haver entre ells dos. De fet, més que no pas franques preocupacions apocalíptiques, era això el que la dominava al rerefons.

No cal dir que després del cinema i d’un abundós sopar, la nit va acabar a casa de la Glòria, com tantes altres vegades, en un apartament força més acollidor i endreçat que el de l’Àngel, en espera que una refeta dona de fer feines permetés que el tracte tàcit d’un dia a casa meva l’altre a casa teva pogués ésser reprès.

A mig matí del dia següent, el telèfon de la Glòria els va trencar un son que de ben segur ells haurien allargat fins a poca estona abans de començar la migdiada.

—Nena, que vindràs a dinar avui? —va dir una veu decidida i cridanera a l’altre cantó de l’aparell.

—Mare! —va dir ella reprenent el to per no fer-lo gaire engargamellat—. He quedat per dinar amb l’Àngel, i no sé…

L’Àngel, des de l’altra banda del llit, es va tombar i, fent el maliciós, va arrapar el rostre contra la cuixa mig asseguda de la Glòria mentre s’hi fregava el nas, enjogassat, amb ganes d’amoïnar-la.

—Que encara dormies?

—Doncs sí, just m’acabes de despertar.

—Vine amb l’Àngel, si vols. Que el tens aquí a dormir?

—Sí —va respondre ella, resignada per la confessió que es veia obligada a fer.

—Digues-li que s’hi posi.

—No, mare, ara no, et trucaré d’aquí a una estona i et diré el què.

Va penjar amb ganes d’enrabiar-se per les sempre inevitables intromissions de la seva mare en la seva vida, sobretot, i era això el que de veritat li molestava, si hi podia ficar l’Àngel pel mig.

—La meva mare, que vol que hi anem a dinar —va començar a explicar ella sense que ell li permetés allargar gaire els comentaris, decidit a fer-li passar el breu moment de geni intuït en la penjada de telèfon, amb un bon refrec de la seva virilitat, extraordinàriament eixorivida pel seu compte.

La mare de la Glòria rebia com sempre, amb entusiasme palesat, la presència de l’Àngel. La dolorosa pèrdua del seu marit es va veure inesperadament substituïda per un nou fill d’hivern que festejava la seva filla. Però el pas del temps semblava voler-li escatimar, ara ja de forma preocupant, la joia de veure la seva filla feliçment casada i de poder ser amb un bon parell de nadons als braços. L’Àngel era, en tot, el gendre que ella beneiria, i tan sols esperava, pacient, que la llei natural de la vida acabés per portar-li a la seva vellesa aquella felicitat que ella feia inevitable. Encara que no entenia per què, havent-hi els ingredients necessaris, la maionesa no acabés de lligar mai. Prou li semblava que l’Àngel hauria de tenir bona part de la responsabilitat de semblant deixadesa, però tampoc no se’l veia un bala perdut, i la seva filla, tot i essent d’un tarannà ben diferent del seu propi, tampoc no hauria de fer-se tant l’esquerpa quan ella li insistia de formalitzar la seva relació. Fos el que fos, sempre que podia hi ficava cullerada amb una bona convidada a dinar per ajudar-hi a fer tot el caliu possible.

—I què penseu fer, aquest estiu? —preguntava la mare de la Glòria a primera hora de la tarda, fent-se la distreta, mentre decantava de l’arròs els millors talls per servir-los a l’Àngel.

—Doncs no hi ha res decidit. Potser un petit viatge —va respondre ell—. Tens alguna cosa al cap, tu, Glòria?

—La veritat és que tan enfeinassada com sempre estic, no he tingut gaire temps per pensar en les vacances.

Amb el temps havien acabat per voltar la seca i la meca i, en cercles concèntrics, si no havien rodat ja la volta al món, poc els hi faltava. La Glòria, però, començava a tombar l’ànim viatger i el pas del temps o bé el brot d’algun replec inesperat de la seva personalitat, li mudava l’empenta del voler-ho conèixer tot de cop pel conreu de la placidesa dels llangardaixos al sol. O més fins i tot, si no fos pel burxar constant de la seva mare, sempre en el mateix sentit i que li feia contornar l’esquena tota al motiu permanent de la seva insistència, es podria dir que, més que no pas a la lassitud de la salamandra, a allò que ja de veritat començava a aspirar el seu ventre de dona era al confort de la lloca damunt l’ou. Clar que, de bon fons, sabia que amb l’Àngel era això una pretensió ara per ara impossible, però de bon cap no li costaria gaire d’entendre aviat que l’Àngel tan sols ha de fer la poca feina d’aconseguir que l’ou no sigui covarot, que de covar-lo i criar el pollet fins a portar-lo a ser pollastre o gallina eixerida, prou que podia fer-ho ella sola, i millor encara així que amb l’entrebanc pel mig d’una altra veu que no fos la seva. Amb un cap de setmana ben aprofitat, i si cal s’hi afegeix un dimarts i un dijous de passeig per qualsevol jardí, un bon pare pot farcir un fill de tots els models i les estimacions necessaris per al seu correcte desenvolupament. No trigaria, la Glòria, a fer obertes aquestes ara tan soterrades consideracions i a mirar el seu estimat Àngel, no tan sols com l’home de la seva vida, sinó també com el pare solter del seu fill de soltera.

L’Àngel no podia deixar de ser com un petit bot a la deriva. Malgrat el far lluminós que volia dir la presència de la seva xicota, fer arrels en una terra ferma era del cert un enuig que li venia del tot gros. I no és pas que s’hi trobés bé, així, i ser un bon endevinador de futurs a qui se li mostrés en una clara visió del primer a l’últim dels seus dies, sobretot des d’ara fins a l’últim, i que li donés a tot plegar un sentit, un què definit i acabat on tot li giravoltés còsmicament, li donaria de ben segur més descans que no pas desencant per haver-li manllevat expectatives, il·lusions o misteris encantadors a una vida on encara la voluntat pròpia hi pogués fer algun maneig. No la volia per a res, la voluntat pròpia, l’Àngel. Ell sí que es veia empès a fer un petit viatge, o millor encara un de força gran, i si pogués ser sense retorns precipitats per, en acabat, ser al peu del canó per reprendre, complidor, les tasques professionals. La llibertat la volia tota, encara que no sabés ben bé què podria fer-ne, amb vint-i-quatre hores exclusivament dispostes al seu servei. Somiar il·luminacions inacabables, anhelar eternitats d’orgasme fruïts en la tempesta del seu gran amor. Potser la manca de recursos per capbussar-se sense remei en l’abisme del seu neguit, per tocar-hi fons i així alliberar-se del tot o bé morir, era la perfecta raó per trampejar la por que pogués sentir si provés de destralejar les poques arrels eixides a la seva vida per llançar-se, acte seguit, amb empeny exclusiu, a la recerca del mar infinit on raons i consciències s’ofeguen a la primera braçada. La perspectiva d’una paternitat era la darrera cosa que li podria arribar a surar al magí.

La represa de la setmana li guardava, però, una sorpresa inesperada, un d’aquells tombs, capricis del destí, que giravolta qualsevol situació fonamental i al darrere hi fa trontollar decididament les persones. Si hi ha nord es capgira, i si no s’imposa establir-lo. El doctor Llompard, el matí abans de morir, no va pas modificar el seu testament per fer de l’Àngel hereu universal de la seva fortuna, però sí per fer-li arribar un inesperat coixí de diners prou abundós fins al punt que, ben administrat, li pogués estalviar per una molt més que llarga temporada qualsevol preocupació de tipus econòmic. Fer feliç una persona és la cosa més gratuïta del món, i es podria dir que fins i tot seria una baixesa embrutidora voler-ho pagar ni que sigui amb deu cèntims. Però el doctor Llompard, desprès de tot i més, va voler-li retornar el favor dels boleros ballats aquella nit de somni d’estiu amb la sola cosa que després de morir encara podria manejar: un bon grapat de diners. Va repartir els seus béns com si repartís les seves despulles i es va ocupar de la manutenció de l’Àngel com d’una paga de viduïtat per un matrimoni fruït en un instant de somni.

Per a l’Àngel va ser com veure el cel obert. Un cel de núvols de colors que aviat es transformaria en gris de plom en comunicar-li la noticia a la Glòria. I no és pas que ella, pel seu sol compte, volgués deliberadament trencar cap equilibri, ni tampoc ell desbaratar el muntatge present de la seva vida, però inesperadament els havia arribat el moment de prendre alguna decisió, de revisar aquella envejable estabilitat que en les seves vides i en la seva relació ja els estava bé. Podien passar per alt la sotragada i anar fent com si res hagués passat. Fer el millor dels viatges per celebrar l’inesperat cop de la fortuna i deixar passar un altre any mantenint el futur en el terreny de les imprecisions. Però els seus neguits secrets, inconscients, els amos ocults de la voluntat de les persones que tantes actituds servils poden fer capgirar quan la vida els obre la porta de la garjola i prenen possessió del domini de la ment i de l’expressió, no semblaven dispostos que les possibilitats ofertes pel destí quedessin reduïdes a l’emocionant experiència de caçar zebres africanes amb el dispositiu d’una màquina de fotografiar. Era arribada l’hora de quelcom més. De decantar i d’escollir. El somriure de la fortuna pot enfosquir moltes rialles abans de gaudir de primaveres renovades que presagiïn els fruits madurs d’una nova plenitud.

L’Àngel li contava la novetat amb la barreja d’alegria i desconcert propis de la capgirada que això podria suposar.

—I així, ara, què penses fer? Plegaràs de la feina? —va preguntar ella després d’escoltar-se’l bocabadada, sense que la seva pregunta volgués tenir el to d’una intromissió en la decisió que l’Àngel pogués prendre.

—De moment, deixar passar uns dies per reposar-ho. Però sí, és clar, això segur, aniré amb vista a plegar de treballar… —va començar dient—. Potser començaria a ser hora de passar algun cap de setmana a la recerca d’algun mas de muntanya que ens pogués fer gràcia. Què te’n sembla? —va acabar per dir, amb un to obertament inquiridor.

A tota ella li va venir un regust d’incomoditat, amb la perspectiva real de fer maletes i deixar la ciutat i la feina. El plural emprat per l’Àngel li va fer, per primer cop a la seva vida, una nosa inesperada, un disgust estrany que malgrat que lleu no va pas evitar deixar traslluir.

—Home, amb el temps sí, però ara mateix què t’haig de dir…?

—No té per què ser ara mateix.

—Ara mateix pot voler dir un parell d’anys. Per a mi de cara a molt més endavant, d’acord, però ara per ara… Què vols que et digui? Per més que s’hagi d’acabar el món, no serà pas demà mateix ni la setmana entrant.

La fortuna del diner obria una primera escletxa en el lligam dels seus sentiments que cap del dos no va voler apregonar. Un llarg silenci, més aviat trist, va distanciar amb molta prudència aquella primera part de la conversa de la segona. Va ser un silenci reflexiu, llarguíssim, atesa la circumstància, per ajudar-se a escollir curosament intencions i paraules, per no fer-se mal, volent respectar per damunt de tot l’amor que l’un per l’altre sentien, el fruit preciós d’anys de relació que cap dels dos no volia que es malmetés ni de frec amb una frase desencertada, amb un sol gest enterbolidor, justament ara que una bifurcació, que potser tal volta ja existia feia temps, anys fins i tot, i que mai no havien sabut o volgut veure, se’ls obria inesperadament sota els peus.

—Perquè… si els diners fossin teus tu què faries? —va dir ell reprenent la conversa a poc a poc, buscant per la indirecta la resposta que temia, si més no la que en part ell es pensava.

—Doncs mira, francament, canviar de casa, no, perquè el meu pis ja m’està bé; deixar de treballar a l’hospital tampoc; no sé si més endavant, però ara segur que no. M’agrada la meva feina i la necessito, ja ho saps. Si t’haig de dir la veritat, el sol plantejament de vida que ara faria seria tenir un fill. Bé, ben bé ara de seguida potser no, però d’aquí a un any o dos segur que sí, deixar passar més temps segur que no. Tu no, però jo, que sóc la dona, aviat començaré a ser massa gran. És clar que per a això, amb el meu sou en tinc més que prou. De fet, jo ja estic bé com estic i els diners poca cosa em canviarien. Així que, estimat Àngel, la decisió de la teva vida et correspon a tu.

L’escletxa quedava definitivament enfondida i el pont que comuniqués les dues bandes de l’avenc, en mans de l’Àngel determinar-ne mides d’amplada i fortalesa. Voler fer néixer una altra vida, com la Glòria pretenia, era un fet prou decisiu com per tenir la mida d’una espasa escapçadora penjada per un inflexible Damocles. La Glòria, traspassant-li a l’Àngel la decisió i el comandament exclusiu de la nau de la seva vida, no pretenia de cap manera desempallegar-se de cap compromís, sinó que exercia, fins a la darrera de les conseqüències, el seu dret inalienable a la llibertat d’escollir, d’una manera volgudament inclement, cert, però per fer al capdavall d’un somni una realitat, es requereix sovint un cop de voluntat per reduir els esbarzers, malgrat el risc de les esgarrinxades. Ella escollia un camí i n’assumia plenament les conseqüències dissortades que se n’esdevinguessin, de les que tenia consciència i de les que no. Era prou forta per fer-ho. L’honestedat amb si mateixa era al fons de la tria, com ha de ser al fons de qualsevol exercici de lliure albir. No hi pot haver cap altre secret en la fortalesa de la humanitat, cap altre misteri ha de poder conduir una vida al seu perfecte acompliment, la sola condició a respectar per no haver d’arribar al final de la cursa amb laments pel que s’ha fet o deixat de fer. La Glòria tan sols es limitava a prémer amb la punta de l’ungla el cor de l’Àngel mercès l’insospitat accés que hi tenia, perquè també ell decantés lliurement la seva voluntat. Malgrat els riscos. Pagant el preu que hagués de pagar.