Pròleg

Ara fa dos o tres anys, se’m va demanar una conferència, a Barcelona, sobre el tema: «Es pot fer la història d’un país sense simpatia?». Era suggerir-me, sospitava, un inici d’autobiografia espiritual, una meditació sobre les relacions entre la meva persona i el meu ofici, i també amb el fet català. No em vaig fer enrere. Tota reflexió seriosa pot ser útil. D’altra banda, des d’aleshores s’han descobert les virtuts de «l’egohistòria».

Però si rememoro aquest episodi personal, al llindar d’una Història de Catalunya de la qual se m’ha volgut confiar la responsabilitat moral —la qual cosa m’honora i m’intimida alhora—, és perquè havia distingit, sota la simplicitat del plantejament, tota una complexitat problemàtica:

1r. Què és «fer la història de…»? És simplement «fer història»? Podem «fer història» interessant-nos per l’amor a Grècia, per l’aprenentatge dels bons costums durant el segle XVI, o pel producte nacional britànic des de 1900. Però «fer la història de…» implica una hipòtesi sobre el contingut del terme que segueix el «de». Aquesta hipòtesi no es pot deixar sense formular.

2n. Ara bé, a la pregunta que se m’havia plantejat, el terme emprat era «país», i cal convenir que no es tracta d’un mot còmode; hom l’utilitza quan s’ultrapassa l’espai urbà o el nivell «comarcal», quan jurídicament no es pot escriure el mot «estat», i si hom no gosa (políticament?) triar entre «regió» i «nació». Tot català estarà d’acord que es tracta d’un gran problema.

3r. Encara resta el mot «simpatia»: «experimentar amb», «alegrar-se o sofrir amb», aquest derivat del grec defineix relacions interpersonals. És legítim emprar-lo quan es tracta d’un home i d’un «país»? Això ja és veure aquell país com una persona. I hom es pregunta també si una relació massa íntima, massa afectiva, entre una entitat personalitzada i l’historiador que l’estudia, amenaçarà la solidesa de les reconstruccions, o farà més autèntiques les anàlisis. Potser, al cap i a la fi, ambdues coses alhora?

Fernand Braudel, a la segona pàgina de la seva darrera obra —L’identité de la France, que aparegué l’endemà de la seva mort i que restarà inacabada— escrigué: «L’historien n’est de plain-pied qu’avec l’histoire de son propre pays». Això podia, al llindar d’aquesta «introducció» a una Història de Catalunya, inspirar-me alguna inquietud, a mi que no sóc català! És cert que la indiscutible catalanitat dels vuit veritables autors d’aquesta Història pot tranquil·litzar el lector, si pensa que Braudel té raó. I hom podrà fins i tot observar amb interès allò que aquesta «catalanitat» donarà de comú a la diversitat dels temperaments i dels mètodes.

Car tot això suposa una gran qüestió: la de les històries nacionals, anteriorment empreses (i aconseguides amb èxit) per innegables grans historiadors, que no amagaven en absolut llur inspiració ni llurs finalitats «patriòtiques». Pensem per a França en Michelet, per a Catalunya en Ferran Soldevila. La referència de Braudel és d’altra banda molt clara: «J’aime la France avec la mème passion exigeante et complexe que Jules Michelet».

Però confesso que aquesta frase em sorprengué, sota la ploma de l’historiador de La Méditerranée, dels «jocs de l’intercanvi», i dels «temps del món», que sempre s’havia mostrat (ho testifico personalment) vigorosament crític amb les pràctiques historiadores que dominaren durant molt de temps: marcs «nacionals», preferència pels factors politicomilitars, herències d’un segle XIX en què tot el que era històric semblava confondre’s amb el destí de les «nacions estats» que aspiren a potències.

I, sens dubte, la brusca i tardana conversió de Fernand Braudel a una curiositat apassionada vers «la identitat de França» formarà part, als ulls dels futurs historiadors, dels signes d’una conjuntura de nostàlgia: a la França de 1980 li agrada somniar amb la de 1900. Però no és aquest el lloc on cal reflexionar sobre aquest episodi.

Malgrat això, pot suggerir-nos una qüestió paral·lela: convindria, el 1986, proposar una Història de Catalunya pensada en termes «d’identitat», personalitzant el seu objecte com a hereva del romanticisme, amb la passió —no menys exigent ni menys complexa que la de Michelet— que animava Ferran Soldevila? No seria arriscar-se a tornar enrere, a recórrer de nou una etapa superada, i per tant a admetre implícitament que «la identitat» catalana encara necessita ser demostrada? Potser no gosaria pronunciar-me sobre el tema si Jaume Vicens Vives no ho hagués ja fet —i fa més de trenta anys.

Per bé que fos un dels primers a presentar objeccions a plantejaments clàssics, es guardà, dins la seva Notícia de Catalunya, de renegar de l’obra dels seus predecessors, no sols perquè entre ells hi hagué grans treballadors i grans talents, els quals enriquiren els nostres coneixements concrets, ans també perquè llurs conviccions, llur visió del món, formen part de la història que ens importa descobrir: «… són testimonis d’època, reflexos de la manera de sentir dels catalans de les generacions que ens han precedit…, els admirem i els sentim com a cosa pròpia, inseparables ja del nostre ésser en virtut del procés que transforma un pensament o una acció en “esperit objectivat”…».

Per tant, diu Vicens, «no en parléssim pas malament…».

Però a continuació apareix: «… no podem restar-hi encadenats…».

Una mica perquè cal evitar alhora la sequedat de la tradició positivista i la passió deformadora de la tradició romàntica. En gran part perquè actualment disposem de nous instruments d’anàlisi del real. Finalment perquè l’experiència del segle XX ha fet —per la seva mateixa duresa— més clarivident l’historiador, menys amenaçat per les il·lusions, que els del segle passat.

Més que ells, ens sentim, en efecte, capaços d’afrontar «la història del temps present» i fins i tot la «història immediata». En altres temps això s’evitava, objectant que la «manca de perspectiva» exposava l’historiador a la pressió de les opcions existencials, dels judicis «ideològics». Com si la història clàssica, fins i tot positivista, no fos plena de transposicions —tant més perilloses pel fet de ser inconscients— d’aquests judicis i d’aquestes opcions!

A més, les nostres societats d’avui són escrutades, dissecades, per tota mena d’observadors dotats d’instruments científics (fins i tot si de vegades es poden discutir els fonaments teòrics de llur aplicació). Demògrafs, economistes, sociòlegs, politòlegs, psicoanalistes, lingüistes, estructuralistes de totes les escoles, suggereixen a l’historiador unes problemàtiques, unes maneres de cercar i de tractar les dades, utilitzables desigualment segons els temps estudiats, però que dibuixen els marcs de qualsevol anàlisi.

Enfront d’aquestes exigències, l’historiador, per la seva banda, té d’altres possibilitats, i d’altres deures. Ha d’experimentar, i pot mostrar, com cadascuna de les ciències joves —«humanes» o socials— corre el risc conjugat de limitar el seu camp i de pretendre generalitzar-ne les lliçons, mentre que el moviment de la història resulta de la coexistència dels camps, i de la interacció dels factors, així com del canvi continuat de llurs relacions quantitatives i qualitatives.

Per tant, no pensar en l’actual per si mateix, ans a partir del passat, no interessar-se pel passat en si mateix, ans perquè pesa sobre el present, aquesta és l’única manera d’apoderar-se encertadament de l’un i de l’altre. Tot historiador intel·ligent és sociòleg, tot sociòleg intel·ligent és historiador, deia Marcel Mauss. Del passat a avui, d’avui al passat, el diàleg és constant. I he arribat a desitjar (i a practicar) una pràctica historiadora retro-spectiva (m’agrada tallar aquest mot per donar-li tot el seu sentit).

Malgrat tot, sé que el lector d’un llibre d’història espera un relat, una exposició cronològica d’una successió d’esdeveniments, que podria començar per «una vegada hi havia…».

Però, precisament, seria raonable començar aquí: «Una vegada hi havia Catalunya…»? Sabem que aquest nom no apareix abans de començaments del segle XI, que no ha figurat mai dins del títol d’un gran senyor feudal o d’un sobirà modern, que allò que hom anomenà «el Principat» no tenia príncep, la qual cosa no vol dir que no cobrís cap realitat, fins i tot jurídica. I potser és més interessant per posar-nos en guàrdia contra el perill del «La politique d’abord!». Dit això, si hom evoca el fet cultural, el fet lingüístic, és prou evident que el «fet català» supera el «Principat». Així doncs, a cada moment convindria definir això que hom anomena «història de Catalunya».

I és que «la història» no és tan sols relat, sinó també anàlisi, explicació. No és indicat, en aquell moment, abans de remuntar fins als orígens, prendre consciència per mitjà de ràpids «cops d’ull», de manera que reculant en el temps anem del més conegut al menys conegut, del més accessible al menys accessible? Si encara no s’ha dit tot, dins de la història dels anys 1930, sobre el reclutament de la FAI o de la Falange, es creu que entendríem millor, el 1630, allò que feia créixer el terreny dels «nyerros», el dels «cadells»? Certament, són divisions de diferent naturalesa, perquè es tracta de dos tipus diferents de societat. Reculant en el temps, tenim més possibilitats de copsar de quina manera els problemes plantejats contínuament a una societat depenen de la solució (o de la no-solució) dels problemes plantejats a la societat anterior, així com de l’aparició (o de la no-aparició) de veritables novetats, que no són pas sempre les més assenyalades.

Assagem un instant, al llindar de set volums ben ordenats, d’entrar dins de la història a reculons.