TOTHOM SOSPITÓS

M’allotjo a l’hotel Palatin, al carrer Agrippas, just al costat del carrer King George V. És un hotel diguem-ne discret i amb alguns detalls curiosos. El dia que hi vaig arribar m’hi vaig trobar unes calces —tipus tanga— de blonda blanca i negra, al prestatge que, a falta d’armari, en fa la funció. I al televisor, al canal 39 —més enllà de la zona dels canals que en tots els televisors d’hotel queden en blanc, no connectats a cap emissió— hi ha una cadena que emet fragments de pel·lícules porno. Algunes són actuals, amb piercings a la llengua i coses així. Però altres són dels vuitanta, bastant descolorides, i hi surten Ron Jeremy i Peter North en persona, quan encara eren joves i, sobretot en el primer cas, gens panxuts. L’hotel és al centre de la ciutat, la zona de Jerusalem més matxucada pels atemptats, la preferida pels suïcides palestins durant aquests últims mesos. Evidentment, atempten on poden, però, sobretot, al trapezi geomètric que va del carrer Jaffa i la plaça Zion al carrer Hillel, i del carrer King George V al carrer Yoel Salomon. El trapezi el travessa més o menys en diagonal el carrer Ben Yehuda, que deu el nom al jueu lituà que va liderar el renaixement de l’hebreu com a llengua d’ús en la vida quotidiana.

A l’agost de l’any passat un terrorista suïcida va causar divuit morts i més de vuitanta ferits a la pizzeria Sbarro, a la cantonada de King George V amb Jaffa. L’1 de desembre hi va haver tres atemptats quasi simultanis: a la plaça Zion i als carrers Ben Yehuda i Rabin Kook. A l’endemà, tres atemptats al voltant de la plaça Zion, amb poc temps de diferència. El resultat: una trentena de morts i tres mil ferits. El 22 de gener, un palestí disfressat de policia israelià va obrir foc contra la gent: una altra vegada a la cantonada de Jaffa amb King George V. Va ferir trenta persones. El 27 d’aquell mateix mes, una suïcida va explotar i es va matar a sí mateixa i a un home de vuitanta-un anys. El 21 de març, de nou al carrer King George V, va aparèixer un suïcida vestit de jueu ultraortodox. Van morir dues persones i hi va haver vuitanta-set ferits.

Les hores crucials acostumen a ser les del dissabte a la nit, quan, acabat el sàbat, la gent torna a sortir, amb preferència per aquest trapezi de carrers ple de bars, cafès i restaurants. La nit d’aquest dissabte al diumenge la zona estava acordonada per soldats —vestits de camuflatge, amb cascos, jaquetes antibales i metralladores— que impedien l’accés al carrer central, Ben Yehuda, de manera que per anar d’un lloc a l’altre havies de fer la volta pel perímetre. Els soldats són aquí una cosa tan quotidiana com els falafels i els xauarmes. Són en molts encreuaments de carrers i en algunes parades d’autobús, i entren i surten dels bars i els restaurants amb la metralleta a les mans. Al Café Hillel del carrer Jaffa (el que nosaltres en diríem un cafè modern, i objectiu declarat dels suïcides) durant el dia hi ha sempre un soldat, amb l’arma a les mans, assegut en una cadira davant de la porta, al costat de les taules on la gent xerra al sol i pren cafè. De manera que aquesta nit ningú no s’immuta per haver de caminar una mica més. Si un dels terroristes suïcides dels últims mesos es va disfressar de soldat israelià i un altre de jueu ultraortodox —amb pantalons negres, camisa blanca, barba postissa i kipà (el solideu ritual que els jueus porten al cap)—, i tots dos van aconseguir l’objectiu, és evident que aquí tothom és sospitós.

Abans d’ahir parlava d’aquesta situació amb el director de l’hotel i avui m’ha deixat, al compartiment de la clau, un retall d’un diari hebreu. És un acudit gràfic, sense paraules (afortunadament per mi), on es veu un home amb una cartera de mà que llança una mirada de sospita a les mamelles voluminoses d’una dona que, a la vegada, mira amb sospita la cartera d’aquell. Al seu costat, un home panxut i amb kipà mira amb sospita el monopatí d’un nen. Però, alhora, un ultraortodox amb barret alt i negre contempla amb sospita la panxa massa gran de l’home del kipà. Mentrestant, un altre home, amb camisa verdosa i un diari sota el braç, fa un cop d’ull de sospita al barret alt i negre de l’ultraortodox. Però el diari que l’home de la camisa verdosa du sota el braç és també objecte de sospita per part d’una dona que l’observa amb el dubte de si conté alguna cosa més que paper de notícies. I el nen amb monopatí, que hem deixat abandonat fa estona? Doncs el nen contempla amb mirada de sospita un ocell que voleteja davant seu. A tot arreu —a l’interior de qualsevol cosa, persona o animal— s’hi pot amagar la bomba d’aquesta nit.

És un acudit que explica perfectament la situació que es viu. Cada desconegut que entra a un bar, cafè o restaurant és objecte d’una ràpida mirada interrogadora. A la cantonada dels carrers Hillel i Rabbi Akiva hi ha la cafeteria Aroma, a tocar de la qual, el 21 de març —fa poc més de dues setmanes—, un palestí es va immolar enmig de la multitud. És una cafeteria petita i agradable, de fusta i amb miralls a les parets. Tenen cafè, te, pastes i unes quantes taules a la vorera. Cap guàrdia de seguretat. En canvi, sí que n’hi ha al restaurant italià del costat, Focaccia, un d’aquests restaurants amb poca llum i espelmes a les tauletes. El guàrdia de seguretat porta un plastró que anuncia la feina que fa, i un detector de metalls per controlar el cos de tothom que hi entra. Molts restaurants fan el mateix. El McDonald’s, per exemple, un dels pocs que queda obert durant el sàbat. I el Shorka, on, a més, et demanen un carnet o passaport que t’identifiqui. El costum no està generalitzat, perquè, en canvi, no hi ha cap guàrdia de seguretat a la pizzeria Chili’s, on la gent entra i surt i s’aglomera a la barra que hi ha contra la paret, disposada a menjar-se unes pizzes boníssimes. Al bar Rif Raff, al carrer Darom, el control de seguretat és incongruent. El guàrdia m’atura a la porta, em pregunta no sé què i, quan veu que no l’entenc, dóna per certificat que sóc estranger i, per tant, aliè al conflicte i sense intencions d’immolar-me a tocar de la barra.

El Rif Raff és una delícia de bar. Està obert vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana, cosa que no deu complaure els ortodoxos. Com en molts bars israelians, el públic és jove però la música és d’uns quants anys enrere. En aquest, pels altaveus sona Blondie i, després, Sade. (Al Mike’s Place, al carrer Yohanan Horkanos, fa una hora sonava American woman!). La música que se sent és de fa dècades, però tenen connectat el televisor —sense so— a una cadena amb videoclips actuals. Una de les tres cambreres —rossa, de cabells curts, nas gran i llavis prominents— es belluga al ritme de la música. Els clients beuen amb calma. No es percep cap sensació d’inquietud tot i ser en ple centre de la zona perillosa. Hi ha pocs clients. ¿Està més buit el local aquests dies que temps enrere? Les cambreres diuen que moltíssim més buit i que en tots els bars passa el mateix. Un representant de l’Associació Israeliana d’Hostaleria explicava aquesta tarda a la televisió que el descens de públic comença a ser econòmicament preocupant, i que volen que el govern pagui el cinquanta per cent del cost dels guàrdies de seguretat que bars, restaurants i hotels es veuen obligats a contractar. El representant demanava a la població que torni a sortir a sopar, a pendre una copa, a divertir-se. S’ha quedat a un pas de repetir la consigna de l’alcalde de Nova York, Giuliani, després dels atemptats del setembre: cal que la vida de la ciutat no s’aturi, perquè, si la vida de la ciutat s’atura, llavors ells han començat a guanyar.

Al segon Jameson m’assec com si hagués vingut a aquest bar centenars de vegades. Entra un home amb armilla taronja fluorescent, parla amb el guàrdia de seguretat, s’acosta a una de les cambreres, li fa unes preguntes, torna a sortir, parla de nou amb el guàrdia de seguretat i se’n va. Ara, mentre pels altaveus sona ni més ni menys que Marvin Gaye, al televisor passen un videoclip d’una cantant israeliana. Se la veu corrent per un carrer, al costat de dos ultraortodoxos. És una cursa. Finalment guanya ella, ells cauen a terra i la noia, somrient, li posa a un el barret de l’altre, i el d’aquell se’l posa ella. Suposo que deu ser un videoclip amb pretensions provocadores. I aleshores me’n recordo de Dana International, la transsexual que va guanyar Eurovisió el 1998 amb Diva, i que va provocar un debat fins i tot polític sobre si una transsexual podia o no representar Israel en un festival de cançons. Potser la cantant del videoclip era Dana, però ara ja no hi ha manera de saber-ho perquè el videoclip s’ha acabat i n’han posat un altre, que tampoc no se sent perquè pels altaveus continua sonant Marvin Gaye.

La Vanguardia, 8 abril 2002