5

Platero y yo

Aquell vespre, vaig decidir que no sortiria amb la colla. No tenia ganes que se’m quedessin mirant, explorant fotetes els meus sentiments, i havent sopat em vaig quedar assegut davant la tele, canviant de canal amb el dit.

—Que no vas a jugar amb els amics? —em va dir la padrina, mentre sortia a prendre la fresca.

—Sí, acabo de mirar això i surto.

Estava incòmode: en realitat tenia bastants ganes de sortir per veure què deia la colla de tot plegat. A més, que si no volia crear sospites de cap mena, valia més que sortís, però recordo que per culpa de la mitja baralla que havia tingut amb el Vidal el dia abans, també em feia vergonya. Secretament, em vaig esperar que alguna de les noies, o el Joan Forner, o el mateix Pere Estevet, se’n recordessin de mi i em vinguessin a buscar. Però no va venir ningú, i al final vaig ser jo qui es va aixecar, i me’n vaig anar cap a la botiga. Però no vaig sortir. Simplement em vaig quedar darrere les cortines, espiant; a fora, en primer terme hi havia la padrina amb la cadira buida del padrí al costat; i ja a l’altra vorera, bastant més avall, hi havia els meus amics, asseguts al banc de sota les moreres. M’estranyava que ningú em vingués a buscar, i en el fons suposo que em sabia greu. Per justificar-me vaig pensar que el Vidal els ho havia prohibit com a revenja del moc del dia abans, però no era una excusa creïble perquè, per molt xulo que es posés, les noies mai li feien cas. Vaig estar durant no sé quanta estona dubtant si travessava la porta o no. Aquella indecisió m’exasperava. Jo era orgullós de mena, però en aquest cas no era orgull sinó vergonya. Al final vaig tornar cap a dins i em vaig asseure novament davant de la tele.

No em va venir a buscar ningú de la colla, sinó la padrina.

—Josep! Que no surts a jugar avui?

—Sí, un moment. Acabo de mirar això i surto.

—Però què coi mires?

—Res, això.

Es va fixar en el que mirava, i quan va veure que efectivament no era res, i em va dir, Vinga va, cap a fora a jugar. Fent veure que m’hi arrossegava a la força, la vaig seguir cap a la botiga, i al final vaig travessar les cortines. A l’instant, vaig sentir totes les mirades de la colla. M’hi vaig encaminar a poc a poc, dissimulant la incomoditat.

—A què jugueu? —els vaig dir per dir alguna cosa.

—Estàvem fent apostes sobre si sortiries o no —va dir el Vidal.

—I qui ha guanyat?

—Jo, com sempre —va fer el Pere Estevet.

No crec que juguessin a això, però vés a saber. El que em va sorprendre és que estiguessin tan callats. No sé per què, semblaven més afectats per la desaparició de la Sara aquella nit que la nit anterior. Potser, dels calaixos dels canteranos de casa seva havia sortit el retrat de la Irene Minovas, i tots ja en coneixien la versió tràgica. Tranquils, que la Sara està bé, em van venir ganes de dir-los. Però naturalment no vaig dir res, i em vaig afegir al seu mutisme.

Amb les campanades de les dotze ens vam aixecar i ens en vam anar a dormir. Com cada nit. Mentre la padrina posava les fustes de l’aparador, jo vaig entrar les dues cadires, i després de prendre’m el vas de llet, vam anar tirant cap a dalt. A la porta de la seva habitació, la padrina em va demanar de què el voldria, l’entrepà.

—I la mida, també t’està bé? O encara el vols més gros?

—No, així ja està bé.

—Apa, bona nit, fill.

—Bona nit, padrina.

Quan vaig entrar al quarto, el vaig trobar buit i novament em va fer la sensació que la Sara no hi era, que en realitat no hi havia sigut mai. Ni el seu vestit groc, hi havia. Però aquest cop no vaig voler mirar sota el llit. Que hi fos o no, no podia dependre del meu dubte. Vaig agafar el pijama de sota el coixí i em vaig anar a canviar al lavabo. Quan vaig tornar, al cap d’una bona estona, la vaig trobar estirada sobre el llit, vestida encara amb el vestit de la padrina, llegint Guerra i pau sota el llum de la tauleta. Era evident que per a ella tot allò formava part d’una comèdia, però de moment no li vaig riure la gràcia.

Com li havia de riure la gràcia, si per a mi havia arribat l’hora de tornar-me a estirar al seu costat?

Des de la porta, em separaven les mateixes set o vuit passes de la nit anterior. Seguia sent tota una distància, però almenys ja no era aquell oceà insalvable. Abans, però, jo també em procuraria un llibre. El vaig rescatar de dins la bossa d’esports, del fons de tot, i era la novel·la que el tutor de sisè ens havia recomanat per a l’estiu i que ni tan sols m’havia mirat. Platero y yo, es deia. El vaig agafar, i fent veure que era la cosa més natural del món, em vaig dirigir al meu costat del llit i m’hi vaig estirar, acomodant el cap sobre el coixí.

Vaig obrir el llibre per la primera pàgina.

A l’habitació del costat, la padrina feia estona que roncava.

La Sara encara va trigar una estona a dir-me:

—Ja no et faig por, veig…

No li vaig contestar. En realitat, sentia una emoció tal que havia de fer esforços per reprimir el riure, les ganes de cridar.

—Què llegeixes? —em va tornar a dir al cap d’un moment.

Li vaig ensenyar la portada; hi va donar un cop d’ull i es va tornar a ficar en el seu llibre. No sé si em volia fer creure que per a ella aquesta situació era normal, però per a mi no ho era gens. Cadascun ben repenjat al seu coixí, amb la claror del llum de la seva tauleta, vam estar llegint no sé quanta estona com un matrimoni relativament ben avingut. Jo no llegia, evidentment, només ho feia veure. No em vaig assabentar fins al cap de molts anys que el protagonista del meu llibre era un ruc. El que feia era esperar-me que ella girés full i un segon més tard ho feia jo. De tant en tant agafava el llapis i subratllava alguna cosa. Què has subratllat?, em venien ganes de preguntar-li, però no li deia res.

Li vaig dir, al cap de molta estona:

—Dormiràs així, tu?

Em va adreçar una mirada ràpida.

—Així com?

—On tens el teu vestit, vull dir…

—L’he amagat a l’armari. Per què?

Ho vaig deixar estar. No sé si no m’entenia, o no em volia entendre. A més, em mirava amb una cara… La meva por no era que dormís així, sinó que la padrina al matí obrís l’armari i trobés un vestit groc, o unes peces de roba que no eren seves, ni meves. La meva por era la Sara. Per tant, vaig tornar la vista al llibre i vaig deixar que ella fes el mateix amb el seu.

—Vols que em canviï? —em va preguntar al cap d’un moment, deixant de llegir.

Vaig treure els ulls de la pàgina i la vaig tornar a mirar.

—Com vulguis —li vaig dir—. Però si has amagat el vestit ben amagat, potser no cal…

—Sí, l’he amagat bé. No crec que el trobi…

Tot això ens ho vam dir seriosament, i per tant, si no em donava permís, jo de moment tampoc riuria. Vam seguir llegint, doncs, i ja no ho vam deixar fins que ella es va quedar adormida. Me’n vaig adonar mentre esperava que passés la pàgina; com que no la passava, vaig desviar una mica la mirada i la vaig veure amb el cap mig caigut sobre el llibre. La vaig observar uns segons. M’hauria pogut passar mitja nit espiant-la, però no estava gaire afavorida i al final, amb molta cura, li vaig treure el llibre de les mans —automàticament es va girar de costat— i el vaig deixar sobre la meva tauleta. I aleshores, per no passar-li el braç per sobre, vaig sortir del llit, vaig fer tota la volta, li vaig tancar el llum i vaig tornar cap al meu costat.

—Bona nit —li vaig dir. Però no em va contestar.