E) Segles XIII-XV. Expansió i divisions del fet català. Precocitat i imperfeccions d’una conjunció estat-nació-poder a l’edat mitjana. Decadència de les forces internes i crisis finals del sistema català medieval
Només abordo aquí els problemes de l’Edat Mitjana amb una perfecta consciència de la mediocritat dels meus coneixements. Fins i tot he arribat a tenir una mica de vergonya en veure el meu nom invocat a favor o en contra de tal vocabulari o de tal interpretació sobre l’Edat Mitjana, mentre que només m’havia proposat, per preparar o situar les meves pròpies investigacions, partir dels treballs dels millors medievalistes del moment en què jo escrivia: Soldevila, Vicens, Santiago Sobrequés o Ramon d’Abadal. Avui, encara més, ja que no he pogut estar prou al corrent dels progressos historiogràfics recents, voldria esperar a tenir a la mà l’enfocament de la historiadora més competent del període, Carme Batlle, per repensar els problemes generals que aquests temps llunyans em semblen plantejar. En aquesta introducció, m’acontentaré de dir ràpidament per quines raons me’ls plantejo.
La primera és que el lloc del fet català, en la majoria de les històries generals, rarament és ben marcat en l’examen de l’Edat Mitjana mediterrània. Hom té raó, és veritat, de posar en primer lloc Venècia, Gènova o Florència, i no crec pas que Barcelona, València o Mallorca s’hagin situat mai a l’altura d’aquelles poderoses ciutats. Però em plantejo la qüestió (no la crec prou clara): el conjunt d’aquestes tres ciutats, i de llur territori interior, sovint solidàries políticament, no va constituir al Mediterrani, en algun moment de la història, un element economicopolític de gran importància, i no convindria apreciar-ne el nivell, la coherència (o la incoherència), el paper que tingué en les aliances i en les rivalitats, en les seves constants i els seus canvis? Massa reservat per als especialistes regionals, massa tractat ara sota l’angle econòmic, ara sota l’angle polític, aquest gran component mediterrani em sembla molt desconegut pels historiadors.
Hi afegeixo que sovint encara succeeix, sigui (per tradició) en la terminologia de les històries generals, sigui (menys innocentment) en treballs espanyols, de veure el fet català, en la seva dimensió mediterrània, qualificat d’«expansió aragonesa». Això no és obligatòriament contrari al vocabulari medieval: la «Corona d’Aragó», el crit de guerra «Aragó», eren termes prou familiars. Però el mot no respon al que caracteritzava, arreu del Mediterrani, els mariners vinguts de Barcelona, València, Mallorca o Cotlliure, és a dir, la llengua, el tipus humà, una certa marca de civilització, i el consolat de què depenien, el de la Ciutat de Barcelona. Em direu: quina importància té una etiqueta? Però m’agrada recordar que l’historiador aragonès Giménez Soler va compondre una obra de vulgarització, Historia de la Corona de Aragón, sense imprimir més d’una vegada el mot «català», i que Américo Castro va escriure un dia (reconeguem que poc després va rectificar) que Catalunya no sabria tenir vocació política, car mai no ha estat res més que un apèndix «d’Aragó». Això no és història medieval. És història dels nostres dies.
I convida a reflexionar sobre un altre debat, que també és menor aparentment, però que assenyala una relació interessant entre llenguatge i memòria col·lectiva. Soldevila va arribar, per sensibilitat nacional, a lamentar que la Catalunya pròpiament dita, el Principat, no hagués portat mai el títol reial. Vicens hi va veure una puerilitat, i també un anacronisme. I és veritat que l’Edat Mitjana es preocupava poc dels títols portats pels territoris, ja que les relacions eren sobretot interpersonals. Un rei reconqueridor, per diferents motius, podia titular la seva darrera reconquesta comtat, marquesat o reialme. El rei d’Espanya, per això mateix, portava els títols més diversos: aquí «rei», allà «comte», i fins i tot simple «senyor».
Dit això, amb el pas del temps, quan hi hagué una confusió creixent entre reialme i estat modern, el títol va importar.
La referència a un «regne de França» (fins i tot quan encara no s’assemblava a «l’Hexàgon») va tenir segurament un paper en la formació de la consciència col·lectiva dels francesos. Així la inserció precoç del comtat de Barcelona en una «Corona d’Aragó» pel casament d’un dels seus comtes va poder, molts segles després, influir negativament en la imatge política de Catalunya.
Tot i amb això, hi ha pocs exemples d’una dinastia medieval tan lligada a un territori, a una llengua, a un llarg passat cultural, com la dinastia comtal catalana. I quan va prendre en el segle XIII la direcció d’una reconquesta ràpidament triomfant en territori hispànic, i després la d’una gran xarxa d’interessos solidaris al Mediterrani, aquesta dinastia va posar els fonaments d’una potència real, capaç de tractar d’igual a igual, per al combat, l’aliança, o els casaments, amb els reis hispànics o europeus, amb les repúbliques marítimes de Venècia o de Gènova, amb els cristians i els musulmans de l’Orient, amb els caps militars i polítics del Magreb. La dinastia va adquirir, passatgerament o per a un llarg futur, drets sobre Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols, que són a l’origen de les possessions italianes i mediterrànies del futur Imperi espanyol. Potser l’expressió que fa del Mediterrani occidental, en un moment de la història, «un llac català», va una mica més enllà de la realitat; i la imatge magnificada d’una Grècia catalana, després d’una aventura bastant efímera dels almogàvers, amb un Partenó convertit en «Seu de Santa Maria», forma part d’una visió romàntica del passat. Però que Pere el Cerimoniós hagi anomenat l’Acròpolis com «un dels més bells joiells que hi ha al món» és un jaló curiós en la història cultural d’Europa. I és normal que l’època dels reis Jaume i dels reis Pere tingui en la imaginació catalana el paper del Segle d’Or en la imaginació castellana, o el del segle de Lluís XIV per als francesos. Tot això no és una invenció de la Renaixença, i deu, com he dit, tant a Capmany com a Bofarull.
És prudent, per a l’historiador, parar compte amb el seu vocabulari. «Democràcia» o «nació» no han de ser considerats com a mots que amaguen «conceptes». Fent-los servir en el seu sentit actual, tot parlant de l’Edat Mitjana, hom s’arrisca al contrasentit per anacronisme. I he d’evocar aquí també una petita aventura personal que té el seu sentit. Sembla (no en tinc la referència) que se m’ha atribuït la fórmula: «Catalogne a été la première en date des nations du monde». No crec haver escrit mai una frase com aquesta. De totes maneres, jo hauria dit «d’Europa» (no hi ha «història del món» abans del 1500!).
El que vaig poder suggerir és que entre 1250 i 1350, en una Europa i entorn d’un Mediterrani on existien per una banda uns estats feudals més o menys coherents entorn d’una senyoria, i per l’altra unes ciutats mercantils més o menys organitzades en repúbliques oligàrquiques, no es veia en absolut despuntar el futur «estat nació». Gramsci havia assenyalat un dia que les velles repúbliques urbanes d’Itàlia no anunciaven els fenòmens nacionals del temps de «la unitat italiana». Però, precisament, el fenomen medieval català té de particular que combina el que fora d’aquí és separat: una monarquia feudal de velles arrels i que s’instal·la en territoris cada cop més grans, i una —després diverses— ciutat mercantil amb estatut municipal sòlid, però no sobirà, amb unes classes dirigents, armadors i mercaders, que arriben, tot servint la dinastia sobirana, a servir-se d’ella. Crec que Carme Batlle descriurà particularment bé el procés d’instal·lació d’aquest sistema força original, per una part com a especialista en el segle XV que recentment ha estat induïda, m’ha dit, a apassionar-se pel segle XIII, i per l’altra com a millor analista de les grans lluites de classe presents a la fase descendent, a les «crisis» tardanes del sistema català. En una revisió recent, es va oposar amb rigor a Jacques Heers, que va voler assimilar aquestes crisis internes de Barcelona amb les lluites dels clans aristocràtics genovesos. Carme Batlle argumentà que aquestes lluites s’explicaven per la inexistència d’un poder central exterior a Gènova, i pel contrast entre aquesta ciutat i la resta del territori de la Ligúria. A Catalunya, el poder monàrquic, per damunt de la ciutat, és present, i la resta del territori català no és pas inactiu; existeixen d’altres nuclis urbans a més de la capital; l’estructura dels poders, a la Corona d’Aragó, no ha estat mai o purament feudal, o purament lliurada a una oligarquia ciutadana. En aquest sentit jo m’havia permès de veure-hi un esbós d’estat nació. Es pot dir que si la història és analitzable en els seus mecanismes generals (i cal, malgrat l’opinió de Jacques Heers, incloure-hi les lluites de classes!), això no autoritza a generalitzar les conclusions d’estudis localitzats. En història comparada, els contrastos (i els matisos) diuen tant com les semblances. I no hi ha res més perillós que les assimilacions.
Per tant, tot suggerint una relativa «modernitat» com a caràcter distintiu de la Catalunya de l’Edat Mitjana, sempre he precisat algunes reserves:
1. Si Nicolau d’Olwer havia insistit en el to «modern» del «patriotisme lingüístic» de Muntaner, és important recordar que la «nació» medieval era abans que res un fet lingüístic («nationes sive linguae», deia sant Tomàs); per tant cal no representar-se la consciència lingüística catalana de l’Edat Mitjana com si fos políticament tan significativa com avui; això no impedeix que els naturals del «rei d’Aragó» fossin dits arreu «catalans» a causa de la llengua que empraven.
2. Mentre que les relacions entre reis i ciutats mercantils creaven una certa consciència d’«estat nació», els reis conservaren, però, una mentalitat patrimonial; cercaren senyories més que sobiranies, i repartiren llurs dominis entre diversos hereus, que no van perdre ocasió per disputar-se’ls. Les representacions dels «estats» (Corts, Generalitat, etc.) van ser múltiples, així com les monedes, les fiscalitats, les duanes, factors dels quals hem subratllat l’impacte en les oposicions d’interessos. Hom se sent temptat de dir que si avui existeixen molts «estats multinacionals», la «nació catalana» —en el sentit medieval, en el sentit lingüístic— va ser «multiestatal». I aquest és l’origen de les divisions persistents entre els Països Catalans.
3. La darrera remarca és una veritat evident, però que alguns vocabularis abusius amaguen de vegades: siguin quines siguin les solidaritats afirmades o sentides, i la pretensió dels poders existents d’encarnar les comunitats, les estructures de classe existeixen. I succeeix que els enriquiments al cim, que sovint són assimilats als temps gloriosos, als grans segles, són pagats amb empobriments a la base. A la Catalunya dels segles conqueridors s’hi accentua, als camps, la duresa de la condició remença (aquesta forma catalana original i tardana de la servitud). I, a les ciutats, s’esdevé que les classes pobres mostren una nerviositat significativa. Sobretot caldria no confondre el sistema de representació política de les classes no aristocràtiques de la població amb una «democràcia» en el sentit etimològic, i de vegades les nostàlgies catalanes contemporànies han abusat dels mots en aquest sentit. Si hi ha «pacte», és entre medis dirigents de classes organitzades.
L’Edat Mitjana catalana, en el segle XV, arriba al seu final en una atmosfera de crisi. De crisi social agrària: la «guerra dels remences», contra la servitud personal i els «mals usos», dura cent anys; i, en el sistema polític i municipal, el conflicte entre dos elements de la representació, sota els famosos noms de «Busca» i de «Biga», fou molt dur. La història clàssica insistia més en la crisi política: canvi de dinastia el 1410-1412, amb la mort del rei Martí, el «compromís de Casp», els desacords entre els reis d’origen no català i el municipi barceloní, la glòria d’Alfons el Magnànim, immensa però cercada fora del Principat, i finalment, el 1462, la guerra civil.
Sobre aquesta decadència catalana de la baixa Edat Mitjana, també he arribat a avançar-me molt imprudentment, tenint present que mai no l’he estudiada en fonts directes. Tinc l’excusa que ho havia fet a petició, i sota la responsabilitat, de Jaume Vicens. La meva hipòtesi directriu era la següent: cal concedir tanta importància al canvi de dinastia, a les aventures napolitanes del Magnànim, a les intrigues de Joan II, al casament de Ferran, mentre que se’n concedeix massa poca a les grans pestes del segle XIV, a la permanència de les catàstrofes humanes del segle XV, a la redistribució de l’explotació del sòl pel menor nombre d’explotadors, a les ruïnes bancàries i comercials en diverses crisis? La durada llarguíssima del conflicte agrari, la violència dels conflictes urbans subjacents a les lluites del poder, tot això, no incita a concedir més atenció als fenòmens de fons: demografia, crisis socioeconòmiques recurrents, la qual cosa ens suggeriria fer començar l’era de la decadència a partir dels anys 1333-1350, i associar la decadència política catalana, el paper marginal de Catalunya dins l’Espanya imperial, amb unes usures profundes del potencial humà més que a unes lluites dels estrats superiors?
Cal dir que, metodològicament, mantinc aquestes posicions. Però deixo la preocupació als especialistes, ja sigui d’aprofundir-ne l’aplicació, ja sigui de justificar d’altres mètodes en la investigació. No tinc pas la impressió —però estic obert a acceptar qualsevol proposta sòlidament fonamentada— que els treballs de Claude Carrère i de Carme Batlle obliguin a tornar al «La politique d’abord». Només l’important llibre de Mario Del Treppo sobre Els mercaders catalans i l’expansió de la Corona catalano-aragonesa en el segle XV opta clarament per una problemàtica diferent: observació del gran comerç al capdamunt, presa en compte de la gran política mediterrània del Magnànim, amb el qual el zenit de l’expansió «catalanoaragonesa» seria assolit, enfonsament de les relacions amb l’Orient el 1462, amb l’inici de la guerra civil pròpiament dita.
Però, es pot confondre l’economia social d’un país amb les fluctuacions al capdamunt del seu gran comerç? Fer coincidir l’enfonsament d’aquest gran comerç —la tramesa cap a l’Orient de set o vuit vaixells cada any— amb l’esclat d’una guerra civil latent de feia decennis, no és simplement constatar una evidència? Una comparació: el 1936, moltes corbes semblen enfonsar-se de cop. Però el 1936 no és res més que el resultat de llargues contradiccions internes. Segur que la síntesi de Carme Batlle ens permetrà veure-hi més clar en aquest gran tema de meditació: «esplendor i decadència de l’Imperi català medieval», no menys complex d’entendre que un tema tractat més sovint: «esplendor i decadència de l’Imperi espanyol modern».