F) Segles III-XII. «Naixement de Catalunya» i procés de feudalització

M’he divertit a escriure aquesta «Introducció» tot reculant en la presentació de les èpoques històriques. Me’n sento, d’alguna manera, justificat quan observo que el volum VII d’aquesta col·lecció, que concerneix Catalunya des de 1939, abasta quaranta-set anys d’història, el volum precedent n’abasta setanta-un, i el precedent vuitanta-un. Al centre de l’informe de conjunt, la corba harmoniosa de la Baixa Edat Mitjana, després la corba agitada de l’Edat Moderna, ocupen cadascuna un volum que inclou tres segles. I així arribem al volum II, que n’abasta nou ell tot sol. No goso dir la manera que té el volum I de volar per sobre dels mil·lennis!

Cal veure aquí un símbol de la densitat desigual dels nostres coneixements? O del paper respectiu que atribuïm, en les nostres preses de consciència històriques, a les èpoques properes i a les èpoques llunyanes?

Em sembla que la justificació més clara d’aquestes desproporcions és que apropant-nos al temps viscut, sabem millor de què parlem quan esmentem l’objecte de la nostra observació històrica.

Josep M. Salrach aporta precisions molt importants sobre els matisos cronològics que cal entendre en la història de la vella «Tarraconense» entre els grans moments de l’imperi i l’aturada de la invasió musulmana. Ja s’havia suggerit, però sembla prou confirmat, que la crisi més greu, en la decadència relativa de les possessions romanes del nord-est ibèric, se situa a la meitat del segle III, amb l’anarquia militar i la pressió fiscal que s’exerceixen al capdamunt, fins i tot si els disturbis socials pròpiament dits (el moviment de les «bagaudes») apareixen molt més tard en la documentació. Se sap que les muralles de Girona i de Barcelona, si és que són muralles «romanes», foren construïdes en aquest període de disturbis i amenaces, no en el període brillant de l’era colonial.

I aleshores també va començar el procés de «ruralització», que porta els potentiores, elements dirigents de la societat romanitzada, a replegar-se en els seus dominis agrícoles, amb tots els canvis socials que això comporta, o com a mínim que això anuncia.

En quina mesura cal cercar en aquesta crisi inicial, i en el procés ulterior, l’esbós d’una «transició de l’esclavitud al feudalisme», la qual cosa ha estat suggerida, però sobretot en el cas d’altres regions d’«Hispània»? Crec que no tinc cap competència per emetre sobre això una opinió personal. Però el desencadenament d’una «feudalització» és descrit tan clarament pel que fa als anys entorn del 1000, que les premisses que haurien pogut ser plantejades molt aviat només presentarien, de totes maneres, un interès parcial. J. M. Salrach exposa els elements del problema en llur complexitat. El que sembla més ben establert, després de les observacions de Pierre Bonnassie sobre alguns suggeriments de Marc Bloch, és una persistència de l’esclavatge més vigorosa i més llarga que no es pensava abans.

Parlar avui de «Catalunya», fins i tot si tothom no està d’acord sobre el contingut del mot, forma part del llenguatge familiar. Escriure’n quan es tracta dels segles IX o X, tot i que el mot no apareix en cap text abans del segle XII, és un risc evident d’anacronisme. Ramon d’Abadal va voler evitar-lo, i va preferir, en algunes obres seves, fer servir el terme de «Precatalunya» (tant de bo que els que van tractar de «França» haguessin estat tan prudents!). Malgrat tot, observo que Pierre Bonnassie no va dubtar a titular el seu gran llibre Catalunya mil anys enrere, i s’ho explica, potser una mica massa breument, admetent sens dubte que es tracta d’un nom regional familiar, que no té més implicacions històriques que «Normandia» o «Flandes». Però aquí hi ha sens dubte el problema: la Catalunya contemporània vol ser més que «regió». I té el dret de preguntar-se què amagava el seu nom en els seus orígens. Pierre Bonnassie, en una nota d’un dels primers capítols de la seva obra, recorda un episodi historiogràfic que a mi mateix em va sorprendre: entre els historiadors francesos, a la primera meitat del segle XX, aquell que tenia un nom més normalment associat a la història catalana es deia Josep Calmette. Jo havia llegit dos articles seus; un d’ells datava de l’any 865, amb l’acta d’adjudicació per Carles el Calb de diversos comtats a un tal Bernard de Gothie, «l’acta de naixement de Catalunya». Un altre article de Calmette tractava del «sentiment nacional en la Marca Hispànica», sempre en una «Edat Mitjana» tan llunyana. Per poca cosa que sabés sobre la qüestió, vaig reaccionar immediatament contra aquestes dues terminologies: una «nació» no «neix» per una disposició reial, com tampoc no «s’acaba» per decret reial; i el «sentiment nacional» recorda un fenomen modern anacrònic de cercar (o almenys d’esmentar així) en èpoques històriques massa allunyades. El meu consol, la meva joia d’historiador, foren grans quan vaig descobrir, en la ploma del gran especialista en l’Alta Edat Mitjana, Ramon d’Abadal, la refutació dels articles de Josep Calmette, tant sobre els arguments generals que acabo de suggerir com sobre les consideracions més erudites. Hom s’adonà fins i tot, finalment, que la «Marca Hispànica» no havia existit mai!

M’interessa parlar aquí, d’altra banda, de l’enlluernament que vaig experimentar davant l’obra de conjunt de Ramon d’Abadal, sobre aquests segles que hom és temptat de qualificar d’«obscurs», i sobre els quals ens apercebem que es poden saber tantes coses, ja siguin del poblament de les altes valls pirinenques (d’una densitat desconcertant, diu d’Abadal), o de la manera com «neix i creix» un monestir com el d’Eixalada-Cuixà.

I confesso haver estat sorprès, fa uns deu anys, tot constatant com Pierre Bonnassie, després d’Abadal i de Santiago Sobrequés, havia pogut edificar una reconstrucció tan rica, tan nova, dels segles X i XI entre les altes zones pirinenques i les riberes barcelonines o empordaneses, quan jo pensava que quedava ben poc a dir. Però sovint ho va explicar ell mateix: poques històries regionals han donat lloc a un esforç de publicació de fonts comparable al dels Montsalvatge, dels Balari, dels Carreras Candi, i cap regió d’Europa, sens dubte, no té una documentació primària tan rica en dades privades com la té Catalunya.

Ara, sense menysprear gens els problemes de dinasties comtals i de reconquestes territorials, o de l’aparició final d’ambicions feudals orientades vers Occitània, el que em sembla més sorprenent, en els progressos de la historiografia sobre aquesta primera Edat Mitjana, és la seva capacitat per reconstruir els moviments de població, les menes d’ocupació del sòl, els tipus d’apropiació i d’explotació de les terres, els intercanvis interns i externs, i tots els mecanismes d’instal·lació d’un nou «mode de producció», sota els seus aspectes «senyorials» i els seus aspectes «feudals»: Catalunya ha esdevingut un dels llocs privilegiats de l’observació històrica en aquest terreny (P. Bonnassie ens ho va mostrar un dia, davant la modesta Societat d’Estudis del Feudalisme que la Universitat de París I havia acollit durant un temps).

Em sembla que l’aparició del mot «Catalunya» (o més exactament del mot «catalans», i seria de desitjar que aquesta aparició fos aclarida millor) ha de subratllar la instal·lació definitiva d’un sistema original entre els Pirineus i el mar.

Ja que la trobada entre el fet pirinenc —refugi i després avançada del poblament cap a les valls i les planes— i el fet marítim, amb tots els records i totes les crides mediterrànies, caracteritza prou bé la comunitat en gestació. És la trobada del «pastor» i de la «sirena» en la imaginació poètica de Maragall. Per als pisans, el comte de Barcelona és «comes pyrenaeus». Per a la gent del nord, per als francs, la crida del mar és simbolitzada pels noms d’«Empúries» i de «Barcelona».

En efecte, les altes valls pirinenques (o les depressions al cor de la serralada, com la Cerdanya) van constituir el bressol d’una comunitat naixent, car foren el refugi durant les invasions. I es tracta sobretot, és clar, de la invasió islàmica. El fet islàmic es va instal·lar durant molt temps a l’oest i al sud de l’actual Catalunya (Lleida, Tortosa), que seran reconquerides molt tard. La seva presència és més fugissera a la Catalunya de transició de les depressions litoral i sublitoral; però malgrat tot s’hi manté, sota la forma de les amenaces de ràtzia. Aquí hi ha menys reconquesta armada que reocupació progressiva, assegurada prudentment per línies de castells fortificats. Però hi ha una epopeia més pacífica, i no menys obstinada: la història de les ruptures (artigues), de les aprisions (ocupacions de terrenys sense amo), de vegades de repoblaments més sistemàtics organitzats pels comtes entorn dels castra. Modestes iniciatives de famílies pageses o grans treballs monàstics es combinen durant molt de temps, seguint (i de vegades precedint) la reconquesta de les armes.

La societat catalana és una societat pagesa, per tant, i fins i tot muntanyenca en els seus orígens. I és fins i tot (sempre si ens situem abans del segle XI) una societat de propietaris lliures i sense obligacions (alous), molt solidaris en llurs organitzacions de poble, la qual cosa no vol dir que hagi desaparegut tot de les societats anteriors (esclavatge o gran propietat).

Però s’observa també, com a herència d’aquestes societats, un respecte espontani a les regles de dret, un funcionament de la justícia. I això dura mentre la conjuntura de desenvolupament es manté, mentre l’espai productiu encara no és massa ocupat, i mentre les iniciatives guerreres o pacífiques en direcció a l’Islam tenen un balanç positiu, en forma d’un flux d’or en moneda o no que no deixa de sorprendre’ns. Això dura fins al 1020-1025.

Més tard, davant els recursos limitats, el poblament creixent, i un cert estancament en la Reconquesta, els conflictes esclaten. La violència entra en la vida quotidiana, imposant noves relacions de societat. L’acceptació forçada dels «vincles d’home a home» (en el millor dels casos d’home envers institucions d’Església) posa fi a la llibertat generalitzada dels pagesos. A dalt, els poderosos recluten cada cop més forces privades de combat. És la instal·lació, i gens pacífica, de la societat «senyorial» en les relacions materials, i «feudal» en les relacions de poder. Les descripcions que ens n’han arribat, sobre la meitat del segle XI, evoquen els temps tèrbols del segle XVII, dels quals ja hem parlat, i que d’altra banda són la seva herència. La imatge del català «esquerp», la llegenda del noble aventurer desenfrenat, seran temes continuats en les imaginacions populars i sàvies. Hugo, a «Masferrer» («cicle pirinenc» de La llegenda dels segles) escriu:

M’afanyo (perquè no se’n treguin arguments, mai no se sap) a recordar que Hugo deia el que fos, mentre sonés bé; però també tenia el geni de copsar l’eco dels segles.

He escrit això com un joc. Però potser també per introduir una mica de prudència, una mica d’ironia, en el que estic temptat de confessar: la meva predilecció, la meva tendresa, per «la Catalunya romànica», que crec que comparteixo amb tot català culte, o simplement que estima el seu país. Mai no em sento més proper de la Renaixença romàntica que quan sóc a Ripoll, o a Cuixà, a Sant Martí del Canigó o a Sant Pere de Roda. Uns homes que malgrat tot encara no es deien catalans, sens dubte, al peu d’aquests murs, elaboraren una llengua que, per arribar a ser «nacional», va haver de ser l’obra del gran nombre i de la llarga durada. Però tenim pocs testimonis d’aquesta llengua. Els homes de ciència d’aquesta època ens parlen en llatí. Dels altres, tenim el testimoni de la pedra. Car, si bé no van pensar aquests monuments, els van construir.

No em sap greu haver-los rendit sovint homenatge. Però potser he arribat a mostrar massa optimisme pel que fa a la societat que els voltava. Ja que hom té por d’adonar-se que els grans moments de l’art romànic no corresponen per força amb conjuntures felices. I davant d’aquests castells, d’aquestes torres de guàrdia, d’aquests monestirs, seria vergonyós oblidar que a llurs peus els pobres patien gana, eren en perill davant la pesta, i suportaven la guerra. De mica en mica, els lligams socials es feien més estrictes, els «mals usos» i la «remença» tancaven cada cop més el treballador en la xarxa de la servitud. La societat «tripartida» —pagesos, capellans i senyors— mostrava que els primers no veien mai «la fi dels seus plors i dels seus sospirs», com deia Adalbéron, precisament el 1020, quan a Catalunya es desencadenava l’«època de les crisis». Temperem per tant la nostra admiració, si arribéssim a sentir-ne, pel futur que semblaven representar, al capdamunt d’aquesta societat, les aliances familiars del poder i del saber.

Pensem, però, que Miró Bonfill era alhora comte de Besalú, bisbe de Girona, i molt lligat als prínceps musulmans de Còrdova (la qual cosa no deixa de ser remarcable); que el seu germà Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, acabà la seva vida al Montecassino, mentre que el dux Orseolo es retirava a Cuixà, i que el futur papa Gerbert s’iniciava en les matemàtiques a Ripoll. I un fill d’Oliba Cabreta, Oliba, abat de Ripoll, bisbe de Vic, va ser el símbol de l’apogeu intel·lectual de la seva època. D’aquesta manera, el «refugi» dels Pirineus va poder convertir-se en un centre d’atracció per als arquitectes llombards, per als fresquistes italians educats a Ravenna. Així, després d’haver-se replegat a les muntanyes davant l’esdeveniment —la invasió islàmica—, l’esperit català dels temps antics i gòtics va retrobar ràpidament el camí dels intercanvis internacionals.