18
BOIRA I GEL

En Lee Scoresby va tapar la Lyra amb unes quantes pells i ella es va agemolir a prop d’en Roger. Tots dos jeien adormits mentre el globus continuava l’ascensió cap al pol. L’aeronauta examinava els instruments de tant en tant, mastegava el cigar, que no encenia perquè l’hidrogen era inflamable, i es cobria amb les pells.

—Aquesta nena és bastant important, ¿oi? —va dir al cap d’uns minuts.

—Més del que ella es pensa —va dir la Serafina Pekkala.

—¿Això vol dir que ens esperen més persecucions armades i coses per l’estil? Espero que m’entengui… Li parlo com un home pràctic que s’ha de guanyar les garrofes. No em puc permetre el luxe de lluitar o que em facin miques sense que m’ofereixin algun tipus de compensació per endavant. No intento pas rebaixar el nivell d’aquesta expedició. Cregui’m, senyora. Però en John Faa i els gipcis em van oferir una quantitat que era suficient per sufragar el meu temps, els meus dots i el desgast del globus, però res més. No incloïa una assegurança per a conflictes bèl·lics. I li puc assegurar, senyora, que descarregar en Iorek Byrnison a Svalbard compta com a conflicte bèl·lic.

Va escopir un tros de fulla de tabac daltabaix amb tota la delicadesa de què va ser capaç.

—De manera que voldria saber amb què puc comptar en cas de baralles i mutilacions —va concloure en Lee.

—Potser sí que haurem de lluitar —li va dir la Serafina Pekkala—. Però vostè ja ha lluitat altres vegades.

—Sí, però em pagaven. Jo em pensava que aquest contracte només incloïa el transport i, per tant, vaig demanar el que creia més just basant-me en aquest criteri. Però, després de la batussa d’allà baix, em pregunto fins a quin punt arriba la meva responsabilitat com a encarregat del transport. M’agradaria saber si corro el risc de perdre el meu equip i qui sap si la vida entre els óssos. O si aquesta nena té enemics a Svalbard amb tantes males puces com els de Bolvangar. Però que consti que només ho dic per tenir algun tema de conversa…

—Senyor Scoresby —va dir la bruixa—. Tant de bo pogués contestar les seves preguntes. L’únic que li puc dir és que tots, tant els humans com les bruixes com els óssos, sempre estem en guerra, malgrat que de vegades no ho sabem. Tant si corre perill a Svalbard com si en surt sa i estalvi, vostè és un recluta sota el poder de les armes, un soldat.

—Em sembla una afirmació una mica precipitada. De fet, considero que qualsevol persona hauria de poder triar si empunyar les armes o no.

—Tenim tantes opcions a l’hora d’escollir això com d’escollir si naixem o no.

—Doncs a mi m’agrada triar —va dir ell—. M’agrada triar les feines que faig, els llocs on vaig, el menjar que menjo i els companys amb què m’assec i faig petar la xerrada. ¿No li agradaria poder triar de tant en tant?

La Serafina Pekkala va rumiar una mica i llavors va dir:

—Potser no parlem de la mateixa cosa quan ens referim a la paraula triar, senyor Scoresby. Les bruixes no posseïm res, de manera que no ens interessa conservar objectes de valor ni obtenir beneficis, i, pel que fa a la tria entre una cosa i una altra, quan vius durant centenars d’anys, saps que sempre tindràs una altra oportunitat. Les nostres necessitats són diferents. Vostè ha de reparar el globus i mantenir-lo en bones condicions, cosa que requereix molt temps i es tradueix en un munt de maldecaps. I ho entenc… Però nosaltres, per volar, només hem d’arrencar una branca de pi dels núvols. Totes funcionen i sempre n’hi ha. Com que no sentim el fred, no necessitem roba d’abric, i tampoc no tenim cap mètode d’intercanvi tret de l’ajuda mútua. Si una bruixa necessita res, una altra bruixa l’hi donarà. Si s’ha de lluitar en una guerra, el cost no és un dels factors que tenim en compte a l’hora de decidir. Tampoc no tenim el concepte de l’honor com els óssos, per exemple. Insultar un ós comporta la mort. Per nosaltres, en canvi, és una cosa inconcebible. ¿Com es pot insultar una bruixa? ¿I importaria gaire si algú ho fes?

—Amb això, hi estic d’acord. Si algú em tira pals i pedres li trencaré els ossos, però no val la pena començar una baralla per culpa d’un insult. De totes maneres, senyora, espero que entengui el dilema en què estic immers. Jo només sóc un aeronauta i m’agradaria viure els dies que em queden amb comoditat. Em compraria una grangeta, uns quants caps de bestiar, alguns cavalls… Fixi’s que no parlo de res sumptuós. No vull cap palau, ni esclaus ni muntanyes d’or, sinó tan sols sentir el vent del vespre quan bufa entre la sàlvia, fumar cigars i beure vasos de whisky. Però el problema és que tot això val calés. Per això volo a canvi de diners… Cada vegada que acabo una feina nova, envio una mica d’or al banc de Wells Fargo. I quan en tingui prou, senyora, vendré aquest globus, compraré un tiquet del vaixell de vapor que va a Port Galveston i no tornaré a abandonar la terra ferma mai més.

—Hi ha una altra diferència entre nosaltres, senyor Scoresby. Per a una bruixa, deixar de volar és com deixar de respirar. Volar forma part de la nostra naturalesa.

—Ja ho entenc, senyora, i les envejo. Però el cas és que a mi no m’agraden les mateixes coses. Per a mi, volar no és res més que una feina i jo només sóc un tècnic. Tan aviat ajusto les vàlvules d’un motor de gas com instal·lo uns circuits ambàrics. Per això m’amoïna aquesta idea de la guerra, de la qual ningú no m’ha dit res.

—Fa disputa entre en Iorek Byrnison i el seu rei també en forma part —va dir la bruixa—. I aquesta nena també està destinada a tenir-hi un paper important.

—Parla del destí com si ja estigués fixat —va dir ell—. I li asseguro que això m’agrada tan poc com lluitar en una guerra sense saber-ho per endavant. ¿Em pot dir on és la meva llibertat d’elecció en aquest cas? A més, em fa l’efecte que aquesta nena té més llibertat d’elecció que qualsevol persona que hagi conegut mai. ¿Insinua que és una mena de joguina mecànica a la qual es dóna corda i que, un cop ha començat a funcionar, ja no pot canviar el seu destí?

—Tots estem subjectes al destí, però hem d’actuar com si no ho estiguéssim —va dir la bruixa—. Si no, moriríem de desesperació. Aquesta nena és la protagonista d’una profecia molt curiosa: està destinada a provocar el final del destí. Però ho ha de fer sense saber què fa, com si ho fes a causa de la seva naturalesa i no pas del destí. Si li diuen què ha de fer, tot se n’anirà en orris. La mort s’escamparà per tots els mons i triomfarà la desesperació, que imperarà eternament. Els universos no seran res més que màquines entrellaçades, cegues i buides d’idees, sentiments i vida.

Van mirar la Lyra. La seva cara adormida, que gairebé no es veia dins la caputxa, mostrava una expressió tossuda i una mica severa.

—Suposo que una part d’ella ho sap —va dir l’aeronauta—. Si més no, sembla que estigui preparada pel que calgui. ¿I el nen? ¿Sap que la Lyra ha vingut fins aquí només per salvar-lo de la colla de sonats d’allà baix? Eren amics i jugaven junts a Oxford o no sé on. ¿Ho sabia?

—Sí, ja ho sabia. La Lyra du una cosa molt valuosa i, segons sembla, els fats l’estan utilitzant com a missatgera perquè la doni al seu pare. Ha recorregut tot aquest camí per trobar el seu amic, però no sap que els que van dur el seu amic al nord van ser els fats, i que ho van fer perquè el seguís i perquè portés una cosa al seu pare.

—De manera que vostè ho interpreta així, ¿oi?

Per primera vegada, la bruixa semblava insegura.

—Almenys és el que sembla. De totes maneres, nosaltres no podem interpretar la foscor, senyor Scoresby. Es possible que m’equivoqui.

—¿Em podria explicar per què s’ha ficat en tot aquest embolic, vostè?

—El cor ens deia que el que aquelles persones feien a Bolvangar era incorrecte. La Lyra és el seu enemic i, per tant, nosaltres som les seves amigues. No cal anar més enllà. També hi té a veure l’amistat del meu clan amb el poble gipci, que es remunta al dia que en Farder Coram em va salvar la vida. Els ajudem perquè ens ho han demanat. A més, ells tenen vincles d’obligació amb Lord Asriel.

—Ja ho entenc. Esteu remolcant el globus fins a Svalbard pels gipcis. ¿I aquesta amistat que us uneix inclou el remolc de tornada? ¿O hauré d’esperar l’arribada d’un vent amable i, mentrestant, dependre de la indulgència dels óssos? Que consti, senyora, que només pretenc estar ben informat.

—Si el podem ajudar a tornar a Trollesund, senyor Scoresby, ho farem. Però no sabem amb què ens trobarem a Svalbard. El nou rei dels óssos ha fet uns quants canvis, els camins no són els mateixos i l’aterratge pot ser complicat. No sé com s’ho manegarà, la Lyra, per trobar el camí que la dugui al seu pare i tampoc no sé què pensa fer en Iorek Byrnison; l’única cosa que sé és que el seu destí està lligat al d’ella.

—Jo tampoc no ho sé, senyora. Però es comporta com si fos el seu protector. De fet, ella el va ajudar a recuperar la cuirassa, ¿ho sabia? Els sentiments dels óssos són un misteri, però si hi ha algun ós que estimi un ésser humà, en Iorek estima la Lyra. Respecte a l’aterratge a Svalbard, mai no ha estat fàcil. Amb tot, si m’ajuden a remolcar el globus en la direcció correcta, em sentiré molt més alleujat. I si hi ha alguna cosa que pugui fer en compensació, només cal que m’ho digui. Però, per no confondre’m, ¿li faria res dir-me en quina banda lluito en aquesta guerra invisible?

—Tots dos estem al costat de la Lyra.

—D’això no en tinc cap dubte.

Van continuar volant, però hi havia tants núvols a sota que no sabien si anaven de pressa o no. En condicions normals, els globus es movien a la mateixa velocitat que el vent, però com que en aquella ocasió l’arrossegaven les bruixes, en comptes de moure’s amb l’aire, el travessava. A més a més, el globus oposava resistència, ja que la bossa de gas no tenia, ni de bon tros, l’estructura aerodinàmica dels zepelins. En conseqüència, la cistella es gronxava d’una banda a l’altra i patien moltes més batzegades que en un vol habitual.

Malgrat tot, el que preocupava en Lee Scoresby no era la seva comoditat, sinó els seus instruments, per la qual cosa va dedicar una bona estona a assegurar-se que estaven ben lligats als puntals principals. Segons l’aletiòmetre, es trobaven a uns dos mil cinc-cents metres d’altura. La temperatura era de vint graus negatius. En Lee Scoresby havia experimentat temperatures més baixes, tot i que no gaire més, i no volia passar més fred. Per això va desenrotllar la lona que feia servir com a bivac d’emergència i la va estendre davant els nens que dormien amb la intenció de protegir-los del vent, i, tot seguit, es va estirar repenjant l’esquena contra la d’en Iorek Byrnison, el seu antic camarada d’armes, i es va adormir.

Quan la Lyra es va despertar, la lluna era molt alta i la resta del que es veia tenia un to argentat, des de la superfície ondulada dels núvols de sota fins a les punxes gelades i els caramells que penjaven del cordatge del globus.

En Roger, en Lee Scoresby i l’ós dormien, però la reina de les bruixes continuava volant al costat del globus.

—¿Quanta estona falta per arribar a Svalbard? —va dir la Lyra.

—Si no trobem vents de cara, arribarem a Svalbard d’aquí a unes dotze hores.

—¿On aterrarem?

—Depèn del temps. En qualsevol cas, mirarem d’esquivar els penya-segats perquè hi viuen criatures que ataquen qualsevol cosa que es belluga. Si podem us deixarem terra endins, lluny del palau d’en Iofur Raknison.

—¿Què passarà quan trobi Lord Asriel? ¿Voldrà tornar a Oxford o no? Tampoc no sé si li hauria de dir que sé que és el meu pare. Potser vol continuar fingint que és el meu oncle. De fet, gairebé no el conec.

—No voldrà tornar a Oxford, Lyra. S’ha de fer una cosa en un altre món i Lord Asriel és l’única persona que pot travessar l’abisme entre aquell món i aquest. Però necessita l’ajuda d’una cosa.

—Necessita l’aletiòmetre! —va exclamar la Lyra—. Quan el rector del Jordan me’l va donar, em va semblar que volia dir-me una cosa sobre Lord Asriel, però no va poder. Jo ja sabia que en realitat no el volia enverinar. Llegirà l’aletiòmetre i sabrà com construir el pont, ¿oi? Segur que el puc ajudar. Hi deu haver poca gent que el sàpiga llegir tan bé com jo…

—No ho sé —va dir la Serafina Pekkala—. No sabem ni com ho farà ni l’envergadura de la tasca que vol portar a terme. Hi ha forces que es comuniquen amb nosaltres, però també n’hi ha de superiors, i fins i tot hi ha secrets per a l’altíssim.

—L’aletiòmetre m’ho diria! El podria llegir ara…

Però feia tan fred que ni tan sols l’hauria pogut sostenir. Es va abrigar i es va cenyir la caputxa per protegir-se del vent glaçat; només va deixar exposada una ranura per espiar. A la llunyania, i una mica més avall, la llargada de la corda s’estenia des de l’anella de suspensió del globus, estirada per sis o set bruixes que seien a les branques de pi dels núvols. Les estrelles eren tan brillants, tan fredes i tan dures que semblaven diamants.

—¿Com és que no tens fred, Serafina Pekkala?

—De fet, les bruixes el sentim, però no li donem importància perquè no ens farà cap mal. A més, si ens protegíssim del fred, no sentiríem altres coses, com el titubeig brillant de les estrelles, la música de l’aurora o la més plaent de totes, la sensació sedosa que ens provoca la llum de la lluna quan ens frega la pell. Per aquestes coses val la pena passar fred.

—¿Les podria sentir, jo?

—No. Si et traguessis les pells et moriries. Així que abriga’t força.

—¿Quant temps viviu, les bruixes, Serafina Pekkala? En Farder Coram diu que viviu centenars d’anys. Però tu no sembles gens vella.

—Tinc tres-cents anys, o potser més. La mare bruixa més vella en té gairebé mil. Un dia Yambe-Akka l’anirà a buscar. I un altre dia em vindrà a buscar a mi. Es la reina dels morts. Quan se t’acosta somrient i pronunciant paraules amables, saps que t’ha arribat l’hora de morir.

—¿Lli ha bruixots també o només sou dones?

—Hi ha homes que estan al nostre servei, com el cònsol de Trollesund, i també en prenem altres com a amants o marits. Però tu ets massa jove, Lyra, per entendre-ho. De totes maneres, et puc assegurar que més endavant ho entendràs tot. Els homes et passen per davant dels ulls com papallones, com criatures d’una estació molt breu. Els estimem; són valents, orgullosos, atractius i intel·ligents, però es moren de seguida. Es moren tan de pressa que els nostres cors estan constantment trencats pel dolor. Donem a llum els seus fills, que són bruixes si són femelles i humans si no, i llavors, de cop i volta, desapareixen, els abaten, els assassinen o senzillament es perden. I amb els nostres fills passa exactament el mateix. Quan un nen és petit, es pensa que és immortal. Però la mare sap que no ho és. Cada vegada el veus més adolorit, fins que al final se’t trenca el cor. Potser és llavors quan Yambe-Akka et ve a buscar. Es més vella que la tundra. Qui sap si, per a ella, les vides de les bruixes són tan efímeres com les dels homes per a nosaltres.

—¿Vas estimar en Farder Coram?

—Sí. ¿Ho sap?

—No ho sé, però sí que sé que t’estima.

—Quan em va salvar, ell era jove, fort, orgullós i atractiu. Me’n vaig enamorar de seguida. Hauria canviat la meva naturalesa, hauria renunciat al titubeig de les estrelles i a la música de l’aurora. No hauria volat mai més, ho hauria abandonat tot en aquell moment precís. M’hauria convertit en una muller gípcia, hauria cuinat per a ell a la nostra barca, hauria compartit el seu llit i li hauria donat fills. Però no pots canviar el que ets ni el que fas. Jo sóc una bruixa i ell és humà. De totes maneres, vaig estar amb ell prou temps per tenir un fill seu…

—No m’ho ha dit mai! ¿Va ser una nena? ¿Una bruixa?

—No, un nen. Es va morir fa quaranta anys durant la gran epidèmia. Va ser una malaltia que va aparèixer a l’Orient. Pobra criatura! Va entrar i va sortir de la vida com una efímera. Em va esmicolar el cor, com sempre. I també va trencar el d’en Coram. Llavors, em van fer tornar amb la meva gent perquè Yambe-Akka se m’havia endut la mare i vaig esdevenir reina del clan. Vaig haver de marxar perquè era la meva obligació.

—¿Vas tornar a veure en Farder Coram?

—No. Però em vaig assabentar de tot el que feia. Vaig saber que els skraelings l’havien malferit amb una fletxa enverinada i vaig enviar herbes i uns quants encanteris perquè es recuperés, però no vaig ser prou forta per tornar-lo a veure. Vaig saber que allò l’havia afectat, però, al cap de poc, em vaig assabentar que era cada vegada més savi, que llegia i estudiava molt, i em vaig sentir molt orgullosa d’ell i de la seva bondat. Però no vaig gosar acostar-m’hi. El meu clan vivia temps perillosos i sempre hi havia alguna guerra entre bruixes a punt d’esclatar. I, a més a més, vaig pensar que m’oblidaria i que es casaria amb una humana.

—Això mai —va dir la Lyra, convençuda—. L’hauries d’anar a veure. Encara t’estima. N’estic segura.

—Però sentiria vergonya de l’edat que té i no ho vull.

—Potser sí. Però, com a mínim, trobo que li hauries d’enviar un missatge.

La Serafina Pekkala no va dir res durant una bona estona. En Pantalàimon, que s’havia transformat en un fumarell, va volar fins a posar-se a la branca de la bruixa. Semblava que es volgués disculpar per si havien estat massa insolents.

Aleshores la Lyra va dir:

—¿Per què tenen daimonis, les persones, Serafina Pekkala?

—Tothom ho pregunta però ningú no sap la resposta. D’ençà que existeixen els humans, sempre hi ha hagut daimonis. Es el que ens diferencia dels animals.

—Exacte! La veritat és que som molt diferents… Els óssos, per exemple… Són estranys, els óssos, ¿oi? Et penses que són com les persones, però, de cop i volta, fan alguna cosa rara o ferotge i et fa la impressió que no els entendràs mai… ¿Saps què em va dir en Iorek, però? Em va dir que, per a ell, la cuirassa era com un daimoni. Em va dir que era la seva ànima. Però amb això també som diferents, perquè la cuirassa se la va fer ell. Li van prendre la primera quan el van desterrar i després va trobar ferro del cel i se’n va fer una altra, com si es fabriqués una ànima nova. Nosaltres, en canvi, no ens podem fer els daimonis. Llavors, la gent de Trollesund el va emborratxar i l’hi va prendre, però jo vaig esbrinar on era i la va recuperar. El que no entenc és per què ve a Svalbard. L’atacaran. Potser el mataran. I jo l’estimo molt, en Iorek. L’estimo tant que preferiria que no hagués vingut.

—¿T’ha explicat qui és?

—Només m’ha dit com es diu. Va ser el cònsol de Trollesund el que ens va explicar tot això.

—Forma part d’un llinatge antic i il·lustre. Es un príncep. De fet, si no hagués comès aquell crim tan terrible, ara seria el rei dels óssos.

—Em va dir que el seu rei es deia Iofur Raknison.

—En Iofur Raknison va accedir al tron quan en Iorek Byrnison va ser desterrat. Evidentment, en Iofur és un príncep, perquè, si no ho fos, no podria governar, però té una intel·ligència molt humana. Signa aliances i tractats i no viu en fortaleses de gel com els altres óssos, sinó que resideix en un palau acabat de construir. Parla d’intercanvis d’ambaixadors amb les nacions humanes i de l’explotació de les mines de foc amb l’ajuda d’enginyers humans. Es molt hàbil i astut. Hi ha qui diu que va estar implicat en el desterrament d’en Iorek, però també n’hi ha que afirmen que, tot i que en realitat no ho va fer, ho insinua perquè creixi la seva fama d’astut i espavilat.

—¿Què va fer, en Iorek? T’ho pregunto perquè una de les raons per les quals l’estimo és que el meu pare va fer el mateix que ell i també el van castigar. Em sembla que són iguals. En Iorek em va dir que va matar un altre ós, però no m’ha explicat mai com va passar.

—Es van barallar per una óssa. El mascle que en Iorek va matar no va fer els senyals de rendició de rigor, malgrat que era evident que en Iorek era més fort. Tot i l’orgull que tenen, els óssos sempre reconeixen la superioritat d’un altre ós i s’hi rendeixen. Però, no sé per què, aquell ós no ho va fer. N’hi ha que diuen que en Iofur Raknison va jugar amb el seu cervell o que li va donar unes herbes que el van confondre. En qualsevol cas, l’ós més jove no va cedir i en Iorek Byrnison es va deixar endur pel temperament. El judici del cas no va ser fàcil; l’hauria d’haver ferit i no pas matat.

—Si no l’hagués matat, ara seria el rei —va dir la Lyra—. Al Jordan, el professor Palmerian va dir alguna cosa sobre en Iofur Raknison… De fet, el professor havia anat al nord per coneixe’l. ¿Què va dir? Tant de bo me’n pogués recordar… Em sembla que va dir que havia pujat al tron per mitjà d’un engany o alguna cosa per l’estil… Però, una vegada, en Iorek em va dir que els óssos no se’ls podia ensarronar i, de fet, em va demostrar que jo no el podia enganyar. Em sembla que els van enredar a tots dos, tant a ell com a l’altre ós. Potser els únics que els poden enganyar són els mateixos óssos i són les persones les que no poden. Tret que… De fet, els habitants de Trollesund el van enredar, ¿oi? El van emborratxar i li van robar la cuirassa…

—Potser se’ls pot enganyar quan es comporten com les persones —va dir la Serafina Pekkala—. Però, quan es comporten com el que són, com óssos, potser és impossible. Els óssos no solen beure alcohol. En Iorek Byrnison va beure per oblidar la vergonya que li suposava l’exili i aquell fet puntual va facilitar que la gent de Trollesund l’enganyés.

—Sí —va dir la Lyra assentint amb el cap.

Aquella idea l’havia satisfeta. Admirava en Iorek d’una manera gairebé il·limitada i li va agradar trobar una explicació que corroborés la seva noblesa.

—Ets molt intel·ligent —va afegir la Lyra—. No hauria sabut res de tot això si no m’ho haguessis dit. Fins i tot deus ser més intel·ligent que la senyora Coulter.

Van continuar volant. La Lyra va començar a mastegar un tros de carn de foca que havia trobat a la butxaca.

—Serafina Pekkala —va dir al cap d’una estona—. ¿Què és la Pols? T’ho pregunto perquè, tot i que ningú no m’ho ha dit, em sembla que la Pols és l’origen de tots els problemes.

—No ho sé —va respondre la Serafina Pekkala—. A les bruixes la Pols no ens ha amoïnat mai. L’única cosa que et puc dir és que on hi ha sacerdots la Pols fa por. Evidentment, la senyora Coulter no és cap sacerdotessa, però és una membre important del Magisteri. A més, ella va crear la Junta d’Oblació i va convèncer l’Església que pagués les despeses de Bolvangar, i tot ho va fer a causa de l’interès que tenia en la Pols. Nosaltres no entenem les seves intencions. De fet, hi ha moltes coses que no hem entès mai. Quan veiem que els tàrtars es foraden el crani, per exemple, ens sobta i ens estranya. Per tant, encara que la Pols ens sembli una cosa estranya, no ens hi capfiquem ni comencem a destruir-ho tot per examinar-la. Senzillament ho deixem a les mans de l’Església.

—¿De l’Església? —va dir la Lyra.

Li va venir al cap alguna cosa. Va recordar que, als Fens, havien parlat amb en Pantalàimon sobre el que devia activar l’agulla de l’aletiòmetre i van pensar en l’aparell lluminós de l’altar major del Gabriel College i en com aquelles partícules elementals feien girar els penells. L’intercessor havia deixat clara la relació entre les partícules elementals i la religió.

—És possible —va afegir la Lyra fent que sí amb el cap—. Al cap i a la fi, la majoria de les coses relacionades amb l’Església són secretes. Però la majoria d’esglésies són velles, mentre que la Pols no ho és pas, em sembla. M’agradaria saber si Lord Asriel m’explicarà… —Va tornar a badallar—. Serà millor que m’estiri —va afegir—. Si no, potser em congelaré. A baix feia fred, però mai no n’havia tingut tant com ara. Em sembla que em moriré si em refredo més.

—Doncs estira’t i tapa’t amb les pells.

—D’acord. Si m’hagués de morir, m’estimaria més fer-ho aquí dalt que allà baix. Quan m’han posat sota aquella fulla afilada, he pensat que m’arribava l’hora… Ho hem pensat tots dos. Quina cosa tan cruel! Ens estirarem una estona. Desperta’ns quan arribem —li va demanar la Lyra, que es va ajupir sota la pila de pells amb dificultats i adolorida per la intensitat penetrant del fred i es va estirar tan a prop d’en Roger com va poder.

Així, doncs, adormits dins el globus incrustat de gel, els quatre viatgers van començar a fer cap a les roques i les glaceres, les mines de foc i les fortaleses de gel de Svalbard.

La Serafina Pekkala va cridar l’aeronauta, que es va despertar de seguida, atordit per culpa del fred, però conscient que alguna cosa no rutllava. La cistella oscil·lava amb brusquedat, els vents forts bufetejaven la bossa de gas i les bruixes que estiraven la corda amb prou feines aconseguien agafar-la. Si la deixaven anar, el globus s’allunyaria del rumb a l’acte i, segons la brúixola, els arrossegaria cap a Nova Zembla a gairebé cent seixanta quilòmetres l’hora.

La Lyra va sentir que en Lee deia:

—¿On som?

Estava mig adormida, perdia l’equilibri a causa de les batzegades i el fred li havia entumit el cos.

No va poder sentir la resposta de la bruixa, però, a través de la caputxa, que duia mig tancada, va veure com, sota una llum ambàrica, en Lee Scoresby s’agafava a un puntal i estirava una corda que arribava fins a la bossa de gas. La va estrebar com si volgués vèncer algun tipus d’obstacle, va alçar la mirada cap a la foscor que els fustigava i va lligar la corda al voltant d’un ganxo doble que hi havia sobre l’anella de suspensió.

—Estic deixant anar una mica de gas —va cridar en Lee a la Serafina Pekkala—. Anirem cap avall. Som massa amunt.

La bruixa va cridar alguna cosa, però la Lyra no la va poder sentir. En Roger també s’estava despertant. Els cruixits de la cistella eren prou forts per desvetllar la persona amb el son més profund i, a més a més, no deixava de gronxar-se ni de patir sotragades. El daimoni d’en Roger i en Pantalàimon s’aferraven l’un a l’altre transformats en titins, mentre que la Lyra s’esforçava per mantenir-se estirada i immòbil i per no saltar empesa per la por.

—No passa res —va dir en Roger, que semblava molt més animat que ella—. Tan aviat com baixem, encendrem un foc i ens escalfarem. Porto uns quants mistos a la butxaca. Els vaig pispar a la cuina de Bolvangar.

Era evident que el globus descendia, perquè, al cap d’un moment, els embolcallava un núvol dens i gelat. La cistella es va omplir de fragments i llenques del núvol, i, de sobte, es van quedar a les fosques. Era la boira més espessa que la Lyra havia vist mai. A continuació, la Serafina Pekkala va fer un altre crit, l’aeronauta va deslligar la corda del ganxo i la va deixar anar. Se li va esmunyir entre les mans i va desaparèixer cel amunt, i, malgrat els cruixits, les batzegades i l’udol del vent en fregar el cordatge, la Lyra va sentir un cop sec molt amunt.

En Lee Scoresby va veure els ulls oberts de bat a bat de la Lyra.

—És la vàlvula del gas —va cridar en Lee—. Funciona amb una molla que evita que s’escapi el gas. Quan l’estiro, surt gas per dalt, perdem força ascensional i baixem.

—¿Estem a punt de…?

La Lyra no va poder acabar la frase perquè va passar una cosa esgarrifosa. Una criatura baixa, com la meitat d’un humà, amb unes ales de cuir i unes urpes en forma de ganxo, s’enfilava per la banda de la cistella on era en Lee Scoresby. Tenia el cap pla, els ulls sortits i una boca ampla de granota que desprenia una pudor insuportable a còpia d’alenades. Quan la Lyra ni tan sols havia tingut temps de cridar, en Iorek Byrnison va allargar el braç i li va clavar un mastegot. La criatura va caure de la cistella i va desaparèixer deixant anar un xiscle.

—Un fantasma dels penya-segats —va dir en Iorek amb concisió.

Al cap d’un moment, va aparèixer la Serafina Pekkala, es va agafar al costat de la cistella i va començar a enraonar atropelladament:

—Ens ataquen els fantasmes dels penya-segats. Portarem el globus a terra i allà ens podrem defensar. Són…

La Lyra no va entendre la resta del que va dir perquè un soroll semblant al d’una esquinçada els va fer decantar cap a una banda. Llavors, un cop terrible va llançar els tres humans del globus contra les peces de la cuirassa d’en Iorek Byrnison. Com que la cistella no parava de trontollar violentament, l’ós va allargar la seva pota enorme per subjectar-los. La Serafina Pekkala havia desaparegut. L’estrèpit era eixordador i, de tant en tant, enmig dels sorolls, se sentien els xiscles dels fantasmes dels penya-segats, que passaven com bales davant la Lyra i deixaven anar el seu tuf nauseabund.

Aleshores, van patir una sotragada tan sobtada que van caure a terra i la cistella, que girava com una baldufa, va començar a baixar a tota velocitat. Semblava que s’haguessin desenganxat del globus i caiguessin a plom. Llavors, van tornar a sentir una sèrie de cops i batzegades, mentre la cistella es balancejava amb brusquedat i rapidesa d’una banda a l’altra, com si rebotés entre dues parets rocalloses.

L’última cosa que la Lyra va veure va ser que en Lee Scoresby disparava aquella pistola tan llarga que tenia a la cara d’un fantasma dels penya-segats. Llavors, morta de por, va tancar els ulls i es va agafar al pelatge d’en Iorek Byrnison. Els cruixits de la cistella i els udols, els xiscles, les fuetades i els xiulets del vent, que semblava un animal malferit, impregnaven l’aire salvatge d’un soroll espantós.

Aleshores, es va produir la batzegada més forta, el sotrac que la va fer sortir propulsada fora de la cistella. S’havia deixat anar i se sentia com si li haguessin buidat els pulmons. Va caure enmig d’un terreny tan tallat que ni tan sols sabia com posar-se dreta; sota la caputxa ben cordada, tenia la cara plena de pols, fred, sequedat i cristalls.

Era neu; havia aterrat enmig d’un munt de neu. Estava tan estabornida que amb prou feines podia pensar. Es va quedar estirada durant uns segons i va escopir la neu que tenia a la boca amb molt poca força; tot seguit, va continuar bufant fins que va tenir prou espai perquè l’aire arribés fins a ella.

No li feia mal res en concret, però li costava respirar. Amb molt de compte, va mirar de moure les mans, els peus, els braços i les cames, i va intentar alçar el cap.

No veia gairebé res perquè encara duia la caputxa plena de neu. Tòt i que li semblava que les mans li pesaven una tona, fent un gran esforç es va espolsar la neu i va examinar els voltants. Va veure un món gris, ple d’una grisor fosca i pàl·lida, i també negre, on els fragments de boira deambulaven com fantasmes.

Només sentia els xiscles llunyans dels fantasmes dels penya-segats, molt amunt, i l’envestida de les onades contra les roques a una certa distància.

—Iorek! —va cridar amb una veu feble i tremolosa.

Ho va tornar a provar, però ningú no li va respondre.

—Roger! —va tornar a cridar, però amb el mateix resultat.

Li va semblar que era l’única persona al món, però ella no estava mai sola. En Pantalàimon, que havia adoptat la forma d’un ratolí, va sortir de l’anorac per fer-li companyia.

—He mirat l’aletiòmetre i està bé —va dir el daimoni—. No s’ha trencat res.

—Estem perduts, Pan! —va dir la Lyra—. ¿Has vist els fantasmes dels penya-segats? ¿Has vist com el senyor Scoresby els disparava? Déu no vulgui que vinguin aquí baix!

—Potser hauríem de trobar la cistella —va dir en Pantalàimon.

—Val més que no cridem —va dir la Lyra—. Ja sé que ho acabo de fer, però potser és millor que no hi tomi perquè no ens sentin. Tant de bo sabés on som.

—Potser no ens agradaria saber-ho —va apuntar en Pantalàimon—. Potser som al fons d’un penya-segat sense sortida i els fantasmes són a dalt, esperant que s’aixequi la boira per veure’ns.

Després d’haver descansat uns quants minuts, va palpar el seu voltant i es va adonar que havia aterrat en un forat entre dues roques cobertes de gel. Una boira glaçada ho cobria tot. En una banda, a menys de cent metres de distància, segons va deduir la Lyra, les onades topaven contra les roques i, damunt seu, encara se sentien els xiscles dels fantasmes dels penya-segats, si bé semblava que començaven a minvar. Enmig d’aquella foscor, no veia res que fos a més de tres metres i ni tan sols els ulls de mussol d’en Pantalàimon servien de gran cosa.

A empentes i rodolons, i relliscant una vegada i una altra sobre aquelles roques tan aspres, es va anar allunyant de les onades i va enfilar la pujada de la platja; només hi va trobar roques i neu, però cap senyal del globus ni dels seus ocupants.

—No poden haver desaparegut així com així —va mussitar la Lyra.

En Pantalàimon, que s’havia transformat en gat i examinava un terreny una mica més allunyat, va ensopegar amb quatre sacs esquinçats, la sorra dels quals s’havia escampat i es començava a congelar amb rapidesa.

—És el llast del globus —va dir la Lyra—. Els deu haver llençat per tornar-se a enlairar…

Va empassar-se la saliva amb força per engolir el nus que tenia a la gola, o la por que li envaïa el pit, o totes dues coses.

—Déu meu, tinc por —va dir la Lyra—. Espero que estiguin bé.

En Pantalàimon li va pujar als braços i, tot seguit, després d’haver-se convertit en ratolí, es va amagar dins la caputxa. La Lyra va sentir un soroll, alguna cosa que gratava una roca, i es va girar per veure què era.

—Iorek!

Es va haver d’empassar aquest nom perquè no era en Iorek Byrnison. Era un ós desconegut que duia una cuirassa enllustrada, sobre la qual s’havia glaçat la rosada, i una ploma al casc.

Es va quedar immòbil, a uns dos metres de la Lyra, que va pensar que allò era el final.

L’ós va obrir la boca i va deixar anar un grunyit que va ressonar contra els penya-segats i va originar més xiscles al cel. Enmig de la boira va aparèixer un altre ós, i després un altre. La Lyra es va quedar palplantada, mentre tancava els seus punys petits i humans amb força.

Els óssos no es movien gens. De sobte el primer va dir:

—¿Nom?

—Lyra.

—¿D’on has vingut?

—Del cel.

—¿En un globus?

—Sí.

—Acompanya’ns. Ara ets una presonera. Camina, de pressa.

Baldada i espantada, la Lyra va començar a avançar amb penes i treballs per aquelles roques aspres i relliscoses, mentre seguia l’ós i rumiava com s’ho enginyaria per sortir d’una situació tan crítica com aquella.