LA PRIMERA PREGUNTA I… QUINA ÉS LA RESPOSTA?
Bon dia,
ningú ho ha demanat però fa bon dia,
damunt els caps un sol ben insolent
il·lumina descarat
tot l’espectacle de la gent.
ELS PETS
L’atzar ha fet que tanqués l’ordinador just quan acabava d’escriure el fragment del Bon dia d’Els Pets que tant t’agrada darrerament. Quan t’he dit que formaria part del teu llibre, t’has posat molt content i has volgut sentir-lo. Ja tens cadena de música pròpia, reclamació del darrer aniversari, i tens els teus propis discs. A voltes em pregunto si no t’estaré aviciant massa… És clar que, si és el cas, què?
He tancat, doncs, l’ordinador amb aquesta salutació tan bonica que, talment la cançó de Serrat —«Hoy puede ser un gran día…»—, ens anima a veure la vida pel cantó de la vida. Bon dia… Però les notícies han arribat prenyades de terror, tan carregades de drama, de drama dens, feixuc, injust, que just quan ara reprenc l’escriptura, encara no he paït el sentiment profund de pena que ens ha envaït col·lectivament. Vint-i-vuit persones, la major part menors de setze anys, han mort en un accident d’autocar!!! Si haguessis vist les famílies, Noè, quina pena tan punyent, tan profunda! I quina cosa tan repugnant, fastigosa, horrorosa i injusta que és la mort. La mort d’un fill! No sóc capaç d’imaginar-me-la, perquè la sola pronunciació de la idea em fa un mal tan intens que no em deixa respirar. No sé ben bé què deu significar, però deu assemblar-se a l’avantsala de la pròpia mort, deu ser una ferida de tal magnitud que la vida et deu sagnar ja per sempre. Pobrets, tan plens de vida, tan plens de la vida que encara havien de viure, que tenien l’obligació de viure, que tenien el dret de viure…
No, no vull aclaparar-te amb el dolor que ara sento —una gota de dolor en aquest oceà de sentiment compartit que ha estat el dolor de tots—, però vull que sàpigues, fill, que en sentir la notícia em va venir la teva imatge, com un raig de pensament incontrolable, ferotge. Tu dalt l’autocar que et va dur a les darreres colònies, la teva mà dient-me adéu, els meus petons en la distància, el teu somriure feliç, la fressa dels pares que érem allà acomiadant-vos…
Fa mal respirar.
En homenatge a tots ells, i també perquè quedi en el record com ens vàrem sentir, estimat, com em vaig sentir, et transcric el comentari que vaig fer en el programa de Josep Cuní on col·laboro. És un text amarat del moment, del moment que encara plora.
Diuen les cròniques que, enmig de tanta tristesa, Francisco Mesa plorava d’alegria. Feia cinc minuts que el seu nét li havia trucat per dir-li que només tenia una cama trencada, i feia tan sols unes poques hores que l’havia acomiadat a l’autocar. Era l’avi, però li feia de pare i de mare, perquè el seu nét, en Rosendo, havia perdut els pares i la germana en un accident de cotxe. Ara li trucava, viu, un dels pocs supervivents d’un autocar en el qual regnaven la mort i la desgràcia. Malgrat tot, doncs, els déus deuen tenir ànima i devien pensar que en Francisco ja havia patit prou. I li havien salvat el nét.
Quina cosa més ferotge, la mort, aquest fat incomprensible i brutal que ens arrenca la vida dels nostres de sobte, ens destrueix el nostre petit món de somnis i esperances, ens deixa sense els que estimem. Ens deixa, doncs, sense una part de nosaltres mateixos. «Només sé que aquest matí tenia un fill de quinze anys», deia un pare enfonsat i espantat per l’absència de notícies. No sonava el telèfon, el seu fill no li deia que estava viu. Estaria entre els ferits greus? O estaria entre els morts? Una mare mirava a càmera i només deia: «Es diu Laura. Tinc una filla que es diu Laura». La té encara, avui, el dia després? Diuen els diaris que més de mil persones han mort en accident d’autocar en les dues darreres dècades. Les xifres dels morts a la carretera són impressionants: la primera causa de mort de la nostra societat. Tanmateix, continuem corrent com bojos, pitjant el pedal de la nostra inconsciència i potser el de la nostra desgràcia, conduint sense descansar, saltant-nos les normes de conducció perquè som els més llestos i a nosaltres res no ens passa. Si es confirma la sospita, la desgràcia de Sòria seria deguda a un simple excés de velocitat. És a dir, que un sol irresponsable, un ximple que havia decidit fer del seu camió una possible eina mortal, se n’havia sortit: en la seva memòria, si n’hi ha després de mort, quedaran gravats els noms de vint-i-set vides plenes de vida truncades per sempre. Vint-i-set il·lusions. Vint-i-set futurs.
M’ha quedat clavada una imatge que confesso que no m’ha deixat dormir aquesta nit. Uns camillers transportaven un dels cossos. Era el cos d’un noi, i el llençol no li tapava un dels braços, que penjava inert balancejant-se. Se li veia també una mica de cama, i al peu, una vamba. Una d’aquelles vambes que porten els joves, com les que porta el meu fill petit, com les que du la meva filla quan se’n va de vacances. Estava mort i, tanmateix, se l’intuïa tan ple de vida, amb tantes coses per fer, per explicar… El món està ple de camins que havia de córrer amb aquelles vambes de jove, però els paisatges del món ja no li sabran les passes. Calia córrer amb un camió, córrer, córrer, que he d’arribar cinc minuts abans, que m’he de guanyar cinc duros més, que vull veure el programa de la tele, que li he promès als amics que arribaré per al partit. Córrer, córrer, que tinc un camió que pot matar, però no hi penso, assegut al voltant del poder absolut que m’atorga conduir, gairebé un petit déu, tan déu que puc treure la vida. Si ens matem així a la carretera, com és que no n’aprenem? Què més hem de fer i hem de fer-nos per aprendre’n d’una vegada? Quants morts més, quantes famílies trencades més, ens calen per deixar de ser els pitjors enemics de nosaltres mateixos?
Li vaig intentar explicar què era la mort al meu fill de vuit anys el dia que vàrem patir-ne una de prop. I em va dir: «Ja ho entenc. Morir és no tornar». Amb aquesta senzillesa infantil, amb aquesta tremenda rotunditat. No tornaran. Ni a somriure, ni a atabalar els pares, ni a viure tot el que havien de viure, ni a res. Quina ràbia de mort jove, de mort absurda, de mort evitable! Quina ràbia de dolor que no havia de ser! Quina ràbia de no tornar-los a tenir.
El poema de David Jou diu així: «Sentiré, després de mort, cridar el meu nom: / David!, / i quan vulgui contestar i començar a córrer, / la mordassa de la terra o de la sorra / apagarà el meu crit».
La mort no l’entenc. De manera que res més no us puc dir, sinó plorar amb els que la plorem, en aquest sentiment col·lectiu que és el dolor compartit. Però la mort és una bufetada a l’ànima, un terratrèmol que destrueix l’ànim, la seguretat, la fe en la vida. I la mort d’un fill deu ser tan irrespirable que deu assemblar-se a l’avantsala de la pròpia mort. Cal remuntar la vida, després, però com es fa? Als pares que avui ploren, la meva estima. I a tots nosaltres, el meu crit: només som simples mortals! Per què, doncs, ens creiem petits déus monstruosos quan agafem un cotxe?
I, tanmateix, amor, bon dia. Que la vida es renova amb una inconsciència gairebé cruel, camina sempre endavant sense mirar què ha deixat esclafat pel camí, què ha deixat enrere. Tanmateix… la idea, només la idea, quin mal!
El Bon dia és una cançó d’Els Pets que està cridada a sobreviure’s a si mateixa, si més no, a casa nostra. Primer els vaig descobrir jo, quan la Sira era una preadolescent que tot just començava a emprenyar adequadament. Després, ella en va esdevenir una mena de fan absoluta, i durant anys hem esmorzat, dinat i sopat Els Pets de Constantí. I just quan començàvem a exorcitzar el conjur, arribes tu i demanes, com a primer disc de la teva vida —«però meu, meu, un disc meu de veritat»—, el Bon dia. Te l’han regalat els pares del Robert i, si em permets que forci el simbolisme, et diré que em sembla com una porta d’entrada a una etapa diferent de la teva vida. Lentament, Noè, vas deixant de ser la joguina petita de tots nosaltres i vas adquirint la força d’una personalitat pròpia. No és que comencis a fer-te gran, però comences a deixar de ser petit. El futur, aquell espai eteri que no és enlloc i que, tanmateix, construïm dia a dia, s’apropa amb celeritat i, amb la mateixa celeritat, apareixen uns neguits que mai no havia tingut. Si abans de ser amb nosaltres, Noè, representaves un garbuix d’incògnites vinculades al teu passat, i quan finalment vingueres, el present va esdevenir l’única incògnita per resoldre, reconec, fill meu, que el que ara m’espanta, quan a voltes hi penso, és el futur.
Sí, ja sé que les mares tenim una tendència innata a complicar-nos la vida i que quan som feliços ens ve de gust pensar que hi pot haver algun problema que ho espatlli, que d’algun lloc vindrà la clatellada. Tal vegada és allò de la hiperresponsabilitat femenina, que no ens traiem de sobre per molt procés d’alliberament que haguem viscut.
Hi penso.
Hi penso, en el futur. En les preguntes que em faràs en el futur. En les respostes que trobaràs. Mai no m’ha fet por enfrontar-me al teu desig de saber qui són els teus pares biològics, si és que finalment hi tens interès. Els experts diuen que la majoria dels nens adoptats té curiositat pels seus orígens a l’adolescència, però, contradictòriament, no vol saber res dels pares biològics. Si és aquest el cas, menys problemes, i et sóc sincera. Però si no ho és, i vols arribar més enllà del que ara saps, tampoc no tinc por. Crec que estem perfectament preparats, sòlidament travats per una xarxa d’amor tan atapeïda que no se m’acut cap contingència capaç de rosegar-la. L’estimació que ens tenim està feta de molts dies de treballar-la, de moltes nits d’aviciar-la, de problemes superats, d’il·lusions compartides, d’una vida feta amb cura diària… I això, Noè, és indestructible. No puc entendre els pares que amaguen la condició adoptiva als seus fills, temorosos justament d’aquest moment en el qual el fill es fa preguntes. Com ja t’he dit en algun moment del llibre, un «secret» com aquest és una llosa que ha de pesar molt en la necessària complicitat que exigeix la condició familiar. Per alguna banda, el secret erosiona aquesta complicitat, la fa perillosament vulnerable.
I, a més, no ho oblidem: el secret lesiona els drets que el nen té a saber-ho tot de la seva vida. Que massa sovint oblidem els drets dels infants…
Però, a més, sóc de l’escola dialèctica, com bé saps després de tants anys d’àpats a taula, sense televisió, dient-nos les coses, explicant-nos la vida, debatent-nos, resolent amb la paraula i la confiança els problemes sorgits. No deus recordar, per exemple, la primera vegada que ta germana em va demanar de passar una nit fora de casa. Justament era per un concert d’Els Pets que feien a Navàs, i el sopar va ser mogut. D’una banda, hi havia el seu desig d’anar-hi i una relació establerta des de la confiança que li tinc. Ella reclamava aquella confiança, la usava intel·ligentment a favor seu. De l’altra, hi havia la por atàvica, profunda, que les mares tenim a les nits dels nostres fills fora de casa. Un combat de verbs confrontats: confiar i protegir, no sempre la mateixa cosa. De sobte, tu, que realment eres un nap-buf que no aixecaves un pam de terra, vas dir: «No et preocupis, mamà, que si té por de la nit, la Sireta ja tornarà a casa». I tot rient-nos de l’acudit, la Sira va anar al concert i jo no vaig poder dormir. Recordo que a la matinada, no sé a quina hora, vaig seure a l’escala de casa, tot mirant la porta, i em vaig mig endormiscar entre espantada i satisfeta. Quina culpa tenia la Sira que sa mare tingués por del que li pogués passar?
L’egoisme de garantir la tranquil·litat pròpia no pot estar per damunt del dret del fill a viure la vida.
De l’escola dialèctica, et deia, de manera que penso que la paraula ho pot explicar i resoldre tot. Prefereixo que preguntis, que ja trobaré la manera de respondre’t, que no pas que tinguis por de fer preguntes. I si l’amor, com crec, no té res a veure amb la biologia, sinó que és cultura apresa, escrita mot a mot, cosida fil a fil, de què he de tenir por? Sóc, a tots els efectes, la teva mare. Me’n sento i m’hi sents, i això ja forma part de l’oxigen que respirem, del sentit que té la nostra vida. Lluitaria per tu i sé que lluitaries per mi. Què més em cal?
No, Noè, NO EM FA POR QUE ALGUN DIA VULGUIS CONÈIXER ELS TEUS PARES BIOLÒGICS. Reconec que em neguiteja, que em produeix una mena de rum-rum empipador, situat al bell mig de la panxa, com un rosec persistent però alhora inofensiu. Ells varen ser només un transport, la casualitat que et va dur fins a nosaltres. Però no són res més que una pura contingència. I sé que ho dic amb una certa brutalitat. Així ho sento.
No em fa por. Ara, petit, si, arribat el moment —el moment que no és cap moment concret, però que un dia arriba—, no demostres un especial interès per ells, reconec que estaré encantada. Què hi farem? Sóc tan feble com qualsevol, tot i la meva pretesa fortalesa.
Hi ha, tanmateix, un neguit de futur, una pregunta en el futur, que reconec que no acabo de controlar, que és present com una nosa empipadora. De la mateixa manera que estic convençuda que el coneixement més o menys precís dels pares biològics no serà res gaire traumàtic de viure, ni ens canviarà la vida el més mínim, no sé exactament com viurem el coneixement de l’existència de germans. Encara no saps que tens un bon grapat de germans, tots ells repartits en cases diferents. Ni tan sols sé, en aquests moments, quants germans tens. Quan vares arribar a casa, n’acabaven de parir un altre —una nena, crec— i les autoritats havien fallit novament en l’intent que ella es lligués les trompes. Just quan estava tot preparat, ell se la va endur de l’hospital com havia fet altres vegades, i és probable que hagin tingut encara més nens. Nens abandonats, sovint maltractats, desnodrits, carregats de tota la tragèdia que es congria en la marginació. Sé que, com a mínim, hi ha una nena gran adoptada des de fa molts anys, i un altre nen que també va ser donat. Entremig, n’hi ha un altre que havia patit tant que no el varen poder donar a causa dels problemes psicològics que presentava. Recordo com em varen colpir les poques explicacions que ens en varen donar. Segons sembla, el nen patia una desestructuració afectiva tan forta que l’únic suport que tenia era el seu germà més petit, justament el que havia cuidat al carrer més d’una vegada —crec que ja te n’he parlat al principi de la carta—. Per aquest motiu no donaven cap dels dos en adopció: ni el gran, perquè no ho creien convenient, ni el petit, perquè era l’únic lligam sentimental que tenia el gran. Finalment, varen decidir que el petit mereixia una oportunitat i, tot sacrificant l’altre, els varen separar. No sé res més d’ells. Però sé el suficient com per tenir la pell eriçada cada vegada que hi penso. Com t’ho explicaré, Noè, sense fer-te mal? Com, sense fer-nos mal?
I, després d’aquests tres i de la nena següent, ja no sé si n’hi ha més, tot i que n’estic força segura.
Tot això que ara t’escric encara no ho saps. Ni tan sols no m’ho has demanat mai, de la mateixa manera que tampoc mai no m’has preguntat pels teus pares biològics. I, atès que trigaràs a llegir aquesta carta —tot i que sovint la tafaneges des que saps que t’estic escrivint un llibre, «un llibre per a mi sol»—, encara tinc, fill meu, una mica de marge. Però marge per a què? Per a què m’he de preparar i per a què t’he de preparar? Et confesso que no ho sé. Només tinc la intuïció que l’existència de germans, de germans biològics, però, sobretot, de germans de vides paral·leles, que han patit, que han hagut de reconstruir-se encara més que tu, que formen part de la maleta de la vida d’abans de la vida, serà una notícia que costarà de pair. No sé si serà un xoc, perquè crec que et sents prou sòlid sentimentalment com per estar preparat per al món de «fora», però reconec que em fa impressió pensar-hi.
La teva germana és la Sira. Aquest és un fet i un sentiment tan inapel·lables, construïts amb tanta dedicació i delicadesa, que res no els pot modificar. Aquesta pinya de tres, a la qual se suma el segon cercle sentimental —allò que m’agrada anomenar el nostre coixí sentimental: en Robert, els avis, els tiets, en Josep i la Txell—, no canviarà en res per molt coneixement dels teus orígens que puguem tenir o per les novetats que puguin aparèixer. Aquest fet és el que em tranquil·litza dins del neguit: que poden canviar algunes variables de la nostra vida, fins i tot podem sentir-nos sacsejats en algun moment, però la nostra vida és sòlida.
Què en farem, però, de la informació quan la gestionem? Sincerament, Noè, no ho sé. Ni sé com reaccionaràs, ni si en voldràs saber poc o molt. Ni tan sols sé si, arribats a aquest punt, ho viurem amb neguit o tal vegada amb tranquil·la curiositat. El que sí crec és el següent:
LA INFORMACIÓ SOBRE ELS PARES BIOLÒGICS NO ÉS TAN TRANSCENDENT NI TAN COLPIDORA COM LA INFORMACIÓ SOBRE UNS GERMANS DELS QUALS NO SE’N SAP L’EXISTÈNCIA.
Te n’hauríem hagut de parlar durant tots aquests anys? No ho crec, però no pas per voluntat d’amagar res, sinó, senzillament, perquè no hi ha hagut cap motiu per parlar-ne. Les vegades que has fet referència als teus orígens han estat comptades i sempre han estat situades al bell mig d’algun instant precís que ens hi portava d’una manera natural. Hi has fet referències i n’hem parlat amb naturalitat. Fins i tot t’he explicat algunes aventures èpiques per tal d’amanir millor la teva arribada. Però no has fet preguntes. I aquest és un matís que explica moltes coses: potser explica que, de moment, l’únic que t’interessa és saber com has arribat a casa, però no vols saber res del que t’ha passat abans d’arribar.
SOVINT ELS NENS ADOPTATS REBUTGEU EL RECORD DEL PASSAT. ÉS UNA MANERA D’EXORCITZAR-LO.
Era carnestoltes. Durant anys, a causa del meu càrrec de tinent d’alcalde —i àdhuc presidenta de l’Institut de Mercats—, vaig presidir la festa del carnaval de Barcelona. T’hi vaig dur sempre i m’acompanyaves mentre desfilaven les comparses dels mercats i els membres del jurat escollíem els guanyadors. L’organització lloga cada any uns xicots que, disfressats amb motius tradicionals dels mercats, animen la festa. Se’ns va apropar una noia que anava disfressada i em va dir: «Jo vaig ser una de les persones que tenien cura del Noè al centre d’acollida». Et vaig cridar: «Noè, aquesta noia et cuidava abans que vinguessis a casa, al centre on vivies». Se’t va esborrar el somriure, vas fer una cara adolorida, gairebé ferotge, i vares arrencar a córrer fins on era el Robert. T’hi vas abraçar i no vas voler deixar-lo durant molta estona.
No em digueres res.
No em preguntares res.
Mai no m’has dit res ni d’aquella noia ni d’aquella nit.
I ja tens vuit anys i continues sense fer-me preguntes. Diuen que la curiositat, si pica, pica a la preadolescència, amb els catorze o els quinze anys. Edat de reafirmació i d’enfortiment de l’autoestima, també és l’edat de les preguntes incòmodes. Haurem d’esperar, doncs, i un dia ens hi enfrontarem. Potser ens costa. Potser hi passem de puntetes perquè hem decidit que la vida navega per una altra banda i ja no ens toca fer-nos gaire preguntes. Potser ens colpeix. Però, en qualsevol cas, ho viurem junts. I junts, aquesta és la gràcia, sabrem metabolitzar-ho.
Estimat fill, és clar que em neguitegen moltes més coses del futur. Pateixo amb tu les mateixes pors que tota mare pateix pels seus fills. El món de les drogues, quan t’hi hagis d’enfrontar, perquè sé que un dia o un altre se’t creuran en el camí. Els accidents de trànsit. Els desenganys amorosos, que us fan patir tant i tant ens fan patir veient-vos. Els estudis, les primeres feines, la vida en tota la seva dimensió. Aquesta és la banda comuna a tots els fills i a tots els pares. La banda específica, com t’he explicat, és el neguit afegit a la confrontació amb els orígens, atès que és en el futur quan ens retrobem amb el passat.
Saps que em deia una persona transvestida que s’havia operat el sexe i a tots els efectes era ja una dona? «Hi ha una única cosa que no ens podem operar mai: la memòria. En els meus somnis i en els meus records, sóc un noi». La memòria! Suposo que està feta de bocins de vida, en una barreja de passats diversos, allunyats i pròxims, sense cap ordre ni cap control. Sé que, en la teva memòria, hi ha també la memòria d’abans. Suposo que és el bocí més petit, però també el més fosc, tal vegada el més inquietant. Per això el futur m’il·lusiona i alhora em neguiteja. Està prenyat de possibilitats, però sé que gratarà en els records com si fos un cercador de tresors que, per trobar-los, ha de remenar les deixalles.
Ja ho viurem, tanmateix. Al capdavall, és una mica cert que la vida tendeix al drama quan és més pensada que viscuda. Potser tot això que t’he escrit sona més solemne justament perquè està fet de paraules. Quan estigui fet d’instants, de sentiments, d’esguards… qui sap si no serà molt més lleuger, potser fins i tot bonic de viure?
Mentrestant, Noèlius, mandonguilla, moniato, nap-buf, Noetis, Noè, fill, que fascinant és la vida quan la conjuguem en plural! Quan fem del «nosaltres» el pronom que ens defineix, que feliç pot arribar a ser la vida!
I quina cosa més estranya, completa i magnífica que és ser mare! Pors del passat, preguntes del present, neguits per al futur, però també un passat ple de dies fascinants, un present que teixim amb passió i força, un futur que sabem carregat de vida, treballat dia a dia, conquerit.
Junts.