7

Dinar familiar

De lluny, vaig sentir arribar el 127 de mon pare, i me’n vaig anar cap al pis de baix. Mentre ells entraven per la botiga, jo em vaig esquitllar per la porta del corraló i em vaig dirigir cap a la part de darrere del poble. Aquest era un dels recorreguts que els més atrevits fèiem a la nit quan jugàvem a cuca amagar, o a versions més atrevides de cuca amagar; tot el que a la nit era misteri, de dia es convertia en estiu esclatant. Des de l’oliverar de cal Teiet, en pujava embogit el cant de les cigales. Per fer temps, vaig arrencar un tros de fonoll i me’l vaig posar a la boca, com m’havia ensenyat el padrí Benet. El camp de futbol, els horts de ca l’Estevet, la bassa, la piscina, el cementiri. «De vegades, si et lleves a trenc d’alba, i fa un dia clar», em deia el padrí, «pots arribar a veure Mallorca». El que vaig veure jo, baixant pel revolt de sobre la piscina, van ser els meus amics de la colla, enfilats a les bicicletes, corrent com folls. Encara duien la roba de diumenge, però de seguida van entrar a les instal·lacions de la piscina, i van sortir de les casetes amb el banyador posat i van tirar-se a l’aigua sense dutxar-se, encara que dutxar-se era obligatori. Quina enveja! Aturat a recer d’una figuera vella, que feia unes figues delicioses, però que no les faria fins més endavant, vaig intentar distingir, entre la confusió llunyana de cossos, el biquini groc (sí, també groc) de la Sara. Però en principi la Sara era a la meva habitació. Vaig mirar l’hora. Ja havia fet prou temps. A poc a poc, com un nen solitari, vaig anar fent la volta per darrere del poble. Vaig pujar fins a les escoles i vaig baixar novament fins a la Serra. A la porta de cal Sabater, darrere del 127 de mon pare, ja hi havia el Ford Fiesta verd del meu tiet.

Només travessar la porta, em va assaltar el guirigall familiar. Eren tots al menjador, drets al voltant de la taula, fent el vermut. No ho puc recordar exactament, però quan em devien veure, els meus dos cosins petits se’m devien tirar a sobre, mentre que des de l’altra banda de la taula mon oncle se’m devia queda mirant enriolat, observant foteta els últims canvis en la meva fisonomia. I després devia exclamar:

—Pepino!

A més de guapo, mon oncle era un home exuberant. Vaig deixar que m’esbullés els cabells, i després vaig agafar la mà que m’oferia la tieta Eva i vaig seure a la seva falda. Com està el meu reietó?, em devia demanar com sempre, mirant-me molt de prop, amb una intimitat que em cohibia d’allò més. Jo trobava la meva tieta una dona preciosa, i a més feia molt bona olor, però recordo que aquell dia gairebé em va molestar que em tractés com una criatura.

El dinar va transcórrer en l’ambient festiu habitual, ma mare i la padrina aixecant-se per anar a la cuina, el meu pare i mon oncle comentant la jugada del futbol i la política, l’oncle dient disbarats sense parar, i els meus dos cosins fent enfadar la meva tieta perquè no els agradava res. Jo estava més pendent de la Sara que del dinar, perquè estava convençut que ens estava espiant des del peu de les escales. De fet, mentre esperàvem el segon plat, em vaig aixecar sense demanar permís al meu pare i, dient que anava a fer pipí, vaig sortir de pressa cap al pis de dalt. No la vaig arribar a veure, però la vaig sentir creuant el passadís de dalt i entrant a l’habitació. La vaig trobar asseguda al llit, amb el llibre obert al davant, amb un somriure que la delatava. Abans que li digués res, se’m va anticipar, i em va dir:

—Quina família, no?

—Què vols dir?

—Això, quina família.

No em va dir què volia dir. Em volia dir quina família, i ja m’ho havia dit. Li vaig aguantar un segon la mirada, li vaig fer un gest perquè vigilés, i abans que algun dels meus cosins petits em vingués a buscar me’n vaig tornar cap a baix.

El tema de la Sara no va sortir fins havent dinat, o diguem que va sortir abans que ningú en digués res, en forma de silenci, d’un silenci que es podia confondre amb el silenci dels primers moments de la digestió, mentre esperes el cafè. Va ser mon oncle qui va dir, fent una xuclada al puret que li havia ofert mon pare:

—Així, què se’n sap, de la nena desapareguda?

Era la forma típica de dir del meu tiet; sempre buscava girs peculiars per dir les coses, perquè ens obliguessin a aixecar el cap. Ell coneixia perfectament la Sara, però preferia dir-li «nena desapareguda». Com també sabia que no se’n sabia res, com l’hi va confirmar la padrina.

—Però què ha pogut passar? —va insistir—. Hi he estat donant voltes i encara no ho entenc. —Llavors em va mirar i em va dir—: Tu ho entens, Pep?

Vaig fer que no amb el cap. Jo tenia una relació amb el meu tiet molt especial. Des de petit sempre li havia agradat molt prendre’m el pèl; i esclar, quan jo només era un marrec, me’l prenia fàcilment, fins que em vaig anar adonant de les seves estratègies de bromista, però llavors en comptes de revoltar-me, vaig comprendre que la gràcia de la nostra relació precisament era aquella, i vaig deixar que me’l seguís prenent, però ara amb un punt de consciència que segurament encara ens feia més còmplices.

—Normalment —em va preguntar com si no ho sabés ja—, quan jugueu a cuca amagar, on us amagueu?

L’hi vaig dir: l’ajuntament, les escales, darrere les moreres, sota d’algun cotxe, al corraló.

—I paraves tu, oi, m’han dit?

—Sí.

Durant uns segons va rumiar, o va fer veure que rumiava.

—I et vas fixar cap on va córrer la Sara?

—No.

Aquelles ínfules de Sherlock Holmes van impacientar el meu pare.

—A quina conclusió vols arribar, Quico?

Des del punt de vista de mon oncle només hi havia dues possibilitats, que la Sara hagués planificat marxar o que no ho hagués planificat. Si ho havia planificat li semblava estrany que hagués triat aquell moment, mentre jugàvem a cuca amagar, i que a més no hagués deixat cap mena de nota, encara que no es podia descartar tenint en compte el caràcter especial de la nena; i si no ho havia planificat, potser volia dir que no era gaire lluny del poble…

—Molt bé, Quico —va fer el meu pare, felicitant-lo per l’obvietat.

—Sí sí, però jo no dic que li hagi passat res greu, com molts penseu, encara que no us atreviu a dir-ho en veu alta, ja us conec…

—Nosaltres no pensem res, Quico —l’hi va tornar mon pare—, però el que és evident és que ni la policia ni ningú de moment no ha sabut trobar cap pista.

—Esclar, i això ja vol dir que algun dels tarats del poble l’ha segrestada i ara la té a casa dins d’una cassola fent xup-xup. Doncs no. Jo parlo d’una opció molt més senzilla.

—Quina?

—Que s’hagi amagat expressament. —I només dir això va desviar la mirada cap a mi i em va preguntar—: Pepino, tu què en penses?

De cop em vaig sentir enxampat. Vaig aguantar la mirada del meu tiet, després vaig mirar el meu pare, i vaig tenir la sensació que només havien congriat aquella discussió per anar-me acorralant i tenir-me allà, contra les cordes. Vaig pensar que al matí la padrina ens havia trobat junts al llit i havia encarregat als seus fills que resolguessin la qüestió. Vaig buscar auxili en la meva mare, però ella també em mirava esperant una resposta, i això encara em va atabalar més. Però de cop es va desfer l’encanteri. Vaig mirar la padrina i em vaig adonar que era impossible que allò fos una trampa, i al final vaig dir:

—Estic d’acord amb tu, tiet. Jo també estic segur que no li ha passat res dolent. Coneixent-la, es deu haver amagat a casa d’algú del poble i ara ens deu estar observant des d’una finestra.

Com impulsat per un ressort, el dit índex del meu tiet es va fer present al mig de la mà i em va assenyalar repetidament.

—Exactament, Pepino! —va exclamar—. Sabia que tu estaries amb mi. Ets espavilat, nano! —Estava eufòric—. Ha de ser això a la força! La Sara s’ha amagat ben amagada i ara s’està rient de tots nosaltres. Segur segur, segur que és això! Només pot ser això!

—Quico, estàs com una cabra —li va etzibar mon pare fent una calada al puret, i aquí es va acabar la conversa. Increïblement, acabaven d’encertar el centre de la diana, però aquell va ser el final del tema de la Sara i dels temes en general. Lentament, la mandra d’havent dinat es va apoderar de tots nosaltres. Mentre la meva mare i la meva tieta es tancaven a la cuina a fer els plats i la meva padrina s’asseia al balancí, els dos homes es van quedar a la taula paladejant el conyac, i jo me’n vaig anar a la botiga a jugar amb els meus cosins petits. Amb prou feines m’estava recuperant de l’ensurt que el meu tiet va treure el nas per dir-me, amb el to d’un secret:

—Pepino, la tieta i jo pugem al quarto a fer una becaina; ens prestes el llit, oi?

Per sobre l’espatlla del meu tiet va aparèixer la rialla bonica de la meva tieta, embriaga. Em vaig quedar mut, incapaç de reaccionar. En realitat el meu tiet no havia vingut a demanar-me permís, sinó simplement a avisar-me que se n’hi anaven. Hi tenia tot el dret: aquell quarto era més seu que meu —i almenys tan seu com del meu pare—, ja que era l’únic quarto de matrimoni de tota la casa, i sempre l’havien fet servir indistintament com a habitació de les becaines, sobretot a l’estiu. El problema era meu per no haver-ho sabut preveure, i ara ja era tard perquè després de demanar-me, picant-me l’ullet, que vigilés els meus cosinets, es van començar a encaminar cap al pis de dalt. Absolutament parat, vaig seguir els passos dels meus tiets, primer pujant les escales, i després travessant el passadís de dalt i ficant-se a l’habitació. Amb l’ai al cor, em vaig esperar la patacada, però l’únic que em va arribar van ser les rialles de la meva tieta a les bajanades que deia el meu tiet. No vaig reaccionar fins llavors. Vaig deixar els meus cosins jugant sols, i sense fer soroll em vaig dirigir cap a les escales i vaig anar pujant cap a dalt. El passadís el vaig fer a càmera lenta, i quasi no em va caldre enganxar l’orella a la porta per sentir els grinyols del somier, els gemecs dolços de la meva tieta. Ho estaven fent. No era el primer cop que els sentia fer-ho. I alguna vegada, a Terrassa, també havia sentit fer-ho als meus pares i m’havia fet tanta angúnia que me n’havia anat a l’altra punta del pis. Amb els meus tiets no em passava ben bé el mateix. Els esgarips bronquítics del meu oncle em feien riure, mentre que els bleixos de la meva tieta em produïen una sensació molt agradable al ventre.

Em vaig quedar allà palplantat fins que van acabar.

Llavors me’n vaig anar de puntetes cap a les escales i em vaig esperar.

Cinc minuts més tard, va sortir el meu tiet; se’n va anar al lavabo, i encabat va tornar a l’habitació.

Almenys van estar dues hores fent la becaina.

Durant aquell temps em vaig dedicar a anar amunt i avall de la casa, cada cop més nerviós: baixava a controlar els meus cosins, me’n tornava al pis de dalt; m’acostava de puntetes a l’habitació, parava l’orella.

L’únic que se sentia era la respiració forta de mon oncle.

Quan finalment van sortir, em vaig amagar al terrat, i vaig esperar que fossin a baix per dirigir-me a l’habitació.

La vaig trobar totalment buida.

No vaig pensar que la Sara no hi era: vaig pensar que no hi havia sigut mai. Era impossible que s’hagués passat més de dues hores amagada sota el llit. Fins i tot vaig dir el seu nom i no em va respondre. Però sí que hi era: just a sota, mirant fixament el somier. Vaig intentar un somriure, però no me’l va tornar.

—Perdona —li vaig dir—, però no he pogut avisar-te.

Em mirava tan seriosa que em vaig tornar a posar dret. Encara va trigar uns segons a sortir, i quan ho va fer no semblava de gaire més bon humor.

—Quin horror —va dir mentre s’espolsava el vestit, els braços.

—Perdona, em sap greu.

—Doncs ha sigut un miracle que no m’hagin enxampat…

—Per què?

—Què vols dir per què? Imagina’t, tres hores sota el llit… —I sense fer-me cas va sortir del quarto i es va encaminar al lavabo. Aquesta vegada tampoc es va dutxar, però s’hi va estar la seva estona. Quan va tornar em van venir ganes de tornar-li a demanar perdó, però li vaig dir:

—Has passat por, doncs?

—Por? —Ara sí que la vaig ofendre—. M’he avorrit com una ostra, que és pitjor! Si almenys hagués pogut llegir…

La vaig mirar mentre agafava el llibre i s’estirava. Orgullosa, vaig pensar. Igualment, vaig trobar estrany que s’hagués avorrit com una ostra; per què no m’ho deia, el que havia passat entre el meu tiet i la meva tieta? Que em volia protegir, o es volia protegir ella mateixa?