B) El temps dels desequilibris i de les crisis. 1868-1939. Fracassos de l’estat espanyol presa de consciència de la nació catalana

Aquests setanta anys —1868-1939— són, en el món sencer, temps dramàtics. Brutals conquestes colonials i dures querelles entre les potències, Primera Guerra Mundial, trasbalsos socials en un terç del globus, crisi econòmica d’un abast i una durada inesperats, ascens dels feixismes bel·licosos, segona topada mundial a l’horitzó.

En un clima com aquest, els drames de la península Ibèrica poden semblar de poca importància. A la seva escala, no són ni socialment menys profunds, ni humanament menys dolorosos. A l’inici, una revolució política indecisa s’estén durant més de cinc anys (del 28-9-1868 al 3-1-1874) i es clou amb un fracàs. Al final, una altra revolució política, també sacsejada de profundes contradiccions, dura exactament el mateix (del 14-4-1931 al 18-6-1936, 1.920 dies), i es clou amb una guerra civil que, dissortadament, pren dimensions dignes del segle.

Durant aquests decennis pels volts de 1900, Espanya és, per dir-ho així, a la corda fluixa entre el seu present i la seva història.

1. El seu passat imperial és massa gran perquè no n’experimenti una certa nostàlgia, en una atmosfera on l’imperialisme és la mesura de les coses. A més, pateix «desastres» colonials (Cuba, 1898, Annual, al Marroc, 1921). Les capacitats internacionals es mesuren a partir d’ara per milions d’homes mobilitzables, per les capacitats industrials, pels avenços científics, terrenys en els quals la Península no sol ocupar els primers llocs. La seva població encara viu les debilitats i les brusquedats de «l’antic règim demogràfic»; la seva economia es manté dominada per un sector agrícola igualment irregular i mediocrement productiu; les seves mines són a la venda; les seves indústries lleugeres, localitzades; posseeix poca mà d’obra qualificada, car el percentatge d’analfabets és considerable dins de la massa popular.

2. Segona discordança entre la realitat espanyola i els models europeus dels anys 1868-1936: l’esperit de les classes dominants del centre castellà, del sud andalús, no accepta, de fet, els principis presents a les constitucions del tipus anglès o francès; es va superar mai l’antiga oposició de 1812-1814 entre l’obra de Cadis i l’absolutisme no il·lustrat de Ferran VII? Els mots massa emprats de «revolució burgesa» no defineixen mai la totalitat del fet espanyol. Se sap que el complex del capitalisme liberal (individualisme econòmic-llibertat religiosa-estat nacional centralitzat) és rebutjat per un sector popular combatiu a certes regions (inclosa Catalunya); aquesta «guerra carlista», que es reanima davant qualsevol temptativa modernitzadora (encara el 1872-1875), significa molt més que una preferència dinàstica. És cert que la seva existència llança la branca regnant dels Borbons cap a un aparent liberalisme; però és estrany que a Madrid l’autoritarisme conservador, sostingut pel clergat i per alguns caps militars, resti molt de temps fora de l’abast del poder real. El mateix succeeix amb la Restauració de 1875, on l’alternança de partits va significar (fins i tot després del retorn al sufragi universal, 1890) un simple vaivé entre personal sorgit, segons un vocabulari que ha esdevingut clàssic, de l’«oligarquia» i del «caciquisme». Això no pot impedir que els líders successius dels partits (de vegades homes de valor) hagin de cedir davant de les crisis, internes o externes: Cánovas, víctima d’un anarquista, Maura, de les conseqüències de la Setmana Tràgica, i el tàndem Maura-Cambó, de les lluites socials dels anys 1919-1922. Això s’acabà amb una primera dictadura. Aquells que atribueixen la responsabilitat del «moviment» de 1936 a les «agitacions» de la República de 1931, han de recordar que les «agitacions» i els «desastres» se succeïen des de feia més d’un segle. És això el que volíem dir quan escrivíem: «Espanya estigué durant molt temps a la corda fluixa entre el seu present i el seu passat».

3. El darrer aspecte d’aquesta «corda fluixa», d’aquestes discordances: l’estructura interna del territori i de l’Estat espanyols. Unitat d’estat nació? O manteniment d’antigues divisions històriques?

Quan, cap al 1900, s’escriu «Espanya» (com acabo de fer-ho jo), tothom entén: l’Estat espanyol. I com es podria interpretar altrament, en aquesta data? L’estat nació, històricament constituït, definit jurídicament, portador de poder, apareix aleshores com a resultat natural, com a forma acomplerta, comú a totes les grans formacions polítiques de l’Europa occidental. Observem que no era pas el mateix al centre i a l’est del continent, on, contra antics imperis d’ascendència feudal, que controlaven grups etnolingüístics diferents, es plantejaven unes «qüestions nacionals», que dominaven la reflexió política. Però a la vora de l’Atlàntic, la «qüestió d’Irlanda» era classificada espontàniament com a «excepció», una ferida irritant però negligible al costat del «poder» britànic, mentre que una França «indivisible» es lamentava de la pèrdua d’Alsàcia-Lorena, ferida més greu, i que la «unitat italiana» i la «unitat alemanya» esdevenien els capítols més clàssics dels nostres llibres de text.

En aquestes condicions, tenint present que Castella, Aragó, Navarra havien esdevingut «regnes units» des d’Isabel i Ferran, i que l’herència hispànica de Carles V se centrà, per a Felip V, a la Península, qui podria exemplificar millor «l’estat nació» que el «regne d’Espanya»? Hom oblida que en els títols tradicionals dels reis d’El Escorial, el mot «Espanya» no hi figurava, mentre que hi figuraven «rei de Jerusalem» i «senyor de Molina». Però també és cert que el segle XIX s’havia obert amb una resistència a Napoleó modèlicament «nacional».

Només Marx, a mitjan segle XIX, havia gosat plantejar la qüestió: si es mira de prop (i en particular aquesta resistència), estem segurs que l’edifici espanyol no va conservar alguns trets incoherents, a la manera dels «imperis orientals»? Però no tots els observadors es diuen Karl Marx.

Aquest s’havia sorprès, en abocar-se a la història de 1808, per l’espontaneïtat de les reaccions locals i provincials —alcalde de Móstoles o Junta d’Astúries—, així com per l’alegria dels insurrectes «nacionals» a acabar amb les autoritats de l’estat. Un dia, Menéndez y Pelayo descobrirà pel seu compte el «federalisme instintiu» als orígens de la Guerra de la Independència.

I és indubtable que aquí es pot veure una característica comuna a totes les resistències antinapoleòniques portades en nom dels «antics règims» d’ascendència feudal. Però, precisament, havíem dit com, més enllà d’aquest episodi inicial, l’Espanya del segle XIX no pogué desfer-se d’aquesta mena d’herències. Mal adaptada socialment, políticament, a l’individualisme i al liberalisme burgesos, encara menys s’adapta a la forma d’estat que els correspon (no sense paradoxes): submissió absoluta a la «voluntat general» considerant-la que representa «la nació», i protecció econòmica a les fronteres de l’Estat.

Efectivament, fins i tot en l’episodi de 1868-1874, els hereus dels guerrilleros atapeïts d’escapularis són, a les muntanyes del nord —de Biscaia i de Navarra fins al Berguedà i el Maestrat—, els combatents «carlistes», mentre que les sensibilitats revolucionàries, del litoral català fins als confins andalusos, s’afirmen «federalistes». Ara bé, l’Assemblea elegida el 1868, sota la pressió dels generals Serrano i Prim, fou monàrquica, unitarista, i lliurecanvista, la qual cosa no podia satisfer, a Catalunya, ni les aspiracions populars, ni els interessos industrials, ni les esperances obreres (Marx assenyalà, en un informe a la Primera Internacional, «que no hi havia raó per felicitar la classe treballadora espanyola» del que havia succeït). De fet, en aquestes primeres Corts elegides per sufragi universal, però ja per mètodes «caciquils», clientelistes, la minoria catalana, republicana i federalista, fou molt isolada: és la primera manifestació en termes parlamentaris d’una clara diferenciació, que anirà creixent, entre Catalunya i el centre espanyol.

Malgrat això, el pensament català, en matèria «nacional», encara és, en aquest episodi de 1868-1874, força imprecís, i el seu vocabulari és balbucient. Almirall se’n mostra quan reclama «l’Estat català dins de la nació espanyola», la qual cosa vol dir aplicar a Espanya el mot «nació» en el sentit jacobí, i a Catalunya una etiqueta de sobiranitat que recorda l’Edat Mitjana. El Pacte de Tortosa entre federalistes catalans es referia d’altra banda als antics «estats» que havien constituït la Corona d’Aragó. Pi i Margall, antic teòric, cridat fugisserament a la presidència de la República «federal» espanyola el 1873 —la qual cosa desencadenà, a la premsa castellana, una denúncia apassionada de la «catalanització» del poder—, esbossà un projecte de federació entre una quinzena d’entitats, que recorda l’actual «Espanya de les autonomies». Però també havia inclòs en el seu projecte Portugal, estat nació reconegut universalment, i Cuba, aleshores en plena revolució independentista: realment Pi somniava amb «l’associació lliure de nacions lliures». I ell és l’home que, sota la Restauració, gosarà denunciar la divinització moderna de la nació estat, substitut dels antics cultes i de les fidelitats feudals o reials. D’altra banda, com ens podem sorprendre, en l’època de la Primera República Espanyola, d’aquests dubtes entre concepcions diverses de la «nació», quan la «Comuna» de París acaba de representar alhora una afirmació apassionada de patriotisme popular i una exigència d’organització local autònoma, un «comunalisme» antiestatista? L’herència proudhoniana de Pi i Margall forma part de la conjuntura ideològica del moment. I en aquest ric complex de la ideologia catalana sota la Primera República no hi va faltar una primera forma de crida a lluites conjuminades, prestant-se suport recíprocament, per a l’emancipació obrera i l’emancipació nacional, contra dues opressions d’estat igualment conjuminades: premonició del segle XX.

Però hom pot pensar, davant d’aquestes preses de consciència, que la «gran por» europea per la Comuna de París també va afectar Espanya, encara que no aconseguís imposar-hi el seu «ordre» abans de 1874-1876. La situació catalana, el 1873, fou particularment contradictòria: apogeu de la guerra carlista, tota mena de federalistes dominant Barcelona, on, un dia de març, a l’Ajuntament, Viñas i Brousse (un andalús i un occità!) proclamen «l’Estat català federat amb la República espanyola». Ningú no els féu costat, i foren desaprovats a Madrid pels catalans que, per una vegada, eren responsables de la «república». Per molt poc temps! Però, com oblidar el que passarà dues vegades a Barcelona seixanta anys més tard —1931, 1934?— Dit això, si els federalistes van triomfar a les eleccions del maig de 1873 a Catalunya, és perquè hi havia hagut més d’un setanta per cent d’abstencions. És a dir, existia, entre les dues ales combatives, una Catalunya moderada, predominantment conservadora. Els seus medis dirigents, i en particular el patronat tèxtil (bé que mai no deixa d’apel·lar a la solidaritat dels seus obrers per a la defensa del «treball nacional», que vol dir «mercat espanyol»!), no poden sostenir per gaire temps una atmosfera revolucionària. Desitgen la restauració d’una autoritat, i els és indiferent que sigui la dels Borbons, al capdavall la més «legítima». Cánovas, «conservador liberal», els semblava més aviat massa liberal, massa poc «conservador», excepte, però, quan esdevé, com esdevindrà, «doctrinalment proteccionista». El retorn dels carlins i dels republicans a una oposició purament legal, l’anul·lament dels elements revolucionaris del moviment obrer, fan la clara impressió, a l’Espanya de 1874-1876, que una constitució censitària i unitària, que una alternança al Parlament de partits recolzats en clienteles de «notables» provincials, instal·len, ara sòlidament, la «revolució burgesa» dins un estat monàrquic, la qual cosa hauria de satisfer l’establishment català. Aleshores, qui podria preveure que trenta anys més tard —el 1906— aquesta moderació, aquest conservadorisme, trobaran com a expressió La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, i que, novament trenta anys més endavant —el 1936—, davant d’un cop d’estat militar que pretenia restituir pel seu compte l’ordre social i la unitat espanyola, Catalunya oferirà una resistència de trenta mesos, fonamentada en una consciència majoritàriament nacional democràtica, i en una revolució de les estructures socials espontània a la base, revalidada al cim?

En certa manera, per què no hem de veure en l’episodi de 1936 la realització dels somnis impotents de 1873? Això ja instal·la el fenomen català, com a presa de consciència i exigència de grup, en un termini de temps força llarg. I aquest fet contradiu la tesi que es tracta d’un fenomen «burgès» en els seus orígens. Això no impedeix que hagi existit realment un «catalanisme burgès», i que hagi representat un paper: els noms de Prat de la Riba i de Cambó en serien un testimoniatge suficient. Afegim-hi que les polèmiques que va suscitar van fer sens dubte que fos l’aspecte més ben estudiat de la història catalana contemporània.

No sempre es diu prou que no és res excepcional, i que fins i tot és normal, a l’Europa dels anys 1880-1920, veure una classe dirigent exaltar un sentiment de comunitat per fer-se’n un instrument de poder. És el moment dels estats nacions que organitzen el patriotisme per defensar o per expandir llur pretensió de «potències». En qualsevol reflexió sobre la Catalunya i l’Espanya contemporànies, el que planteja un major problema és el fet que la comunitat invocada, utilitzada (i per tant reconeguda com a existent) per una classe conservadora, al servei de la seva voluntat de poder, hagi pogut ser la comunitat catalana, mentre que l’instrument de poder era l’Estat espanyol. D’aquí vénen les contradiccions, les reculades, les «traïcions». Però el fet que una «identitat», una «personalitat» catalanes hagin pogut ser reivindicades successivament, 1) el 1873 per un pensament revolucionari anarquitzant lligat al moviment obrer, 2) entre 1890 i 1917, per una aspiració burgesa al poder d’estat, que s’eixampla basant-se en una herència rural i en la religió tradicional, 3) finalment per una conjunció de classes mitjanes d’ascendències diferents, desitjoses de participar en el poder per les vies de la democràcia política, i relacionades amb un moviment obrer original i poderós d’una manera estructuralment conflictiva i conjunturalment convergent: això és el que va transformar el «fet català» —etnolingüístic, històric, cultural— en un fenomen polític, i l’historiador ha d’observar-ne la trajectòria en el temps, descriure-la, i si és possible explicar-la, així com la localització en l’espai, car, almenys en la seva intensitat relativa, és més característica del Principat que dels altres «Països Catalans».

Des que Jaume Vicens Vives va adreçar la seva passió d’historiador per la Catalunya del segle XV cap a una àvida curiositat envers els «industrials i polítics» d’abans-d’ahir i d’ahir, els seus deixebles van abordar i aprofundir gairebé totes les qüestions que acabem d’indicar. Permeteu-me —modestament, perquè sé mesurar, dissortadament, les meves llacunes bibliogràfiques— formular no pas els consells d’un professional sinó les aspiracions d’un lector.

1. Demògrafs, economistes, estadístics ens passegen per boscos de xifres; l’evolució humana i econòmica de la Catalunya contemporània pot ser recordada amb precisió. Hom desitjaria que l’especialització en l’establiment de dades xifrables de la història no esdevingui una «especialitat» impenetrable per al profà, amb uns resultats que haurien de ser consignats, per les històries generals, en capítols a part. Pel que fa als anys 1960, he recordat la noció de «llindar», de transformació del quantitatiu en qualitatiu; entre el 1875 i el 1930 existeixen mutacions d’aquesta mena: naturalesa o xifra de les produccions, tria i localització de les energies, dimensions relatives de la població catalana i de l’aglomeració barcelonina, passen per quadres significatius. Generalment són indicats. Però ens introduïm prou en els mecanismes del seu impacte en els fets definits més clàssicament com a «històrics»: socials, polítics, ideològics, mentals?

2. Només es pot parlar d’història si és comparada. La història «d’un país» sempre tendeix a tancar-se en ella mateixa. Malgrat això, hom té més possibilitats de veure’s millor a si mateix si es fixa en el veí —i en el món. Espanya es va vanagloriejar durant molt de temps de ser «diferent» d’Europa, i Catalunya de ser «diferent» d’Espanya. Però diferents en què? El més instructiu seria observar les diferències quan s’estableixen, o bé quan desapareixen. Per exemple, per què el carlisme, tradicionalista, antiliberal, antimodern, guerrer, desapareix en un moment determinat a Biscaia, a Guipúscoa, i a la muntanya catalana, si encara era capaç, el 1936, de moure tropes a Navarra i a Àlaba? És clar que la diferència es va establir a partir de profundes transformacions de la vida econòmica, material. Però, per quines vies? En quins moments, en quins llocs, a través de quins matisos, cert clergat fou impulsat a transformar una sensibilitat tradicionalista en un complex patrioticoreligiós estil 1900 (n’hi havia, de conservadors), tot esperant els aggionamenti dels anys 1960? Retrobem el problema de les conjuntures espirituals. L’aplicació local n’és difícil. Mai no s’ha de negligir l’evocació del món.

3. Per exemple, el nostre temps de «descolonització» exigeix un esforç mental —certament més fàcil per als de la meva edat— per mesurar el que podien ser les obsessions col·lectives durant l’època de les grans querelles colonials. Ara bé, cal evocar aquestes obsessions si hom vol fer-se una idea exacta de l’efecte del «desastre» de 1898 sobre Espanya, efecte que fou decisiu en el destí del «catalanisme». Cal llegir el discurs de Salisbury, l’endemà de Cavite, per comprendre la reacció de Joan Maragall: voldria que certs termes massa despectius mai no haguessin concernit Espanya, i, com que és massa clar que la concerneixen, voldria no sentir-se inclòs en els aspectes concernits. El camí que el conduirà a l’«Adéu, Espanya» serà breu. El diàleg que va mantenir amb Unamuno, durant aquests anys de crispació nacional, no és només el contacte entre dues grans figures. És testimoni del caràcter apassionat del patriotisme dels homes d’aquell temps. El signe que ens ha de fer meditar és que dos d’entre ells, pròxims per moltes raons, hagin triat dos objectes diferents de passió patriòtica. Sabem que Unamuno, que considerava el català, dins de la família espanyola, com el germà «més capaç», hauria volgut confiar-li el destí comú. El 1906, quan constatà que el somni imperialista de Catalunya es replegava en els records del passat medieval, tractà Barcelona de «vast suburbi de Tarascó». Però no es va dir després, amb un somriure, que al cap i a la fi l’imperi francès havia estat edificat per tartarins?

Fixem-nos que el «fenomen català», en la mesura que resulta, entre 1898 i 1906, d’una reacció contra l’Estat espanyol impotent enmig de les rivalitats imperialistes, no es pot estudiar sense evocar aquell moment del món. No és un fet local.

El 1906 coincidien a Estocolm els dos homes que més han reflexionat sobre les relacions entre estructures socials i estructures nacionals. Es deien Lenin i Stalin. No sabien res del fet català. I Prat no devia pas saber gran cosa sobre ells. Això significa que cada «moment del món» planteja certs problemes als homes. I que el pensament d’un home només es pot revelar com a creador si respon als problemes del seu temps. Si és important estudiar concretament —per tant, localment— unes situacions concretes, també cal saber, doncs, quan s’estenen els horitzons, allò que s’imposa des de l’exterior als esperits de cada lloc.

4. El 1907, una «Solidaridad obrera» s’oposa a la «Solidaritat catalana» de 1906; acostament de termes, oposició de llengües: és clarament significatiu que només hi ha una solidaritat que convingui als explotats: la solidaritat de classe. Així el «fenomen català» és lligat a un altre gran debat. I aquí també es poden descobrir concomitàncies internacionals: 1906, a França, vol dir la «Charte d’Amiens» i un Primer de Maig violent, que semblen pronosticar al moviment obrer francès un futur anarcosindicalista.

Sabem que aquesta convergència és seguida, a causa de la guerra de 1914, i de la revolució de 1917, d’una divergència fonamental entre les forces dominants del moviment obrer europeu, i les que a Espanya, a Barcelona en particular, resten fidels, gairebé soles, a l’herència de Bakunin. Aquests aspectes són coneguts. Josep Termes és el més qualificat per tractar-ne en aquesta Història de Catalunya. Però m’agradaria dir alguna cosa sobre el que em sembla relacionar, entorn dels esdeveniments de 1936, aquesta «història de Catalunya» amb una història del món.

Els dies 19 i 20 de juliol de 1936, en una de les ciutats més grans d’Europa, forces obreres organitzades, armades, van adquirir, a causa del fracàs d’un moviment militar, una mena de dret a realitzar «la revolució». I l’utilitzen. En nom d’una doctrina anarquista marginada en altres indrets, i en companyia d’un comunisme «esquerrà» en lluita amb les tàctiques estalinistes del moment. Es pot pensar el que es vulgui (personalment no en penso res de gaire bo) del paper que aquestes pretensions revolucionàries van representar en la consolidació d’una defensa de la República. Però cal dir que, durant llargs mesos, Barcelona va ser «al cor» de tots els individus, i de tots els grups minoritaris, dispersos per tot el món, moguts per una visió individualista o dissident de la revolució social. Aquest moviment no és negligible en nombre, i inspirarà durant alguns anys una literatura sovint irritant, però prou massiva per no haver imposat certes imatges, i prou sincera per no tenir un lloc en una història del món contemporani. D’aquesta manera, Barcelona, sense assumir a llarg termini aquell paper de capital espiritual del món que Durruti havia somniat que adquirís, va reprendre per un instant, el 1936, la cara-símbol de les lluites revolucionàries que li havien valgut, el 1897 i el 1909, el procés de Montjuïc i l’execució de Ferrer. No crec que Orwell hagués entès gaire el sentit del combat en el qual havia volgut participar. Però, donant als seus records el títol Homenatge a Catalunya, llançà aquest nom a un ressò múltiple. La imatge (fins i tot si és inexacta) que transmet d’un país un testimoni escoltat (fins i tot si les seves raons són discutibles) forma part de la història d’aquest país.

5. Un darrer component del complex català de 1873 també s’ha d’observar en les seves transformacions i en el seu destí fins a la guerra civil i durant la guerra civil. Es tracta de l’element republicà (federalista o no), diferent del moviment obrer. Es recluta en els medis intel·lectuals i en les classes mitjanes, i aquestes presenten molts matisos. Són espontàniament crítics envers el conservadorisme dels poderosos, i se’n denuncien els lligams amb el clergat, i envers el tipus d’estat que regna a Madrid, i que de veritablement democràtic no en té res; llur model és el radicalisme francès —el de les «noves capes»— que va acabar reemplaçant al poder el règim dels «notables». Quines relacions poden tenir aquests «republicans» amb el «nacionalisme burgès» de Prat de la Riba i de Cambó? Són reticents: Salmerón, adherit a la «Solidaritat catalana» de 1906, fa a les Corts, el 18 de juny de 1907, un discurs remarcable, que justifica molt bé el bloc de les oposicions catalanes per les mancances de l’Estat espanyol dins de la situació mundial, però que no té res de justificació sentimental del «catalanisme». També convé seguir en la seva complexitat i en les seves contradiccions l’extraordinària florida de la premsa satírica barcelonina —La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa—, on la violència anticonformista és tan dura envers el conservadorisme catalanista com envers l’estat espanyol, i on, durant la guerra de Cuba, les violències antigovernamentals són inaudites, inimaginables en qualsevol altre país d’Europa en el curs d’una guerra colonial. I malgrat això, els rebels cubans mai no són aprovats. I quan esclata la guerra amb els Estats Units, a la primera pàgina de La Campana, el timbaler del Bruc hi és representat cridant «A les armes, ciutadans!»; dies més tard, arriba el torn dels mariners de Cavite, representats cridant «Viva España», mentre s’enfonsaven en les onades. Hom es pregunta, per tant, quina mena de patriotisme dominarà entre el públic que llegeix aquesta premsa, gens dubtós pel que fa al seu caràcter popular i a la seva fidelitat a la llengua catalana.

I tot seguit hom pensa en el «lerrouxisme», temptativa evident (i que va estar a punt de reeixir) per frenar l’avançada del «catalanisme» mitjançant l’explotació demagògica dels complexos de les classes mitjanes. Tot això és prou estudiat, o en via d’estudi. I hom s’adona ràpidament que el «lerrouxisme», quan penetra en les masses, no es pot explicar només per Lerroux. És normal que «noves capes» socials exigeixin una participació més democràtica en les decisions polítiques, i que invoquin, com a tot arreu, «la pàtria». El problema és: quina pàtria invocaran? Caldria seguir els moments clau de les sensibilitats dominants. Confesso que em xocà, en un primer moment, en veure la pel·lícula La ciutat cremada, la seqüència en què una festa popular organitzada per cercles lerrouxistes s’acaba en el silenci, tothom amb llàgrimes als ulls, perquè arriba la notícia de la mort de «mossèn Cinto». Quan s’hi reflexiona, tant si es tracta d’una al·lusió a un fet real com d’una reconstrucció simbòlica, la seqüència té el seu valor, car calia que, en un moment de l’evolució, dues sensibilitats coexistissin. També em va impressionar el fet que el 1909, a pocs dies de la Setmana Tràgica, Guimerà hagués estat obsequiat al matí pel món oficial i catalanista, a la tarda pels radicals davant l’estàtua de Manelic. La unió entre aspiració democràtica i sensibilitat catalana es realitzarà, més per sota mà, en el curs de la terrible crisi social de 1917-1923, en reacció contra la repressió policial, i després en l’oposició comuna a la dictadura. Aquesta unió se simbolitzarà amb els mots «esquerra catalana», si no se’ls limita a les fronteres d’un partit. I s’encarnarà en la figura de Macià. Però, com en el cas del carlisme, seria de desitjar un recurs a la història comparada: per què, al País Valencià, una mena de lerrouxisme va triomfar, sota la forma del «blasquisme»? Seria instructiu seguir els factors de diferenciacions, en una cronologia estricta.

I heus aquí que torno a trobar la data de 1927 en la qual, com a historiador, tinc la temptació de fer-me també testimoni. Crec que no se’m retraurà, car mai no se m’ha retret (al contrari), el fet d’haver començat el meu estudi Catalunya dins l’Espanya moderna, estudi que s’atura el 1808, per un testimoni sobre la Catalunya de 1927. És perquè m’havia semblat bo explicar (i en primer lloc explicar-me a mi mateix) per què havia passat d’un projecte banal de recerca geogràfica i econòmica a un examen sociològic, psicològic, històric, del fet i del fenomen catalans.

I era que aquest fet i aquest fenomen m’havien sorprès, 1) per la ignorància que n’hi havia en el meu propi país, a pocs quilòmetres de la frontera, a la ciutat nadiua de Jaume I; 2) perquè hi descobria un nacionalisme simpàtic, mentre que el 1914 i les seves conseqüències havien acostumat la meva generació a trobar odiosos tots els nacionalismes. Intuïa així el que havia de ser una de les grans esperances del segle XX: els «alliberaments nacionals», portadors de projectes no sols polítics, sinó també socials. El fet que no hagin mancat les decepcions no treu mèrit al sentit del descobriment.

Els records aflueixen. Sovint he dit el que més m’havia impressionat pels carrers barcelonins del 14 d’abril de 1931: la frase «Mori Cambó, visca Macià!». En quatre mots, l’itinerari d’un «nacionalisme» en un quart de segle. Menys de tres anys després, vaig assistir a les exèquies del president Macià, entre els meus col·legues professors de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Cambó passà davant nostre, glaçat en les seves vestimentes de dol oficial, que també semblava el dol per una ambició esfondrada. Vaig sentir entorn meu un murmuri de paraules molt dures. Cambó, alguns dies abans, havia presentat un judici menyspreador sobre els «pedagogs» portadors d’ideologies «primàries». En psicologia política, hi ha d’altres límits a més dels que separen els patrons dels obrers.

La meva experiència a l’Escola Normal de la Generalitat, que recordo amb afecte, em capbussava de nou en un univers mental del qual havia «sortit». Els meus pares, llurs amics, llurs lectures, els meus primers mestres, m’havien fet viure en l’atmosfera dels mestres francesos, «hússars de la República», n’han dit; jo diria més aviat que eren els seus creients, els seus sacerdots. Per tant, no em sorprenien la bona fe, la generositat, la voluntat de servei, l’esperança que llegia en els ulls d’aquella joventut meravellosa de l’Escola Normal barcelonina, i m’inspirava un immens afecte. Però era un afecte un xic inquiet, perquè quan deia que havia «sortit», per la meva experiència universitària i parisenca, del meu univers infantil, he volgut dir que les realitats, no sempre exaltants, de la República francesa, no em tranquil·litzaven en absolut sobre el futur de l’experiència espanyola i catalana de 1931-1933. I no havia pas imaginat el pitjor!

Passant revista als records, hi ha rostres que m’apareixen. Sentia una amistat respectuosa per Ferran Valls i Taberner, erudit conservador d’un dels tresors d’arxius més grans del món, i que, més d’una vegada, m’havia iniciat en la societat catalana contemporània, mitjançant anàlisis subtils sobre els seus propis lligams amb el país. El dia 7 d’octubre de 1934, al matí, la seva reacció davant els esdeveniments de la nit anterior fou tan apassionada, que ens anuncià cinc-cents morts al voltant de la Generalitat (no puc assegurar que n’hi hagués més d’un!). Uns quants mesos més tard, davant meu, la senyora Valls el prevenia davant la immoralitat d’una aliança Lerroux-Cambó, que només podia conduir al fracàs electoral. Quina raó tenia! Però qualsevol opció política activa implica una part d’encegament.

Vaig sentir Josep Puig i Cadafalch, a l’exili, exposar que no podia triar entre els dos camps espanyols en guerra, ja que l’un amenaçava la seva vida, i l’altre, la seva ànima. Pot passar, doncs, que un home estigui dividit entre la seva personalitat social i la seva pertinença patriòtica —els francesos de 1940 van saber el que era això.

Vaig seguir meravellat l’itinerari del personatge excepcional que fou Pau Vila. Sé que als dotze anys era un obrer tèxtil, que havia conegut en Ferrer i que havia fundat l’Escola Horaciana, que havia passat a Amèrica molts anys d’exili; l’agost de 1936, el vaig veure negar-se a treure’s la corbata i el barret per tenir un aspecte de proletari (com feia tothom), i, malgrat això, entendrir-se davant el nom d’Élisée Reclus amb el responsable anarquista de la pedagogia del moment; vaig tenir l’alegria de veure’l al final de la seva vida gairebé centenari i voltat d’honors ben merescuts, dins de l’atmosfera de la «transició». Però també l’havíem vist, un dia del 1933, perdre la seva sang freda davant del putsch anarquista de l’Alt Llobregat, fins al punt d’insultar els immigrats murcians de la indústria catalana. Així és com un gest no meditat, però al capdavall explicable, pot desviar fins a la injustícia la bona consciència d’un ciutadà.

Finalment, voldria evocar aquells dies d’agost de 1936, quan mossèn Joan Tarré, el millor amic català que hagi tingut la sort de conèixer, al meu pis del carrer de Muntaner, on es resguardava durant uns quants dies del temporal que es desencadenà contra el clergat, enganxava a les meves cartes d’Espanya banderetes dient «No passaran!».

No em faig il·lusions d’haver exhaurit amb aquests quatre esbossos la complexitat de les opcions i de les actituds catalanes que van poder repartir-se, entre el 1932 i el 1936, la societat catalana. Però són records com aquests els que m’han previngut contra qualsevol simplificació en l’anàlisi d’aquells anys, o contra el fet de descriure’ls a partir dels records dels que es van atribuir els primers papers.

És evident que la història no pot basar-se en els casos individuals. En principi, només n’hauria de retenir el resultat estadístic. Quadres econòmics, corbes conjunturals, mapes electorals, col·leccions massives de textos sotmeses a «anàlisis de contingut». No rebutjo res d’aquests instruments, encara que sé que manejar-los és difícil.

Se’ls ha atacat en nom d’una història més «viva». Però expressions com «a nivell del viscut» s’han banalitzat fins al punt de fer-nos esclatar de riure. I no m’agraden mots com «història de les mentalitats», que aclimaten en el camp dels historiadors un terme que ha esdevingut sospitós en el camp dels etnòlegs. D’altra banda, ni tan sols un carlista navarrès té a veure veritablement amb l’«etnologia».

L’herència cultural existeix. Però l’home no és gens passiu davant d’aquesta herència. No n’és més que davant de les seves adquisicions «ideològiques». Una consciència de classe, una consciència de grup, són en part herències i en part adquisicions. Afloren amb forces diverses segons l’impacte dels esdeveniments.

M’agrada molt un mot, que segur que he emprat aquí mateix, encara que ja sé que pot irritar. En el complex català, hi ha uns components diferents pel que fa a llur naturalesa —religiosos, democràtics, històrics, econòmics fins i tot— i llurs combinacions sempre poden variar. M’agrada anomenar-les «sensibilitats», perquè provenen menys de raonaments que d’estats d’ànim. En el temps, en l’espai, en l’art també, hi ha molts signes d’aquesta distribució. Fins i tot en economia, les «sensibilitats col·lectives» (allò de «hi perdrem» o de «hi guanyarem») tenen un paper molt més important que el càlcul al marge sobre el preu del pastís de cada diumenge. La noció psicoanalítica d’«imaginari», les imputacions falses o ràpides (allò de «és culpa de…») són més importants que les ideologies ben estructurades. Perdoneu-me si faig aquestes digressions metodològiques. Les qüestions que es planteja l’historiador també es plantegen al lector.