8
FRUSTRACIÓ

La Lyra havia d’assimilar la seva nova història i allò no es podia fer en un dia. Veure Lord Asriel com el seu pare era una cosa, però acceptar que la senyora Coulter era la seva mare no era gens fàcil. Es cert que un parell de mesos abans se n’hauria alegrat, i com que ho sabia, encara se sentia més desconcertada.

De totes maneres, com que la Lyra era la Lyra, no s’hi va encaparrar gaire; només tenia ganes d’explorar la ciutat dels Fens i de sorprendre la quitxalla gípcia. Abans que haguessin transcorregut els tres dies, ja era una experta en barques (almenys al seu entendre) i havia reunit una colla de pillets al seu voltant gràcies als relats sobre el seu pare poderós que continuava injustament empresonat.

—Un vespre van convidar a sopar al Jordan l’ambaixador turc. El sultà li havia ordenat assassinar el meu pare i portava un anell amb una pedra buidada plena de verí. I quan van servir el vi, va fer veure que volia agafar la copa del meu pare i hi va abocar el verí. Ho va fer tan de pressa que no se’n va adonar ningú, però…

—¿Quin verí era? —va preguntar una nena amb la cara prima.

—El verí d’una serp turca especial —es va inventar la Lyra—. L’atrauen tocant una flauta i li posen una esponja impregnada de mel al davant; llavors la serp la mossega i els ullals hi queden enganxats. En acabat, agafen l’esponja i n’espremen el verí. El cas és que el meu pare va veure el que havia fet el turc i va dir: «Senyors, m’agradaria proposar un brindis per l’amistat que uneix el Jordan College i el College d’Izmit, que és el college on va estudiar l’ambaixador turc. I per demostrar la nostra bona voluntat, intercanviarem les copes i beurem el vi de l’altre». L’ambaixador es va quedar glaçat; d’una banda, no es podia negar a beure perquè hauria representat un insult terrible i, de l’altra, no es podia beure el vi perquè sabia que estava enverinat. Va empal·lidir i es va desmaiar al costat de la taula. Quan va tornar en si, els altres convidats continuaven asseguts, esperant-lo i mirant-lo fixament. Només tenia dues opcions: o es bevia el verí o confessava la veritat.

—¿I què va fer?

—Se’l va beure. Només va trigar deu minuts a morir i va patir fins al final.

—¿Ho vas veure?

—No, perquè les dones no es poden asseure a la Taula Major. Però vaig veure el cos més tard, quan se l’enduien. Tenia la pell pansida com la d’una poma passada i els ulls desorbitats. De fet, els hi van haver d’enfonsar perquè no sortissin de les conques.

Totes les històries eren com aquesta.

Mentrestant, la policia continuava resseguint els límits dels Fens; trucava a totes les portes, escorcollava golfes i coberts, inspeccionava papers i interrogava tothom que assegurava haver vist una nena rossa. A Oxford la recerca era molt més estricta; van escorcollar el Jordan College de dalt a baix, des de la cambra dels mals endreços més polsosa fins al celler més fosc, i no solament el Jordan, sinó també el Gabriel i el St. Michael’s, fins que les autoritats dels colleges van organitzar una protesta conjunta en la qual reclamaven els seus antics drets. El brogit incessant dels motors de gas dels aparells que travessaven el cel era l’únic senyal que indicava a la Lyra que la buscaven. Malgrat tot, no se’ls podia veure perquè hi havia núvols baixos i perquè, segons la llei, els aparells havien de volar per sobre d’una altura mínima al país dels Fens. De totes maneres, ¿qui sap com n’eren, d’efectius, els estris d’espionatge que devien transportar? Per això, quan els sentia, el millor que podia fer era amagar-se o posar-se la gorra impermeable per ocultar aquella cabellera rossa i inconfusible.

Va interrogar la Ma Costa sobre tots els detalls que envoltaven la història del seu naixement. Els va entreteixir en una mena de tapís mental que era fins i tot més clar i precís que les històries que s’inventava i va reviure una vegada i una altra la fugida de la cabana, l’amagament dins l’armari, el desafiament a crits, el soroll de les espases…

—¿Espases? Per l’amor de Déu, nena! ¿Que somies? —va dir la Ma Costa—. El senyor Coulter tenia una pistola i Lord Asriel l’hi va arrabassar de les mans i el va tombar d’un mastegot. Llavors es van sentir dos trets. Suposo que no te’n recordes perquè eres massa petita. El primer tret el va fer l’Edward Coulter, que va recollir la pistola i va disparar; i el segon, Lord Asriel, que l’hi va prendre una altra vegada i la va apuntar contra ell. Li va engegar un tret entre cella i cella i li va saltar el cervell. I aleshores, impertorbable, va dir: «Surti, senyora Costa, i porti la criatura». Tu i el teu daimoni no paràveu de cridar. Lord Asriel et va agafar, et va alçar i et va asseure sobre les seves espatlles; llavors, va començar a caminar amunt i avall de molt bon humor, mentre el cadàver jeia als seus peus, va demanar vi i em va dir que fregués el terra amb una baieta.

Després de la quarta repetició de la història, la Lyra estava convençuda que ho recordava tot i fins i tot es va atrevir a donar detalls del color de l’abric del senyor Coulter, així com de les capes i les pells que penjaven dins l’armari. La Ma Costa va esclafir a riure.

Quan era sola, la Lyra treia l’aletiòmetre i el repassava com si fos la foto del seu xicot. O sigui que cada imatge tenia diversos significats… ¿Per què no hauria de poder desxifrar-los? Al cap i a la fi, era la filla de Lord Asriel, ¿no?

Va recordar les paraules d’en Farder Coram, va mirar de concentrar-se en tres símbols a l’atzar i va fer girar les agulles per assenyalar-los. Va descobrir que si aguantava l’aletiòmetre amb els palmells i l’observava a poc a poc i amb precisió, l’agulla més llarga es començava a bellugar amb més ímpetu. En comptes de girar al voltant de l’esfera, oscil·lava amb més suavitat d’un dibuix a l’altre. De vegades s’aturava davant de tres imatges, d’altres de dues i d’altres de cinc o més, i malgrat que no entenia res, tot plegat li proporcionava una diversió profunda i calmada que no havia experimentat mai. En Pantalàimon observava l’esfera de molt a prop; de vegades es transformava en ratolí i movia el cap seguint les voltes que donava l’agulla. En una o dues ocasions, van compartir una mirada entenedora, com si tot d’una un raig de llum hagués travessat els núvols per il·luminar el perfil majestuós d’una renglera de turons en la distància, uns turons llunyans gairebé inimaginables. La Lyra experimentava la mateixa emoció que sentia cada vegada que algú pronunciava la paraula nord.

Així van passar els tres dies, amb moltes anades i tornades entre la multitud de barques i el Zaal, fins que va arribar el vespre de la segona Encordada. Encara que semblés impossible, hi havia més gent que a la primera. La Lyra i els Costa hi van entrar a temps per poder seure al davant i, tan aviat com els llums vacil·lants van mostrar que l’indret era ple de gom a gom, en John Faa i en Farder Coram van sortir a l’escenari i es van asseure darrere la taula. En John Faa no va haver de fer cap gest per demanar silenci; va col·locar les seves mans grans planes damunt la taula, va mirar el públic de baix i el murmuri va desaparèixer.

—Bé —va dir—. Heu fet el que us vaig demanar. I millor del que esperava. A continuació cridaré els caps de les sis famílies perquè pugin, lliurin l’or i ens diguin el que prometen. Nicholas Rokeby, tu seràs el primer.

Un home ferm i amb una barba negra es va enfilar a l’escenari i va dipositar una bossa pesada de cuir a la taula.

—Aquest és l’or que hem recaptat —va dir—. I oferim trenta-vuit homes.

—Gràcies, Nicholas —va dir en John Faa.

En Farder Coram en va prendre nota. El primer home es va quedar plantat a la part posterior de l’escenari i en John Faa va cridar el següent i llavors el següent… Tots pujaven, deixaven una bossa a la taula i anunciaven el nombre d’homes que podien reunir. Els Costa formaven part de la família Stefanski i, evidentment, en Tony va ser el primer que es va oferir com a voluntari. La Lyra es va fixar en el falcó d’en Tony, que no parava de gronxar-se primer sobre una pota i després sobre l’altra, i després, en veure els diners de la família Stefanski i sentir la promesa dels vint-i-tres homes que posava a disposició d’en John Faa, va estendre les ales.

Quan van haver pujat els caps de les sis famílies, en Farder Coram va mostrar un tros de paper a en John Faa, que es va aixecar amb la intenció de tornar-se a dirigir al públic.

—Amics, hem aconseguit reunir cent vint-i-set homes, fet que us agraeixo profusament. I tenint en compte el pes de l’or, no hi ha cap dubte que heu furgat fins al fons dels vostres cofres, i també us en vull donar les gràcies. El que farem ara és el següent: llogarem un vaixell i salparem cap al nord, on trobarem els nens i els alliberarem. Segons les notícies que ens arriben, és possible que hàgim de lluitar. No serà ni la primera vegada ni l’última, però fins ara no ens hem hagut d’enfrontar mai a aquests segrestadors de mainada, de manera que haurem de ser més vius del que és habitual. Però no tornarem sense els nostres fills. Digues, Dirk Vries.

Un home es va posar dret i va dir:

—Lord Faa, ¿se sap per què ens han raptat els nens?

—Hem sentit que es tracta d’un assumpte teològic. Estan duent a terme un experiment, però no en sabem l’envergadura. Si t’he de ser sincer, ni tan sols sabem si els faran mal. Però, sigui el que sigui, tant si és bo com dolent, no tenen cap dret a sortir de nit i arrencar nens del si de les seves famílies. ¿Sí, Raymond van Gerrit?

L’home que havia enraonat a la primera reunió es va aixecar i va dir:

—Lord Faa, m’agradaria parlar de la nena que busquen, la que seu a la primera fila. He sentit que estan regirant les cases dels que viuen al voltant dels Fens per culpa seva. També he sentit que, per culpa seva, avui el Parlament decidirà si ens retiren els antics privilegis de què sempre hem gaudit. Sí, amics —va dir, sobreposant la veu als murmuris de sorpresa—. Aprovaran una llei segons la qual ens prendran el dret a moure’ns amb llibertat a dins i a fora dels Fens. Per tant, Lord Faa, el que volem saber és molt senzill: ¿qui és aquesta nena que pot canviar la nostra situació? Pel que he sentit, ni tan sols és gípcia. ¿Com pot ser que una nena de terra endins ens pugui fer córrer un perill tan gran?

La Lyra va alçar els ulls i va mirar la figura corpulenta d’en John Faa. El cor li bategava amb tanta força que amb prou feines va sentir les primeres paraules de la resposta.

—Buida el pap, Raymond, no siguis tímid —va dir—. Vols que lliurem la nena als que la persegueixen, ¿oi?

L’home, palplantat, va corrugar les celles però no va dir res.

—Potser és el que vols o potser no —va prosseguir en John Faa—. Però si trobes que els homes i les dones necessiten una raó per fer el bé, reflexiona sobre el que et diré. Aquesta nena és, ni més ni menys, la filla de Lord Asriel. Per a aquells que ho hagin oblidat, va ser Lord Asriel qui va intercedir amb els turcs perquè no matessin en Sam Broekman; va ser Lord Asriel qui va permetre que les barques gípcies circulessin lliurement pels canals que travessaven les seves terres; va ser Lord Asriel qui va derogar el projecte de llei dels canals al Parlament i qui, com a conseqüència, ens ha reportat beneficis duradors; i va ser Lord Asriel qui va lluitar dia i nit durant les inundacions del cinquanta-tres i qui es va llançar dues vegades a l’aigua per salvar els joves Ruud i Nellie Koopman. ¿Te n’havies oblidat? Doncs t’hauria de caure la cara de vergonya! Ara Lord Asriel està empresonat en una de les regions més llunyanes, fredes, fosques i salvatges que existeixen. El tenen captiu a la fortalesa de Svalbard. ¿Cal que us expliqui quina mena de criatures el custodien? Se’ns ha encarregat que tinguem cura de la seva filla, però en Raymond van Gerrit l’entregaria a les autoritats a canvi d’una mica de pau i tranquil·litat. ¿Oi que és això el que proposes, Raymond? Va, aixeca’t i contesta.

Però en Raymond van Gerrit feia estona que s’havia enfonsat en el seu seient i no hi havia res al món que el pogués fer aixecar de nou. Un xiu-xiu de desaprovació va omplir la sala. La Lyra va sentir la mateixa vergonya que devia sentir en Raymond, així com una sensació profunda d’orgull davant el coratge que havia demostrat el seu pare.

En John Faa es va girar i va mirar els altres homes que eren a l’escenari.

—Nicholas Rokeby, tu t’encarregaràs de buscar una nau i de tripular-la un cop hàgim salpat. Adam Stefansld, vull que t’ocupis de les armes i la munició, així com de la planificació de la batalla. Roger van Poppel, tu seràs el responsable de la resta de provisions, des del menjar fins a la roba d’abric. Simon Hartmann, tu seràs el tresorer i, per tant, ens ajudaràs a administrar l’or de la manera més eficaç. Benjamin de Ruyter, tu t’encarregaràs de l’espionatge. Hem d’esbrinar moltes coses i per això vull que te n’ocupis i informis en Farder Coram. Michael Canzona, tu coordinaràs la feina dels primers quatre caps i me’n posaràs al corrent; seràs el meu successor i, si moro, seràs tu qui dirigirà les operacions. Aquí acaben les meves disposicions, tal com marca la tradició, de manera que si hi ha cap home o dona que no hi estigui d’acord, es pot manifestar amb tota llibertat.

Al cap d’un moment, una dona es va aixecar.

—Lord Faa, si no t’emportes cap dona en aquesta expedició, ¿qui tindrà cura dels nens quan els trobeu?

—El problema, Nell, és que hi ha poc espai. Els nens que alliberem estaran molt millor amb nosaltres que no pas allà on siguin ara.

—Però, ¿i si trobeu que no podeu rescatar-los sense l’ajuda d’unes quantes dones disfressades de sentinelles o mainaderes o alguna cosa per l’estil?

—La veritat és que no hi havia pensat —va admetre en John Faa—. Ho discutirem amb més calma quan ens retirem a la sala de reunions, t’ho prometo.

La Nell es va asseure i un home es va posar dret.

—Lord Faa, he sentit que deies que Lord Asriel està empresonat. ¿El seu alliberament forma part del teu pla? Perquè si la resposta és afirmativa i si és cert que els óssos el custodien, tal com m’ha semblat entendre, ens faran falta més de cent setanta homes. I per molt bon amic nostre que sigui Lord Asriel, no crec que calgui arribar tan lluny.

—El que dius té molt sentit, Adrian Braks. Al meu entendre, mentre siguem al nord, hem d’obrir els ulls i parar les orelles davant qualsevol tipus d’informació que ens pugui ser útil. Potser el podrem ajudar o potser no, però et garanteixo que no esmerçarem res del que ens heu ofert, ni els homes ni l’or, en altres objectius que no siguin la localització dels nens i la seva tornada a casa.

Aleshores es va aixecar una altra dona.

—Lord Faa, no sabem què els deuen fer, els Devoradors, als nostres fills, però circulen rumors i històries que parlen de fets escruixidors! Fiem sentit a parlar de nens sense cap, de nens partits per la meitat, de nens cosits i d’altres coses que són massa esgarrifoses per explicar. No vull amoïnar ningú, però aquests rumors ens han arribat a tots i per això prefereixo divulgar-los. Per tant, espero que si et trobes amb alguna cosa d’aquesta envergadura, Lord Faa, et venjaràs amb tota la violència de què ets capaç. Confio que ni la misericòrdia ni la pietat faran minvar la força dels teus cops i espero que colpegis amb força, fins que travessis el cor dels autors d’una perversitat tan infernal. Estic segura que parlo en nom de totes les mares a qui els Devoradors hagin segrestat un fill.

Quan la dona es va asseure, un murmuri d’aprovació va inundar el Zaal, mentre la majoria dels caps del públic assentien en senyal d’acceptació.

En John Faa va esperar que es guardés silenci i va dir:

—No hi haurà res que m’aturi la mà, Margaret, llevat del seny. Si em reprimeixo al nord, només serà per colpejar amb més força al sud. Atacar un dia massa aviat és com atacar a cent quilòmetres de distància. Es evident que hi ha molta passió darrere el que dius, però si cediu davant la passió, amics, fareu el que sempre us he dit que havíeu d’evitar: situar la satisfacció dels vostres sentiments per sobre de la tasca que cal efectuar. En aquest cas, la nostra tasca consisteix primer en el rescat i després en el càstig i no pas en la gratificació dels nostres sentiments frustrats. Els nostres sentiments no importen. Si rescatem els nens però no podem castigar els Devoradors, haurem dut a terme la nostra tasca primordial. Però si ens concentrem a castigar els Devoradors i, mentre ho fem, perdem l’oportunitat de rescatar els nens, haurem fracassat. Amb tot, Margaret, et garanteixo que, quan arribi el moment del càstig, els etzibarem un cop tan brutal que els seus cors se sentiran febles i porucs. Els arrancarem tota la força que els quedi. Els deixarem arruïnats i esgotats, destrossats i esmicolats, trencats en mil trossets que escamparem als quatre vents. El meu martell té set de sang, amics. No ha tastat la sang des que vaig matar el campió tàrtar a les estepes del Kazakhstan. Fa temps que somia penjat a la barca, però ja olora la sang que du el vent del nord. Ahir a la nit em va parlar de la set que tenia i li vaig dir que el moment s’acostava. Margaret, et pots preocupar per moltes coses, però no cal que pateixis pel cor d’en John Faa, perquè no s’ha estovat mai, i quan arribi el moment, colpejaré sense contemplacions. Però el moment adequat el sabrem gràcies al seny i no gràcies a la passió. ¿Hi ha algú més que vulgui parlar? Manifesteu-vos, sisplau.

Com que ningú no ho va fer, en John Faa es va acostar a la campana del final de les sessions i la va tocar amb força, agitant-la ben amunt i traient-ne una repicada que va inundar la sala i va rebotar contra les bigues del sostre.

En John Faa i els altres homes van abandonar l’escenari i es van dirigir a la sala de reunions. La Lyra estava una mica decebuda. ¿No volien que hi anés? En Tony es va posar a riure.

—Han de planificar-ho tot —va dir ell—. Tu ja has fet la teva feina, Lyra. Ara han d’actuar en John Faa i el consell.

—Però si encara no he fet res! —va protestar la Lyra, mentre seguia de mala gana la multitud que sortia de la sala i enfilava el camí empedrat que conduïa al desembarcador—. L’únic que he fet ha estat escapar-me de la senyora Coulter! Això només és el començament. Vull anar al nord!

—¿Saps què? —va dir en Tony—. Et portaré la dent d’una morsa, ¿d’acord?

La Lyra el va mirar amb cara d’enfadada. Pel que fa a en Pantalàimon, estava enfeinat fent ganyotes de mico al daimoni d’en Tony, que va tancar els ulls lleonats com a mostra de menyspreu. La Lyra es va deixar endur pel corrent fins al des-embarcador, on es va reunir amb els seus nous companys. Il·luminaven l’aigua negra amb uns llums que penjaven d’unes cordes i els feien oscil·lar per atraure els peixos d’ulls sortits que nedaven lentament. Miraven de clavar-los unes estaques molt punxegudes, però sempre fallaven.

Però com que la Lyra no feia res més que pensar en la sala de reunions i en John Faa, de seguida va desfer el camí empedrat que la va tornar a dur al Zaal. A la finestra de la sala de reunions encara hi havia llum, però era massa alta per veure alguna cosa; el que sí que va sentir va ser una remor de veus.

Va caminar cap a la porta i, amb tota la determinació de què era capaç, hi va trucar cinc vegades. Les veus van callar, una cadira va esgarrapar el terra i es va obrir la porta; una llum càlida de nafta va inundar el graó mullat.

—¿Sí? —va dir l’home que havia obert.

Darrere seu la Lyra va veure els altres homes asseguts al voltant de la taula, on hi havia unes piles d’or impecables, papers, bolígrafs, unes quantes copes i un gerro de jènniver.

—Vull venir al nord —va dir la Lyra en veu alta perquè tots la sentissin—. Vull venir i ajudar a rescatar els nens. Es el que tenia planejat quan em vaig escapar de la senyora Coulter. Fins i tot abans ja volia alliberar el meu amic Roger, el nen de la cuina del Jordan, que també va ser raptat. Vull venir i ajudar. Tinc coneixements de navegació, sé fer lectures ambaromagnètiques de l’aurora, sé quines parts de l’ós són comestibles i un munt de coses molt útils. Si no em deixeu venir i llavors resulta que em necessiteu, us en penedireu. A més a més, tal com ha dit aquella dona, potser us faran falta unes quantes dones… Per tant, potser també necessitareu uns quants nens. No ho sabeu. Lord Faa, he de venir amb vosaltres… I em sap greu haver interromput la vostra reunió.

Ara ja era dins la sala i tots els homes i els daimonis l’observaven, alguns amb cara de divertits i d’altres amb cara d’irritació. Però la Lyra només mirava en John Faa, mentre en Pantalàimon, convertit en gat salvatge, llançava espurnes verdes pels ulls des dels braços de la nena.

Aleshores en John Faa va dir:

—Lyra, no volem que corris cap risc, així que no t’enganyis, maca. Queda’t aquí, ajuda la Ma Costa i intenta continuar fora de perill. No has de fer res més.

—També estic aprenent a utilitzar l’aletiòmetre. Cada dia ho veig més clar! Segur que el necessitareu! N’estic convençuda!

En John Faa va sacsejar el cap.

—No —va dir—. Sé que tens el cor al nord, però ni tan sols penso que la senyora Coulter t’hi hagués portat. No veuràs el nord fins que no resolguem aquest problema. Ara vés-te’n.

En Pantalàimon va deixar anar una mena de xiulet i, tot d’un plegat, el daimoni d’en John Faa es va enlairar des del respatller de la cadira i va volar cap a ells amb les ales negres ben esteses. Malgrat tot, no ho va fer per amenaçar-los, sinó per recordar-los que havien de tenir bones maneres. El corb va planar sobre el cap de la Lyra, que al final va girar cua i va decidir anar-se’n. Mentre el daimoni d’en John Faa tornava al seu costat, la porta es va tancar amb un cop definitiu.

—Hi anirem —va dir la Lyra a en Pantalàimon—. Encara que intentin impedir-nos-ho, hi anirem!