I, TANMATEIX, HEM REESCRIT LA VIDA

Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l’aire
que bat als ulls, penetri fins al cor.

JOAN VINYOLI

És clar que tinc moltes més coses a dir-te. Però les cartes, a diferència dels sentiments, tenen inicis i finals acotats, precisos. I per alguna banda havia d’acabar. M’han quedat coses al tinter i fins i tot n’he estalviat algunes que potser eren rellevants, però que ara no recordo. Eren rellevants, si no les recordo? És possible, fins i tot, que els teus records siguin uns altres i que completin els meus. Aquesta, però, no és una carta sobre els nostres records, ni tan sols sobre la nostra vida. És una carta sobre la matèria de la qual estan fets els sentiments. D’amor, però també de preguntes, i de pors, i de febleses.

He estat sincera. Com sempre, crec. Serveix com a indulgència?

Sé que ets fruit de l’atzar. Tu amb mi, i també jo amb tu. No és així sempre, amb totes les coses que ens passen, amb les persones que estimem? Allò que fem té un component tan gran de sorpresa que res no està determinat. Tot i que… intervenim, ho forcem, canviem l’atzar. Aquesta condició, segons Fromm, és la que ens defineix com a éssers lliures: la capacitat de canviar el destí.

Et vares creuar en el meu camí i el camí ja no tindria sentit sense tu. L’atzar, certament. Però no només l’atzar. Perquè, amor, et vaig cercar, et vaig voler, et vaig lluitar. Ets, doncs, també fruit del desig de ser. Del desig d’entendre. Del desig de compartir.

Ets fruit de la voluntat. Tu de la meva, i jo de la teva.

Som tres que anem junts, i la suma fa molt més que tres. Som tres i un, que anem junts, i la suma fa molt més que quatre…

Estimar! Quin verb salvatge, punyeter, infatigable! Quin verb per definir-nos!