ELS TRAÏDORS I ELS IDIOTES

Als carrerons del barri jueu de la Ciutat Vella de Jerusalem venen, entre altres coses, pòsters d’una fotografia en blanc i negre de Moshe Dayan i Yitzhak Rabin amb vestits militars i caminant amb pas ferm i orgullós per Jerusalem Est, tot just conquerit. Era la guerra dels Sis Dies i Yitzhak Rabin era aleshores un general dur i de boca calenta. ¿Un exemple? L’abril del 1967, el govern israelià va anunciar que cultivaria les terres de la zona desmilitaritzada entre Israel i Síria, una zona que tots dos països reclamaven. Quan els israelians es van posar a llaurar aquelles terres, els siris van començar a bombardejar-los. Com a resposta, Israel va enviar setanta reactors carregats de napalm, va abatre sis avions siris i va aconseguir la majoria dels objectius. En el fervor de l’èxit bèl·lic, un fanfarró Yitzhak Rabin va declarar a Ràdio Israel: «Arribarà un dia que entrarem a Damasc i expulsarem el govern siri».

Yitzhak Rabin, l’home que va ser falcó abans que colom, va morir el 1995, el 4 de novembre, després d’un míting a favor de l’acord de pau d’Oslo al qual havien assistit cent cinquanta mil persones, segons uns, o tres-centes mil, segons uns altres. (Aquí també seria necessari un grup com Contrastant, que es dediqués a treure els comptes de les concentracions polítiques). Saltant-se tots els controls de seguretat, un jove jueu ortodox, Yigal Amir, va arribar fins a Rabin, li va disparar a boca de canó i el va matar. La plaça on això va passar porta ara el seu nom, però en alguns mapes dels hotels encara apareix l’antic: Malkhei Yisra’el, Reis d’Israel. És el lloc habitual de les grans concentracions telavivanes. El 1982 quatre-centes mil persones s’hi van reunir per protestar per la complicitat d’Israel en la matança de palestins als camps de refugiats del Líban. La plaça és enorme. Als laterals hi ha bancs, i alguns arbres, però la major part de la superfície és dura. Al sud hi ha un monument a l’Holocaust i al Renaixement de la Nació Jueva. Com que amb l’art abstracte no se sap mai, tenen la delicadesa d’explicar-te’n el significat en una placa: «A la base de l’escultura de Yigael Turmakin hi ha un triangle groc i, superposada, una piràmide invertida. Quan s’ajunten, tots dos elements creen la forma de l’estrella de David». En un banc hi ha un noi llegint, en l’altre dues noies enraonant (cada una pel seu mòbil), i en un esglaó de la plaça un parell d’homes juguen a backgammon. Hi ha una autèntica passió pel backgammon, en aquest país. Hi juguen a les taules dels bars, i els botiguers a les botigues, mentre esperen els clients. Aquest matí he vist un parell de punkies —hi ha pintades de «Punkies not dead» en algunes parets dels carrers posteriors del mercat de Ha’carmel—, amb cresta i piercings a les celles, orelles i nassos, absorts en una partida de backgammon.

Al nord de la plaça es dreça la mola de l’ajuntament, mastodòntica, d’una arquitectura gairebé soviètica. En el nom, l’ajuntament unifica Tel Aviv i Jaffa, un continuum urbà on viu un terç de la població d’Israel. A les voreres que envolten la plaça hi ha fruiteries, perruqueries, bars i cafès, algun colmado, botigues de revelat de fotos i una que exhibeix vestits de núvia a l’aparador. Al nivell del carrer hi ha un pàrquing, cobert per una gran esplanada que dóna accés a l’ajuntament i a la qual els vianants poden accedir per unes escales. Un parell de joves es llancen un frisbee vermell. Davant de la porta lateral de l’ajuntament hi ha un gran bust de Yitzhak Rabin, amb les dates de naixement i mort (1922-1995). El text és en hebreu, àrab i anglès. I just al costat hi ha les escales al peu de les quals va morir, i que el 1995 vam veure dotzenes de vegades per televisió.

Al costat de l’escala hi ha una gran placa de bronze on es descriu l’assassinat. Els caràcters tipogràfics més grans especifiquen una hora: «21:40», el minut exacte en què es va produir l’atemptat. En un rectangle, un baix relleu reprodueix l’instant. S’hi veuen Rabin, els guàrdies de seguretat, altres autoritats, i Yigal Amir, que allarga el braç amb la pistola i dispara. Les figures del baix relleu són siluetes sense faccions. Per comptes de faccions hi ha un número. A sota del rectangle amb les figures, hi expliquen a qui correspon cada xifra, «1: el primer ministre». El 2, el 3, el 4, el 5, el 6, el 7, el 8 i el 9 són guardaespatlles i autoritats, i després de cada un d’aquests números hi ha el nom complet de la persona i el càrrec o funció. A l’últim de la llista diu, simplement: «10: l’assassí».

És una narració molt meditada. Primer, l’absència de faccions. Després, la fredor dels números. I, per acabar, el fet que se citin els noms de tots els presents menys els dels dos protagonistes: l’assassí i l’assassinat. Per les escales, la gent puja a l’ajuntament, o baixa, sense aturar-se davant del baix relleu. En aquests últims anys el deuen haver vist infinitat de vegades. Bufa un vent fortíssim, accentuat pel congost artificial que forma l’alt edifici de l’ajuntament amb l’edifici de la vorera posterior. A terra, al lloc exacte on va caure Rabin, hi ha un quadrat de grans pedres negres, irregulars, col·locades de forma que per les escletxes entre unes i altres s’entreveu una llum rogenca. Hi ha una inscripció: «Aquí, en aquest lloc, el dissabte 4 de novembre del 1995 va ser assassinat el primer ministre i ministre de Defensa d’Israel, Yitzhak Rabin. Que la pau sigui el seu llegat». Damunt de la cadena que protegeix el monument, una corona de flors. És un lloc insòlit per un monument, perquè de fet està just en el pas que va cap al desangelat pàrquing. A les parets que duen fins als primers cotxes aparcats hi ha fotos de les pintades que les van cobrir els primers dies després de l’atemptat, i fotos dels centenars d’espelmes que es van encendre en aquest mateix pas. Hi ha també plafons amb la biografia de Rabin en hebreu, àrab i anglès.

A uns cent metres del monument, al mateix carrer Ibn Gvirol, dos nois i una noia sostenen una pancarta esquinçada. Es cobreixen el cap amb barrets de palla. Davant d’ells, una taula amb un full de paper on algunes persones firmen. Però la majoria dels que els envolten no firma sinó que els increpa, a crits. Sobretot una senyora amb ulleres de sol i un home que, de tant cridar, s’ha posat vermell i sembla a punt de l’infart. A un noi que observa l’escena li demano que em tradueixi el text de la pancarta. Diu: «Que els soldats i els colons tornin immediatament. Deteniu la colonització dels territoris palestins. Deteniu la guerra». També em tradueix el que diu l’home enrogit —«Traïdors! Idiotes! Li feu el joc a Arafat!»— i em diu que fa una estona els han atacat per trencar-los la pancarta. Els dos nois i la noia aguanten estoicament el xàfec d’insults i, a qui s’acosta a firmar, l’hi agraeixen. Un dels nois que aguanta la pancarta m’explica que són un grup d’amics que han decidit que això no pot continuar així, que la situació és molt greu, que s’ha de fer alguna cosa i que, ja que no poden fer res més, s’hi planten amb la pancarta. «S’ha d’acabar amb la guerra», em diu. «El que el govern d’Israel està fent amb els palestins és una bogeria. S’ha d’acabar amb les matances, d’una banda i de l’altra».

Per qui està acostumat al contrari és suggestiu veure com el sol es pon pel mar. Pel carrer que discorre paral·lel a la platja passa un Volkswagen Beetle decorat amb una enorme llauna de Red Bull al sostre. No crec que hi hagi cap país al món amb tanta devoció per aquesta beguda. La trobes pertot, de forma ostentosa. En molts colmados és a la porta, en un gran display en forma de llauna. Als bars nocturns i a les parades de sucs de fruites hi ha petites neveres ben plenes. Fins i tot he vist Red Bull en un restaurant xinès, d’aquests que han suprimit els plats de porc de les cartes i adoptat la resta de normes perquè la seva cuina sigui tan plenament caixer com aquest vi que produeixen a la cooperativa de Capçanes.

Durant tot el dia no han deixat de passar helicòpters —generalment de dos en dos— al llarg de la línia de costa. Ara, de nit, se’n veuen els llumets vermells intermitents. És tard i les taules de la pizzeria Domino del carrer Hayarkon han anat quedant buides. Cada tant, el repartidor hi entra i al cap de poc en surt carregat de pizzes, les fica a la caixa posterior de la moto que té a la vorera, s’hi enfila i se’n va. L’encarregat del local em pregunta si la pizza és bona. Per no entrar en detalls li dic que sí i que com va tot. «Fatal, sense turisme és la ruïna». Li pregunto com acabarà tot això. Hi fica cullerada el que col·loca les pizzes al forn: «¿Tot això? Això no acabarà mai. Aquesta història té arrels de quatre mil anys. Hi haurà temps millors i temps pitjors, però, acabar, no acabarà mai». «I ¿com es pot viure així?», li dic. Fica una altra pizza al forn, recolza la pala contra la paret i em contesta: «Doncs vivint. Fins que et mors no pots deixar de viure». De forma dissimulada anoto ràpidament la frase, perquè em sembla digna del Mao Tse Tung que una vegada va escriure: «Ciclista és qui va en bicicleta».

La Vanguardia, 12 abril 2002