En aquest abisme feréstec,
bressol de la natura i potser tomba,
no del mar, ni de la terra, l’aire o el foc,
sinó de tots junts en les seves causes fecundants,
confusament mesclats i sempre més en lluita,
tret que aquell que tot ho fa i tot bo pot
ordeni la seva matèria obscura per crear més mons;
en aquest abisme feréstec, el dimoni cautelós
es va aturar al llindar de l’infern i va mirar uns moments,
mentre pensava en el seu viatge…

JOHN MILTON: El paradís perdut, cant segon