5

Nataixa

La fascinació de la Sara per la Nataixa només es pot entendre des de la diferència. La Nataixa era burra, d’acord, però també era preciosa, espontània, innocent i enamoradissa. És a dir, pràcticament tot el contrari del que era la Sara. Per això la devia fer posar tan nerviosa, perquè actuava justament al contrari de com hauria actuat ella, i per això també devia sentir per ella una mena d’enveja o admiració, perquè en el fons li hauria agradat viure les peripècies que ella vivia i ser el centre de totes les mirades masculines, i fins i tot que un fatxenda com l’Anatol la perseguís com un boig.

Dimecres, en principi, es va presentar com una simple continuació de dimarts. Després d’esmorzar, la Sara se’n va tornar al llit, va agafar el llibre i va continuar llegint. No estàs cansada de llegir?, em van venir ganes de dir-li, però li vaig dir:

—Què diu la Nataixa?

Li costava separar-se de les ratlles del llibre.

—Bé…

—Al final es va escapar amb aquell?

Em va mirar, com de lluny.

—Ui, no! L’Anatol ja estava casat, i el Pere el va obligar a no acostar-s’hi mai més, però ara el príncep Andreu ha comprès que…

No l’escoltava. I no tant perquè no m’interessés, sinó perquè crec que em molestava una mica que estigués tan motivada per tota aquella colla del llibre, i tan poc per mi. Vaig anar a fer una volta per casa i vaig tornar. Al migdia vaig baixar a dinar i vaig tornar a pujar.

—No et cansa llegir tanta estona seguida? —li vaig dir finalment, ja a la tarda. Em començava a sentir invisible, la veritat.

Va esperar a girar full i llavors em va fer que no amb el cap. No era tant que em sabés greu que llegís com el fet que la trobava a faltar. L’enyorava. Volia seguir parlant amb ella, de Guerra i pau, o del que fos. Volia repetir aquella intimitat de dilluns, folrant llibres. Volia volia volia. De cop se’m va escapar.

—Vols que juguem a alguna cosa?

No va aixecar el cap de seguida, però quan ho va fer em va mirar amb una punta de sorpresa divertida.

—A què vols jugar?

—No ho sé, a alguna cosa… Al parxís si vols…

La seva ganyota em va obligar a canviar de proposta.

—O a escacs, si ho prefereixes.

—A escacs?… És que no en sé…

—Si vols te’n puc ensenyar, no és gaire difícil.

No em va contestar; se’m va quedar mirant d’una manera que tant podia voler dir que sí com que no, però suposo que més aviat volia dir que no perquè va tornar a acotar el cap i va seguir llegint. Per si de cas, però, me’n vaig anar al terrat, vaig agafar els escacs d’una prestatgeria, i me’ls vaig endur cap a l’habitació. Vaig seure a la taula, vaig col·locar totes les peces sobre el tauler, i durant uns minuts vaig fer veure que jugava amb un rival imaginari. Crec que li vaig fer pena, perquè de cop va tancar el llibre i em va dir:

—Què, m’expliques com va? —I, abans que pogués dir res, va venir a seure davant meu, disposada a rebre instruccions.

—Si vols juguem a dames, que és més fàcil —li vaig dir una mica atabalat de tenir-la tan a prop, i tan predisposada.

—No, a escacs ja m’està bé, tinc ganes d’aprendre’n. Va, explica!

M’hi hauria d’haver negat, dir-li, A mi, nena, no em prenguis més el pèl. Però jo només era un nen de dotze anys, i a més estava enamorat. Ho vaig fer tan bé com vaig poder. Primer li vaig presentar les peces, d’una en una, i després li vaig explicar els moviments que podien fer. Li vaig dir que el joc tractava d’anar avançant i matant els altres.

—Vaja, com una guerra.

—Exacte, com una guerra.

—I qui guanya?

—Guanya qui és capaç de matar-li el rei a l’altre.

—I per què no la reina?

Li vaig respondre amb una altra ironia.

—Perquè la reina és la que té més llibertat de moviments. Mentre que el rei només espera que el matin.

En qualsevol intercanvi de cops, la Sara sempre sortia guanyadora, però aquesta vegada em va donar peixet, i va preferir no contestar-me. Suposo que pel que m’esperava. Ella mateixa va repassar els moviments, em va fer algunes preguntes més, i com que li havia cedit les blanques, va moure impacient un peó endavant. Jo no era mal jugador, o això és el que creia. En aquells moments ja em penedia d’haver-l’hi proposat. Després d’una estona d’una certa vacil·lació, en què li vaig poder matar algun alfil o algun cavall, va començar a moure les peces cada vegada amb més precisió i encert, i aviat la partida no només es va igualar, sinó que davant la meva incredulitat la Sara va anar acumulant negres dins la capsa, fins que no sé com em va fer caure el rei, la qual cosa li va produir un petit atac d’eufòria, completament exagerat.

—Ja en sabies, de jugar! —vaig dir, picat.

—Et juro que no…! Va, fem-ne una altra, que m’ha agradat molt.

Si a la primera partida va haver-hi una mica de disputa, a la segona es pot dir que la Sara ni tan sols va necessitar baixar de l’autocar. Semblava que algú li dictés els moviments. Per a mi allò era humiliant del tot, per molt superdotada que fos. I el pitjor era que, mentre jo rumiava la jugada amb una reconcentració exagerada, ella mirava distretament per la finestra, o es fixava en detalls de l’habitació, i quan li tocava en tenia prou de mirar un segon el tauler per fer la tirada. Semblava que ho fes expressament!

Va ser a la meitat d’aquesta segona partida que, mentre s’esperava, em va dir:

—Què, ja t’ho has pensat, si hi aniràs?

—A on? —vaig fer anguniejat, sense deixar de mirar el tauler.

—A casa meva, a buscar els diners.

—No, encara no.

—Si hi vas, hi hauries d’anar abans de dissabte. El cap de setmana el meu pare no va a la vinya i volta més per casa.

—Deixa’m pensar, sisplau.

Em vaig sulfurar. Quan ja estava a punt de guanyar-me altre cop, em va agafar un rampell de mal humor, i abans que em pogués matar el rei, el vaig fer caure jo, juntament amb les quatre peces que quedaven.

—No, no hi aniré! —li vaig dir. I mentre ho recollia tot, encara vaig afegir, de mala ganya—: Si ets tan bona, ja et guanyaràs la vida jugant als escacs. —I em vaig aixecar i m’ho vaig endur tot cap al terrat. Era una picada d’orgull en tota regla. El meu famós orgull. Oh, quina ràbia! Per no mossegar-me els punys, vaig agafar una pilota de cuir mig desinflada que hi havia sota el safareig i vaig començar a copejar-la de qualsevol manera contra la paret fins que a poc a poc, al cap d’una bona estona, aquella ràbia va anar sent substituïda per una mena de sentiment a mig camí entre el ridícul i el penediment. L’orgull seguia tocat, però diguem que alguna cosa em sabia greu.

Ho vaig fer ràpid.

Sense deixar anar la pilota dels peus, vaig creuar tot el passadís, em vaig plantar a la porta de l’habitació gran i li vaig dir, sense atrevir-me a mirar-la:

—Hi aniré demà, a buscar-te els diners, no pateixis. —I me’n vaig tornar al terrat, donant coces a la pilota.

Tot i aquella mena de gest de rectificació, perdre als escacs d’aquella manera no només em va ferir l’orgull, sinó que em va deixar tocat en general. Com volia que la Sara es fixés una mica en mi, si no només era molt més nen que ella —és a dir una nena—, sinó que era un nen curt de gambals, incapaç de plantar-li cara en una simple partida d’escacs? I el pitjor era que no podia fer res per rescabalar-me’n, si no era proposant-li una nova partida. I això evidentment no ho faria. Vaig baixar a berenar i vaig tornar a pujar. Després vaig tornar a baixar, i no sé si per entrenar-me per a un nou duel, o com a mínim per rebaixar una mica aquell sentiment d’humiliació, li vaig proposar una partida d’escacs a la padrina Maria. Però de seguida li vaig dir, enrabiat:

—No et deixis guanyar, sisplau, padrina!

—No em deixo guanyar pas… —va fer ella rient—. Ets tu, que ets molt bo!

Ni tan sols vaig voler acabar la partida. Me’n vaig tornar cap a dalt, em vaig tancar al lavabo, i vaig fer una cosa que encara avui, quan hi penso, em produeix una enorme tendresa i alhora ganes de riure. Em vaig despullar d’una revolada i em vaig enfilar a la tassa del vàter per poder-me mirar al mirall de cos sencer. Necessitava urgentment proves de les meves virtuts. Si no tenia una mínima intel·ligència, que almenys tingués una altra cosa. No sé com dir-ho. Jo només era un nen, però mai m’havia vist com un nen. En aquells moments em vaig veure com un nen. On anava amb allò? Que lluny —que llunyíssim— que estava d’assemblar-me a qualsevol dels pagesos que venien els dissabtes a afaitar-se!

De cop, em va envair un gran desànim. Sense dir-li res a la Sara, me’n vaig tornar cap a baix i me’n vaig anar a fer la meva volta de cada tarda. Dalt les escoles, vaig arrencar una tija de fonoll, i vaig seure damunt d’una muntanyeta de teules trencades. Els nois de la colla eren al camp, jugant a pilota. Mentre llançava trossos de teula terraplè avall, em vaig adonar amb una certa amargor que aquest era el lloc que em pertocava. Era això l’únic a què podia aspirar, mentre no em fes una mica home: a xutar i a perseguir una pilota. Però per què em descoratjava tant que la Sara no em fes cas, si mai fins llavors no m’havia importat? No era ben bé això, sinó la sensació que l’havia decebuda, que li havia fet veure que no era el noi que ella s’imaginava. No vaig tornar a casa fins que començava a fosquejar, i com que ja era prou tard, ho vaig fer per la botiga. Només per comprovar que la Sara encara hi era, vaig pujar un segon a l’habitació.

Continuava llegint, però aquest cop de seguida va aixecar el cap i em va somriure, com estranyada que hagués estat tanta estona fora.

No sé quina por em va veure als ulls, que em va dir:

—Què, vols que fem una altra partida?

Imbècil. Me’n vaig tornar cap a baix.

Aquest cop no vaig tornar a pujar fins havent sopat, quan li vaig pujar el seu sopar.

—Que et passa alguna cosa? —em va dir abans que me’n tornés cap a baix.

—No.

—Encara estàs així per la partida d’escacs?

—Apa.

—Doncs per què fas aquesta cara?

—No faig cap cara.

Però com que feia una cara, em va dir:

—Vols que et digui una cosa? —No volia ni mirar-la—. Ja sabia jugar a escacs.

La vaig mirar.

—No és veritat, ho dius per dir.

—De debò, ja hi sabia jugar.

—I per què no m’ho has dit?

—No ho sé, m’he volgut fer la xuleta, perdona.

Tot i que en els seus ulls m’hi va semblar veure una espurna de sinceritat, li vaig dir que no me la creia.

—T’ho juro, ja en sabia; però si arribo a saber que ets tan orgullós m’hauria deixat guanyar.

No me la volia creure. Semblava la típica confessió que un pare fa a un fill perquè no se senti tan malament; i això encara em molestava més. Quan va acabar de sopar li vaig agafar el plat i me’l vaig endur cap a baix. No vaig tornar a pujar fins a l’hora d’anar a dormir. Durant aquella estona em vaig sentir molt allunyat de la Sara, a quilòmetres de distància; i recordo que abans de ficar-me al llit, fins i tot, vaig desitjar secretament que ja no hi fos, que ja se n’hagués anat.

Ni tan sols vaig fer el gest d’acostar-li la mà als cabells, aquella nit. Potser, en comptes d’acariciar-los, els hi hauria estirat.