28. LA DONA DE RESERVA
BEURE AIGUA APRIMA?
“He cometido el peor de los pecados que un hombre puede cometer. No he sido feliz.”
JORGE LUIS BORGES
Era una noia jove; estava en una edat en què els pensaments que no es refereixen al present són ben lluny. Tenia l’agilitat trenada als músculs endevinant-la elàsticament i suaument en cada un dels seus moviments. Fruit de moltes hores al gimnàs, havia aconseguit canviar el seu perfil arrodonit, fet per invasions d’hormones femenines que intentaven mantenir un cos adolescent; ella havia reconvertit el seu cos a força de perseverança, en un palpable exemple de com la potència de l’ambient pot actuar sobre la genètica. Tenia una figura ni més bonica ni més lletja, senzillament més potent; un cos on res estava deixat a l’atzar de la gravetat, tot restava íntimament unit: pell, múscul, greix, ossos, ni un espai intermedi que deixés entreveure cap buidor.
Però a mesura que anava avançant la visita mèdica vaig començar a evidenciar escletxes de fragilitat, que em feien sospitar que aquella dona amagava sota aquella presó de músculs una ànima de porcellana que traspuava fragilitat i que per protegir-la es necessitarien molts més exercicis a banda dels que es procurava al gimnàs.
Va començar la visita exposant així els seus motius:
—Aquests quilos de més que tinc, doctora, no em vénen d’ara; quan era petita ja pujava amb algun quilo sobrer i, precisament, va ser per aquesta raó que el metge de casa va recomanar als pares que em portessin a fer una mica d’esport, i la mare em va apuntar a l’equip de bàsquet de l’escola.
»Primer tot anava molt bé, m’agradava força córrer i fer botar la pilota; a més, el fet d’estar pendent mentre tu jugues d’on estan situats els altres jugadors era el que més em divertia, i ara sé que amb aquella estratègia, ja se m’insinuava com després enfrontaria la meva vida…
»Els entrenaments els feia amb “la senyo de gimnàs”, eren força divertits. La senyo era una noia simpàtica i passàvem una estona força distreta; a més, com que la mare se sentia satisfeta i amb la consciència tranquil·la de pensar que havia fet alguna cosa pels meus quilos, el bàsquet va ser molt benvingut a la nostra família.
»Però tot va canviar un dia, va ser a partir del primer partit oficial que vam disputar. L’entrenadora, la senyo, em va deixar tot el temps a la banqueta, jo vaig pensar que s’havia oblidat de fer-me jugar, i no li vaig donar cap importància; però al següent partit va passar el mateix i, a poc a poc, el pes de la realitat va caure com una destral al meu cervell, i de sobte me’n vaig adonar: era la jugadora de reserva!
»A partir d’aquell moment la meva autoestima es va quedar en suspensió, flotant a l’aire, movent-se amunt o avall segons els fets que s’anaven succeint. Va arribar un moment que al seu lloc van començar a posicionar-se tots els monstres que pot tenir una adolescent: em sentia més maldestra que les companyes d’equip, més grassa i a poc a poc em vaig retirar de tot el que era col·lectiu, tan sols tenia un refugi: els somnis. Allí era la reina, allí tothom em passava la pilota, però més enllà ocupava un discret anonimat.
»Tot el que ve després és fruit d’aquella sensació d’estar a “la reserva”, i vaig adonar-me que tan sols podia jugar si alguna jugadora es feia mal. Això va fer que comencés a desitjar que als altres els anés malament, el seu enfonsament era l’única palanca que em permetia ocupar els seus llocs, i vaig començar a perdre temps observant la vida dels altres: desitjant-los tempestes, llamps i trons; al final em vaig oblidar de viure la meva i va arribar un moment que fins i tot vaig perdre els somnis. Sí, ja sé que és el més greu que pot perdre una nena, ara me n’adono.
»I no sols em passava amb les coses de feina. Amb els homes casats que coneixia també desitjava feroçment que es quedessin vidus o se separessin, per veure si llavors podia entrar en la seva vida. Sempre he pensat així; però, de sobte, ahir passejant sola per la Rambla em vaig creuar amb un company de curs i vam prendre un cafè; en dir-li que estava soltera em va respondre que era estrany, que jo era la més desit-jada de la classe, i als seus ulls per primera vegada vaig veure que jo no era suplent, que simplement jo m’hi havia sentit.
»I vinc, doctora, a perdre pes. Però no per veure si així no em posen a la reserva, ni de bon tros, jo ja estic en joc, i puc jugar també sola; hi ha altres esports a part del bàsquet, per exemple, la natació… El que busco ara és reduir pes per adquirir el màxim de lleugeresa. L’esport ja el decidiré, i quan hi jugaré, també!».
Comentari dietètic
Què passa amb l’aigua? Quan comencem una dieta el primer que fem és incorporar una ampolla d’aigua a la nostra vida, i com si fos un símbol de bona intenció ens acompanya a manera de consciència pertot arreu. És freqüent veure amb una ampolla a la mà les noies al carrer, a l’oficina, comprant…, ja és un símbol de salut. Però hi ha preguntes sobre l’aigua que cal aclarir.
Quanta aigua hem de beure? Molta gent pensa que com més, millor, i no és així. La llei de la moderació sempre és la que ha de prevaler, una quantitat correcta en condicions normals (amb l’exercici cal més quantitat) és d’un centímetre cúbic d’aigua per cada caloria de la dieta; així, per exemple, si la dieta té 1.500 calories, una mica més d’un litre i mig d’aigua serà prudent. Normalment, s’acostuma a augmentar-ho un mica més per ajudar l’organisme en l’eliminació de toxines perquè siguin menys concentrades. Una opció mitjana aconsellable és d’uns dos litres d’aigua al dia.
Però, l’aigua aprima? No, l’aigua no aprima, ni tampoc engreixa. La raó per la qual és bo prendre-la és perquè és necessària per mantenir l’equilibri hídric del nostre cos.
¿És veritat que és millor no barrejar-la amb el menjar? No, ja que encara que els aliments es dilueixin una mica més amb l’aigua i, per tant, la seva absorció és una mica més alta, la quantitat és mínima i reverteix molt poc en el resultat final de la pèrdua de pes.
En resum, aigua sí, uns dos litres, tant és abans com després de les menjades.