L’ADOPCIÓ, ANYS DESPRÉS

La vida és molt bonica quan te l’expliquen
o la llegeixes en els llibres; però té
un inconvenient: has de viure-la.

JEAN ANOUILH

Si aquest capítol afegit onze anys després té sentit, probablement és per això: per parlar del que passa després de l’inici de tot i què vol dir això de «viure la vida», més enllà de llegir-la o contar-la. Ja heu arribat a casa, ja hem descobert els diccionaris amb els quals aprendre a parlar-nos, ja hem anat superant les contingències de l’inici i les velles pors han quedat derrotades per l’amor, que les ha foragitat totes. Onze anys després, no queda res d’aquella muntanya de dubtes, substituïts pels dubtes més ordinaris que la vida va portant. Si alguna cosa puc afirmar amb tota rotunditat, és que els anys llimen les diferències, apropen els orígens i ens confonen a tots en una mateixa unitat.

VINGUEM D’ON VINGUEM, TOTS ACABEM ASSEMBLANT-NOS, I LA SUMA FA UNA FAMÍLIA.

El teu cas ja va ser paradigmàtic, fins al punt —ho recordes?— que hi havia qui deia que no es podia dubtar que eres ben bé un Rahola. Amb els anys, et diré que t’assembles molt a l’avi, tant físicament com en el caràcter reservat i interior. Ves per on, ets com l’avi. Però… i l’Ada? Imagina’t que és d’una ètnia ben allunyada, amb la pell molt blanca, les cames llargues, els ulls ametllats, exòtica i enigmàtica. I, tanmateix… s’assembla al Robert, un robust navarrès que gaudeix d’una humanitat càrnia considerable i els trets facials del qual són, òbviament, europeus. Com pot assemblar-s’hi? I sí, s’hi assembla. S’hi assembla perquè n’ha agafat els gestos, les maneres, els accents… i té allò que diríem «l’aire» de la família —en el seu cas, especialment l’aire patern. Si t’he de fer un petit resum de les conclusions a les quals arribo tants anys després, començaria per aquí, per la fusió familiar.

Aquest és el meu decàleg de conclusions:

1. L’expressió «nen adoptat» dura el que dura el procés de l’adopció. A partir del moment en el qual arribeu a casa i iniciem plegats el nou capítol del llibre compartit de la vida, l’adjectiu adoptat cau per sempre. Desapareix.

Com si el tot familiar, la família, engolís qualsevol contingència que pogués marcar alguna diferència entre els membres i la convertís en pura anècdota. Ja veus com som nosaltres. La Sira és filla biològica del Joan —el meu primer marit— i meva. Tu vares néixer a la Barceloneta, et vàrem adoptar el Joan i jo, i el Robert ha estat, finalment, la teva presència paterna. L’Ada és nascuda a Sibèria i és filla adoptiva del Robert i meva. I, mentre els meus orígens són empordanesos i mallorquins, els orígens del Robert són de la Ribera navarresa. Quin poti-poti! Gairebé som l’ONU! Emperò, quina esplèndida unitat! Com ens arribem a assemblar, com ens ajudem, compartim, ens defensem, riem i plorem plegats! Com en som, de còmplices!!!

SOM UN, ESSENT MOLTS I DIVERSOS!

Com bé saps, fa molt que els teus orígens no són res més que un simple exotisme que surt de tant en tant en alguna conversa. Perquè, a mesura que hem anat teixint junts la vida, has estat allò que has anat construint amb nosaltres i no allò que momentàniament fores allà d’on vares venir un dia. La teva realitat i la de l’Ada és aquesta, molt més poderosa que qualsevol origen genètic, ètnic, geogràfic… Tu m’ho vares dir millor del que jo ho hauria explicat mai. Acabaves de canviar d’escola i havia sortit el llibre de l’adopció. Com que eres de tarannà tímid —per bé que molt popular entre els teus amics—, l’escola era nova i jo era una persona pública, em varen venir algunes pors. I si li diuen…, i si li fan comentaris…, i si no ho porta bé… Un dia t’ho vaig preguntar:

—Noè, és un problema, a la nova escola, que siguis adoptat?

I, mirant foteta, em digueres:

—Mare, el que és un problema és que surtis a la tele.

Ja està. Res. Desaparegut, engolit, exorcitzat, ben paït. Els teus problemes tenien a veure amb la teva realitat i no amb la naturalesa dels teus orígens. L’adopció, certament, només havia estat una porta d’entrada. Però el que era realment decisiu era el camí que havíem fet junts. La resta és anècdota.

2. La motxilla del passat pesa en proporció inversa al que pesa l’aventura del present. Aquest sí que era un tema que m’amoïnava a l’inici, tant en el teu cas com en el de l’Ada. Tots dos havíeu tingut uns primers temps de vida complicats, encara que amb contingències ben diferents. Però temps durs… Pesaria aquella motxilla dels primers mesos de vida en el vostre creixement i en la vostra emancipació com a persones? Òbviament, aquesta és una qüestió que només poden respondre els psicòlegs, però, si em permets la reflexió, fruit de l’experiència materna, crec que aquells matisos foscos dels primers temps es varen anar diluint a mercè de la llum que anava tenint la vostra vida. La felicitat, Noè —i gosaria dir «la normalitat de la felicitat»—, no colga definitivament els mals records, però és capaç d’enterrar-los sota lloses molt sòlides i efectives. Si un dia fóreu nens sense somriure, després vàreu riure tant que tot va acabar desapareixent. El present regna definitivament per damunt dels núvols del passat.

No ho he viscut, però m’imagino que això funciona també a l’inrevés, i si els nens que han tingut un passat complicat no tenen un present feliç, aleshores no només no superen aquells mals records, sinó que segurament els amplifiquen.

No és el vostre cas. Ni el de milers de nens adoptats definitivament feliços.

3. Els conflictes d’identitat a l’adolescència es multipliquen amb la ja de per si complexa identitat d’un nen adoptat. De cap manera! Em sembla que d’això en sé una mica, perquè ja he viscut dues adolescències —la de ta germana Sira i la teva— i estic en plena vivència de la preadolescència de ta germana Ada. N’he fet un màster i et puc assegurar que els conflictes d’identitat que has viscut i els que va viure ta germana Sira són exactament els mateixos, emperò cadascú amb les seves diferències. Vull dir que no heu viscut aquests conflictes d’una manera diferent perquè la Sira era filla biològica i tu eres fill adoptat, sinó perquè teniu caràcters ben diversos. Però, Noè, en cap moment no he tingut la percepció que el teu origen marqués els dubtes i els neguits de la teva construcció com a persona. A hores d’ara, ets una autèntica hormona caminant, forjant-te lentament la pròpia personalitat. I sí, et veig dubtós, a voltes espantat, carregat d’enigmes —fins i tot per a tu mateix— i alhora convençut que pots menjar-te el món. Res més que la construcció com a adult. Però no he percebut ni un dubte més, ni un neguit més pel fet d’haver estat adoptat. Probablement perquè, com deia a l’inici d’aquest apartat, aquest fet ja no té cap importància.

NO, L’ADOLESCÈNCIA NO ÉS MÉS ATZAROSA PEL FET D’HAVER ESTAT ADOPTAT. ÉS EXACTAMENT IGUAL D’ATZAROSA QUE SI NO HO FOSSIS.

Recordo que un dia em preguntaren en una entrevista què faria si, quan fossis adolescent, en plena revolta enfront dels pares, em diguessis allò de «tu calla, que no ets la meva mare!». Em vaig quedar ben sorpresa, però no de la pregunta, sinó de la normalitat amb la qual em va sorgir la resposta, com si sempre hagués estat preparada per dir-la. Com si la pregunta, en el fons, fos extraterrestre.

—Que què? Miri, ell sap que sóc sa mare, jo sé que sóc sa mare, ningú al món no dubta que sóc sa mare, perquè l’he lluitat, treballat, estimat, patit, consentit, aguantat, aplaudit, cuidat, plorat, rigut i tota la resta dels verbs que pul·lulen pel diccionari. De manera que, si em digués això, em faria un tip de riure i li diria: «Mira, nen, deixa’t d’orgues, que sóc ta mare t’agradi o no i et penso continuar renyant encara que t’hagis jubilat».

No, els conflictes de l’adolescència no són més cantelluts pel fet de ser adoptats. Senzillament són cantelluts perquè l’adolescència sempre és cantelluda.

4. I aleshores ve allò de voler saber qui ets i d’on vens i qui són els pares i… la resta de la litúrgia lacrimògena tan pròpia d’alguns programes de televisió. Novament, aquesta qüestió la respondrà millor un especialista que no pas aquesta simple mare que ara t’escriu. Però deixa’m dir-te que el tòpic del «voler saber» no es correspon amb la realitat que conec, i gosaria dir —així m’ho va confirmar un expert— que la majoria dels nens adoptats no teniu cap interès a saber res més del que sabeu. Si tot funciona, si la vostra identitat està perfectament forjada, si sou feliços, estranyament burxareu en forats inhòspits…

El teu cas és de llibre. Moguda per aquell vell consell que em donaren a l’inici —que ho havies de saber tot, fins i tot sense entendre-ho—, t’he anat donant tota la informació que tenia d’una manera més o menys dosificada. Recordes que quan feia el llibre em preguntava què passaria quan sabessis que tenies germans biològics i els pares i… Doncs, Noè, ja ho puc respondre: res. No ha passat res de res. Un dia li vares dir a l’àvia:

—La mare m’ha dit que tinc germans biològics. I què vol que en faci, d’aquesta informació? Jo tinc dos germans: l’Ada i la Sira. I aquesta és la meva vida.

No has preguntat, no has volgut saber, no t’has neguitejat mai per tenir més informació de la que tenies, no t’has amoïnat. Res, senzillament vius la teva realitat de fill nostre, a casa teva, amb els teus… i aquest és el centre de la teva identitat. I qualsevol informació afegida, més aviat, et destorba.

Ja sé que aquest és el teu capteniment i que d’altres poden reaccionar d’una manera diferent, però la meva experiència pel que fa a aquesta qüestió és així de rotunda. I no et desentens perquè no siguis sensible, o et faci por alguna cosa, o tinguis neguit… No és res d’això.

SENZILLAMENT, SAPS QUI ETS, SAPS ON ETS I SAPS QUI SÓN ELS TEUS, I NO T’INTERESSA GENS SI UN DIA, MOLT LLUNYÀ, VAS SER UN ALTRE.

L’Ada va tenir un temps d’un cert neguit, però era perquè tenia algunes preguntes sense resposta. I això que mai no li havíem amagat res, però, tot i així, alguna cosa havia quedat fosca. Un dia, quan tenia tres o quatre anyets, va començar a dir que ella havia sortit de la meva panxa. I vinga tocar-me la panxa i dir-me: «Jo era aquí», i em mirava els pits i em deia: «Jo et mamava». Em vaig espantar i reconec que no vaig saber com reaccionar. A les primeres preguntes, responia amb evasives, fent-me l’orni. L’hi vaig explicar a la psicòloga i em va renyar:

—On va a parar! La nena té algun buit en la informació dels seus orígens i l’està omplint amb un món ideal. Ha d’aturar-ho! Senzillament, digui-li la veritat. És l’única via.

I així va ser. La vaig agafar, li vaig explicar que havia nascut ben lluny, vaig agafar l’àlbum dels nostres viatges a Sibèria i, durant tota la tarda, li vaig estar ensenyant fotos, parlant-li, explicant-li aventures… Ho vaig convertir en tota una aventura divertida i fascinant. Es va quedar tranquil·la i mai més no m’ha preguntat res. És a dir, no tenia interès en els seus orígens. El que tenia era llacunes en el relat de la seva memòria, unes llacunes que calia omplir.

I fins ara.

5. Finalment, l’adopció ho és tot i no és res. Onze anys després, amb tu fet un home, la Sira emancipada i l’Ada camí de ser una doneta, puc concloure que l’adopció no és tan important com pensava. És a dir, d’una banda, ha estat una experiència extraordinària, amb les emocions sobreeixides, els sentiments a flor de pell i la vida brollant amb tota la seva força. És clar que ha estat extraordinari viure les vostres adopcions! A més, ha estat la manera d’arribar a dos de vosaltres, i aquest fet ja la converteix en una de les coses més importants que he fet a la vida. Adoptar i parir: els dos verbs que m’han conjugat la vida amb vosaltres. Però, al mateix temps que et dic això, també vull rebaixar la magnificència que té la idea de l’adopció. Perquè el més important no ha estat adoptar-vos, sinó viure-us. El més important, el més difícil, el més fascinant. I ara que us veig amb la perspectiva dels anys, i m’adono que ja camineu sols, però que alhora camineu amb mi, sento la punxa de l’orgull que m’omple de pau. Ho hem fet bé, fills meus, força bé. I no sempre ha estat fàcil, però sempre ha estat captivador.

NO, L’ADOPCIÓ NO ÉS EL MÉS FORT QUE ENS HA PASSAT. EL MÉS FORT QUE ENS HA PASSAT HA ESTAT CONSTRUIR JUNTS LA VIDA.

I així acabo aquesta carta, començada onze anys abans, amb un brindis a la família que hem construït. Cadascú hi ha arribat d’una manera, cadascú hi ha aportat la pròpia motxilla, amb les seves calmes i les seves tempestes, i cadascú s’ha construït divers. Però, al final, el nostre complex i acolorit menjador de casa ha esdevingut un meandre calm en el riu indòmit de la vida. Un meandre on aprenem a ser feliços.

Som molts i estem junts.

I ens agrada estar junts.

Aquesta ha estat la conquesta.