ROSTIR-SE A MALTA
No hi ha termòmetres a l’aeroport de Malta i això és d’agrair perquè així no afegeixes, al sofriment tèrmic, l’horror psicològic de saber exactament a quants graus et cous.
L’aeroport és tot novet. El van inaugurar just quan Barcelona estrenava la remodelació del seu amb motiu dels Jocs Olímpics. Fins aleshores feien servir el que van construir els anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Els maltesos estan encantats amb la Segona Guerra Mundial. I amb la batalla de Malta, que —creuen— els va tornar a col·locar al mapa del món i els va reforçar la il·lusió que la seva situació estratègica és, vaja, immillorable. A La Valletta, davant el Fort Sant Elmo, fins i tot han muntat un Museu de la Guerra, en honor dels dos grans setges que ha patit l’illa: el del 1565 i, sobretot, el del 1940 al 1943. Un taxista m’explica que La Valletta va ser arrasada pels alemanys i que la van reconstruir edifici per edifici, tal com era abans. Quan li dic que haurien pogut aprofitar per canviar alguna cosa, em mira horroritzat. Fa una setmana —el 26 de juliol, per ser exactes— van commemorar la batalla amb tota mena de festejos i pólvora. A les dues llibreries de l’aeroport hi ha llibres sobre la batalla de Malta, en anglès la majoria, però també en alemany. Un dels títols és significatiu de fins a quin punt estan orgullosos d’haver sortit a la foto: Malta, els anys triomfants: 1940-1943. Els anys del setge i de la batalla, «triomfants»! Simptomàticament, al costat de tant de desplegament bèl·lic no hi ha ni un Playboy ni un Penthouse.
Estan molt contents de les herències culturals que arrosseguen. De Gran Bretanya, la conducció per l’esquerra, les cabines de telèfon i les bústies vermelles (que encara conserven la corona reial), i unes quantes esglésies anglicanes amb feligreses tipus Margaret Thatcher, pàl·lides, vestides de colors clars, amb barret i bossa. D’Itàlia, la noble figura del xulo de platja: pell bronzejada, samarreta imperi, cadena d’or al voltant del coll, pantalons ajustats, talons alts, cabells engominats cap enrere i aquest gest, quan passa una noia —no necessàriament guapa—, que consisteix en mig treure el cul i, simultàniament, el mentó. Però la fauna és més variada: al taxista, a l’anglicana i al xulo abans descrits, cal afegir-hi el frare carmelita vestit de marró que va amb el diari sota el braç.
L’aeroport és clar, net, lluminós. Amb arcs de mig punt i fonts amb brolladors. Una cosa i l’altra li donen un aire arabitzant. Poc abans de l’hora de dinar, al restaurant que hi ha al pis superior de la torre central, damunt les oficines de l’Air Malta, un parell d’empleades fiquen a les seves bosses sobres de sucre i de sal, i paquetets de mantega. Fins que l’encarregat del restaurant les veu i els clava una bronca. Tot i la bronca, les dues empleades riuen, hi fiquen un parell de sobres més i toquen el dos. Baixen els tres pisos fins a la cafeteria del pis inferior, a l’alçada del pàrquing, i s’asseuen en una taula buida. En la major part de les altres hi ha empleats, xerrant. La tele està engegada. Hi fan la missa de la Raiuno.
Molts dels cotxes del pàrquing no són bons ni per desballestar. N’hi ha alguns de preciosos. Un Morris Minor de mitjan anys seixanta. I un parell d’Opels Rekord de finals dels cinquanta. A tocar del pàrquing hi ha un poble. Només s’ha de travessar la carretera. Es diu Gduja i viu sota el soroll constant dels avions que s’enlairen. Les cases són fetes de pedra calcària, d’un to com la mel clara. Totes tenen nom, en els tres idiomes que comparteixen els murs de la població: Sant’ Anna, Trinità, Pompei, Shangri-la, Windsor, Kristu Re, Anna Maria, Rosary House, Garden of Eden… Hi ha imatges religioses a cada paret, i sants als encreuaments dels carrers, que també tenen noms de sants: Triq Santa Katerina, Triq San Gorg, Triq San Pawl, Triq San Lawrenz… Ni un turista en tota la població, i això que és a dos minuts de la porta de «Sortides». Hi ha un parell de bars, La Stella i Maria Assunta, al costat d’una església i de la seu local del Partit Laburista.
De tornada, l’aeroport està ocupat per grups de catalans que han passat una setmana a l’illa. Passegen entre els souvenirs: samarretes amb la creu de Malta, bijuteria en forma de libèl·lules. I una parada amb porcellana de Lladró, que la dependenta presenta com a típicament maltesa. S’expliquen les anècdotes els uns als altres, mentre s’afanyen a fer les últimes fotos. ¿Per què han vingut a Malta?
—Per una oferta. L’agència oferia una setmana a Malta a molt bon preu.
La decepció és general. N’hi ha un que esmenta un arròs immenjable. Un altre, un conill sospitós. Un tercer —mentre converteix mentalment en pessetes el preu d’una ampolla de grappa— assegura que l’illa no resisteix la comparació amb altres llocs del mateix rang turístic. Un quart assegura que no hi tornarà. Un cinquè —que agafa dos cartrons de Dunhill del prestatge— diu que han d’aixecar la indústria turística però que els costarà. Un sisè —que s’acosta a la caixa amb un parell d’ampolles de ginebra britànica— porta una samarreta amb la paraula IBIZA al pit. La caixera s’hi fixa i, durant un brevíssim instant, deixa de teclejar la registradora i se li il·luminen els ulls.
El Periódico, 2 agost 1996