Final de l’estiu
Finals d’agost, a mitja tarda.
A la porxada que mira al carrer.
A l’ombra d’un Sol inclement.
Assegut al balancí, amb el càntir a un costat i a terra. Amb un llibre dipositat a l’altre costat.
Rellegint als clàssics.
Absort en les aventures i desventures d’Ulisses per tal d’arribar a Ítaca.
Un buf de vent ve de l’esquerra, del cantó del pou.
Una alenada d’aire calent. Un remolí que porta pols de l’hort i la vinya, es nota el seu tast sec.
L’aigua del càntir de fang, encara fresca, treu la sensació arenosa que ha quedat als llavis.
Sembla que el vent es fa més intens.
A batzegades remou les fulles dels ametllers, dels pruners i de la figuera, fent tentinejar les seves fulles com si fossin mil criatures demanant silenci fent totes plegades una fressa seca característica.
El Sol se’n va i torna.
Cada cop se’n va més i torna menys.
Les fulles dels arbres parlen més sovint.
Criden amb excitació anunciant que alguna cosa s’acosta, com els murmuris de la multitud quan espera que algú aparegui a dalt d’un escenari.
Els remolins de pols en i davant de la porxada es succeeixen i dansen davant meu.
Deixo el llibre per mirar l’espectacle que se m’ofereix mirant de front, cap a la creu que marca una fita del poble, Ulisses pot esperar una mica més per arribar a la seva llar.
El Sol se’n va i sembla que ja no torna.
L’aire, abans càlid, ara posa la pell de gallina.
Per contemplar el que està arribant deixo el balancí balancejant-se, buit, ja no hi sóc a la porxada.
Pel camí de la cuina envolto la casa, deixo a l’esquerra el magnífic avet i tot creuant el camp de pomeres noto que el cel s’enfosqueix més.
A l’horitzó es veuen línies de llum que parteixen el cel.
Darrera la caseta de les eines, amb l’espatlla contra la paret, amb la vinya estesa davant dels ulls, al fons, s’albira Montserrat.
L’aire és net però ja és fred i el cel ja és negre.
Un llamp amenaçador cau prop del cementiri, poc més enllà, i un so atordidor fa remoure els ciments de la terra.
I comença a caure.
Sobre la resseca terra l’aigua colpeja amb fúria, gota a gota, un martell humit que la terra engoleix sense immutar-se.
És hora d’anar a buscar recer.
Mentre corro cap a casa, la mare em crida.
Pel camí que volta la casa, per la part del pou, entro a la porxada.
L’aigua ja cau en forma d’intensa i casi sólida cortina.
La terra, abans resseca, es vincle davant la seva insistència i comença a cedir per donar forma a tolls i a petites torrenteres que escolen aigua pendent avall.
Dins de casa la mare m’ha preparat el berenar i em torna a cridar.
Tot menjant, miro per la finestra com cau l’aigua, el setembre és a la volta de la setmana i la pluja anuncia que l’estiu ja s’acaba.
M’assec al sofà i obro el llibre, la història, la vida, continua:
Ulisses ha desembarcat a Ítaca…