22
TRAÏCIÓ

Algú que li sacsejava el braç la va despertar i, una mica més tard, quan en Pantalàimon va saltar i va deixar anar un grunyit, va reconèixer en Thorold, que sostenia un llum de nafta amb una mà tremolosa.

—Senyoreta… Senyoreta… Lleveu-vos de seguida. No sé què fer. No ha deixat cap ordre. Em sembla que ha embogit, senyoreta.

—¿Què? ¿Què ha passat?

—Lord Asriel, senyoreta. Quan heu anat a dormir gairebé ha començat a delirar. No l’havia vist mai tan fora de si. Ha carregat un munt d’estris i aparells en un trineu, ha lligat els gossos i se n’ha anat. I ha agafat el nen, senyoreta!

—¿En Roger? ¿Ha agafat en Roger?

—M’ha dit que el despertés i que el vestís. No he gosat contradir-lo… No ho he fet mai… El nen no ha parat de cridar el vostre nom… Però Lord Asriel només el volia a ell… ¿Recordeu el moment en què heu entrat per la porta? ¿Recordeu que, quan us ha vist, s’ha quedat parat i us ha dit que marxéssiu?

Tot i que el cap de la Lyra era un remolí de por i esgotament que amb prou feines podia pensar, va dir:

—¿Sí? ¿Sí?

—Ho ha fet perquè necessitava un nen per enllestir l’experiment, senyoreta! I Lord Asriel té una manera molt particular d’aconseguir el que pretén. Només cal que demani una cosa i…

Ara el cap de la Lyra era un terrabastall i se sentia com si lluités per ofegar alguna idea de la seva consciència.

Es va llevar i, quan es disposava a vestir-se, es va desplomar; un crit enfurismat de desesperació la va envoltar. El va fer ella, però era més gran que ella; de fet, va semblar que la desesperació l’escridassava a ella. El cas és que va recordar les paraules de Lord Asriel: «L’energia que uneix els cossos i els daimonis és molt poderosa»; i per construir un pont entre dos mons calia «una explosió d’energia descomunal»…

Tot d’una, la Lyra es va adonar del que havia fet.

Havia recorregut tot aquell camí farcit d’obstacles per portar una cosa a Lord Asriel. Es pensava que sabia el que ell volia, però no era l’aletiòmetre… Volia un nen.

Li havia portat en Roger.

Per això, quan l’havia vist, havia cridat: «No et vull pas, a tu!». Havia demanat que li portessin un nen i els fats li havien dut la seva filla. Si més no, és el que s’havia pensat fins que la Lyra es va apartar i li va deixar veure en Roger.

Sentia un dolor tan amarg! Es pensava que havia salvat en Roger, però, en canvi, l’havia traït…

La Lyra tremolava i somicava amb frenesia. No podia ser veritat!

En Thorold va mirar de consolar-la, però ell no coneixia els motius d’aquella ràbia tan extrema i no va poder sinó donar-li uns quants copets nerviosos a l’esquena.

—Iorek… —va somicar la Lyra mentre apartava el criat—. ¿On és en Iorek Byrnison? ¿On és l’ós? ¿Encara és a fora?

L’home va arronsar les espatlles sense saber què dir.

—Ajuda’m! —va dir la Lyra, que tremolava a causa de la feblesa i la por—. Ajuda’m a vestir-me. Me n’he d’anar. Ara! Afanya’t!

En Thorold va deixar el llum i la va obeir. Quan la Lyra ordenava qualsevol cosa d’una manera tan imperiosa s’assemblava molt al seu pare, malgrat que ella tenia la cara amarada de llàgrimes i els llavis tremolosos. En Pantalàimon caminava remenant la cua i el seu pelatge gairebé llançava guspires. En Thorold es va afanyar a portar-li les pells pudents i encarcarades i la va ajudar a posar-se-les. Un cop cordats els botons i tancades les butxaques, la Lyra va córrer cap a la porta. Va sentir que el fred li tallava el coll com una espasa i que les llàgrimes de les galtes se li congelaven en un tres i no res.

—Iorek! —va cridar—. Iorek Byrnison! Vine, sisplau, et necessito!

Es va sentir una espolsada de neu i un soroll metàl·lic i va aparèixer l’ós. Havia estat dormint plàcidament sota la neu que havia caigut. Gràcies al llum que en Thorold sostenia a la finestra, la Lyra va poder distingir el cap llarg sense rostre, els forats foscos dels ulls i la resplendor del pelatge blanc sota el metall vermell i negre. En veure’l, el va voler abraçar i buscar algun tipus de consol dins el seu casc de ferro o entre els seus pèls coronats de gel.

—¿Sí? —va dir en Iorek.

—Hem d’atrapar Lord Asriel. Ha agafat en Roger i vol… M’estimo més no pensar-hi… Ai, Iorek, t’ho demano per favor: corre, estimat!

—Puja —va dir ell, i la Lyra li va saltar a l’esquena.

No calia preguntar quin camí havien de seguir: el rastre del trineu sortia del pati i recorria tota la plana, per la qual cosa en Iorek va començar a seguir-lo al galop. El moviment de l’ós ja formava part de la Lyra, que seia mantenint l’equilibri d’una manera automàtica. En Iorek corria a través de la neu espessa que cobria les roques més de pressa que mai, mentre les planxes de la cuirassa es bellugaven sota la Lyra seguint un vaivé rítmic i regular.

Darrere seu, els altres óssos caminaven amb més tranquil·litat i arrossegaven el llançaflames. El camí estava il·luminat; la lluna era molt amunt i la llum que irradiava sobre aquell món nevat era tan brillant com la que havien vist al globus. Era un món d’una brillantor argentada i una negror profunda. El rastre del trineu de Lord Asriel es dirigia cap a una serra de turons dentats, plens de formes estranyes i punxegudes que es projectaven cap a un cel negre com la tela de vellut de l’aletiòmetre. El trineu no es veia enlloc. Llavors, li va semblar detectar un petit moviment al vessant del pic més elevat. ¿Era ell? La Lyra va mirar cap amunt i va forçar la vista, mentre en Pantalàimon volava tan amunt com podia i observava el punt en qüestió aprofitant l’agudesa visual dels mussols.

—Sí —va dir el daimoni, que es va posar al canell de la Lyra—. Es Lord Asriel. Està fuetejant els gossos amb força i porta un nen darrere…

La Lyra es va adonar que en Iorek Byrnison canviava el ritme de la marxa. Alguna cosa li havia cridat l’atenció. Estava alentint el pas i alçava el cap per mirar a dreta i a esquerra.

—¿Què passa? —va dir la Lyra.

En Iorek no va dir res. Parava les orelles, però la Lyra no sentia res. Llavors va sentir una cosa, una remor llunyana, una mena de cruixit. No era la primera vegada que ho sentia; era el so de l’aurora. Del no-res havia davallat un vel radiant, que penjava tremolós al cel del nord. Tots aquells bilions i trilions de partícules invisibles i, va pensar la Lyra, de Pols, s’aplegaven per art de màgia formant un fulgor refulgent a l’alta atmosfera. Allò havia de ser l’exhibició més brillant i extraordinària que la Lyra havia presenciat fins a aquells moments. Semblava que l’aurora fos conscient del drama que tenia lloc a baix i volgués il·luminar-lo amb els efectes més impressionants.

Malgrat tot, no hi havia cap ós que mirés cap amunt. Tota la seva atenció se centrava en la terra. Al cap i a la fi, l’aurora no havia estat el que havia cridat l’atenció d’en Iorek, que continuava immòbil. La Lyra, conscient que els sentits de l’ós havien d’actuar lliurement, va baixar lliscant per la seva esquena. Se’l veia capficat.

La Lyra va donar una ullada al seu voltant. Va desviar la mirada cap a l’extensa plana que conduïa a la casa de Lord Asriel i cap a les muntanyes amuntegades que havien deixat enrere, però no va veure res. L’aurora era cada vegada més intensa. Els primers vels tremolaven i es van córrer cap a una banda, mentre, a sobre, unes cortines estripades es plegaven i es desplegaven, a mesura que n’augmentava el volum i la brillantor. Una sèrie d’arcs i llaços s’arremolinaven d’un horitzó a l’altre i tocaven el zenit amb les seves cintes radiants. Amb més claredat que mai, la Lyra va sentir la cantarella eixordadora i el brunzit sibilant propis de les grans forces intangibles.

—Bruixes! —va cridar un dels óssos, i la Lyra es va girar contenta i alleujada.

Però un morro pesat la va fer caure cap endavant; sense alè, només va poder panteixar i estremir-se, perquè el lloc on era un moment abans l’ocupava la ploma verda d’una fletxa, la punxa i el pal de la qual estaven enterrats sota la neu.

«Es impossible!», va pensar sense força. Però era veritat, perquè una altra fletxa va topar contra la cuirassa d’en Iorek, que la protegia. No eren les bruixes de la Serafina Pekkala; eren d’un altre clan. N’hi havia una dotzena, pel cap baix. Donaven voltes molt amunt, baixaven en picat, disparaven i es tornaven a enlairar, mentre la Lyra els engegava tots els insults que sabia.

En Iorek Byrnison va donar una sèrie d’ordres ràpides. Era evident que els óssos tenien experiència a l’hora de lluitar contra elles, perquè de seguida es van col·locar en una formació defensiva, mentre les bruixes, tan ben organitzades com ells, es disposaven a atacar. Només disparaven amb encert des de prop i, com que no volien malgastar fletxes, baixaven en picat, disparaven quan arribaven al punt més baix del descens i tornaven a pujar. De totes maneres, quan arribaven al punt més baix i tenien les mans ocupades amb l’arc i la fletxa, eren vulnerables, fet que els óssos aprofitaven per saltar amb les urpes ben amunt amb la intenció de caçar-les. N’hi va haver més d’una que va caure i les que queien eren mortes a l’acte.

La Lyra es va ajupir al costat d’una roca, des d’on va presenciar el descens d’un grup de bruixes. Unes quantes li van disparar, però les fletxes van passar molt desviades. Aleshores, va mirar cap al cel i va veure que la majoria de les bruixes girava cua i desapareixia.

Aquell fet la va alleujar, però l’alleujament no li va durar gaire, perquè, de la mateixa direcció per on havien fugit, va veure que moltes altres bruixes s’acostaven amb la intenció d’unir-se a elles; i, a l’aire, les acompanyaven un grup de llums brillants; i, procedent de l’altra banda de l’extensa plana de Svalbard, sota la irradiació de l’aurora, va sentir el soroll que l’esfereïa. Era la vibració estrident d’un motor de gas. El zepelí, amb la senyora Coulter i les seves tropes a bord, s’estava acostant.

En Iorek va llançar una ordre en forma de grunyit i els óssos van canviar la formació. Sota el guspireig del cel, la Lyra va observar com descarregaven el llançaflames a tota velocitat. Les bruixes que formaven l’avantguarda els van veure i van començar a descendir i a llançar-los una pluja de fletxes, però, en general, els óssos es van refiar de les cuirasses i es van afanyar a muntar l’aparell, que consistia en un braç molt llarg que s’estenia cap amunt tot formant un angle, una tassa o un bol d’un metre de llargada i un tanc immens de ferro envoltat de fum i vapor.

Mentre la Lyra el mirava, va escopir una flama resplendent i un equip d’óssos va començar a posar en pràctica els seus coneixements. Dos óssos estiraven el braç llarg del llançaflames cap avall, un altre omplia el bol de foc amb una pala i, quan rebien l’ordre, deixaven anar el braç i el sofre flamejant solcava les altures del cel negre.

Les bruixes descendien tan compactes que el primer llançament ja en va tombar tres, que es van desplomar entre flames. Malgrat tot, aviat van tenir clar que l’objectiu real era el zepelí. Però, o bé el pilot no havia vist mai un llançaflames o bé en subestimava el poder, perquè la nau anava directament cap als óssos, sense remuntar el vol ni desviar el rumb en cap moment.

Aleshores, es van adonar que el zepelí també tenia una arma molt potent: una metralladora muntada al davant de la barqueta. La Lyra va veure unes espurnes a tocar de les cuirasses dels óssos, que miraven de protegir-se, i, tot seguit, va sentir la ràfega i va cridar espantada.

—No corren cap perill —va dir en Iorek Byrnison—. Unes bales tan petites no poden foradar la cuirassa.

Van tornar a disparar el llançaflames; aquest cop, la massa de sofre inflamat que va sortir propulsada va tocar la barqueta i es va convertir en un grapat de fragments encesos que s’escampaven pertot arreu. El zepelí es va decantar cap a l’esquerra i es va desviar descrivint un arc ampli i deixant anar un soroll estrident, abans de tornar a dirigir-se cap al grup d’óssos que treballaven amb rapidesa al costat de l’aparell. Mentre s’hi apropava, van tornar a abaixar el braç del llançaflames, que va grinyolar. Aleshores, la metralladora va escopir una ràfega i dos óssos van caure a terra, fet que va provocar el grunyit ofegat d’en Iorek Byrnison. I quan la nau gairebé planava damunt seu, un ós va cridar una ordre i el braç carregat es va tornar a disparar.

El sofre va topar contra l’embolcall de la bossa de gas del zepelí. La seva estructura rígida disposava d’un recobriment de seda lubrificada que protegia l’hidrogen, i, si bé era prou dura per suportar petites esgarrinxades, un quintar de roca ardent era excessiu. La seda es va esquinçar a l’acte i la mescla del sofre i l’hidrogen va originar una catàstrofe de flames.

La seda de seguida es va tornar transparent i tot l’esquelet del zepelí es va fer visible. La seva silueta fosca es retallava contra un infern carabassa, vermell i groc, i es va sostenir a l’aire durant més estona de la que podia semblar possible, fins que va aterrar gairebé com si ho fes a contracor. Sobre la neu i el foc destacaven unes quantes figures negres i petites que vacil·laven i miraven de fugir, mentre algunes bruixes descendien per ajudar-les a sortir de les flames. Un minut més tard que el zepelí hagués aterrat, només en va quedar un garbuix de ferros cargolats, una cortina de fum i quatre flames que encara cremaven.

De totes maneres, els soldats que duia a bord i els altres passatgers (tot i que la Lyra era massa lluny per veure la senyora Coulter, sabia que hi era) no van perdre el temps. Amb l’ajuda de les bruixes, van aconseguir arrossegar la metralleta i posar-la a punt, i es van disposar a començar el combat terrestre.

—Endavant! —va dir en Iorek—. Aguantaran molta estona.

Aleshores, va rugir i un grup d’óssos va abandonar el grup principal i va atacar el flanc dret dels tàrtars. La Lyra es va adonar que en Iorek tenia ganes de ser amb ells i estava tan nerviosa que no deixava de cridar: «Endavant! Endavant!». De totes maneres, el cap de la Lyra era farcit d’imatges d’en Roger i Lord Asriel. En Iorek n’era conscient, de manera que va encomanar als seus óssos que frenessin l’escomesa dels tàrtars, es va allunyar de la batalla i va fer cap a la muntanya.

Mentre ascendien, la Lyra forçava la vista per mirar endavant, però ni tan sols els ulls de mussol d’en Pantalàimon podien veure cap moviment al vessant de la muntanya que estaven pujant. Amb tot, els solcs del trineu de Lord Asriel eren clars i en Iorek els seguia amb rapidesa, mentre corria amb passes llargues i xutava la neu cap enrere. El que havien deixat era simplement això: una cosa que havia quedat enrere. La Lyra ho havia abandonat. De fet, tenia la impressió que estava deixant enrere el món. Se sentia aïllada i absorta, potser a causa de l’altura en què es trobaven o arran de la llum estranya i misteriosa que els inundava.

—Iorek —va dir la Lyra—. ¿Trobaràs en Lee Scoresby?

—Tant si és viu com mort, el trobaré.

—I si veus la Serafina Pekkala…

—Li diré el que has fet.

—Gràcies, Iorek —va dir.

No van parlar durant una bona estona. La Lyra se sentia com si s’estigués endinsant en una mena de trànsit, més enllà del son i el despertar. Gairebé era una espècie de somni conscient, en el qual uns óssos la transportaven a una ciutat situada a les estrelles.

En volia parlar amb en Iorek Byrnison, però l’ós va alentir la marxa i es va aturar.

—El rastre continua —va dir en Iorek Byrnison—. Però jo no puc.

La Lyra va baixar i es va col·locar al seu costat per mirar què passava. En Iorek s’havia aturat al caire d’un abisme. Era difícil endevinar si es tractava d’una clivella al gel o d’una fissura a la roca, tot i que, en realitat, tant era; el que importava era que s’enfonsava fins a l’obscuritat més impenetrable.

La traça del trineu de Lord Asriel arribava fins a la vora del precipici… i continuava a l’altra banda, després d’haver travessat un pont cobert de neu compacta.

Era evident que el pes del trineu havia malmès el pont, perquè hi havia una esquerda que gairebé arribava a l’altre extrem del declivi i la superfície de l’extrem més pròxim de l’esquerda s’havia enfonsat dos o tres pams. Era possible que pogués sostenir el pes d’una nena, però, evidentment, no hauria pogut suportar el pes d’un ós cuirassat.

El rastre de Lord Asriel prosseguia a l’altre cantó del pont i s’enfilava per la muntanya. Si continuava, ho havia de fer sola.

La Lyra es va girar cap a en Iorek Byrnison.

—Ele de travessar-lo —va dir—. Gràcies per tot el que has fet. No sé què passarà quan l’atrapi. Potser ens morirem tots, tant si l’atrapo com si no. Però si torno, et vindré a veure i t’ho agrairé com cal, rei Iorek Byrnison.

La Lyra li va posar una mà al cap. Ell va deixar que l’hi posés i va assentir suaument.

—Adéu, Lyra Llenguadeplata —va dir en Iorek.

Mentre el cor li bategava adolorit i ple d’amor, la Lyra es va girar i va col·locar un peu sobre el pont. La neu va cruixir sota seu. En Pantalàimon va volar cap a l’altra banda del pont, va aterrar a la neu i va començar a encoratjar-la. La Lyra caminava pas a pas i, cada vegada que avançava una mica, es preguntava què seria millor: arrencar a córrer cap a l’altra banda o en-caminar-s’hi a poc a poc i trepitjar el pont com menys millor. Quan era a mig camí, es va sentir un altre cruixit a la neu; un tros que tenia al costat dels peus se’n va desprendre i va ser engolit per l’abisme, i, tot seguit, el pont va cedir uns quants centímetres més.

La Lyra es va quedar totalment immòbil. En Pantalàimon, que havia adoptat la forma d’un lleopard, estava ajupit, preparat per saltar i atrapar la Lyra si calia.

El pont encara aguantava. La Lyra va fer una passa, i després una altra; llavors, va sentir que alguna cosa cedia sota els seus peus i va arrencar a córrer cap a l’altra banda amb tota l’energia que li quedava. Va aterrar sobre la neu de boca terrosa, mentre el pont es desplomava precipici avall i deixava una remor suau al seu darrere.

Les urpes d’en Pantalàimon estaven clavades a les pells de la Lyra i s’hi arrapaven amb força.

Al cap d’un moment, la Lyra va obrir els ulls i, arrossegant-se, es va allunyar del precipici. Ja no hi havia marxa enrere. Es va posar dreta i va alçar la mà per acomiadar-se de l’ós, que l’observava. En Iorek Byrnison li va tornar la salutació aixecant-se sobre les potes del darrere i, a continuació, es va girar i va començar el descens a tota velocitat amb la intenció d’ajudar els seus súbdits en la batalla contra la senyora Coulter i els soldats del zepelí.

La Lyra estava sola.