UNA GUERRA A LA RECERCA DE NOM

A dos quarts de cinc de la tarda hi ha una llarguíssima cua davant del teatre Ed Sullivan, a Broadway. Són els espectadors del programa d’aquesta nit de David Letterman, Late Show, que, com sempre, es grava unes hores abans. Avui s’emetrà per primera vegada des de l’atac de l’11 de setembre. No perquè el suspenguessin, m’explica una de les acomodadores, sinó perquè descansaven. El d’avui és, doncs, un programa especial, perquè n’hi ha molts que tenen ganes de veure com tracta Letterman tot això que ha passat. No és que hi hagi misteri. Suposo que aplicarà la mateixa tècnica que Jay Leno i ell mateix van aplicar fa una dècada amb Saddam Hussein. Al llarg de la cua, un jove empolainat explica a la gent com ha de comportar-se dins del teatre: res de fotos, res de gestos ni sorolls obscens, què ha de fer algú si té ganes d’anar al lavabo… Cada tants metres, el noi repeteix l’explicació perquè tothom ho entengui amb claredat. El text és, sempre, exactament el mateix. Deu ser un aspirant a actor, amb experiència en això de memoritzar.

Que el xou de David Letterman es reprengui indica que a poc a poc les coses retornen, si no a la normalitat, a alguna cosa que se li assembla. Com repeteixen els presentadors de televisió més tòpics, «the show must go on». Per això, avui també torna a haver-hi esport. En beisbol havien de jugar els Yankees contra els Tampa Bay Devil Rays, però al final ho han cancel·lat, suposo que perquè l’estadi serveix aquests dies per feines derivades de l’ensorrament del World Trade Center. Però sí que hi ha beisbol a Pittsburgh, on els Mets juguen contra els Pirates. També juguen a Montreal, i a Saint Louis. I, evidentment, ho donen per televisió. Són ja molts dies dedicats en exclusiva a la tragèdia i fins i tot Bush ha dit que s’ha de tornar a la feina i a l’esport.

A Central Park South hi ha un bar anomenat Mickey Mantle, freqüentat per afeccionats a l’esport. Porta el nom d’un jugador de beisbol que va jugar als Yankees des del 1951 fins al 1969. Va aconseguir cinc-cents trenta-sis homeruns i va ser el jugador més popular de la seva època. En memòria seva hi ha una placa a la paret, còpia —suposo— de la que li va lliurar Joe DiMaggio a la cerimònia d’homenatge que li van muntar al Yankee Stadium el 1969. És un bar gran, de línia clara, amb una enorme barra central de pedra negra i cantells de fusta, tipus piscina, com la que, a Barcelona, hi havia al Canaletes abans que hi instal·lessin un Burger King. Els clients són formals, joves, amb masclets i samarretes bàsicament negres.

El partit encara no ha començat i per la tele donen la notícia de l’home que, a Ohio, ha fet xocar el cotxe contra un centre islàmic. Cal suposar que l’home intentava donar simetria, en la mesura de les seves possibilitats, al xoc dels avions contra les torres bessones del World Trade Center. Si ells han encastat avions contra els nostres símbols, jo encastaré el meu cotxe contra els seus. Fins ara, això de fer xocar voluntàriament els cotxes contra els edificis només ho feien determinats lladres, per rebentar els aparadors de les joieries. Si la tendència es confirma i a la gent li agafa per fer-se el kamikaze, aviat tothom estarà llançant l’avioneta, bicicleta, furgoneta o ala delta contra el veí a qui té mania.

Com que el bar és massa tocat i posat me’n vaig a un altre, el 54, a Broadway (tocant al carrer 54). Aquí, d’entrada, hi ha una cambrera que fa caure d’esquena. És guapíssima, amb una cintura perfecta i uns pantalons tan impecablement cenyits que sembla impossible que se’ls hagi pogut posar. Suposo que perquè no sigui tot tan agradable, et serveixen la cervesa en gots de plàstic. El públic és també jove. Parlen els uns amb els altres a crits. A la tele, als preliminars del partit entre els Mets i els Pirates, els jugadors expliquen les seves sensacions quan van saber què passava. Quan comença la cerimònia prèvia, a la barra cessen algunes converses i l’amo abaixa el volum de la música i apuja el d’un dels televisors. Un càiron (aquella línia de subtitulat que passa per la part baixa de les pantalles, d’un costat a l’altre) explica un cop i un altre que es tracta del «primer partit des de l’atac terrorista». Per començar hi ha una pregària. Tots els jugadors mantenen el cap baix i les gorres al pit. Un jugador dels Mets s’eixuga una llàgrima. Un altre plora sense dissimular. La pregària és llarga, sobre la bondat i l’esperança. A continuació guarden un minut de silenci, acabat el qual apareixen soldats amb banderes americanes que passegen per l’estadi. Aleshores canten l’himne americà. En aquest moment, la pantalla es divideix en dos. En una meitat, a l’estadi de Pittsburgh, veiem els jugadors i el públic cantant amb la mà al cor. A l’altra meitat, imatges en directe dels treballs de rescat a les ruïnes del World Trade Center, a Nova York. Impecable, la col·locació del missatge.

Com que no m’agrada la cervesa en got de plàstic, me’n vaig a un altre bar que hi ha a prop: The Irish Pub. Allà l’ambient és més barrejat. Homes i dones, joves, de mitjana edat i grans, contemplen els quatre televisors distribuïts per la sala. El cambrer i un client tenen un fort accent irlandès. Per la tele es veu com, al partit que s’ha de jugar a Montreal, és la policia muntada canadenca qui desfila enarborant la bandera americana. Els canadencs, que sovint són objecte d’acudits i xanxes per part dels estatunidencs (una mica com els belgues per part dels francesos), ofereixen aquests dies mostres constants de solidaritat oficial. A la premsa apareixia aquest matí un anunci del govern canadenc encoratjant els veïns de baix. Tots els jugadors duien cosida a l’esquena la bandera americana, i la duran durant tota la temporada. A l’estadi de Saint Louis, els Cardinals juguen contra els Brewers de Milwaukee. Amb els Cardinals s’alinea, per cert, un tal Pujols (Albert Pujols és el nom complet), que no sé si és partidari de la hiperxiologia ni si hi té res a veure. En el bloc d’anuncis en posen un on, sobre una bandera americana i imatges de jugadors de beisbol, es poden llegir, una a una, les frases següents: «Estem de dol. Curem les nostres ferides. Units resistim. I juguem. Però no oblidarem mai». Amb aquesta última frase apareix la imatge de les Torres Bessones.

A Saint Louis, els que desfilen abans del partit són policies i bombers. N’hi ha centenars. Tots uniformats. Quan finalment s’aturen, els bombers presenten les destrals com els soldats les armes. Hi ha un parlament de Jack Buck, que —segons m’explica el meu company de barra— és una institució de les retransmissions radiofòniques dels Cardinals. La missió de Buck és clara: tranquil·litzar les consciències dels que dubten si no hauria estat millor guardar uns dies més de dol, abans de tornar a jugar: «¿Hauríem de ser aquí? Sí!». I explica el perquè: perquè el país ha de recuperar la normalitat, encara que segons tots els mitjans de comunicació ja siguem en una guerra no declarada.

En això tothom hi està d’acord. Que es tracta d’una guerra. Ho diuen els diaris i ho diu la tele. Totes les cadenes en diuen de la mateixa manera: «New War». «Guerra nova» o «nova guerra», perquè és nova l’estratègia. No és una guerra contra un estat convencional o una aliança d’estats, sinó contra un individu, Bin Laden, i aquesta xarxa difusa d’interessos i complicitats de què parlen per aquí i que s’estén per mig món. Però «nova guerra» no és un nom per passar als llibres d’història. Fa deu anys, quan a l’Iraq van començar amb les bombes, es van inventar allò de «guerra del Golf», un nom poc precís perquè de golfs n’hi ha més d’un i ells es referien, concretament, al Pèrsic. Però, imprecís o no, el nom va tenir èxit i així el van fer servir els mitjans. Però això d’ara, això de «guerra nova», és encara més eteri. (Podríem buscar denominacions similars. La de Camp Nou, que ha funcionat perquè parteix d’un camp previ, el vell de les Corts. I el newspeak, la nova llengua que va predir Aldous Huxley a les seves novel·les). Diguem que això de «nova guerra» és més aviat un working title, un títol provisional com el que els escriptors utilitzen mentre no troben el títol definitiu del llibre en què estan treballant. ¿L’anomenaran «guerra d’Afganistan», si finalment comencen a bombardejar-hi? Però ja n’hi va haver una amb aquest nom, fa uns anys. ¿L’anomenaran «guerra de Bin Laden» si finalment el talibà el lliura i tot acaba aquí, almenys de moment? ¿O tornarem a les denominacions basades en el temps que van durar: guerra dels Trenta Anys, guerra dels Sis Dies…? Suposo que s’admeten suggerències.

(Els Mets, per cert, han acabat guanyant per quatre a u.)

La Vanguardia, 19 setembre 2001