La pedra dels Déus

415 DC…

Feia més de cent anys que l’emperador Constantí havia abraçat el cristianisme, i 35 anys des de l’Edicte de Tesalónica, que convertia al catolicisme en la religió oficial de l’Imperi Romà.

En aquests anys, casi tots els temples que ells anomenaven pagans, havien estat assaltats, saquejats, i, alguns, destruïts.

Els sacerdots de les múltiples i variades religions que es professaven a l’Imperi, eren ara perseguits i, a voltes, assassinats.

Els que volien continuar adorant als seus déus, com sempre havien fet, sense ser molestats, eren pressionats per adoptar la nova religió de l’Estat.

A Bolbtine, prop d’Alexandría, la vida transcorria com en qualsevol poble de pescadors.

Al capvespre, les fogueres cremaven llepant la vora del mar mentre els vaixells de pesca es preparaven per salpar quan el moment fos l’adequat.

Un carro, empès briosament per dos cavalls negres, va trencar la rutina.

El carro portava a dos homes abillats amb capes de viatge plenes de la pols del camí, aparentment semblaven dos viatgers, però les sandàlies els van delatar.

Eren soldats.

Els pescadors sabien que veure soldats no era mai un bon presagi.

Un d’ells va preguntar per la casa de Josué, un comerciant local.

Li van indicar ràpidament la direcció que calia seguir i el carro va arrencar i es va allunyar ràpidament.

Es va aturar davant de la casa i els dos soldats van baixar.

Es van apropar a la porta.

En el marc de la porta era perfectament visible, com a tota casa jueva, la mezuzà.

Un dels soldats, el més jove, va donar un pas enrere.

—Un dels assassins de Crist! —va exclamar amb fàstic.

L’altre soldat de més edat i de més rang el va reprendre:

—Si la teva religió no et permet complir amb les ordres, ja saps que has de fer, a veure com responen als teus prejudicis en la vida com a civil. A més —va afegir—, potser has oblidat que el teu déu també és jueu?

El soldat es tragà la ràbia i va callar, no obstant va pensar que arribaria un dia que un pagà no podria ser centurió, i llavors ja no hauria d’obeir ordres d’un enemic de la seva fe.

L’oficial romà no va donar més importància al tema i va trucar a la porta.

No va tardar gaire en obrir la porta el mateix Josué, que semblava nerviós, esperant a algú.

—Què puc fer per vostès? —va preguntar.

—Venim de part del decurió Marcel, del senat d’Alexandría. Portem un objecte perquè se’n faci càrrec en els termes acordats —va dir l’oficial.

El mercader els va instar que esperessin un moment.

Passats un parell de minuts va sortir de la casa.

El seguia un criat que portava dos pics i dues pales.

Els tres van pujar al carró. El criat va deixar les eines el vehicle i quan es posà en marxa els va seguir corrents.

Es van dirigir a uns turons a l’oest de la ciutat. La lluna plena els il·luminava.

Van baixar del carro o el comerciant va preguntar:

—De què es tracte?

—És una pedra amb caràcters estranys —va comentar l’oficial—. El decurió opina que s’ha de salvar per a la posteritat abans que el Patriarca d’Alexandría ordeni que sigui destruïda —va dir mentre treia el mantell que cobria la pedra.

El mercader va obrir els ulls meravellat pel reflex de la pedra a la llum de la Lluna plena.

—Ja ho veig clar —va dir—. El Patriarca Ciril·li no pot permetre que algú pugui arribar a entendre la llengua dels déus. Està escrit el mateix text també en llengua egípcia i en grec —va afegir acariciant la pedra amb la punta dels dits.

—I ell? Porta el símbol dels cristians, és de confiança? —va preguntar el comerciant amb una mirada de recel.

—Ell és un soldat. Obeirà i callarà. Enterrem-la! —va ordenar l’oficial.

Van cavar un forat prou profund perquè la pedra hi cabés.

Una volta acabat, van arrossegar la pesada pedra fins el forat i la van colgar amb la terra que havien tret prèviament.

L’oficial romà es va quedar una estona mirant al lloc on havien deixat la pedra.

Estava abstret en els seus pensaments, de com s’havia arribat a allò.

—Un testimoni del nostre temps per a una època menys obscura que la que estem vivint —va murmurar.

Se’n van tornar per on havien vingut deixat enterrada una pedra que, 1400 anys més tard es recuperaria per portar a la llum el «llenguatge dels déus».