ACABAR A BODØ

Bodø és una ciutat de trenta-quatre mil habitants, capital de la regió de Nordland. És un centre pesquer, amb una bona fàbrica de cervesa. Durant la Segona Guerra Mundial gran part de la ciutat va ser destruïda per l’aviació alemanya. Quan la van reconstruir, al pack hi va entrar un aeroport, gran per les dimensions de Bodø. Ara, la passió aviadora de Bodø és tan forta que fins i tot hi té la seu el Centre Noruec d’Aeronàutica. Hi ha avions, un simulador de vol, el Cafè Gidsken i el Club de les Àguiles Pescadores, una espècie per la qual els noruecs tenen gran veneració.

Per pujar a l’avió observen un ritual. Primer hi pugen els nens que viatgen sols, després una anciana i, darrere d’ella, els nens que viatgen amb parents. Després la resta. Als vols nacionals no reserven seients: el primer que hi arriba tria el que prefereix. Tampoc no hi ha, per consegüent, primera o segona classe. Hi ha alguna cosa de casolà i de civilitzat en tot això. Tampoc no cal presentar-se al check-in per recollir la targeta d’embarcament. Vas directament a la porta, com si es tractés d’agafar l’autobús. En la majoria d’ocasions no hi ha fingers per arribar a l’avió, sinó un senzill pas zebra pintat a la pista, pel qual camines fins a la porta de l’aparell.

L’aeroport de Bodø és un edifici amb molta claror, construït de tal manera que —a l’estiu— la llum entra pels finestrals elevats. A l’hivern, quan la nit dura un munt de mesos, els finestrals acolliran la mínima claredat exterior i no desaprofitaran ni un fotó. De la cúpula de vidre penja una escultura que suggereix un mosquit o les restes d’un drakar. A la planta superior hi ha un cafè. A la planta intermèdia, un snack, més les portes d’accés als avions. A l’snack, entrepans de gambes bullides, arengs, caviar de l’àrtic. Hi ha carn de ren, salami de ren, salsitxes de ren. I, evidentment, salmó. Salmó fumat, que —diuen— és el primer pas per provar després el gravlaks: salmó lleugerament salat i fermentat, condimentat amb sal, sucre, fonoll i pebre acabat de moldre.

A la planta baixa, un barber ha batejat la seva perruqueria amb el cabrerainfantesc nom de Hair-port. Quan fa una estona que hi passeges, notes que hi ha alguna cosa estranya en aquest aeroport, un recolliment catedralici. De sobte te n’adones. És el silenci. O no hi ha altaveus o, si n’hi ha, callen. No anuncien cap vol, ni donen cap avís. No hi ha ni música ambiental. La noia que s’ocupa de l’snack de la planta intermèdia —la mateixa que m’ha explicat això del salmó— em diu que el de Bodø és un «silent airport». Un aeroport oficialment silenciós, sense contaminació acústica.

A la botiga de souvenirs, samarretes amb la bandera noruega, amb la paraula «Bodo» sobre un ós blanc, i gorres amb la frase «He travessat el cercle polar àrtic». Aquesta mateixa frase es repeteix en llapis i gerres. Hi ha ninots en forma de ren, foca, morsa i pingüí. Drakars de totes les mides, culleretes, víkings, trolls, gnoms. Són plens de gnoms i de trolls, els aeroports de Noruega. Hi ha cascos de víking, amb banyes, i gorres també amb banyes.

A primera vista no hi ha hangars a l’aeroport. Després te n’adones que aquests turons suaus i allargassats no són sinó els hangars, coberts de terra i herba, amb una porta gairebé camuflada en un dels extrems, i que inevitablement recorden el batgaratge on Batman guarda el seu batmòbil. L’estadi de Lillehammer, mig ocult sota terra, no era, pels noruecs, cap novetat.

Les cases que es veuen a l’altre costat de la carretera són totes de fusta, pintades de verd o groc pàl·lids. Tenen teulades inclinades i finestres petites. L’hotel de la companyia aèria Sas és a deu minuts a peu, a tocar del port. Hi ha, a la planta baixa, una zona perquè els nens hi juguin i dibuixin. I al supermercat hi ha tauletes baixes, a la mida dels nens, i pertot arreu aquestes trones sueques que ara venen a moltes botigues.

El fet que el sol no es pongui fins més enllà de les onze —i que estigui tan a prop de l’horitzó i, per tant, els rajos siguin tan oblics— fa que la gent encara dugui ulleres fosques a les onze del vespre. El sol de mitjanit es va acabar fa un mes. Dura de començament de juny a començament de juliol. Però tot i no haver-hi sol, la claredat és perfecta. La sensació és com d’haver-te fotut alguna cosa i no controlar el temps. Al port, un quiosc ven salsitxes i cervesa. Cap al nord, a pocs quilòmetres queden les Lofoten, aquelles illes que, quan les estudiàvem a classe, feien que tots riguéssim per sota el nas. Hi ha gavines volant. De tant en tant s’aturen als pals i a les barques. A l’hivern, les àguiles pescadores es passegen pel moll.

És més tard de mitjanit. A les taules del quiosc les converses continuen. De vegades, l’avantatge de no entendre més de dues paraules d’un idioma és que el que diu la gent no et sembla tan imbècil com et semblaria si ho entenguessis. Una parelleta aquí. Allà, un grup amb motxilles, texans estripats i botes gastades. Mengen salsitxes amb ceba i mostassa. Són quatre nois i tres noies amb els cabells llargs. N’hi ha uns que s’han posat un jerseiet i altres una jaqueta, i estan tirats sobre les motxilles. De sobte, dins d’una sona un mòbil. Un noi corre cap a la seva motxilla, treu el telèfon i contesta. És el papà.

El Periódico, 4 agost 1996