5
EL CÒCTEL

Durant els dies següents, la Lyra va anar a tot arreu amb la senyora Coulter, gairebé com si fos el seu daimoni. La senyora Coulter coneixia molta gent, amb la qual es trobava en tota mena de llocs. Al matí hi podia haver una reunió de geògrafs al Reial Institut Àrtic i la Lyra seia i parava l’orella. Després la senyora Coulter potser havia de dinar amb un polític o un clergue en algun restaurant de categoria i tots estaven encantats de la vida amb la Lyra; li demanaven plats especials i ella aprenia com s’havien de menjar els espàrrecs o quin gust tenien els menuts. I a la tarda potser anaven a comprar, perquè la senyora Coulter estava preparant l’expedició i havien de comprar impermeables, botes gruixudes, sacs de dormir, ganivets i diversos instruments per dibuixar que fascinaven la Lyra. En acabat, potser anaven a prendre el te i es trobaven amb unes quantes dames, totes tan ben vestides com la senyora Coulter, per bé que no tan atractives ni intel·ligents. En tot cas, eren tan diferents de les llicenciades, de les mares gípcies de les barques o de les criades del college que semblava que fossin un sexe nou, un sexe que posseïa poders perillosos i diverses qualitats, com ara l’elegància, l’encant i la gràcia. En aquelles ocasions la Lyra duia roba força elegant i les dones la mimaven i la incloïen en les seves converses agradables i refinades, que sempre versaven sobre persones; de fet, tan aviat parlaven d’artistes com de polítics i amants.

Al vespre, de vegades la senyora Coulter la portava al teatre, on hi tornava a haver molta gent elegant amb qui parlar o de qui ser objecte d’admiració. Semblava que la senyora Coulter coneixia tothom que era important a Londres.

Durant les estones que quedaven entre aquelles activitats, la senyora Coulter li ensenyava els fonaments de la geografia i les matemàtiques. Els coneixements de la Lyra tenien llacunes importants, com un mapa del món rosegat per una colla de ratolins, perquè les idees que li havien inculcat al Jordan eren fragmentàries i inconnexes. Els encarregats d’instruir-la eren els erudits joves, que li feien classes de diverses matèries durant una setmana d’allò més avorrida, fins que un dia la Lyra es va «descuidar» d’anar-hi, cosa que els va treure un pes de sobre. De vegades, els que oblidaven el que havien d’explicar eren els erudits, que llavors la sotmetien a una sèrie d’explicacions amb tots els ets i uts relatives als estudis que cursaven en aquells moments, fossin els que fossin. Per tant, no era estrany que els coneixements de la Lyra no fossin homogenis. Sabia coses sobre els àtoms i les partícules elementals, sobre les càrregues ambaromagnètiques, les quatre forces fonamentals i tenia clars alguns conceptes de la teologia experimental, però no sabia res sobre el sistema solar. De fet, quan la senyora Coulter se’n va adonar i li va explicar com la terra i els altres cinc planetes giraven al voltant del sol, la Lyra va esclafir a riure com si fos un acudit.

De totes maneres, també li agradava demostrar que sabia algunes coses, i mentre la senyora Coulter li parlava dels electrons, va dir amb veu d’experta:

—Sí, són partícules que tenen una càrrega negativa. Si fa no fa com la Pols, tot i que la Pols no està carregada…

Tan aviat com va haver pronunciat aquelles paraules, el daimoni de la senyora Coulter va alçar el cap i la va mirar de fit a fit, mentre se li eriçaven tots els pèls daurats del cos, com si també estiguessin carregats. La senyora Coulter li va posar la mà a l’esquena.

—¿La Pols? —va dir.

—Sí, aquella Pols que surt de l’espai.

—¿Què saps de la Pols, Lyra?

—Això, que prové de l’espai, que il·lumina les persones i que per veure-la es necessita una càmera especial. Ah, i que als nens no els il·lumina. A ells no els afecta.

—¿On has après tot això?

En aquell instant la Lyra es va adonar que hi havia molta tensió a l’habitació, perquè en Pantalàimon, que s’havia convertit en ermini, li havia pujat a la falda i no parava de tremolar.

—M’ho devia dir algú del Jordan —va dir la Lyra com qui no vol la cosa—. Però no recordo qui. Em sembla que va ser un erudit.

—¿T’ho va explicar durant una classe?

—Potser sí. O potser ho vaig sentir per casualitat. Sí, em sembla que va anar així. Em sembla que un erudit de Nova Dinamarca estava comentant alguna cosa sobre la Pols amb el capellà i jo hi vaig passar pel costat i ho vaig trobar tan interessant que no em vaig poder estar de parar l’orella. Sí, va anar així.

—Ja ho entenc… —va dir la senyora Coulter.

—¿Es veritat el que va dir? ¿Ho vaig entendre malament?

—No ho sé. Segur que en saps més coses tu que jo. Va, reprenem el tema dels electrons.

Més tard en Pantalàimon va dir:

—¿T’has fixat en el moment en què els pèls del seu daimoni s’han eriçat? Doncs jo era darrere seu i he vist que s’agafava els pèls amb tanta força que els nusos dels dits se li han tornat blancs. Tu no ho has vist. Ha passat molta estona abans que els pèls se li tornessin a allisar. Em pensava que se’t llançaria al damunt.

No hi havia dubte que tot plegat era molt estrany, però cap dels dos no sabia què pensar.

Finalment, van fer classes d’una altra mena. Eren molt variades i la senyora Coulter les impartia d’una manera tan agradable i subtil que amb prou feines semblaven classes. Aprenia a rentar-se els cabells, a saber els colors que li esqueien, a dir que no amb tanta educació que no ofenia, a pintar-se els llavis, a posar-se les pólvores i els perfums… Val a dir que la senyora Coulter no li va ensenyar totes aquelles coses directament, però sabia que la Lyra l’observava mentre es maquillava, i s’ho va manegar perquè veiés on guardava els cosmètics, i la deixava sola perquè explorés una mica i se’n posés sempre que volgués.

Va passar el temps i la tardor va esdevenir hivern. De tant en tant, la Lyra pensava en el Jordan College, però li semblava una cosa petita i tranquil·la en comparació de la vida tan atrafegada que duia ara. També li venia al cap en Roger, cosa que la feia sentir inquieta, però com que sempre hi havia una òpera on anar, o un vestit nou per portar, o una visita al Reial Institut Àrtic, de seguida se n’oblidava.

Quan va fer sis mesos que la Lyra vivia allà, la senyora Coulter va decidir organitzar un còctel. Tot i que la senyora Coulter no n’hi havia comentat res, la Lyra s’ensumava que celebrarien alguna cosa. Va encarregar flors, va acordar amb el proveïdor quins canapès i quines begudes havia de dur i va dedicar tota una tarda a decidir amb la Lyra quines persones havien de convidar.

—L’arquebisbe ha de venir. No el podem pas excloure de la llista, encara que sigui odiós i extremament esnob. Lord Boreal és a la ciutat… Ens ho passarem bé, si ve. I la princesa Postnikova… ¿Trobes que hauríem de convidar l’Erik Andersson? No sé si és el moment adequat per patrocinar-lo…

L’Erik Andersson era el ballarí de moda. La Lyra no sabia què volia dir allò de patrocinar-lo, però li va agradar poder donar la seva opinió. La Lyra, obedient i fent un grapat de faltes d’ortografia, va anotar tots els noms que la senyora Coulter li va dictar i, al final, va ratllar els que la senyora Coulter no va voler convidar.

Quan la Lyra ja era al llit, en Pantalàimon va murmurar des del coixí:

—No anirà mai al nord! Ens retindrà aquí per sempre. ¿Quan ens escaparem?

—Es clar que hi anirà —va replicar la Lyra—. El que passa és que no et cau bé. Mala sort, perquè a mi sí que m’agrada. I a més, ¿per què ens ensenya navegació si no se’ns vol endur al nord?

—Perquè no t’impacientis. A tu no t’agraden els còctels, Lyra. T’està convertint en la seva mascota.

La Lyra es va girar d’esquena i va tancar els ulls. Sabia que en Pantalàimon tenia raó. Aquella vida de bona educació l’estava tancant i aïllant del món, encara que visqués envoltada de luxes a tothora. Hauria donat el que fos per passar un dia amb els amics d’Oxford, per poder barallar-se als Claybeds i fer curses al costat del canal. L’única raó per la qual continuava sent educada i parant atenció a la senyora Coulter era l’esperança d’emprendre aquell viatge tan fascinant cap al nord. Potser s’hi trobarien Lord Asriel. Potser ell i la senyora Coulter s’enamorarien, es casarien i adoptarien la Lyra, i llavors anirien a alliberar en Roger de les mans dels Devoradors.

La tarda del còctel, la senyora Coulter va portar la Lyra a una perruqueria de moda, on li van suavitzar i ondular aquells cabells tan llisos i rossos que tenia, li van llimar i esmaltar les ungles i li van aplicar una mica de maquillatge sobre els ulls i els llavis perquè aprengués com s’havia de fer. Més tard, van anar a recollir el vestit nou que la senyora Coulter havia encarregat per a ella i a comprar unes sabates de pell. Després van tornar a casa, van examinar les flors i es van vestir.

—La motxilleta no, estimada —va dir la senyora Coulter quan la Lyra va sortir de l’habitació, radiant i conscient de la seva bellesa.

La Lyra duia a tot arreu una motxilla petita de cuir per tenir sempre l’aletiòmetre a mà. La senyora Coulter, que era al costat d’un gerro recol·locant unes flors que eren massa juntes, va veure que la Lyra no es movia i va desviar la mirada cap a la porta.

—Sisplau, senyora Coulter… Aquesta motxilla m’agrada molt!

—A casa, no, Lyra. No té ni cap ni peus portar una motxilla a casa teva. Treu-te-la ara mateix i ajuda’m a col·locar aquestes copes.

No va ser pel seu to esquerp, sinó més aviat per les paraules «a casa teva», que la Lyra, fent gala de la seva tossudesa, s’hi va oposar. Tot d’una, en Pantalàimon va volar fins a terra, es va convertir en una fura, va arquejar l’esquena i es va començar a fregar contra els mitjonets blancs de la Lyra. Allò la va omplir de coratge i va deixar anar:

—Doncs jo no trobo pas que desentoni. I a més a més, és l’única cosa que m’agrada portar. I trobo que em queda molt…

No va poder acabar la frase perquè el daimoni de la senyora Coulter va saltar del sofà com una allau de pèls daurats i va immobilitzar en Pantalàimon contra la catifa abans que pogués reaccionar. La Lyra va fer un crit d’espant i després un de por i un altre de mal, mentre en Pantalàimon es recargolava d’una banda a l’altra, bramant i xisclant, sense poder desempallegar-se del mico. Només li van caldre uns segons per tenir-lo totalment dominat. Agafava el coll de la fura amb un braç negre i ferotge, i amb les cames, que també eren negres, aixafava les potes del darrere de la fura; amb el braç que li quedava lliure, va agafar una de les orelles d’en Pantalàimon i semblava que l’hi volgués arrencar. Malgrat tot, el mico no actuava amb ràbia, sinó més aviat amb fredor i empès per una força estranya. En qualsevol cas, veure aquella escena, i sobretot patir-la, va ser una experiència esgarrifosa.

La Lyra somicava aterrida.

—Prou, sisplau! No ens faci més mal!

La senyora Coulter va alçar la mirada de les flors.

—¿Faràs el que et dic? —va dir.

—Sí, l’hi prometo!

El mico daurat es va allunyar d’en Pantalàimon com si tot d’un plegat aquell joc deixés de ser divertit. En Pantalàimon de seguida va córrer cap a la Lyra, que se’l va acostar a la cara i li va fer quatre moixaines i uns quants petons.

—Ara, Lyra!

La Lyra es va girar amb brusquedat i va donar un cop a la porta de l’habitació, que així que es va haver tancat, es va tornar a obrir. Quan la Lyra es va tombar, tenia la senyora Coulter dreta a un parell de pams de distància.

—Lyra, si et comportes d’aquesta manera tan grollera i vulgar, ens barallarem i al final guanyaré jo. Treu-te la motxilla immediatament. No corruguis les celles, és molt desagradable. I no tornis a donar mai més cap cop de porta, tant si sóc al davant com si no. Els primers convidats estan a punt d’arribar i et trobaran molt ben educada, dolça, simpàtica, innocent, atenta i encantadora. Això és el que espero de tu, Lyra. ¿M’entens?

—Sí, senyora Coulter.

—Fes-me un petó.

Es va ajupir una mica i li va parar la galta. La Lyra es va haver de posar de puntetes per besar-l’hi. De seguida va sentir la suavitat de la pell de la senyora Coulter, així com la fragància misteriosa del perfum, agradable però metàl·lica. La Lyra es va enretirar una mica, va deixar la motxilla al tocador i va seguir la senyora Coulter fins a la sala.

—¿Què en penses de les flors, estimada? —va preguntar la senyora Coulter amb dolçor, com si no hagués passat res—. Suposo que les roses són una aposta segura, però de vegades et passes de la ratlla, ¿oi? ¿Han portat prou gel? Fes-me el favor d’anar-ho a preguntar, sisplau. Les begudes calentes són horroroses…

La Lyra va descobrir que era prou fàcil fer veure que eres feliç i que estaves contenta, tot i que no deixava de pensar en el sentiment d’oposició que tot allò despertava dins en Pantalàimon i en la repulsió que sentia pel mico daurat. Llavors va sonar el timbre i, en un tres i no res, la sala es va omplir de dones vestides segons la moda del moment i d’homes atractius i distingits. La Lyra es movia entre ells oferint-los canapès, somrient i contestant amb amabilitat sempre que se li adreçaven. Se sentia com una mascota universal i, quan va reflexionar sobre aquella idea, en Pantalàimon va estendre les ales de cadernera i va piular estrepitosament.

La Lyra es va adonar que estava content perquè l’havia convençuda, i d’ençà d’aleshores va optar per ser una mica més reservada.

—¿A quina escola vas, bufona? —li va preguntar una senyora gran, que inspeccionava la Lyra a través d’unes ulleres de llarga vista.

—No vaig a cap escola —va respondre la Lyra.

—¿De debò? Em pensava que la mare t’hauria enviat a l’escola on va anar ella. Es un lloc molt bo…

La Lyra es va quedar una mica desconcertada, però de seguida es va adonar de l’equivocació de la senyora.

—No és pas la meva mare! Només he vingut per ajudar-la. Sóc la seva secretària —va dir donant-se aires d’importància.

—Ja ho entenc. ¿I de quina nissaga ets?

La Lyra va haver de tornar a rumiar en la pregunta abans de contestar-la.

—Els meus pares eren un comte i una comtessa —va dir—. Van morir al nord en un accident aeronàutic.

—¿Quin comte era?

—El comte Belacqua. Era el germà de Lord Asriel.

El daimoni de la senyora gran, un guacamai de color escarlata, es va començar a repenjar primer sobre una pota i després sobre l’altra com si patís algun tipus d’irritació. La dona va arrufar les celles empesa per la curiositat, però la Lyra se’n va anar amb un somriure als llavis.

Va passar pel costat d’una dona jove i un grup d’homes que estaven asseguts al sofà gran i va sentir la paraula Pols. El comportament de la societat ja no tenia secrets per a la Lyra; detectava sense dificultats el flirteig entre homes i dones i solia observar el procés amb fascinació. Amb tot, el que va desvetllar el seu interès va ser l’esment de la paraula Pols, de manera que va parar l’orella. Els homes feien cara de ser erudits i, tenint en compte la manera com els interrogava, la Lyra va deduir que la dona era una estudiant.

—La va descobrir un moscovita… Sisplau, interrompin-me si ja ho saben… —deia un home madur, mentre la jove l’observava bocabadada—. Es deia Rusakov, raó per la qual les partícules porten el seu nom. Són unes partícules elementals que no interaccionen amb cap altra partícula i són gairebé impossibles de detectar, però el que les fa extraordinàries és que, segons sembla, els humans les atreuen.

—¿De veritat? —va dir la dona jove amb uns ulls com dues taronges.

—I encara hi ha una cosa més extraordinària —va dir l’home—: hi ha humans que les atreuen més que d’altres. Els adults les atreuen, però els nens no. Almenys no gaire, fins que arriben a l’adolescència… De fet, aquesta és la raó principal per la qual… —Va abaixar el to de veu, es va acostar a la dona jove i li va posar la mà a l’espatlla com a gest de confidencialitat—. Aquesta és la raó principal per la qual es va crear la Junta d’Oblació, cosa que li podria confirmar la nostra amfitriona.

—¿De veritat? Així, ¿té alguna relació, ella, amb la Junta d’Oblació?

—Ai, benvolguda amiga… Ella és la Junta d’Oblació. És un projecte seu…

L’home estava a punt de continuar l’explicació quan va clissar la Lyra, que el mirava de fit a fit, sense parpellejar. Aleshores, potser perquè havia begut una mica massa, o potser perquè tenia ganes d’impressionar la dona, va dir:

—Segur que aquesta noieta t’ho podria explicar tot. ¿Oi que estàs ben protegida per la Junta d’Oblació, maca?

—I tant —va dir la Lyra—. Aquí estic protegida de tothom. On vivia abans, a Oxford, passaven coses molt perilloses. Hi ha els gipcis, que s’emporten els nens i els venen als turcs com a esclaus. I a Port Meadow, quan hi ha lluna plena, un home llop surt de l’antic convent de Godstow. Una vegada el vaig sentir udolar. I també hi ha els Devoradors…

—Precisament estàvem parlant d’ells —va dir l’home—. Aquest és el nom amb què es coneix la Junta d’Oblació, ¿oi?

La Lyra va sentir la tremolor sobtada d’en Pantalàimon, però, a banda d’allò, el seu comportament continuava sent exemplar. No va semblar que els daimonis dels dos adults, un gat i una papallona, s’adonessin de res.

—¿Els Devoradors? —va dir la dona jove—. Quin nom tan curiós! ¿Per què els anomenen Devoradors?

La Lyra estava a punt d’explicar-li una de les històries esfereïdores que s’havia inventat per espantar els nens d’Oxford, però l’home ja havia començat a enraonar.

—Perquè la Junta General d’Oblació es pot cruspir tot el que se li posi al davant. En realitat, és un costum molt antic. A l’edat mitjana, els pares lliuraven els fills a l’Església perquè fossin monjos o monges. Els pobres marrecs rebien el nom d’oblats, que significava «sacrifici, ofrena» o alguna cosa per l’estil. De manera que, quan van haver d’investigar el tema de la Pols, van recórrer a la mateixa idea, com la nostra amiga ja deu saber. ¿Per què no parles amb Lord Boreal? —va afegir l’home dirigint-se a la Lyra—. Segur que es deleix per conèixer la protegida de la senyora Coulter. Es aquell d’allà, l’home dels cabells grisos, el que té una serp com a daimoni.

La Lyra no va trigar gens a adonar-se que es volia desfer d’ella per tenir una conversa més íntima amb la dona, però ella encara semblava interessada en la Lyra i es va apartar una mica de l’home per parlar-hi.

—Un moment… ¿Com et dius?

—Lyra.

—Jo em dic Adèle Starminster. Sóc periodista. ¿Puc parlar amb tu en privat?

Com que li semblava molt normal que la gent volgués parlar amb ella, la Lyra va respondre que sí.

El daimoni de la dona, que era la papallona, es va enlairar, va mirar a dreta i a esquerra i es va acostar a l’Adèle Starminster per comentar-li alguna cosa a cau d’orella; tot seguit, l’Adèle va dir:

—Anem a seure al costat de la finestra.

Era un dels indrets preferits de la Lyra; es veia el riu i, a aquella hora de la nit, els llums de la riba del sud espurnejaven sobre els seus reflexos a l’aigua negra de la marea alta. Un remolcador arrossegava una filera de gavarres riu amunt. L’Adèle Starminster es va asseure i es va moure cap a una banda del seient encoixinat per fer lloc a la Lyra.

—El professor Docker m’ha dit que et relaciones amb la senyora Coulter. ¿Es veritat?

—Sí.

—¿Quin tipus de relació hi tens? No ets pas la seva filla, ¿oi? Si ho fossis ho sabria…

—No! —va dir la Lyra—. Es clar que no. Sóc la seva ajudant personal.

—¿La seva ajudant personal? Ets una mica jove, ¿no? Em pensava que teníeu una mena de relació familiar… ¿Com és ella?

—És molt intel·ligent —va dir la Lyra. Abans d’aquell vespre n’hauria explicat moltes més coses, però els esdeveniments estaven canviant.

—¿Quin caràcter té? —va insistir l’Adèle Starminster—. ¿Es simpàtica, impacient…? ¿Vius aquí amb ella? ¿Com és en la intimitat?

—És molt amable —va dir la Lyra, impertorbable.

—¿I què fas tu? ¿Com l’ajudes?

—Faig càlculs i coses per l’estil, coses relacionades amb la navegació.

—Ja ho entenc. ¿D’on ets? ¿Com has dit que et deies?

—Lyra. Sóc d’Oxford.

—¿I com és que et va escollir a tu, la senyora Coulter, per…?

Va callar de sobte, perquè al seu costat va aparèixer ni més ni menys que la senyora Coulter. Per la manera com l’Adèle Starminster va alçar els ulls per mirar-la i pel batre d’ales del seu daimoni, que voletejava a tocar del seu cap, la Lyra va deduir a l’acte que aquella dona no havia estat convidada a la festa.

—No sé com es diu, senyoreta —va dir la senyora Coulter amb molta calma—, però trigaré cinc minuts a esbrinar-ho i llavors no tornarà a treballar de periodista mai més. De manera que li demano que s’aixequi sense fer gaire rebombori i que se’n vagi. Hauria d’afegir que la persona que l’ha portat fins aquí també en patirà les conseqüències.

Semblava que la senyora Coulter estigués carregada d’una mena de força ambàrica. Fins i tot l’olor que desprenia el seu cos era diferent: era una olor calenta, com la d’un metall roent. La Lyra ja l’havia sentit abans, però ara anava dirigida cap a una altra persona, i la pobra Adèle Starminster no tenia prou energia per suportar-la. El seu daimoni, que se li havia posat a l’espatlla, també se sentia sense forces, i només va batre les ales una o dues vegades abans de defallir; fins i tot semblava que la dona tingués problemes per mantenir l’equilibri. Movent-se amb dificultat i estranyament encongida, l’Adèle es va esmunyir entre la gentada, que parlava a plens pulmons, i va sortir per la porta de la sala. S’agafava l’espatlla amb una mà, procurant que el seu daimoni, que hi jeia desmaiat, no es bellugués gaire.

—¿I doncs? —va preguntar la senyora Coulter a la Lyra.

—No li he dit res important —va contestar la Lyra.

—¿Què t’ha preguntat?

—El que feia, com em deia i coses per l’estil.

Mentre deia allò, la Lyra es va adonar que la senyora Coulter estava sola, sense el seu daimoni. ¿Com podia ser? Però, al cap d’un moment, el mico daurat va aparèixer al seu costat i, després d’ajupir-se, ella li va agafar la mà i el va estirar suaument perquè li pugés a l’espatlla. Tot d’una, va semblar que es tranquil·litzava de nou.

—Si tornes a ensopegar amb algú que no ha estat convidat, em véns a buscar i m’ho comentes. ¿D’acord?

L’olor calenta i metàl·lica s’estava esvaint. Potser la Lyra se l’havia imaginada, perquè tornava a sentir l’aroma pròpia de la senyora Coulter i la fragància de les roses, del fum dels cigarrets i dels perfums de les altres dones. La senyora Coulter va fer un somriure a la Lyra com si volgués dir: «tu i jo entenem aquesta mena de coses, ¿oi?» i, en acabat, se’n va anar a saludar altres convidats.

En Pantalàimon es va acostar a l’orella de la Lyra i va murmurar:

—Quan ella era aquí, el seu daimoni ha sortit de la nostra habitació. L’estava escorcollant… Segur que ha trobat l’aletiòmetre!

La Lyra va pensar que potser tenia raó, però ella ja no hi podia fer res. ¿Què havia dit el professor sobre els Devoradors? El va buscar amb la vista, però quan el va veure, el conserge (que va dur un vestit de criat tota la nit) i un altre home li van donar un copet a l’espatlla i li van comentar alguna cosa a cau d’orella. A continuació, el professor va empal·lidir i els va seguir fins a la sortida. Aquella acció no va durar més d’un parell de segons i es va portar a terme amb tanta discreció que gairebé ningú no se’n va adonar. La Lyra se sentia angoixada i vulnerable.

Va començar a vagarejar per les dues grans sales on s’estava celebrant la festa, parant l’orella a les converses que fluïen al seu voltant, mig encuriosida pel gust dels còctels que no podia tastar i cada vegada més inquieta. No era conscient que l’estaven vigilant fins que el conserge va aparèixer al seu costat i es va ajupir per dir-li:

—Senyoreta Lyra, l’home que hi ha a la vora de la llar de foc voldria parlar amb vostè. Es Lord Boreal… L’hi dic per si no ho sabia.

La Lyra va alçar els ulls i els va desviar cap a l’altra banda de la sala, on va distingir un home ferm i amb els cabells grisos que la mirava fixament; quan les seves mirades es van entrecreuar, ell va assentir i li va fer un gest amb la mà.

Sense acabar-ho de voler, però una mica més interessada que abans, la Lyra s’hi va apropar.

—Bona nit, maca —va dir amb una veu suau però autoritària. El cap reixat i els ulls d’un verd maragda del seu daimoni, que era una serp, resplendien sota la llum procedent de la llàntia de cristall tallat adossada a la paret més propera.

—Bona nit —va dir la Lyra.

—¿Com està el meu vell amic, el rector del Jordan?

—Molt bé, gràcies.

—M’imagino que els va saber molt greu haver-te de dir adéu.

—Sí, molt.

—Ja et fa treballar, la senyora Coulter? ¿Què t’ensenya?

Com que la Lyra se sentia inquieta i rebel, no va contestar aquella pregunta tan condescendent amb la veritat i tampoc no va recórrer a un dels seus recursos fantasiosos, sinó que va dir:

—Coses relacionades amb les partícules de Rusakov i la Junta d’Oblació.

Aquella resposta va despertar l’interès sobtat de Lord Boreal, que de seguida es va concentrar en la Lyra, de la mateixa manera que els rajos ambàrics es concentren en un punt concret.

—¿Per què no m’expliques el que saps? —va preguntar ell.

—Hi ha una sèrie de persones que estan fent experiments al nord —va dir la Lyra, com si cometés una petita imprudència—. Com el doctor Grumman.

—Continua.

—Tenen una mena de fotograma especial on es pot veure la Pols. Hi ha un home que atreu tota la llum i un nen que no n’atreu gens, o almenys molt poca.

—¿Te l’ha ensenyat la senyora Coulter, aquest fotograma?

La Lyra va vacil·lar perquè allò no era només mentir, sinó que era una cosa molt més greu i no hi tenia gaire pràctica.

—No —va dir al cap d’un moment—. El vaig veure al Jordan College.

—¿Qui te’l va ensenyar?

—En realitat, no me l’ensenyaven a mi —va admetre la Lyra—. Jo hi vaig passar per casualitat i el vaig veure. I la Junta d’Oblació es va endur el meu amic Roger, però…

—¿Qui et va ensenyar el fotograma?

—El meu oncle, Lord Asriel.

—¿Quan?

—L’última vegada que va anar al Jordan College.

—Ja ho entenc. ¿I què més has après? ¿Oi que has esmentat la Junta d’Oblació?

—Sí, però ell no me’n va dir res. N’he sentit a parlar aquí.

«Allò era veritat», va pensar la Lyra.

Ell li va clavar una mirada incisiva i ella l’hi va tornar amb tota la innocència de què era capaç. Al final, ell va assentir amb el cap.

—De manera que la senyora Coulter ha decidit que ja estaves preparada per ajudar-la… Molt interessant… Ja hi has participat?

—No —va dir la Lyra. Però, ¿de què parlava? Valent-se de la seva intel·ligència, en Pantalàimon havia adoptat la seva forma més inexpressiva, la de papallona nocturna, per tal de no trair els sentiments de la Lyra, que, d’altra banda, estava segura de poder mantenir aquell rictus d’innocència fins que fos necessari.

—¿T’ha explicat què els passa, als nens?

—No, encara no. L’únic que sé és que té a veure amb la Pols i que els fan servir per a una mena de sacrifici.

«Allò tampoc no era cap mentida», va pensar. De fet, no havia dit en cap moment que l’hi hagués dit la senyora Coulter.

—Sacrifici és una paraula una mica dramàtica per descriure-ho. El que els fan no és solament pel seu bé, sinó també pel bé de tots nosaltres. A més a més, no n’hi ha cap que vagi amb la senyora Coulter contra la seva voluntat. Per això és tan valuosa. Els nens hi han de participar sigui com sigui, ¿i quin nen no sucumbiria als encants de la senyora Coulter? I si ara et necessita perquè l’ajudis a convence’ls, doncs molt millor. Me n’alegro.

Lord Boreal li va fer un somriure idèntic al que li havia fet la senyora Coulter, com si compartissin un secret. La Lyra li va tornar el somriure amb educació i es va tombar per parlar amb algú altre.

Tant ella com en Pantalàimon estaven aterrits i de seguida van percebre la por que sentia l’altre. La Lyra volia fugir i parlar amb ell; volia sortir de la casa; volia tornar al Jordan Colle-ge, a la seva habitació tronada de l’escala dotze; i volia trobar Lord Asriel…

Com si fos la resposta del seu últim desig, va sentir que mencionaven el nom del seu oncle i de seguida es va aproximar al grup que en parlava amb l’excusa d’agafar un canapè de la safata de la taula. Un home vestit amb el porpra dels bisbes deia:

—No, em sembla que Lord Asriel trigarà força temps a tornar-nos a molestar.

—¿On ha dit que el retenen?

—Segons les notícies que m’han arribat, a la fortalesa de Svalbard. El custodien els panserbjørne, els óssos cuirassats. Quines criatures tan formidables! Encara que visqués mil anys no en podria fugir. Em sembla que per fi tenim el camí lliure, gairebé lliure del tot…

—Els darrers experiments confirmen el que jo sempre he cregut: la Pols és una emanació que prové del principi fosc i…

—¿Té alguna relació amb l’heretgia del mazdeisme?

—El que abans es considerava una heretgia…

—Si aconseguíssim aïllar el principi fosc…

—¿A Svalbard, ha dit?

—Els óssos cuirassats…

—La Junta d’Oblació…

—Segur que els nens no patiran…

—Lord Asriel, empresonat…

La Lyra ja havia escoltat tot el que havia d’escoltar. Es va girar i, amb tanta cura com la papallona Pantalàimon, va entrar a la seva habitació i va tancar la porta. El brogit de la festa es va esmorteir de cop.

—Molt bé… —va murmurar la Lyra. En Pantalàimon es va convertir en cadernera i se li va posar a l’espatlla.

—¿Ens escaparem? —va xiuxiuejar en Pantalàimon.

—Es clar que sí. Ara hi ha molta gent, de manera que si ho aprofitem potser trigarà molta estona a adonar-se’n.

—Ell se n’adonarà.

En Pantalàimon es referia al daimoni de la senyora Coulter. Quan la Lyra va pensar en la seva figura àgil i daurada, es va estremir de por.

—Aquesta vegada li plantaré cara —va dir en Pantalàimon amb gosadia—. Jo em puc transformar i ell no. Em transformaré amb tanta rapidesa que no tindrà temps per agafar-me. Aquest cop guanyaré, ja ho veuràs.

La Lyra va fer que sí amb el cap mig distreta. ¿Què s’havia de posar? ¿Com podia passar desapercebuda?

—Surt a vigilar —va murmurar la Lyra—. Tan aviat com el camí sigui lliure, començarem a córrer. Converteix-te en papallona nocturna —va afegir—. Recorda-ho: quan ningú no miri…

La Lyra va obrir una mica la porta i en Pantalàimon va sortir per l’escletxa; la seva figura fosca destacava en la llum rosa i càlida del passadís.

Mentrestant, la Lyra es va posar algunes de les peces de roba que abrigaven més a corre-cuita i en va entaforar unes quantes més en una de les bosses de seda negra d’una de les botigues de moda que havia visitat aquella tarda. La senyora Coulter li havia donat diners com si fossin caramels i, malgrat que n’havia gastat un bon grapat sense solta ni volta, encara tenia uns quants sobirans, que va ficar a la butxaca de l’abric fosc de pell de llop.

L’última cosa que va fer va ser embolicar l’aletiòmetre amb la tela de vellut negre. ¿L’havia trobat, aquell mico abominable? Segur que sí; segur que ho havia dit a la senyora Coulter; tant de bo l’hagués amagat millor…!

Es va acostar a la porta de puntetes. Per sort, la seva habitació donava al final del passadís que era més a prop del vestíbul i la majoria dels convidats eren a les dues sales més allunyades. Va sentir la remor de veus que xerraven en veu alta, rialles, l’aigua que baixava en un lavabo, el dring de les copes… Tot d’una, una veueta de papallona li va dir a cau d’orella:

—Ara! De pressa!

Es va esmunyir per la porta i va fer cap al vestíbul; menys de tres segons més tard, ja havia obert la porta principal. La va travessar, la va tancar amb suavitat i, després que en Pantalàimon s’hagués convertit en cadernera, va córrer escales avall i va fugir.