INTRODUCCIÓ

Estimat lector,

Aquest llibre que tens a les mans no té altra intenció que la de fer perdre tot sentit de culpabilitat respecte al repte d’aprimar-se; pretén explicar que rere cada quilo no hi ha res de què avergonyir-se. Al contrari, a vegades amaga un gran esforç per tirar endavant situacions en extrem dificultoses. I si només aconsegueix que tornis a intentar-ho, però amb una visió més positiva, tranquil·la i sense angoixes, l’obra haurà aconseguit la seva funció: benvingut al repte d’aprimar-se.

I com moltes de les coses importants que passen a la vida, aquesta història que t’explicaré va començar com gairebé totes: quan ningú no s’ho espera.

Com cada tarda, des de feia uns quants anys, rebia els pacients al meu consultori mèdic dedicat al tractament del sobrepès o l’obesitat. Els anava visitant d’un a un i després ho resumia en un paper que anomenem història clínica, en què passen de ser homes i dones desconeguts a clínicament coneguts; en recollia les dades: intervencions quirúrgiques, analítiques, antecedents familiars, etc.; a partir d’aquí ja tenia els ingredients necessaris per confeccionar una dieta i, per tant, donar per solucionat el seu tractament per perdre pes, incloent de vegades a manera de consciència uns senzills consells que deixaves anar voletejant per l’ambient: «“posi-hi voluntat!”, “no ha de menjar tant!”». D’aquesta manera, deixaves tot el pes de la responsabilitat sobre la pobra voluntat, fent que la solució depengués més d’ella que no pas de l’eficàcia del tractament.

Fins que una tarda de maig ella va entrar al meu consultori. Era una dona d’aquelles que delaten la seva potència només amb un cop d’ull, tenia la cara de la dona que arriba a la maduresa travessant camps de batalla i no jardins, amb arrugues llargues i amples, com tan sols deixen les ferides de guerra, i més que asseure’s va deixar caure els seus cent quilos a la cadira. Amb paraules contundents que utilitzen només els qui no estan acostumats a deixar res a l’atzar va expressar-me el motiu de la visita:

—Miri, doctora, no sé ben bé què tinc, però cada dia que passa m’engreixo més, és com si fins i tot l’aire portés calories, no sé cap on tirar. Segurament, la raó de tota aquesta disbauxa deu ser que tinc una falta de voluntat, però no sé com fer-ho, tinc tan poc temps per organitzar-me!

Ella era economista de professió, des que havia enviduat cuidava els tres fills, no tenia ajuda domèstica i quan sortia del despatx feia classes particulars d’alemany. Que tot això era real, ho posaven de manifest més enllà de les paraules unes potents varius que, com ella, demanaven a crits un descans, però ella no parava de repetir que no tenia voluntat.

Voluntat?, si alguna cosa li sobrava a aquella dona era precisament voluntat, a més ho deia amb una rialla que expressava l’esforç per portar el pes de la vida amb l’ànim del qui està disposat a no tirar enrere passi el que passi i no deixant que res l’aturi, ni tan sols el dolor de l’ànima, en el seu camí…

Evidentment, aquell dia va significar un punt d’inflexió en la meva metodologia per tractar el pes. Ja mai més no vaig relacionar quilos amb voluntat, al contrari, vaig començar a sospitar que més aviat no hi tenien res a veure.

Què s’amagava rere de cada quilo? Ja no em servia fer les històries clíniques convencionals, havia de mirar els ulls dels pacients per veure si descobria alguna espurna que m’aportés lucidesa a tot plegat. A poc a poc, em vaig adonar que l’inici de l’augment de pes de la majoria d’homes i dones que passaven per la consulta estava més lligat a un fet íntim que no pas a cap altra cosa. Rere de cada quilo es començaven a insinuar arrels d’altres profunditats que no pas l’excés calòric: tristeses, desamors, pèrdues…, tot un plegat de sentiments sorgien amb força de la bàscula mostrant-me implacables que ja mai més no podria utilitzar les taules de calories com a única eina per a tractar els seus quilos.

Les històries dels homes i de les dones que pots trobar en aquest llibre són reals, desdibuixades en l’anecdòtic però sense treure’n l’estructura essencial que ha donat peu al llibre.

Ells i elles han deixat que la seva vida íntima fos fotocopiada, impresa i publicada perquè tu, lector, siguis qui siguis, tinguis a les teves mans una possibilitat més per a poder resoldre el teu excés de pes.

D’entrada, relaxa’t, agafa aire lentament i deixa’t anar dins del llibre, potser algú t’està esperant per a explicar-te una història que pot ser la teva…

PILAR SENPAU

“Ens dirigim cap a l’interior.”

ELIZABETH BISHOP

“Quan als 7 anys la van deixar sola amb l’àvia i ells se’n van anar a l’enterrament de la mare, la Maria es va adonar que a partir de llavors els deures de l’escola els hauria de fer tota sola. Va agafar una presa de xocolata i mentre l’assaboria li anaven caient les llàgrimes.”