A) «La història del temps present»: Els anys 1939-1985

Moltes vegades m’he divertit, davant d’amics catalans, a subratllar que vaig néixer el 1906, l’any del Primer Congrés de la Llengua Catalana i de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. «El meu temps» és el del «catalanisme» en la seva maduresa, i que aflora com un component major dins de la vida política espanyola del segle XX.

Ara bé, allò ja és «història» en el sentit clàssic del terme, si s’entén per això el que pot ser evocat per mitjà de la «reculada». Apunto que els joves autors del setè volum de la present Història de Catalunya, Borja de Riquer i Joan B. Culla, havien triat com a primer terreny de recerca personal aquest mateix episodi: el naixement del «nacionalisme burgès», el temps de la Lliga, i de la seva resposta «lerrouxista». Però, en aquest període, afrontaran llur propi temps: el del «franquisme» i del «postfranquisme» —que per a ells és una «història immediata», ja que van néixer (o gairebé) amb ella.

He vist l’esborrany de llur projecte. És ple de promeses. Arribat el moment, exposaré les lliçons que em semblarà poder treure de la forma definitiva de llur aproximació. Aquí només indicaré els problemes que crec que es plantegen a l’historiador (perquè els he vist plantejats als homes) en aquests quaranta-cinc anys de vida —per tant d’història— catalana: 1939-1985.

A la primeria he percebut aquests anys de lluny —fins i tot de molt lluny, car era en un front de guerra el 1939, i després captiu fins al 1945—. Després, de prop, a la mateixa Barcelona, el 1946-1947. Més tard, des de París, però sense perdre el contacte, sobretot gràcies a la fidelitat d’una joventut estudiant (sovint militant), que encara aprecio. Així, les meves recerques sobre un passat català relativament llunyà es van creuar, es podria dir teixir, amb els testimonis d’història viscuda. I aquest teixit no ha deixat d’estrènyer-se des dels anys seixanta. Aquesta combinació absència-presència, aquest escalonament dins de la diversitat dels contactes, poden constituir per a mi l’equivalent del famós «recular», recomanat abans a l’historiador. «Recular», és clar, no significa indiferència. I ja he dit que és dubtós que hagi significat mai «objectivitat». Però si ara no demano perdó per utilitzar aquí el «jo», és en l’esperança de proposar un testimoniatge d’amic sobre el «nosaltres» català en un moment difícil.

Confesso que la tardor de 1945, quan vaig decidir demanar, per reprendre les meves recerques d’arxius a Barcelona, el càrrec a l’Institut Francès que ocupava el 1936, vaig sentir certs escrúpols, i vaig haver de suportar a més la mirada severa d’alguns amics: «Com es pot anar a viure chez Franco?».

Quan vaig arribar a Catalunya, vaig mesurar l’estupidesa d’aquesta fórmula. Viure sota Franco no era el mateix que viure chez Franco. Era viure al si de les misèries, de les repressions, de les amenaces, de les mentides; com que la meva dona havia conegut l’ocupació estrangera i jo la captivitat, no ens sorprenia certa atmosfera; el que ens sorprenia era retrobar-la a un pas de la França alliberada. Però, en el contacte reprès amb Joan i Margarida Petit, amb Pere i Mercè Bohigas, amb Marçal i Mercè Olivar, amb Agustí i Hermínia Duran i Sanpere, com ens havíem de sentir «chez Franco»? És cert que d’altres amics eren a l’exili, que tots eren perjudicats en els seus mitjans materials, en la seva dignitat professional, en la joia de treballar i de viure. Però res no havia canviat en la seva persona moral, ni en la seva consciència de catalanitat. Érem chez eux.

Aquest rebuig espontani, profund, d’una pertinença no sentida i imposada per una derrota, em sembla que s’ha de remarcar en una Història de Catalunya pensada per a una llarga durada. En el temps, aquest rebuig recorda els anys posteriors al 1472, al 1659, al 1714. A l’espai, ens feia evocar la França resistent, latent sota allò que hom anomenà (i que encara s’anomena sovint) «la França de Pétain». Aquests vocabularis, massa admesos per la historiografia, són plens de paranys. Massa lectors de manuals, tot llegint «l’Espanya de Franco», comprenen «l’Espanya franquista».

Ningú no dubta que «l’Espanya franquista» hagi existit. Evidentment dominava en certs sectors socials, certs cossos tradicionals, certes regions. Malgrat això, els catalans no eren els únics a resistir espiritualment. Quan trobàvem el pare Donostia, a la Biblioteca Central (per a nosaltres sempre «Biblioteca de Catalunya»), el gran musicòleg ens parlava de vegades sobre música, però més sovint ho feia sobre Euskadi. Quan Pepito Llorens Artigas o Joan Miró ens parlaven de llurs amistats internacionals, sentíem que les imatges de 1937 —el «Segador», la «Montserrat», «Gernika»— no eren esborrades de la memòria del món. Quan els nostres amics inoblidables, Pilar i Luis de Valdeavellano, ella aragonesa, ell castellà, ens contaven les angoixes del temps de la guerra a Valladolid o a Àvila, mesuràvem quantes ràbies amagades havien tapat, a certs llocs, les unanimitats aparents. Ara bé, la passió de Pilar, l’esperit crític i agut de Luis no eren ignorats per una jove élite catalana; entorn d’ells vaig conèixer, el 1946, Vicent Girbau, Joan Reventós, Fabià Estapé, Àngel La Torre, J. M. Font Rius… L’avenir, amb els seus matisos, ja era present en aquells anys tan negres encara.

S’objectarà a aquest testimoni que és estret, «elitista», que no es pot jutjar una societat freqüentant-ne només els intel·lectuals. La fitxa de policia que em concernia deia, m’han dit, «només veu persones no adictas al régimen». Faltaria saber la proporció dels «adictos». Res d’eleccions, res de sondeigs —i qui s’hauria cregut els resultats? Afegeixo que, sense freqüentar els «franquistes», no vaig poder evitar trobar-ne alguns (tots els personatges oficials ho eren en principi); ara bé, es mostraven molt discrets sobre llurs conviccions, quan encara era propera la desfeta hitleriana, i les revelacions que la seguiren. Fins al punt que vaig arribar a dir per riure que per trobar un franquista calia buscar dins de la colònia francesa (que després, d’altra banda, m’ha provat que tenia raó). Dit això, com que no era qüestió de fer enquestes d’opinió al camp i a les fàbriques, jo només jutjava les reaccions populars al carrer i als mercats. No es tenien miraments per al règim, al qual s’atribuïa la misèria («lo que es natural», com deia el comte d’Aranda davant els avalots d’altres temps).

I malgrat tot, el 1946, el «règim» encara tenia trenta anys de vida. L’historiador s’ha de preguntar per què. Em permetré avançar aquí no afirmacions, fins i tot tampoc hipòtesis, sinó direccions de recerca, que sens dubte B. de Riquer i J. B. Culla ja han seguit. Però, en història, no s’és mai al final del camí.

1r. Com a punt de partida, cal mesurar la profunditat de les misèries. El 1939, la guerra va deixar Espanya en un estat de tal despullament material i de divisió moral, que li fou tan impossible entrar a la guerra mundial com treure partit, com el 1914, de la seva neutralitat; l’aparell productiu era massa afectat. I ho restà durant molt de temps. Durant els anys quaranta, el país encara va conèixer els «anys de la fam», en el sentit que havien tingut aquests mots en el curs dels segles passats, i que encara tenen al Tercer Món. Mortalitat, morbiditat, en són testimonis. Ara bé, si les crisis agudes provoquen incidents socials, les crisis prolongades desgasten les energies de tota mena. Durant el primer decenni que seguí 1939, Catalunya conegué més d’un incident (atemptats, guerrilles). Cap força no es mostrà capaç de posar de nou en qüestió els resultats de la guerra. El cansament, les amargors, l’esforç per sobreviure, sovint esgotador, l’exili dels militants més actius d’altres temps, que no permetia plantar cara a un aparell d’estat brutal i invasiu. Però no crec en un predomini de «col·laboració», d’acceptació, o fins i tot de simple resignació, de la massa catalana davant el poder vencedor. L’experiència que he evocat em recordava més aviat —dissortadament, dramatitzada per centuplicat— la que havia viscut el 1927, durant la decadència de la dictadura de Primo de Rivera, i que fou a l’origen de les meves reflexions sobre el joc complex, al si de la història, entre lluites de comunitats i lluites de classes.

2n. Queixes nacionals, queixes socials convergeixen però no coincideixen, per la qual cosa les oposicions subterrànies esdevenen poc eficaces. El 1947, com el 1927, la comunitat catalana no podia deixar de sentir-se exposada, com a tal, a les desconfiances i a les vexacions d’un poder autoritari, militar, en gran part erigit contra ella, i que ella havia desafiat. Fins i tot la burgesia catalana més solidària, per posició, amb aquest tipus de poder, socialment conservador, contrarevolucionari, se sap sempre, a Madrid, força menyspreada. La massa de les capes mitjanes, sens dubte majoritària a Catalunya —pagesos, artesans, botiguers, funcionaris mitjans, empleats, intel·lectuals—, dóna al seu descontentament, davant el poder central, un sentit nacional, ja que l’obsessió de la pertinença catalana era contínuament avivada per les amenaces contra la llengua, contra la cultura, contra l’originalitat de les institucions, que calia preservar o obtenir. Finalment, la classe obrera, sobretot barcelonina i en part immigrada, té sempre les seves queixes pròpies: en el curs dels anys quaranta, explotació creixent, illots de misèria atroç, enquadrament dins dels sindicats oficials, somni enfonsat de revolució… Però tantes raons d’oposició, de rebuig, podien unir-se eficaçment, com ho havien fet per un moment als inicis dels anys trenta? Els grups i els homes que havien vist amenaçats llurs béns i llurs persones pels esdeveniments de 1936 estaven pràcticament lligats als que n’havien resultat vencedors (però els havien provocat). Per contra, entre classes mitjanes i classe obrera, s’atribuïen de bon grat i recíprocament les responsabilitats de la desfeta. Per tant, convergència negativa en els vençuts, contra l’ordre imposat, però reaccions de classe sempre diferents. Aquestes contradiccions no concerneixen només aquests anys posteriors a la guerra civil. Dominen la història contemporània, a Catalunya i arreu. El que interessa és situar els moments aguts de les contradiccions, o llurs atenuacions davant els perills comuns, que poden arribar fins a unitats aparents, en certs moments d’exaltació per la reivindicació o el triomf. L’11 de setembre de 1977, com el 14 d’abril de 1931 (o, a França, el 8 de maig de 1945), són resultats reveladors, i no «miracles». Cal distingir sempre, de totes maneres, entre un unanimisme i una unanimitat.

Una paraula més sobre aquests camins secrets o discrets, que reserven sorpreses: l’aspecte religiós de les coses. «La imputació al fet religiós» de l’opressió social tingué com a resultat, el 1936, un holocaust del clergat i féu difícil, el 1939, que el clergat català no fos temptat de participar, materialment i moral, en aquell «nacionalcatolicisme» que fou la primera disfressa postfeixista del franquisme. L’interessant, per a una Història de Catalunya, és seguir com es desplaça el contingut del mot «nacional», a partir del sentit castellà-imperial fins al sentit sentimental-català, i el tombant (ben equívoc encara) se situa a l’entronització de la Moreneta en presència d’altes jerarquies del règim (1947). El component religiós del catalanisme exigeix, a la llarga, anàlisis delicades.

3r. El suport creixent, pel fet de la «guerra freda», de les potències occidentals al règim de Franco forma part, i potser en primer lloc, dels factors que el van mantenir i consolidar. L’1 de gener de 1948, el cònsol general de França a Barcelona em féu avisar: el meu càrrec a l’Institut Francès m’era retirat, i se’m pregava que abandonés Espanya. Raó donada (no sense una satisfacció evident): «La roue a tourné». Calia entendre-ho: els records de la guerra mundial ja no exigien a la diplomàcia mostrar-se reticent envers Franco; es pot ser amable envers aquest aliat natural en la «guerra freda», apartant un funcionari francès insuficientment «adicto al régimen». Sobretot, no cregueu que vulgui donar a aquest incident una importància «històrica» (d’altra banda el visat em fou restituït ràpidament per les autoritats espanyoles —però no succeí el mateix amb el meu càrrec per part del govern francès!). Si faig al·lusió a aquest record personal és perquè correspon a una dada històrica continuada que té la seva importància, i que he constatat fora d’Espanya (a l’Amèrica Llatina en particular): els representants diplomàtics, i les colònies estrangeres, dins de cada país, sostenen, sovint apassionadament, els governs autoritaris-conservadors; això és particularment important per a la informació que se’n rep. I el fet fou un dels més decisius durant la Guerra Civil espanyola. Ara bé, massa sovint, la història diplomàtica posa l’accent en la mobilitat, en les «alternances», de les polítiques al poder dins dels estats democràtics parlamentaris; rarament o mai ho fa en les continuïtats en les orientacions concretes, localitzades, dels agents que informen i actuen en els àmbits diplomàtic i militar. Cal afegir «econòmic»? En aquest cas ni tan sols calen intermediaris. Les forces al poder demanen, certament, suports, de vegades mitjans, als governs; a la pràctica, s’orienten molt bé seguint els seus propis punts de vista.

4t. Així mateix, la transformació econòmica, veritable novetat qualitativa dins d’una Història de Catalunya, dels trenta darrers anys, planteja problemes que no és qüestió de tractar aquí, però que suggereixen algunes qüestions crítiques i comparatives.

Ningú no nega, crec jo, i sobretot cal no subestimar, el «salt endavant» que fa passar la Catalunya «estricta» (mantenint reservat el fet dels «Països Catalans») de menys de tres milions d’habitants cap al 1950 a més de sis cap al 1980, amb el manteniment del seu lloc dominant en la producció industrial peninsular, i amb la modernització de la seva producció agrícola; una població activa, en aquest sector, que davallà a un 7 per 100 de la població activa global, produeix més que en altres temps, i sense despoblament absolut dels camps. Tot això mereix ser descrit amb precisió, confrontat amb d’altres «creixements», ibèrics i europeus.

Però com que el «salt» no s’havia afirmat gaire abans de 1960, i la «crisi» (amb el seu seguici d’aturats) es presentà poc després de 1970, la rapidesa del procés de transformació s’atribuí a un miracle, com, en el curs dels anys cinquanta, en els casos alemany i japonès. Es comprèn que es tracta de ritmes de recuperació després d’esdeveniments destructors, de naturalesa no econòmica. Simplement, l’arrencada espanyola tardà més; però Espanya, i fins i tot Catalunya, tenien en principi, un aparell productiu comparable a l’alemany, o al japonès?

A aquestes comparacions en l’espai, potser és més instructiu afegir-hi algunes comparacions en el temps. Ja he recordat tres dates: 1472, 1659, 1714. En cadascuna d’elles, després de guerres perdudes, el potencial material català és al punt més baix. I la recuperació es fa esperar. En canvi, tan bon punt es precisa, per reinserció dins d’una conjuntura exterior favorable, el ritme de transformació sorprèn els historiadors, i de vegades els desorienta. Constatant, cap a l’any 1505, certa prosperitat catalana, Ferran Soldevila no dubta a explicar-la així: «Isabel la Catòlica havia mort i Ferran havia deixat d’ésser rei de Castella». A finals del segle XVII, tot comparant la Catalunya de 1680 amb la de 1659, Narcís Feliu de la Penya descobria en Carles II «el millor rei que hagi tingut Espanya», la qual cosa és almenys paradoxal! Finalment, quants historiadors catalans han mesurat malament, o a penes han assenyalat, l’extraordinari desenvolupament del segle XVIII, per por de ser induïts a (o acusats de) atribuir-lo «als Borbons»!

En un col·loqui d’història contemporània, Gabriel Tortellà, jove i brillant historiador economista, amic meu des de fa temps, es va preguntar, amb raó sens dubte, si no se subestimava, generalment, l’impuls espanyol dels anys seixanta, per por de ser induït a (o acusat de) atribuir-lo a Franco! Però qui ens hi obliga? He après, des de fa cinquanta anys, del meu mestre Ernest Labrousse, l’absurditat de la «imputació al fet polític» dels ritmes espontanis de l’economia. La crisi que precedeix 1789 no és «culpa de Lluís XVI». Lluís XV no era «millor rei» que ell perquè va aprofitar la «llarga onada» de prosperitat que precedí 1770. La «prosperitat imperial francesa» dels anys 1850 no és pas deguda, malgrat el seu nom, a Napoleó III.

Seria bo de suprimir una «història econòmica» que només fos (com fou durant molt temps) una «història de les polítiques econòmiques». Als manuals s’ha introduït una periodització: franquisme autàrquic és igual a temps de misèria; liberalisme dels homes de l’Opus Dei formats a Harvard és igual a temps de prosperitat. La coincidència cronològica és indiscutible. No caldria invertir l’ordre dels factors de l’anàlisi? L’autarquia és alhora conseqüència i causa de la incapacitat productiva. Un flux d’iniciatives i de capitals resulta d’una inserció tardana, però ràpida, d’Espanya en general, i de Catalunya en particular, dins dels «trenta gloriosos» del desenvolupament: 1945-1975, fet universal.

«Imputar» aquesta inserció a un canvi de doctrina o de mentalitat per part del general Franco, i el seu èxit a la competència d’un nou personal ministerial, obligaria a imputar la crisi dels anys 1970 al personal polític d’aquests anys, mentre que la crisi és mundial, i ningú no pretén pas d’atribuir-la als economistes de Harvard!

I restant al nivell modest dels equilibris regionals dins del territori espanyol, es pot constatar, de totes maneres, que el desig evident i continuat del poder central, des de 1939, de reequilibrar la distribució de les forces econòmiques tot disminuint el pes relatiu de les indústries catalanes i basques, no s’aconseguí mai. De fet, d’una manera general, però cada cop més tangible en mode de producció capitalista, els desequilibris, en l’espai i en el temps, per al millor i per al pitjor, deriven del joc espontani de les atraccions materials dominants, més que dels projectes polítics que s’han proclamat.

Cal dir que, inversament, el grau de llibertat —aquest cop llibertat política— que les forces dominants poden admetre en un país, és en funció del nivell de desenvolupament que aquell país ha assolit? Això ho va dir un personatge clau del «moment» espanyol dels anys seixanta: «La democràcia es troba per damunt de 1.000 dòlars de renda per capita». Per sota dels quals, és clar, és més prudent mantenir la societat sota un règim autoritari. L’abast de l’aparent humorada està ben simbolitzat per la combinació López Rodó-Carrero Blanco.

Tot això no és pas dit per impulsar a subestimar, en història, el fet polític (bé que antics hàbits el sobreestimen certament). Però és bo de relativitzar les nocions que l’ús de cert vocabulari podria suggerir aquí: «miracle», o «sorpresa», davant dels «canvis» dels anys 1975-1977. Aquests canvis tenen una lògica. A l’interior, l’accés de la majoria a la «societat de consum», sense suprimir les desigualtats, margina els pobres i afebleix la combativitat obrera. A l’exterior, la ideologia oficial de l’«Occident» és la democràcia, l’antitotalitarisme, i s’incita els estats mediterranis que aspiren a integrar-se dins de la Comunitat europea i l’Aliança atlàntica a utilitzar formes menys visibles de poder autoritari. L’Espanya de 1975, econòmicament més evolucionada que Grècia o Portugal, i menys suspecta de temptacions revolucionàries, car el seu règim no havia conegut cap «ruptura» abans de la mort de Franco, era del tot designada per evolucionar políticament vers una monarquia a l’anglesa. D’altra banda, és el que desitjaven, des dels anys trenta i durant la guerra civil, els medis influents de Londres. Els francesos republicans sempre s’han entendrit per les famílies reials dels seus veïns. I el Concili Vaticà II va procedir, en el curs dels anys seixanta, a l’aggiornamento de l’Església. Potser el jacobinisme recurrent dels governs francesos fou més sorprès, una mica més inquiet, davant una constitució espanyola que admetia unes «autonomies». Però, després de tot, el «Regne Unit» inclou quatre «nacions» (almenys pel que fa al rugbi). I Alemanya és oficialment «federal». D’aquesta manera l’Europa dels governs, que s’havia habituat prou bé a l’Espanya «de Franco», va poder felicitar-se de trobar, en l’Espanya «de Juan Carlos», una companya «més presentable».

L’aggiornamento de la situació interior plantejava, malgrat tot, algunes qüestions delicades. En particular pel que fa a les estructures de l’Estat. El dogma franquista més absolut havia estat, durant quaranta anys, la unitat d’Espanya com a nació, la condemna de qualsevol vel·leïtat d’autonomia, qualificada immediatament de «separatisme»; ara bé, un retorn a les formes democràtiques implicava que es plantegés el problema de les autonomies, més difícil que el del règim (després de les obertures del rei) i que els de la societat, reservats a d’altres tipus de negociació. Tot llegint els debats constitucionals, i el text que n’eixí, hom se sorprèn davant del vocabulari: «indissoluble unitat de la nació espanyola», «pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols», i malgrat això, en el mateix article, «dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren», amb cooficialitat de llengües i símbols.

No siguem massa severs. No hi ha cap de les grans formacions polítiques del nostre temps que sigui exempta d’aquestes ambigüitats, dels «Estats Units» a la «Unió de les Repúbliques Soviètiques», de la «Commonwealth» al «Regne Unit» i al Canadà, de la «República Federativa de Iugoslàvia» a la «democràcia més gran del món», que seria l’Índia d’Indira Gandhi i dels sikhs, de les dues Corees a les dues Alemanyes, d’Israel al Líban: les coincidències estat-nació són l’excepció en el món, i cap d’elles no és indiscutible. Una Història de Catalunya fins al 1985 ha de situar l’actualitat catalana en aquest marc immens i en aquest moment difícil, per evitar alhora exagerar l’originalitat catalana i el «som poca cosa», una altra temptació.

Fins i tot les confrontacions amb els casos relativament veïns, relativament semblants, són instructives: el de Catalunya i el d’Euskadi no són assimilables ni en la prehistòria, ni a l’Edat Mitjana, ni en les lluites del segle XIX, ni en les relacions amb la Segona República, ni durant la guerra civil, ni en la resistència a Franco: d’aquí vénen, sens dubte, les diferències de grau en els xocs nascuts de les ambigüitats constitucionals. I malgrat tot, el rebuig d’una comunitat d’assimilar-se dins d’una nació estat «indivisible» és de la mateixa naturalesa. A problema sociològic comú, reaccions específiques: heus aquí l’interès de la «història comparada».

Per la meva part, vull precisar que dec el meu tracte amb la història catalana al meu interès pel problema general de les relacions entre les nocions d’«estat», de «nació», de «nacionalitat», de «pàtria», de «pertinença», d’«identitat», en relació amb les realitats de les estructures i de les classes socials, mentre que la gestió inversa (l’esforç per «conceptualitzar» aquestes nocions diferents), si ajuda a ordenar útilment les problemàtiques, sovint ha despistat els sociòlegs cap a unes interpretacions que qualsevol història desmenteix. Com conceptualitzar allò que és canviant? Unamuno ja havia assenyalat —sense superar-lo— aquest pont dels ases de l’epistemologia.

El que crida l’atenció, en l’aspecte català dels esdeveniments de 1977, és la convergència espontània, des del primer aire de llibertat, de tots (o gairebé tots) els elements de la societat catalana en l’afirmació «volem l’Estatut», exigència d’una personalitat política col·lectiva. Aquesta convergència em confirmà el que havia percebut com a subjacent el 1945-1947, i el que havia descobert com a fenomen dominant el 1927. Aquesta presència de l’afirmació catalana a les consciències impressiona tots els visitants que estableixen un veritable contacte amb el país. Molts m’ho han confirmat, en moments bastant distants durant mig segle. Un d’ells (un historiador) fins i tot em digué que només a Israel havia constatat la mateixa obsessió pel fet nacional!

Als qui pensen que «l’Estat fa la nació», l’exemple del segle XX espanyol els pot fer veure que calen almenys quaranta anys per arribar-hi, i al capdavall amb els mètodes que havia triat el franquisme! L’any 1977 verifica i corona un procés de llarga durada, que justifica l’expressió «història de Catalunya».

També respon a dues anàlisis oposades pel que fa a l’observació del fet català. Als qui (oblidant molta tradició obrera i federalista) pensen que el «catalanisme», tradicionalista i granburgès en els seus orígens, n’ha conservat alguna cosa, se’ls pot fer observar que les eleccions de 1977 foren particularment «marcades cap a l’esquerra», i que precedeixen immediatament l’exigència massiva de l’«Estatut».

Al contrari, als qui recorden sobretot les majories catalanes dels anys 1931, 1934, 1936, i els conflictes profunds que les oposaren al que es podria anomenar «la Catalunya de Cambó», se’ls pot fer observar que la majoria del Parlament català, en els anys vuitanta, és moderada, i ben vista pels mateixos conservadors.

Així, i sense negligir l’existència de marges radicals en el nacionalisme català i en el moviment obrer, sembla que el cos nacional català de finals del segle XX es divideix —i oscil·la— entre una «dreta» i una «esquerra» relacionades amb Madrid de maneres diferents, segons les majories que hi regnen, però, de moment, sense relliscades visibles vers veritables «traïcions» del sentiment nacional.

Aquesta solidesa creixent de Catalunya com a cos després de l’experiència franquista, fou testificada per la celebració de l’11 de setembre de 1977. Per regla general, desconfio de les manifestacions de carrer com a signe polític; tota minoria organitzada en pot desencadenar de bastant importants, i se’n poden produir de contradictòries en poc espai de temps; a més, els càlculs del nombre de participants sempre són controvertits. Dit això, existeixen uns «llindars» més enllà dels quals les masses mobilitzades semblen parlar per si mateixes. Permeteu-me una comparació amb un fet d’història francesa: al principi dels anys 1960, la guerra d’Algèria es prolongava; es multiplicaven les manifestacions contra la seva continuació, sense resultat; però la repressió policial contra una d’elles causà vuit morts; un milió de parisencs els acompanyaren al cementiri del Père Lachaise; passades unes setmanes, se signava la pau. De la mateixa manera, algunes setmanes després de l’11 de setembre de 1977, la Generalitat catalana era restablerta, sense esperar el text constitucional, la qual cosa podria semblar paradoxal. I encara més paradoxal fou el retorn del president Tarradellas, en el sentit que es tractava d’un home de 1936, d’un president designat per uns exiliats. Aquest desmentiment a quaranta anys d’anatemes aquesta vegada era sorprenent. Certament hàbil. Però per reconeixement d’una necessitat: calia tenir en compte una continuïtat en la consciència catalana. Això ja és una conclusió per a una Història de Catalunya.

Una «història» dels anys 1980 és una mica més difícil, en el sentit que «història» i «política» convergeixen cada vegada més; l’historiador ja no sap gaire bé si ha de fer-se politòleg, economista, crític d’art, o bé periodista, senzillament. Però penso, una vegada més, en l’acudit de Charles Seignobos: «En histoire il est utile de poser des qüestions, et il est dangereux d’y répondre». M’estimo més dir: és perillós considerar els problemes com si ja fossin resolts; sempre és útil plantejar-los bé.

Els grans problemes del nostre decenni són evidentment: la mesura de la crisi, la mesura de l’atur. Són mundials, europeus, espanyols. Presenten especificitats a Catalunya? Permanents? Momentànies? Hom voldria poder respondre. Però a qui adreçar-se, que posseeixi una competència tranquil·litzant? En canvi, dues qüestions formen part més clarament del domini de l’historiador, en aquest terreny dels «fets nacionals» que hem privilegiat: la qüestió dels immigrats i la dels «Països Catalans».

La qüestió dels immigrats ha estat tractada amb inquietud per Josep Termes, amb un optimisme tònic per Candel, a Els altres catalans, i, des de diversos punts de vista, per d’altres sociòlegs. Sense afegir massa importància a una manifestació d’andalusos de Barcelona en què vaig sentir, el 1977, cridar «Cataluña es la nación», com a mínim es pot pensar que l’assimilació lingüística i cultural de la «segona generació» d’immigrats peninsulars a Catalunya plantejarà menys problemes que la dels immigrats africans o turcs a Anglaterra, França o Suïssa. Això no és cap raó per concedir menys atenció a un aspecte recurrent de tota la història de Catalunya: capacitat de fixació de les migracions prehistòriques i medievals, sorprenent tant per cent dels immigrats (aquest cop francesos) en els segles XVI i XVII, als hospitals barcelonins, segons Giralt i Nadal, o en els casaments de les parròquies del Baix Llobregat, segons Jaume Codina.

La qüestió dels «Països Catalans» és plantejada per aquesta mateixa denominació: és confusa, i alguns voldrien reemplaçar-la per «Catalunya», simplement. Però l’ambigüitat del significant testifica l’ambigüitat del significat. Crec que val la pena reflexionar sobre la distinció entre el que es pot anomenar el fet català, i d’altra banda el fenomen català, objecte particular de la nostra Història de Catalunya.

El fet català, que esclata als ulls dins una geografia de les ètnies europees i peninsulars, és d’ordre lingüístic i cultural. S’inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les independències de diversos territoris que abasta aquest «fet».

El fenomen català, més recent, s’inscriu dins de la durada mitjana dels segles XIX i XX, lliscant, igual que els diversos «moviments nacionals» europeus, d’un renaixement cultural a una exigència política, que juga, dins la curta durada del segle XX espanyol, un paper important, potser cabdal. El fenomen no es localitza totalment al Principat; però, quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País Valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord, annexionada des del segle XVII a una monarquia francesa molt centralitzadora, i després, a finals del segle XVIII, inclosa en una revolució que dóna un nou sentit al fet nacional, relega durant molt temps la seva sensibilitat catalana al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d’una manera marginal.

Qualsevol obertura, i qualsevol matís, d’aparició d’una consciència nacional catalana fora del Principat, resulta, és clar, important de cara a l’observació. I, d’altra banda, abans de 1659, el Rosselló i els comtats (Cerdanya, Conflent…) són inclosos naturalment, ja que aleshores eren part integrant del Principat, en una Història de Catalunya. Les referències als altres «regnes» catalans, a través dels segles, seran nombroses també, naturalment. Però, preguntar-se si el fenomen català, sota la forma que ha pres en el segle XX, s’inclourà tard o d’hora dins dels límits territorials del fet català lingüístic i cultural, és un problema d’avenir, de voluntat col·lectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors.

En canvi, sense adherir-nos a «demostrar» que tota la història, des dels temps més reculats, prepara, explica, justifica, la consciència nacional dels catalans d’avui, és legítim cercar en el passat els factors constitutius de la personalitat política col·lectiva actual, i els de la seva localització. El que assajaren un Rovira i Virgili, un Ferran Soldevila, pot ser modernitzat. El que va suggerir Vicens a la seva Notícia de Catalunya pot ser desenvolupat i ampliat. Però és positiu demostrar, i cal concebre-ho correctament, que una Història de Catalunya no és de la mateixa naturalesa que una «història regional» d’Extremadura o de la Rioja. El que podria ser una Espanya de les nacions, aquell somni dels vells «federalistes», no pot ser confós amb l’Espanya de les autonomies, artifici més que edifici. De Gaulle va parlar un dia de «l’Europa de les pàtries»; però què entenia per això aquest home d’abans de 1914? Tota invenció verbal exigeix un sondeig del sentit del seu contingut.