(a)
El vol de l’Àngel

He dit adéu. He dit adéu a la Glòria, al meu fill encara per néixer, a la meva mare tot just morta. Adéu a la feina, a Barcelona, al segle bellugadís. La manta al cap i fora via. M’he emportat en Marc. Un germà bessó malalt a la recerca del seu amor absent. Al cap i a la fi com jo mateix. Cadascú fent el seu camí, en solitud, encara que dormint a la mateixa cambra. Ell encara no pot dormir sol. A mi tant me fa. També dorm amb mi el doctor Llompard, un espectre silenciós que no fa cap nosa. Se me m’amanyaga cada nit als braços buscant una mica d’escalfor. Fuig a trenc d’alba sense fressa. Una bona colla de desemparats, carai! No hi fa res. Jo haig de fer el meu camí i, si el meu camí és aquest, doncs la manta al cap i fora via.

La casa és realment el que buscava. Un mas antic encara no gaire rònec. Ni massa gran ni massa petit; voltat de prats, boscos i molta muntanya. Té corrent elèctric, i d’aigua, la que vulguis. Condicionar-lo del tot, però, portarà feina perquè, és clar, acabarà per tenir tots els requisits de la comoditat urbana. Però mica en mica. No hi ha pressa. No hi ha pressa per a res. Tot al voltant, vells camps de conreu, ara farcits d’ortigues i de matolls, demanen la feina que sempre està per refer, com una maledicció. Sempre començar de nou. Les estacions de l’any marcaran la pauta d’una nova esclavitud. En Marc fa plans i projectes. S’ha fet seu el meu somni i es lleva cada matí esperitat per fer de tot això un verger. I jo me’l miro i em sento infinitament cansat abans de posar-m’hi. Un balancí a la vora del foc és ara tot el meu anhel. Però som esclaus. Esclaus del fred i de la primavera, de la gana i del repòs, de nosaltres mateixos, finalment; de la vida que ens fuig i de la mort que ens governa. Si en Cattiaux té raó i els volcans de l’Aubèrnia peten, jo ja n’estic a recer. Encara que ara em pregunto a recer de què. Aquí, de cop i volta, el temps sembla aturat. Poques coses a dir, poques coses a somiar, fins i tot. Al capvespre m’assec davant la vora del foc mentre en Marc s’endormisqueja al meu costat. Durant el dia s’extenua expressament amb feines inútils, si cal, fins a quedar baldat. És la seva manera de fugir, de fer-se sentir que encara és viu. Jo contemplo les flames embadalit. Tot un espectacle prodigiós que es basta a si mateix. Quedo hipnotitzat i passen les hores. Res més. Tot un món replè a vessar de qualsevol cosa senzilla: una flama que pot omplir un instant fins al seu més íntim resguard. Una vida sencera si un vol, al capdavall. Seria massa fàcil poder-m’hi estar per sempre. Però tot està per refer. La casa, l’hivernacle, els nous costums. Tot per refer aquesta temporada, i la següent, i la de més enllà. I si pugen les aigües i el món es nega jo ja estic a bon recer. A bon recer de què, em pregunto… Però la vida empeny cap endavant. Sempre endavant. Implacable, boja, dura. Ni un sol pas enrere ens és permès. Tornar a començar cada dia, a cada moment. La vida és una feinada sempre per recomençar. Tot excepte els errors comesos; aquests sembla que quedin escrits. No sé pas si tornar-ho a fer tot distint pot voler dir refer res. No ho crec. Però no podem actuar de cap altra manera. Moure timó i virar rumb.

He dit adéu a la Glòria i al meu fill encara per néixer. Ja no avançaré cap altra mort. Ja no hi ha raó per fer-ho. Hauria de fer memòria de totes i cadascuna de les eutanàsies que he practicat, fer un repàs, un petit memoràndum, però no tinc esma. Massa patiment. Massa dolor. Massa lliuraments, al capdavall. Algú les havia de practicar. Però jo ja no. Ara que sigui un altre qui ho faci. Malgrat això, m’acompanyen, els morts de la meva vida m’acompanyen tots. Un esbart d’espectres al meu voltant esperant, silenciosos, sentir tocar no sé pas quina hora; la de la meva mateixa mort, potser. Els vaig donar la llibertat del cos perquè m’ho van demanar. Ho havia de fer. El que no puc donar-los és la llibertat de l’esperit. Això és feina de cadascú. Potser m’he equivocat fent aquesta tasca. Potser compassió hauria estat deixar-los morir en la seva solitud, en el seu gran dolor, i tan sols pregar. Acostar-me fins al seu capçal de mort per desgranar-hi les velles pregàries oblidades fins a retrobar-los el sentit, com la mare passant el rosari als peus de Fàtima. Implorar de genolls que s’obri el canal entre la vida i la mort, i si és veritat que hi ha un Déu que s’escolta els homes, doncs que vingui ell a buscar-los.

En un racó secret de la casa, hi vestiré una ara amagada de tothom, i cada dia hi faré cremar una petita espelma i recobraré les velles pregàries d’infant perquè la llum perpètua lluï per a ells. Per més que vulgui no els podré oblidar. Sí, això serà el que faré, una per cada viu que he enviat a la mort. Fent ara per ells el que potser tan sols hauria d’haver fet llavors. No me’n deixaré cap. Potser m’he ficat on no em demanaven i ara els espectres esperen la meva mort per fer-hi la seva justícia. No som amos de la vida, ni de la nostra ni de la que ens envolta. I per pretendre-ho ser, escapçant-la encara que sigui, tan sols, un instant abans, potser em portarà pena. O potser no. Potser tot plegat és tan sols una mascarada que se’ns permet. Un joc de titelles engrescades on el que de veritat compta és l’anhel que s’hi hagi posat. Allò que s’hagi triat buscar i estimar. Sempre tot tan a cegues! Però l’anhel hi és, això segur. Encara que el meu, més que no pas marcar-me un nord infal·lible a la vida, me’ls ha esborrat tots. Persistentment. És la sola cosa que de veritat roman, que continua: l’anhel. Contemplar una sola flama i fer d’això un món sencer és ara el meu sol desig. Demano poc, ben poc. Però no ens enganyem, demano massa. Com si ho demanés tot. Igual. No em sé conformar amb poca cosa. Ho vull tot. Un balancí davant un foc encès a les darreres hores del capvespre, quan tot el món calla.

He renunciat a ser pare. He renunciat a ser espòs. Com si no tingués res per oferir. Perquè voler-ho tot també vol dir que no tinc res. Res a oferir. Ni tan sols al meu fill, que encara ha de néixer. Però ara ja no em fa cap vergonya dir-ho. Jo haig de fer el meu camí i si el meu camí és aquest, doncs la manta al cap i fora via. La Glòria ho ha entès i s’ha distanciat. El seu camí és un altre i el vol seguir. Té les mans lliures per trobar un altre amor, un altre pare que eduqui el meu fill. La valentia al món no és pas conquerir, sinó renunciar. Ella és una dona valenta i ha renunciat a mi. Ha desfet la vaga del nostre lligam en jo estovar-ne el nus. Tampoc no penso que les renuncies tinguin cap valor en si mateixes, cap mèrit, malgrat el dolor que comporten. La Glòria i jo hem quedat molt dolguts, sense retrets, però adolorits. I això no ens farà ser ni més grans ni més bells. Potser una mica més lliures, això sí, malgrat que tot s’hagi de refer cada dia. La llibertat té un preu i no hem tingut por de pagar-lo. No podíem fer-ho d’altra manera, al capdavall. Dir adéu al fill que encara ha de néixer sí que ha estat dur, i ho seguirà sent, malgrat els esforços. El meu pendent natural s’hi adiu massa, a bressolar un infant, el meu infant. Tenir cura d’un bressol després d’haver vetllat tantes mortalles. Ell amb prou feines sabrà qui sóc, tampoc no em trobarà tant a faltar. Jo a ell potser sí, tot i que em serà, en certa manera, un desconegut. M’hi hauré d’acostumar. Mentrestant, en Marc tresca al meu voltant com un fill ganàpia. Els meus espectres m’acompanyen, esperant el caliu d’una pregària ardent.

En Cattiaux va deixar escrit que els veritables buscadors de Déu arriben o moren en la tasca, però que mai retrocedeixen perquè han endevinat l’enormitat d’allò que busquen. M’he ficat en un bon embolic i no puc, i no vull, tornar enrere. Per tota complicació he escollit la quietud d’un balancí ran una vora de foc encesa i, per arribar-hi, m’hi he deixat la pell.

* * *

Reprèn-te, amic Llompard; conforteu-vos, espectres del meu cor, perquè he encetat el temps de l’espera i, arribat aquí, la feina ja està feta. El món és de cap per avall. No creguem en les aparences, són un engany. Girats com un mitjó, espolsats com a sacs, tot el nostre saber i la nostra pretensió cauran en el no-res. El darrer tram, que no coneix la mesura de cap temps, de cap primavera borda que hagi de passar, és ara meu. I serà vostre, al capdavall. Espereu confiats, que tan sols heu de saber esperar i confiar.

He estrenat, ardit, el gran final. El jueu errant ha arribat per fi a bon port, i engalano la meva quietud com una donzella esperançada per la fe amb què el seu nuvi l’ha promès. Per sola dot porto les mans buides; per penyora, ell presentarà el joiell de la corona. Sobre la terra serem tots salvaguardats i tornarem a buscar el fill i la dona. Els darrers seran passats a primer lloc i ningú no els podrà crebantar la seva fe madurada llargament en secret. Ningú no s’aixecarà contra nosaltres el dia del compte i tots quedarem astorats davant la revelació prodigiosa.