El meu gat

El meu gat és petaner. La seva mare, siamesa de pura raça, se’n va anar a l’aventura i va trobar un gat de carrer, de pedigrí no pas únic si no múltiple.

Al cap d’un temps van néixer quatre gatets, un blanquet, dos de ratlles i un de negret.

Era l’any 1999 i estrenava casa.

Vaig pensar que seria un bon moment per estrenar gat també.

Em vaig assabentar de que uns veïns volien donar uns gatets i vaig anar a fer un cop d’ull.

Els tenien al pati.

Estaven tots jugant, mare i fills, i em van ignorar.

Tots llevat d’un gatet negre, que estava apartat i, quan va notar que arribàvem, corregué a amagar-se.

Em van ensenyar els gats que s’havien quedat allà: El blanc i els ratllats. Però a mi m’havia fet gràcia aquell gatet negre.

Em van comentar que aquell gat no se’l quedaria ningú per que el color els hi feia feredat.

Suposo que aquella afirmació va fer que em decidís, i el vaig portar cap a casa.

La primera nit vaig estar a punt de tornar-lo.

Estava provant de dormir i vaig sentir al gatet que miolava per que volia pujar al llit i no podia.

El vaig deixar. I com a gat, tossut, va aconseguir pujar.

M’era ben igual, un esquitx com aquell no em molestaria, fins que em va començar a mossegar els peus…

Empenyent-lo amb el peu, el vaig llençar fora del llit.

Semblava que ho havia entès per que va tardar una bona estona en tornar a pujar.

Un cop a dalt es va quedar assegut als peus del llit, per la llum que entrava per la finestra que tenia sobre i davant del llit vaig poder veure la seva petita silueta immòbil, i als seus ulls mirant-me fixament.

De sobte va arrencar a córrer; un llit és petit, però un gatet d’aquesta mida tarda en recorre’l un temps.

Jo estava panxa amunt i es va plantar sobre el meu pit davant la meva cara.

Em va mirar.

Va aixecar la urpa dreta i …

Em va esgarrapar el nas!

Sabent el que havia fet va saltar ràpidament del llit i anà a amagar-se.

Em vaig posar a riure.

Havia adoptat un gat venjatiu!

Vaig pensar en tornar-lo.

Al dia següent, quan em vaig despertar, el gatet estava arrupit al costat de la meva cara.

Dormint.

Tot indefens, amb l’aspecte del que no ha trencat un plat, o esgarrapat ningú, en la seva curta vida.

Vaig pensar en l’incident de la nit. I vaig decidir que, si havia de tenir un gat, millor que tingués personalitat.

Me’l vaig quedar i ell em va acceptar, i ja fa més de nou anys.

Pels curiosos diré que continua tenint una marcada personalitat, malgrat que ara està malalt i no hi veu, i que cal tractar-lo amb consideració, doncs… continua recordant-se de tot i actuant en conseqüència.

Així doncs, si voleu adoptar un gat tingueu en compte la seva personalitat, no sigui que us doni alguna sorpresa amb forma de marca al nas…