EL PRIMER DIA I… QUI ETS?

Non non,
vine, son!
Dorm, petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa…

PERE QUART

La primera nit ja te la vaig cantar, tot i no ser del tot conscient que acabaria convertint-se en un llenguatge nostre, en alguna cosa més que una cançó. Sempre m’havia agradat aquell vell i sorneguer poema de Pere Quart que Raimon cantava pausadament, tal com s’han de cantar les cançons de bressol. Després vindrien tantes i tantes nits de repetir-la, abraçats a mitja llum, tot resseguint un ritual que tu i jo sabíem que ens relligava per sempre. Quan un dia, anys després, em vares dir que si et trobaves sol en la foscor la cantaves, vaig sentir-me immensament feliç, com si hagués culminat un procés de complicitat que creava un món únicament nostre. Únic.

Però saps, Noè, que abans d’aquella primera nit i d’aquella primera cançó de bressol, hi varen haver moltes nits de preguntes, moltes pors no confessades, molts pensaments dedicats a tu sense que tu fossis res més que un desig? No, no varen ser ben bé les mateixes preguntes que vaig fer-me quan esperava la teva germana Sira, còmodament instal·lada en un embaràs estàndard, gairebé inconscient. És clar que les dones embarassades tenim pors primitives i ens fem preguntes encara més primitives: naixerà amb totes les articulacions, amb els dits posats, amb els braços i les cames? Naixerà bé, amb els nivells d’intel·ligència que diu la nostra societat que són la «normalitat»? Hi haurà algun gen amagat que ens la farà patir del cor, o dels pulmons, o de vés a saber quina estranya malaltia que mai no ha existit en el nostre diccionari de butxaca? No sabria com explicar-t’ho, però les dones embarassades vivim en una mena d’esquizofrènia de sentiments que alhora ens fa estar eufòriques i depressives, en un vaivé de neguits i il·lusions que crec que ens torna molt vulnerables. Com si aquell sentiment de protecció i, al capdavall, de por cap als nostres fills que ens acompanyarà tota la vida el volguéssim sentir abans d’hora, fins i tot abans de parir. No t’estranyi: les dones tendim sempre a sentir-nos culpables d’alguna cosa. No en va hem estat durant segles les culpables del pecat original i, juntament amb ell, dels mals de la humanitat.

Però no, Noè, no era això. Cap a tu no sentia les tradicionals i una mica infantils pors de mare, sinó alguna cosa més pregona, més inconfessable, més punyent. I et diré que aquest sentiment estrany i revoltat se’m va fer present al final de l’espera, just quan ens varen trucar per anar-te a conèixer. Just llavors, no pas abans. No el recordo quan, tres anys abans, vàrem omplir els papers de la demanda d’adopció, ni tampoc quan vàrem passar les entrevistes i les preguntes i tots els tràmits llargs i feixucs que t’havien de fer possible. Mai no t’havia tingut por de tu, ni de les incògnites que portaries de bagatge. Durant els tres anys que va durar el procés, tu només eres un desig fort i persistent i, per tant, una voluntat. I, de sobte, quan, després de mesos de no pensar-hi, un dia ens varen trucar i ens varen dir que estàvem a punt de conèixer el nostre fill… quina por aterridora, estimat, quina por paralitzant i inconeguda! No sabria explicar-te com es pot sentir una alegria desbordada, una mena de felicitat frenètica, i, alhora, una por profunda… però així va ser. El primer sentiment cap a tu quan tu encara no tenies forma però ja eres a la meva vida va ser aquest: la por de saber com series. La por de tu, en definitiva.

Però deixa’m que comenci per on cal començar, pels motius:

PER QUÈ ADOPTEM UN NEN?

Les motivacions són, sens dubte, tan variades com variada és la vida de cadascú que pren la decisió, i no crec que hi hagi una resposta universal. Però gosaria dir que, tanmateix, tots partim d’un motiu comú: el desig de ser pares. Uns perquè no en tenen, d’altres perquè volem afegir l’experiència adoptiva a la maternitat biològica, encara d’altres perquè es troben en circumstàncies vitals que els obren aquesta perspectiva… Vés a saber per quins estranys viaranys arribem al fet comú de voler adoptar un fill! Suposo que té a veure amb el sentiment dual de l’amor, generós i egoista alhora, tan abocat a donar estimació com delerós de rebre’n. Hi ha pares que es diuen a si mateixos que volen adoptar perquè tenen molt per donar. D’altres, obertament, volen un fill perquè se senten sols. D’altres volen resoldre un problema de parella. D’altres, senzillament, volen omplir-se la vida. Fins i tot hi ha qui ho considera un acte de compromís social! Com ara pertànyer a una ONG, però per via filial, si em permets la broma. I en la immensa majoria dels casos hi ha una mica de tot.

Com vares néixer tu en el meu desig de tenir-te? Sempre havia tingut el cuquet de l’adopció i recordo que a l’adolescència —en aquella adolescència febrosa i carregada d’abrandament no del tot controlat que va ser la meva joventut— era un tema recurrent quan parlàvem de fills i de futur. Com moltes rebels amb causa més o menys desxifrada, jo no volia casar-me, no m’interessava la idea d’un home de per vida i em sentia com una mena de cavall salvatge tot el dia al galop. Tu ja hi eres. Formaves part del galop salvatge, de l’aventura que era per a mi la visualització de la vida, d’un futur incert però que tenia la certitud que seria extrem, viscut també al galop. És curiós, però sempre havia dit que jo no tindria fills biològics, que ja hi havia massa desgraciats al món i totes aquelles coses recurrents que una generació rere l’altra repetim sense gaire originalitat. Però, en canvi, a diferència d’altres amigues de l’època, sempre he tingut clar que volia ser mare. És a dir, que, tot esperant que la Sira entengui bé el que et dic, tu vas formar part de la meva vida abans que ella, tot i que ella naixés tants anys abans que tu. Abans que res, ja vares ser un desig d’adolescència. És a dir: estàs en el principi dels temps, dels meus temps.

Però després em vaig enamorar com ens enamorem les dones teòricament lliures, com una imbècil, i em vaig casar gairebé sortida de l’ou, perquè formava part de la rebel·lió el fet de començar a viure sense gairebé res, abans d’acabar la carrera, abans de tenir feina, abans… Quina mà de neveres que em va omplir la mare per tal que jo pogués fer la meva revolució particular! I vaig prenyar-me de pressa i de pressa vaig ser mare, fins i tot abans de voler-ho, de pensar-ho, d’escollir-ho. I tu vares desaparèixer, engolit pel frenètic ritme que varen ser aquells meus primers anys d’emancipació. No hi cabies, a l’agenda quotidiana —Déu meu, quina agenda!—, però, sobretot, «no calies» en el bagul sentimental, tan ple de sentiments: un home que estimava, una filla que estimava, l’amor viscut en primera línia. Gairebé sense concessions. Ni preguntes.

Saps quan vares tornar a la meva particular llista de desigs? Quan vaig fer un viatge a Etiòpia per a un reportatge de TV3, a l’època en la qual hi treballava, i vaig topar de front amb la fam. La de veritat, la de barallar-se a cops per una ametlla, la de vendre’s l’ànima per un vas de llet, la que desorbita les conques dels ulls i infla les panxes. Aquella fam que no és fam, sinó un crit eixordador, un cop de puny a la consciència. I em vaig enfebrar tant que volia dur-me un d’aquells orfes a casa. Era gairebé una necessitat vital, com si de sobte estigués a punt de salvar la humanitat de les seves misèries. Saps que vaig ser en un lloc on hi havia dos mil nens orfes a causa de la guerra? Què fas amb una cosa així? Què fas quan no és una notícia llunyana, sinó una mirada directa, de fit a fit, la seva mirada i la teva consciència?

De manera que, després d’anys de no pensar-hi, tornava a pensar en tu. Primer vares ser l’instint ingenu d’un idealisme no menys ingenu. Potser arrogant, com arrogant és l’adolescència. Després vares ser la realitat ferotge, una realitat que m’hiperresponsabilitzava, fruit segurament d’un egocentrisme no del tot conscient. Què és allò de voler salvar la humanitat sinó una patologia de l’ego? Què són, al capdavall, les maretereses d’aquests mons de Déu sinó grans egocentrismes, que, sortosament, canalitzen la seva desviació cap al servei a altri? Sincerament, no crec que sigui millor per haver sentit una punxada a la consciència fins al punt de «necessitar fer alguna cosa», com ara adoptar un nen del Tercer Món. Més aviat tinc la impressió que focalitzar un drama col·lectiu en primera persona té molt d’ingenu, força de pervers i, sobretot, molt d’egocèntric.

Però va ser així. Vares tornar a la meva vida en aquell viatge i fruit d’aquella realitat, i ja no te’n vares anar mai més. Com bé saps, no ets cap orfe d’Etiòpia. De fet, ni ets orfe ni pertanys al Tercer Món. Ets fill del Tercer Món que sobreviu a les clavegueres del Primer Món, un habitant de la frontera silenciosa i fosca a la qual mai no arriben els llums de la nostra opulència. D’Etiòpia als carrers de la Barceloneta, fill meu, l’única diferència és que a Etiòpia encara es pot morir pitjor.

I resumeixo: retorn del viatge i… primeres converses. La Sira s’hi va negar. Va dir amb una rotunditat no exempta de maduresa —si més no, em va semblar molt segura del que sentia— que ella no volia un germà. Vas trigar més d’un any a ser un desig de ta germana —ella, que tant es deleix ara per tu— i vares trigar encara més temps a ser una decisió de tots tres. Quines primeres converses amb el teu pare, aleshores el meu marit! Els dubtes racionals, la dificultat d’acord… «Uf», va dir ell. La cosa va costar… Recordo amb precisió una conversa en un parc de París, on el teu pare m’assegurava, carregat de bona intenció i segurament de seny, que no ens podíem plantejar ni tenia cap sentit un altre fill. No sé com es deu produir «l’acord» de parella —o l’acord de família, en el nostre cas— per tal d’arribar a la decisió. Però estic segura que totes les parelles deuen fer un llarg procés de converses en les quals es barregen els dubtes, les pors, els diversos balanços vitals, com estem de números, com estem de sentiments, com estem de convivència… Perquè, fill, deixa’m que t’ho repeteixi: no és el mateix. L’embaràs pot ser fruit d’una decisió llargament meditada, però té molt de natural, molt de sobrevingut, com ens sobrevenen les coses a la vida, amb normalitat, gairebé amb quotidianitat. L’adopció és més freda, més racional, repassa molt més els ets i uts de la situació, dóna temps i, en donar-lo, fa més dens el temps. Com si ser pare o mare per via adoptiva fos una càrrega de responsabilitat més alta. Al capdavall, com si fos una decisió més delicada.

Però bé, el temps i la insistència, aliats naturals de la voluntat, varen fer possible que un dia preguéssim la decisió que havia de canviar les nostres vides: vàrem omplir un paper demanant una adopció. Aquell dia crec que no érem conscients del que fèiem. Si més no, jo no n’era.

Aquell dia, d’alguna manera, naixies sense haver nascut encara.

I aquell dia, d’alguna altra manera, naixia una altra dimensió de la meva dimensió com a mare… No et diré que m’has fet millor, perquè ja ho saps, que m’has fet millor. Et diré que m’has fet més completa.

No és la intenció d’aquesta carta explicar-te la logística del procés i, per tant, t’estalvio les reunions amb els experts, l’espera, els papers… Sàpigues, però, que en un moment determinat, atès que ens havien dit que l’espera seria llarga, ens vàrem plantejar l’adopció internacional. No puc saber si la meva experiència és semblant a la d’altres pares, però, en el meu cas, vaig quedar esfereïda. Un país de l’Amèrica del Sud, tot oficial, tot del govern, l’advocat vinculat a l’ambaixada a Madrid, tot gratuït, només que els tràmits costaven al voltant d’un milió de pessetes… Però els diners no són un obstacle, si el que hi ha a l’horitzó és un fill. El que ens va horroritzar i va fer que literalment fugíssim d’allà va ser el «mostrari» de nens que ens oferien. De quina edat exacta el volíem? Ros, bru, negre? En volíem un de sol o preferíem germans? Vaig tenir la impressió de ser al supermercat i vaig pensar que mai no podria escollir un nen, que la sola idea em semblava terrible. Porta, doncs, a l’advocat, a l’ambaixada, al supermercat! És probable que això no passi ara, atès que et parlo de fa molts anys i l’adopció internacional ha canviat molt, però nosaltres, que només vàrem ficar-hi una poteta, en vàrem sortir escaldats.

Així que, Noè, cap a la Direcció General d’Atenció a la Infància, a fer papers i a esperar. Al capdavall, encara hi havia nens, quan nosaltres férem el procés. Ara em consta que la llista és tancada, perquè no n’hi ha.

A esperar. I vàrem esperar tres anys i mig.

On encabeixo, en aquesta seqüència més o menys lògica que m’ha conduït fins a tu, el capítol de les pors? I quina mena de pors he sentit cap a tu, més enllà dels dubtes raonables que tota decisió transcendent comporta?

Jo, que ja era mare i sabia, per tant, que la cosa tenia la seva complexitat, què havia de témer? Res, mentre va durar l’espera… Però un dia va sonar el telèfon, i teníem una cita fixada per conèixer-te, i de sobte ja hi eres, i no sabíem què eres, ni qui eres, ni com eres… I com caram eres, fill meu, abans de saber com eres? I vaig témer-ho tot. I varen cavalcar totes les pors a l’interior del sentiment:

La por de mi, de no saber estar amb tu, a l’alçada d’unes circumstàncies que desconeixia, que havia triat i que, tanmateix, no controlava. Sembla mentida, però, tot i que la maternitat sempre és una capsa de sorpreses de la qual sortosament no controles tots els mecanismes, la maternitat adoptiva t’accelera la inquietud d’aquest descontrol. Te’l fa evident. Et fa vulnerable.

I va sonar el telèfon. Saps quants dies vàrem trigar, des de la trucada fins a conèixer-te? Milers, milions de dies, tot el temps de l’univers ficat en una mena d’instant aturat, que no passava. Sí, el temps es pot fer molt dens, quan esperes. Molt dens, quan no saps com és el que esperes. És clar que, en aquests casos, tens tantes coses a fer que sembla que estàs molt ocupat: preparar una habitació que ni de lluny no tens preparada, per molt que faci anys que la tens preparada; preparar la família, que fa milions d’anys que ho sap i que, de sobte, li ve de nou; parlar amb l’escola i preparar el paperam; parlar amb el metge, per si de cas; parlar i parlar i parlar amb la parella —que què hem fet, que ja ho tenim, que que bé, que quina por, que com és que vàrem embolicar-nos, que quina il·lusió, que ai la que ens espera!—; trucades, corregudes, compres, un munt d’activitats cadascuna de les quals més accelerada que l’anterior, i, tanmateix, que lent va passar el temps en aquells dos dies d’espera fins a trobar-te!

I vàrem començar a saber coses de tu. Els antecedents —valga’m Déu, quins antecedents!— dels teus pares biològics. El procés que t’havia dut al teu any i mig de vida a un centre d’acollida, lluny de les pallisses i de la desnutrició que havien patit els teus germans, però lluny també de qualsevol tipus d’escalf humà. El lloc on vares néixer —durant anys, del lloc on vares néixer, n’has dit «l’escola»— i algunes dades familiars rellevants —poques dades i, tanmateix, quina quantitat de dades!— La diferència, si més no en la meva pròpia experiència, entre el fill que es va gestant a l’interior i el fill que arriba de «l’escola» estant amb un tros del camí ja fet és la diferència que separa la por controlada de la por incontrolable. Com si el nexe sanguini donés alguna mena d’aval vitalici, una espècie de control de garantia —ben fictici, altrament, però útil—, segons el qual el fill gestat és un fill amb un nivell «apte» de sorpreses. Després, la vida s’encarrega d’afegir emoció a allò previsible, però això no ho sabem de bell antuvi… El fill adoptiu, en canvi, ens obre tot el paquet d’incògnites d’una sola tacada i ens fa empassar d’un glop la il·lusió i el neguit extrems.

Què en sabíem, de tu? I, sobre el que sabíem, cal que et digui que sabíem prou com per estar encara més espantats? I, alhora —oh, estranya dualitat!—, encara més il·lusionats! D’una banda, eres una capsa de sorpreses màgica, per estrenar i, sens dubte, extraordinàriament enriquidora. De l’altra, eres una capsa de sorpreses arriscada. No sé com dir-te, sense avergonyir-me’n més del compte, que tot va passar pel meu cap. Tindries alguna tara genètica, amb aquella mena de pares que t’havien engendrat? Tindries alguna mena de forat negre mental que a voltes et faria retornar a la foscor d’on havies vingut? Series capaç d’assumir l’herència amb la normalitat amb la qual volíem que assumissis la segona vida que ara et plantejàvem? Eres el nostre fill, però ja havies fet una part del camí sense nosaltres i aquesta petita part del camí ens pesava com una llosa.

Recosir, recosir ràpidament la ferida oberta, entre el moment en el qual vares néixer i el moment en el qual naixies amb nosaltres. A aquest pensament vaig abocar una bona part de les meves energies en aquells dies eterns en els quals ja hi eres i encara no hi eres. Sí, estàvem disposats a sobreposar a les pors l’alegria de la teva arribada, però no sabíem ni què volia dir això, ni com ho faríem.

No vull entretenir-me gaire més explicant-te el que em va passar pel cap, però volia que sabessis, fill meu, que pel cap passa de tot. Estic segura que qualsevol persona que s’enfronta amb la decisió d’una adopció sent, en algun moment del procés, aquesta mena de pors atàviques, estranyament poderoses i persistents que, de sobte, ens tornen una mica primitius. Nosaltres, que ens pensàvem que érem força elaborats. «Civilitzats, tanmateix», que diria amb sornegueria l’escriptor Carles Soldevila.

I t’estranya? Què vares dir-me l’altre dia quan un teu amic va assegurar que encara no llegies prou bé? «No llegeixo bé perquè vaig néixer en un hospital», vas etzibar-nos amb un tranquil convenciment. Mai no has sentit a casa res que pogués relacionar una dificultat qualsevol —llegir, sumar, les típiques dificultats d’escola— amb la teva condició adoptiva. I, tanmateix, el mecanisme de relació —injust, indecent i estúpid— funciona amb precisió des del fons mateix de la nostra ment. Jo, abans de veure’t, relacionava les meves pors de mare amb els teus orígens incontrolats. Tu, sense saber-ho, repeties l’esquema amb les teves pors de nen.

Potser no és res més que el temor intens i alhora fascinant que genera sempre la diferència, el fet de ser diferent.

Tot plegat, però, em va durar el que va durar la teva indefinició. El dia que vares ser finalment un rostre, i un esguard viu i tafaner, i uns cabells de rínxols grossos i caiguts. El dia que el teu nom va tenir forma, Noè, cap por ja no m’hauria aturat de tenir-te com a mare. Fill meu des de l’instant mateix en el qual vàrem creuar les mirades. Fill meu des de l’instant en el qual vares emmarcar la teva curiositat en el pàmpol de la finestra i només ens vas ensenyar la meitat de la cara, rebutjant-nos i cridant-nos, volent-nos i negant-nos…

Deixa’m que te’n parli…

Començaré per la punta del sentiment: agut, punxegut, escarpat. Si hagués de resumir la meva vida en una dotzena d’instants punyents, aquella mena d’instants que són la vida en ella mateixa —«moments d’intensa felicitat», que en diu el poeta Vinyoli—, sens dubte, el moment precís en el qual vàrem creuar les mirades és un d’ells. El cor bategava amb una fúria impensada i, alhora, res no es movia a l’estança, on tot era un silenci pesant. Eres allà, com el centre d’un huracà que ens empenyia cap a tu i ens commocionava ja per sempre. Tota la frisança en la meva mirada. Tota la desconfiança en la teva mirada. Estaves tan immensament sol! Tenies, però, tanta por d’estar mal acompanyat que no ens vares voler, abraçat a la responsable del centre on havies viscut aquell any i mig de mitja vida…

T’havíem dut un petit motorista, amb moto inclosa, que et vàrem ensenyar com a reclam. Va ser el nostre primer llenguatge, el primer bes, la primera abraçada abans d’abraçar-nos, aquella joguina que et cabia sencera a la maneta i que no vares deixar anar durant tres dies sencers. Hi ha puntes d’emoció en un procés adoptiu, estimat Noè, que serien difícils d’expressar fins i tot si fóssim manobres de la paraula. Per exemple, recordo el teu pare i jo mateixa, nerviosos, travessant el pati del centre on eres per anar a la cita que teníem. Una nena rodoneta que tenia els ulls més ansiosos que mai no he vist em va agafar de la mà i em va dir: «Ets una mare, oi? Porta’m amb tu. Per què no vols ser la meva mare?». I se’m va trencar la seguretat a bocins. També va ser una punta d’emoció aquell petit motorista. No tenies joguines pròpies i, a més, atès que eres dels petits del centre, més aviat tenies poques oportunitats de poder «tocar» les joguines comunes. De manera que la teva joguina era la Clara, una nena rosseta de la teva edat que tenia la mare amb la sida i que estava pendent de ser acollida pels seus avis. Éreu una parelleta tan delicada… Anàveu agafats de la mà i us defensàveu del món junts. Un món adult, ordenat i mancat de tota tendresa. La Clara corria per allà mentre tu t’apropaves amb recel a la joguina que t’estàvem oferint, i va viure a càmera lenta tots els fragments dels teus moviments espantats. Tot estirant un braç que, de sobte, t’havia crescut una pila de centímetres, vares agafar el que seria el teu primer regal, la teva primera propietat, de fet, el primer espai que havia de ser pròpiament teu. Tres dies!!! No vares deixar anar el motorista ni durant la nit, ni quan et varen dutxar, ni mentre et posaven la roba de diumenge, en aquella vida en la qual no hi havia diumenges. I així vares arribar a casa: agafat al teu primer regal.

Sí, entremig hi va haver moltes coses. Un primer berenar després de negar-te, marraneria inclosa, a pujar al cotxe. Mai no havies pujat a un cotxe i t’hi enfrontares amb el llenguatge que durant temps seria el teu llenguatge amb nosaltres: a crits i plors. Una anada a casa amb retorn al centre. Plors, silencis, mirades, plors… i un dia que finalment va ser el dia en el qual tot va començar.

Que desconeguts érem! No arribaves a casa com els fills biològics, ple d’escriptura sanguínia, més o menys reconeixedora: els pòmuls de l’àvia, els ulls de la mare, els llavis de la tieta Carolina, el mal geni de… Els fills biològics tenen dos avantatges respecte a l’adopció. D’una banda, ja són coneguts, per allò altrament tan fràgil que es diu codi genètic, i, alhora, estan per escriure: els hem de forjar. Són «nostres», doncs, dues vegades: a través de la sang i a través de l’escriptura que posarem damunt del llibre en blanc amb el qual arriben. Tu negaves aquests dos lligams. Res no sabíem de la teva escriptura genètica i ja venies amb molta escriptura de vida al damunt: un doble desconcert. Una doble zona fosca on coven pors inconscients.

Per exemple, el nom. Mentre va durar el procés de decisió, recordo que m’entretenia pensant els noms que et posaríem. Si eres nena, volia que t’anomenessis Puig, com la Mare de Déu del Puig. És un nom que sempre m’ha agradat. Si eres nen, tenia una certa fascinació pel nom de Lluc. De fet, i amb el posicionament contrari de l’àvia, que ho trobava força lleig, havíem parlat del nom de Lluc en els dos gèneres: o Lluc Maria, si eres nen, o Maria de Lluc, si eres nena. Però TU JA TENIES NOM, un petit detall que no se’ns havia acudit. Recordo perfectament la frase de la psicòloga que ens va ajudar durant tot el procés. Era una noia dolça, amb una cadència sud-americana que la feia encara més tendra, però alhora era resolutiva, dura, fins i tot, extremament rigorosa amb la seva feina. I la seva feina no era «aviciar» els pares que volíem adoptar un nen. La seva feina era tenir cura dels nens als quals calia atorgar els pares més adequats:

«AQUÍ NO SOM PER SERVAR ELS DRETS DELS PARES. RECORDIN QUE AQUÍ SOM PER GARANTIR ELS DRETS DELS NENS».

Quan va sentir que ja havíem pensat en noms possibles, ens va dir: «El seu fill no arriba buit a la vida amb vostès. Ja porta una maleta amb quatre coses. I una d’elles és el seu nom. Sap com es diu i potser és l’única cosa segura que té». L’adopció no és un naixement, sinó una continuïtat: aquest principi bàsic és, tal vegada, allò que ens agrada més ignorar quan ens enfrontem a l’experiència adoptiva. I, tanmateix, no ens podem permetre el luxe d’ignorar-ho.

De manera que tenies nom. Ni Puig, ni Lluc, ni cap altra opció que la nostra imaginació ens hagués permès. Et deies Noè, segons sembla, perquè el teu pare i la teva mare biològics, empesos per un estrany sentiment religiós —que, malauradament, no els va impedir maltractar els seus molts fills—, posaven noms «bíblics» als fills que anaven tenint. I mira que en tenien…

Noè… que curiosament adequat! Com bé saps, a casa som una mena de zoo ambulant carregat d’animals abandonats que hem anat recollint. Quan vares arribar, teníem vuit gats, perfectament situats entre sofàs i llits de la casa, i els dos gossos immensos i magnífics que formen inequívocament part de la família. No som ben bé l’arca, però ens assemblen força a un vaixell que navega entre vides diferents. L’altre dia, mentre estàvem estarrufats al menjador mirant la tele, vaig comptar deu cors bategant en el mateix espai: estàvem nosaltres quatre —tu, la Sira, jo i el Robert, el teu altre pare, el teu col·lega—, més la gossa, més cinc dels gats, tots amuntegats en els múltiples coixins del sofà. I això sense comptar el gos, que estava a terra, i la resta dels gats! Sí, Noè tenia la seva «conya» com a nom per a un més de la família.

I, després, l’amic i poeta Joan Argenté encara li va donar més sentit al teu nom, tot afegint-li el toc «intel·lectual». «Noè és l’inventor del vi —una gran cosa, certament—, però també és el patró dels asseguradors, i ho és per un doble motiu: d’una banda, es va assegurar de perpetuar l’espècie amb la incorporació, a l’arca, de tot tipus de mascle i femella; d’altra banda, va acceptar un cert risc, atès que només hi havia un sol mascle i una sola femella de cada espècie. Així és el món de les assegurances: segurs des d’un risc controlat».

Era això el que tu representaves: el risc controlat?

I vares arribar a casa. Amb una maleta on hi havia el teu nom, un any i mig de vida ple d’absències i unes circumstàncies tan tristes com, malgrat tot, encara prou suportables. Suportables? Només en el cas que la misèria tingui rànquings de suportabilitat.

Les circumstàncies:

TOTS ELS NENS QUE VENIU DE LA MISÈRIA VENIU DE LA MATEIXA MISÈRIA.

Així de cru crec que cal afirmar-ho. La «teva» misèria segurament era menys miserable que la de molts altres nens que arriben a la segona oportunitat quan la vida pràcticament ja els ha exhaurit del tot la primera. Hi pot haver tants graons d’infelicitat en el pendent de la infelicitat per a un nen que és infeliç! Conec casos tan estremidors que no sabria ni com posar-me a explicar-te’ls, i només la constatació que la crueltat humana pot arribar molt més lluny del que pot imaginar la ment ens els fa creïbles. T’explicaré, per exemple, el cas d’una nena que conec que varen adoptar amb nou mesos d’edat. Era una nena aparentment normal, sana, desenvolupada. El primer dia que va ser a la nova casa el va passar tranquil·la, fins que va arribar la nit. Quan tot estava en silenci i ja era completament fosc, els nous pares varen començar a sentir uns cops secs provinents del bressol de la nena. Alarmats, s’hi varen adreçar i varen veure com la nena es donava cops de cap contra la fusta. L’un rere l’altre… toc, toc, toc… fins que la varen agafar. Va riure i va adormir-se. Va ser així cada nit fins que varen consultar el metge per si tenia alguna malformació o algun tumor que no coneguessin o… Només tenia manca d’afecte. Estava tan necessitada d’estima que quan la deixaven sola es donava cops per sentir-se «tocada», senzillament «tocada». Un mes d’abraçar-la amb normalitat i de besar-la va acabar amb el problema.

Saps un altre cas que conec? La psicòloga ens va avisar que pot passar: que els nens que han estat molt infeliços, quan comencen a vorejar la felicitat, se’n malfien i s’autoprotegeixen. En aquest cas, era un nen que es delia pel futbol. El primer cap de setmana que va ser amb els seus nous pares el varen dur al camp del Barça. De la misèria més dura al camp del Barça: el seu dia més feliç i, a la nit, la seva nit de rebuig. Xisclava, ho tirava tot per terra, negava els nous pares, volia tornar al lloc d’on venia. S’havia sentit tan bé que s’havia autoconvençut que ara arribaria el pal, el pitjor pal de la seva vida, que la possibilitat de ser feliç no era per a ell. No hi estava avesat.

Sembla realment estrany de dir, però als nens com tu, i als nens com aquests nens que t’explico, US HEM D’ENSENYAR QUÈ VOL DIR AIXÒ DE «SER FELIÇ». Perquè no ho sabeu.

La felicitat segurament és una manera de relacionar-se amb la vida, més que no pas un instant de plenitud. Si és així, a la vostra vida mai no li han presentat la felicitat. No sap com tutejar-se amb ella.

Podria explicar-te molts casos esfereïdors, perquè això passa. Quan inicies un procés d’adopció, entres a formar part d’una mena de família transversal, amb neguits i il·lusions comunes i, sobretot, amb experiències properes. Mai no havia conegut ningú que hagués adoptat un nen, però quan vares arribar a casa, de sobte, varen aparèixer pares adoptius de sota les pedres. Coneguts, amics llunyans… És el cas d’aquesta nena de Polònia que fa poc que ha arribat, amb tres anyets, a casa d’uns amics. Quan li posen el plat a taula, es quadra, el saluda a la manera militar, perquè així ho feia a l’orfenat. La nena que necessitava tocar-se compulsivament el sexe perquè aquest era l’únic contacte físic que havia tingut amb el seu pare biològic.

Tu, que també portaves la teva maleta…

La teva maleta d’any i mig no contenia taques de sang. El maltractament, tan connatural a la marginació més dura, havia estat el llenguatge natural dels teus germans més grans, algun dels quals ha acabat tan danyat psicològicament que no ha pogut ser donat en adopció. Per això, quan naixeres, et varen protegir des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i ja no vares conviure mai amb els teus pares biològics. De l’hospital —aquell hospital que no sé ben bé per què situes com el teu lloc d’origen— al centre d’acollida, sense cap convivència traumàtica, ni la desnutrició que havien patit els teus germans grans, ni l’abandonament —el gran, de sis anys, segons m’havien explicat, havia arribat a tenir cura del petit, de tres, tots dos al carrer durant dies—, ni la violència —aquella violència terrible, tallant com una daga, que és la violència d’un pare contra un fill. No vares patir res d’això, però hi havia tantes absències presents en la teva maleta d’any i mig…

Les circumstàncies. Deixa’m fer la biografia estàndard d’un nen adoptat, més enllà, no cal dir-ho, de les notables diferències que els uns i els altres presenteu. Afegeixo que es tracta d’una pura reflexió, sense pretensions de quadre sociològic o d’estudi social, però amb la convicció d’encertar-la un bon pic, que diuen a Mallorca. Es pot parlar de trets comuns entre una nena xinesa sortida d’un orfenat, on tenia tots els números de morir abans dels cinc anys, amb un nen de Colòmbia condemnat al tràfic de drogues o una nena de les favelas del Brasil empesa sense embuts a ser carn de turisme sexual? Sou iguals els nens marginats de la marginació que batega darrere l’opulència de les ciutats del Primer Món i els nens sorgits de la marginació paupèrrima del Tercer Món? Sí! Tu, en Noè, nascut en un barri de Barcelona, fill de la desestructuració social que sustenta la diferència de classes, ets el mateix nen que va néixer sota la teulada d’uralita d’aquell barri que sobreeixia, gairebé com un vòmit, per darrere de les barriades luxoses de São Paulo. Aquell nen que vaig conèixer i que també podria ser ara el meu fill. Sí! Tu, en Noè, nascut de la marginació, la delinqüència i la misèria, ets el mateix nen que vaig veure amb la panxa inflada en un centre de refugiats d’Etiòpia, quan el cuc de l’adopció em va fiblar la consciència.

I ets el mateix nen o la mateixa nena que vaig veure pels voltants de la plaça Roja de Moscou demanant-me «dòlars». «Dòlars», em deia la nena prop del Taj Mahal, mentre m’estirava el vestit. «Dòlars», em deien a Santo Domingo, i també a Cuba, i m’ho deien no fa gaire al Marroc. «Dòlars», m’hauries pogut dir un dia, si ens haguéssim trobat sense haver-nos trobat abans. Potser jo passejant la meva opulència i tu mostrant-me, nu i terrible, les teves tantes mancances.

Tu, el meu fill, ets ell i ella, i ets tots els nens que han fet el mateix camí, del desert de sentiments a la segona oportunitat d’estimar, de l’abisme de la crueltat a la vida renovada, estranyament i atzarosament renovada.

Quina és la teva biografia, que és gairebé la de tots, fill meu?

—Néixer, en el vostre cas, no implica viure, sinó aprendre ben aviat a no morir.

—La tendresa no pertany a la gramàtica de la vida que us ha tocat. I sempre apreneu abans, molt abans, infinitament abans com s’esquiva un cop que no com es fa una abraçada. El llenguatge de la violència l’apreneu sovint abans d’aprendre cap llenguatge.

—Sou esquius i recelosos, i us malfieu de tota mostra d’estima, generalment l’avantsala d’algun bocí d’infern que us toca com a berenar del dia. No, no sabeu fàcilment estimar.

—Si heu estat estimats, ho heu estat de rebot, amb l’amor «colant-se» per les esquerdes que, malgrat tot, li ofereix la vida: una veïna afable, un amic més gran, un bon col·lega, un gest escapat i insospitat d’una mare que beu, un alè que respireu de sobte… Però mai no viviu dins d’un paisatge d’amor.

—Sou supervivents i esteu obligats a sobreviure. A voltes, ho heu de fer al bell mig de la pura merda, entre les escombraries dels altres, en les deixalles del món. I sí, podria dir que arribeu a ser molt llestos: la llestesa de la fam.

—Teniu memòria, una memòria infinita, feta de cada pinzellada de dolor que porteu a la pell, escrivint-vos els replecs del cervell, per si de cas oblideu que vàreu ser molt infeliços. Perdona’m el símil, però a tu, que tant t’agrada jugar amb l’ordinador, et diria que és com si haguéssim reprogramat el vostre disc dur i, tanmateix, us quedessin intactes els vells programes… Fill meu, quina memòria, la vostra memòria! Fins i tot quan no sabeu ben bé què és el que recordeu, sabeu perfectament que recordeu alguna cosa.

—Quan apreneu a estimar, senzillament sou insaciables. Mai ningú no arriba a estimar amb tanta fressa com el qui no ha estat abans estimat. Però heu de fer l’aprenentatge…

Ja sé que, a partir d’aquí, cada nen és un món de circumstàncies, de cultures i situacions diferents, de contradiccions i drames genuïns, però goso dir, estimat, que sou el mateix nen tots els nens que arribeu a nosaltres per un camí torçat.

A la teva maleta, què hi havia, doncs? Un barri marginal de Barcelona, una colla de germans repartits entre adopcions i centres d’acollida, un pare que no sabia com tractar-te si no era maltractant-te, però que no renunciava a cap dels fills i que allargava les situacions, i les allargava, i les complicava… I si el pare no sabia què fer al món, la mare senzillament no sabia que hi era, amb el cervell pla de vida, gairebé buit d’impuls. Hi havia més coses: un centre d’acollida des que havies nascut, un tracte correcte però distant dels que et tenien cura, la fredor de l’ordre establert, l’absència d’una figura paterna, la multiplicitat de figures maternes —cap d’elles, però, prou enfocada com per sentir-la real—. Moltes mares que no et podien fer de mare, atrafegades amb divuit nens als quals atendre. I cap pare. En un any i mig de vida. L’amor? Devia ser alguna cosa semblant al petonet que, amb molt bona intenció, et tocava al dia. No, no devia ser un petó fred, però, estranyament, tampoc no era un petó càlid.

I mai no vares ser el centre d’atenció, aquell punt gravitatori que tan necessari és en l’autoestima d’un nen petit, aquell que li forja la seguretat i, de tan fort que el fa, el fa creure immortal. Potser aquest punt concret marca la diferència entre els fills biològics —estem parlant, lògicament, de fills biològics ben tractats— i els fills adoptius, el zenit de la diferència: els primers arriben a tocar la immortalitat quan són petits, mentre que vosaltres toqueu de prop i des del primer dia la mortalitat.

Sentir-se immortal de petit… quina gran cosa per aprendre a ser mortal!

Ni això, des del primer dia, ni això.

I vares arribar a casa. I tot i que sabia, més o menys, el que duies a la maleta —tenia les teves dades biogràfiques, els quatre comentaris de les noies que t’havien tingut cura, la teva fitxa mèdica—, malgrat tot el que sabia, no sabia res de tu. Eres un univers d’incògnites, amb el teu caràcter ja fet, el teu nom a la butxaca i cinc fotos —exactament cinc fotos— que em varen donar del teu any i mig sense mi. Eres això, Noè: un nom, cinc fotos, una pila de recomanacions psicològiques i uns orígens incerts i desconcertants. Eres una il·lusió immensa i una por immensa, tot junt al bell mig del meu desig de tu.

Saps que no recordo amb certesa com va ser el nostre primer dia? Ara que em poso a recordar, i estic afilant el bisturí del meu teixit sentimental, l’estic pelant com si fos un cable elèctric, a pell viva, per tal de ser sincera i, sobretot, precisa —què vaig sentir, com em vaig sentir, com et vaig veure sentir—, malgrat l’intent, hi ha petites zones fosques que se m’han esborrat de la memòria. Al capdavall, la memòria d’una vida mai no surt del record d’una sola vida, sinó que es reprodueix gràcies als fragments de molts records damunt d’aquella vida que es recorda. Segurament si aquest llibre el fes amb el teu pare —desgraciadament, no hem sabut reescriure la nostra relació un cop acabada la relació: «l’amargor de l’adéu que fa oblidar tants moments de tendresa…»—, la suma dels meus records i dels seus faria una foto més nítida. Però, al cap i a la fi, si estem d’acord en el fet que això no és una biografia, ni un retrat social, ni té res a veure amb una crònica de societat, sinó que només és l’experiència que com a mare he sentit davant la teva adopció, sentiments en mà, a carn viva, si és això, què li fa que no tot sigui precís?

De manera que no sóc gaire capaç de saber, més enllà de la fressa de la teva arribada, com varen ser els primers moments. Devíem ensenyar-te la cambra —tot i que els primers dies vares dormir amb la Sira, perquè et faltava el matalàs— i devíem dir-te un munt de vegades que tot allò era teu, com si estiguessis en disposició de creure-t’ho. I devíem besar-te molt, amb prudència i alhora amb ànsia, delerosos d’agradar-te, amb la sensació ben curiosa de passar una mena d’examen, conscients de la transcendència del moment i, alhora, amb la necessitat de viure la normalitat sortosament tan intranscendent. Només recordo d’aquells primers moments que, quan ja eres a dormir, em vaig aixecar tres o quatre vegades durant la nit i vaig anar a mirar-te. Era com si em volgués assegurar que hi eres. Ja hi eres! Déu meu, hi eres! I ara què faríem?

Faríem el que havíem de fer: viure. Però, com bé saps, no sempre aquest verb tan simple resulta simple, i ara es tractava d’aprendre a conjugar-lo gairebé de nou, amb claus que no controlàvem del tot, amb un nou llenguatge: el de les paraules que tu no ens deies. Si érem, doncs, un devessall d’emocions abans de la teva arribada, amb la por present i a voltes regnant, quan vares arribar vàrem ser un garbuix de preguntes. Com es feia això de ser pares teus? Què volia dir fer-te de mare?

COM ES FA DE MARE D’UN FILL QUE HA TINGUT MOLTA VIDA ABANS QUE LI FESSIS DE MARE?

Com es fa? De la por del passat, doncs, vaig passar, de la nit al dia, a les preguntes del present: una carregada de preguntes, milers de preguntes en cada petit detall que es feia incomprensible, preguntes sense manual de resposta, sense cap màster universitari que els donés solucions. Ja sé que la maternitat no s’aprèn enlloc, sinó que l’aprenem com aprenem a respirar, gairebé inconscients de l’aprenentatge, vampirs de les emocions que hem viscut amb els propis pares, de la vida compartida, de les coses que ens han ensenyat. La pròpia infància, el desenvolupament posterior, l’instint… tot ens forja com a persones i, ensems, potencialment ens forja per ser pares. Però, tal com ja t’he dit, això ho vivim d’una manera força més inconscient quan el fet és biològic i no està sotmès a l’interrogant d’una decisió transcendent. Mai no em vaig preguntar què volia dir ser mare davant la teva germana. Senzillament ho sabia. Davant teu, no vaig parar de preguntar-m’ho. Com no vaig parar tampoc d’avaluar-me. Ho faré bé? Estaré a l’alçada? Recosiré l’esquerda d’amor i d’autoestima amb la qual arriba el meu fill? Què s’ha de fer, en aquest cas? I en aquest altre? Quan plora, quan munta un sarau, quan llença el menjar, quan riu, quan no sap què vol…

Amb la Sira, amb més o menys encert, sempre sabia el que havia de fer.

Amb tu, vaig haver d’aprendre a saber-ho.

Amb tu, no vaig parar d’interrogar-me.

I sí, estimat, la por no em va durar, però es va allargar com una ombra silent en la nostra convivència, i de tant en tant apareixia amb traïdoria i em feia preguntar-me si tenies alguna tara psíquica, o si era normal allò o allò altre, o si seríem capaços de fer-te plenament feliç. Però ja varen ser només moments de descuit, aquells estranys moments de la vida en els quals decidim torturar-nos una mica, preguntar-nos el que no ens cal.

Vaig perdre la por. La por de la genètica, tan atzarosa en el teu cas com en el de qualsevol altre. Capriciosa, per tant. La por de l’herència, que et feia potser més complex, però, altrament, més ric d’experiència i tal vegada més humà. La por d’allò que era desconegut en tu, perquè ben aviat vares ser tan proper i tan conegut que ja res no va ser aliè a nosaltres.

Però, caram, al principi, quin munt de preguntes!!!