3

Passejant per cal Sabater

Per sort, aquelles quasi quatre hores sense la Sara es van veure àmpliament recompensades a la tarda, i és que, havent dinat, la padrina va marxar «a fer dissabte», que en deia ella, és a dir, va sortir a visitar dues o tres amigues seves amb qui es posaven al dia de les novetats del poble, les oficials i les altres, les que només podies dir si abaixaves prou la veu, i això volia dir que almenys estaria dues hores fora, fins a les cinc, l’hora que obria la botiga.

Després de deixar la cuina com una patena, i de fer els deu minuts de becaina obligats al balancí, va pujar a l’habitació a arreglar-se i quan va tornar a baixar em va dir:

—Fill, tu de moment no sortiràs, oi?

Jo havia ocupat el seu lloc al balancí, i ara dissimulava davant la tele.

—No, vagi tranquil·la. M’espero que torni.

—Igualment, si surts deixa la clau sota l’estora.

Un cop vaig sentir l’espetec de la porta, em vaig aixecar i me’n vaig anar cap a la botiga. A través del vidre de l’aparador, vaig veure la meva estimada padrina acabant de creuar el carrer, i aprofitant l’ombra de les moreres, encaminar-se xino-xano en direcció al sindicat. Vaig tancar la porta amb clau, vaig entrar a la cuina a preparar-li alguna cosa de dinar per a la Sara, i m’ho vaig endur cap a dalt.

—Ens hem quedat sols —li vaig dir al cap d’una estona mentre dinava—, la padrina serà fora fins a les cinc.

De primer no va semblar que aquella informació li digués gran cosa, però quan va acabar de menjar, va deixar el plat a un costat i em va dir:

—Doncs m’hauries de deixar dutxar; vaig una mica bruta.

Em va agafar tan desprevingut que només se’m va acudir:

—Però si encara no has fet la digestió.

Ni em va fer cas. Sense demanar-me permís, es va aixecar i se’n va anar cap al lavabo. Jo vaig començar a seguir-la, però de seguida em vaig adonar que era millor que em quedés quiet, i més quan vaig sentir el soroll de la dutxa. Però a l’instant el soroll es va aturar, i la Sara va tornar a aparèixer per demanar-me si tenia roba de recanvi.

—Qualsevol cosa, una samarreta teva i uns texans…

Em va veure tan parat que va ser ella mateixa qui va fer tot el passadís enrere i es va ficar al quarto, i ella mateixa qui va obrir l’armari i va començar a remenar una renglera de vestits de la padrina que hi havia penjats.

—No és aquí, la meva roba —li vaig dir mentre obria l’altra porta. Era un armari de tres portes; ens separava la porta del mirall, i durant mig minut vam estar triant cadascun pel seu compte, fins que ella va treure un dels vestits més festius de la padrina (blau fosc, amb puntets blancs), i ara se’l posava davant del mirall.

—Aquest és xulo —va dir—. I com que encara està de dol, segur que no el troba a faltar. —I, gairebé sense fixar-s’hi, em va agafar la samarreta i uns texans que li oferia jo i ho va deixar tot sobre el llit—. Després ho decideixo —va dir, i amb aquesta mena de desimboltura burleta (com li agradava tenir-me bocabadat!) se’n va tornar cap al lavabo i es va tancar. Però a l’instant va tornar a obrir la porta per dir-me:

—Ni se t’acudeixi entrar, eh!

Ni se’m va acudir. Per no acudir-se’m, ni se’m va acudir acostar-m’hi una mica. Ni imaginar-me-la sota l’aigua, se’m va acudir. Durant l’estona que es va estar dutxant, l’únic que vaig fer va ser quedar-me quiet al mig del passadís, escoltant el xàfec. Fins que va parar i llavors em vaig adonar que no era al millor lloc i me’n vaig anar a seure a les escales, al tercer o quart graó.

Encara va trigar molta estona a sortir, no sé què feia, però quan finalment va sortir no se’n va anar cap al quarto sinó que es va dirigir directament cap a les escales:

—Té, em pots rentar això?

Vaig trigar un instant a aixecar el cap, pensant que la trobaria vés a saber com. I quan el vaig alçar, va anar d’un pèl que no el torno a amagar. Allà la tenia, els cabells xops, la cara lluent, somrient, embolicada amb la tovallola. En realitat anava molt més tapada que a la piscina, però per a mi aquella imatge era mil vegades més atrevida. El que volia que li rentés era el seu vestit, un manyoc embolicat. El vaig agafar, quasi sense mirar, i tot seguit ella se’n va anar corrents cap al dormitori. Amb el sorollet de les seves passes descalces al cervell, com un regalim de gotes, em vaig aixecar i vaig entrar al terrat. Abans de tirar el vestit al safareig, me’l vaig acostar a la cara i el vaig flairar. Llavors el vaig deixar anar i de dins van saltar unes calcetes blanques i uns sostenidors. Si haguessin aparegut un parell de ratolins no hauria tingut un ensurt més gran. Em vaig mirar aquelles dues peces amb infinita precaució i, tot i que vaig sentir la temptació també d’olorar-les, al final me’n vaig estar. Vaig agafar el pot de detergent de sobre el prestatge, en vaig abocar un polsim i vaig obrir l’aixeta.

Havia après a rentar roba a les colònies del col·le. Altres coses no, però això sí que ho havia après. L’únic que havia de fer era fregar una mica i deixar que l’aigua bruta s’anés escolant avall. Recordo que m’hi vaig embadalir una estona, amb aquella terbolesa groga, pensant que s’esmunyia avall part de la Sara. Després vaig agafar les tres peces, les vaig escórrer ben escorregudes, vaig sortir a la galeria i les vaig estendre en una punta de fil que quedava amagat dels terrats veïns. Just aleshores, un soroll darrere meu em va fer girar el cap. M’ho havia d’haver esperat, però igualment vaig tenir un bon ensurt. Al mig de l’estança, sota una penombra irreal, el cap embolicat amb la tovallola, hi havia la Sara, vestida amb el vestit de la padrina. No diré que la vaig confondre amb la padrina, però gairebé. Feia una fila impressionant, sobretot pel contrast entre ella, una nena adolescent, prima, llarga de cames, i el vestit de iaia que duia. Per delectar-se en el meu embadocament, es va acostar fins a la porta i va mig tancar els ulls al sol.

—Que diferent, el poble des d’aquí —va dir al cap d’un moment—, no sembla el mateix poble.

Em vaig girar i vaig donar un cop d’ull a les teulades; per a mi era un paisatge familiar, però igualment també em va fer l’efecte que no semblava el mateix poble.

—D’on és aquell terrat?

—De cal Forner.

—I aquells fils?

—De ca l’Estevet. Vigila, no surtis que et poden veure.

Em va fer cas. Es va girar i se’n va anar cap a dins. Jo vaig tancar la porta de la galeria, i vaig creuar el terrat darrere seu; mentre tancava la porta del terrat, li vaig veure els peus al final de les escales, descalços, tombant el passadís.

«On vas?», li vaig voler dir, però vaig preferir seguir-la.

No la vaig tornar a veure fins que vaig arribar a la botiga i llavors el cor em va fer un salt. Un altre salt. Sort que era un nen, si no pobre cor. Era a tocar de la porta del carrer, mirant cap a fora.

—Ei, vigila, que et poden veure.

Es va girar, riallera. Jo ja veia que només volia jugar amb mi, el que no sabia era fins a quin punt tenia ganes de jugar. Amb moviments molt meditats, es va dirigir a la segona butaca de barber, va seure i es va quedar mirant molt fixament, amb una falsa seriositat, fins que se li va anar escampant el riure. El mirall es va il·luminar. Llavors es va treure la tovallola del cap i, amb les dues mans, es va començar a passar els dits per dins dels cabells amb una secreta complaença, i el que em va semblar un matís d’inseguretat.

Jo era a la porta, vigilant que no vingués ningú.

—Et semblo guapa? —em va preguntar tot d’una, sense deixar de mirar-se. La pregunta em va agafar tan desprevingut que no vaig saber què dir-li—. O et semblo lletja com a tota la gent del poble?

Vaig fer que no amb el cap.

—No què?

—No em sembles lletja.

—Et semblo guapa, doncs?

Per no complaure-la del tot, li vaig dir:

—Sí, bastant.

Va arquejar les celles i sense deixar-se de mirar, em va preguntar:

—Només bastant? No et semblo molt guapa?

—Bastant —vaig tornar a dir-li, i per dins em moria de ganes de dir-li, Molt, moltíssim, ets d’una bellesa espaterrant i em moro per tu!

—Qui et sembla la dona més guapa del poble? —em va demanar tot d’una, sense deixar de mirar-se, i suposo que inevitablement vaig pensar en el conte de la Blancaneu.

—La senyoreta Sílvia —vaig dir ràpidament.

Els ulls de la Sara es van obrir en una ganyota d’ofensa exagerada.

—I jo?

—Tu no ets una dona.

—Què sóc, un home?

—Una noia.

—Ah, una noia. I de totes dues, qui et sembla més guapa? Ella o jo?

—Ella.

Aquest cop no va reaccionar. Per un moment em va fer l’efecte que potser l’havia ofesa i vaig estar a punt de retirar-ho, però em vaig adonar que era divertit jugar d’aquella manera.

—I per què no la vas treure a ballar a ella, doncs? —em va preguntar sense deixar de mirar-se.

Ni em va deixar contestar; d’una revolada es va aixecar i, sense fer-me cas, va començar a tafanejar les sabates i espardenyes que hi havia als taulells, agafant-les i deixant-les, fins que va trobar una típica espardenya de iaia, i doblegant la cama enrere se la va posar, i llavors, fent-se la coixa (i després de preguntar «Qui sóc?», en clara referència a una dona del poble que era coixa i caminava igual) es va plantar davant del mirall per veure’s la fila completa. Certament no eren els gestos d’algú que s’havia ofès, però altre cop vaig estar a punt de retirar-ho i novament me’n vaig estar. De sobte se’m va acudir una pregunta:

—Ho vas fer expressament, oi?

—El què?

—A la Festa Major de l’any passat. Dur-me ballant fins al mig de la pista perquè tothom ens veiés.

—Això vaig fer? No me’n recordo.

Ara em va semblar que era ella qui em volia ofendre. Sense fer-me cas, va tornar la sabata al seu lloc i se’n va tornar cap a dins. Però al seu ritme; en realitat la inspecció tot just acabava de començar. Entrant al passadís, a mà dreta, hi havia el minúscul despatx del meu padrí, just un espai per a un moble i una màquina d’escriure. S’hi va colar, i després de toquinejar alguns objectes i obrir i tancar diferents calaixets, va apartar la funda de la màquina i va teclejar alguna cosa que no vaig poder llegir perquè no hi havia paper. La parada següent va ser el menjador, però abans va passar un segon per la cuina, on després de donar un cop d’ull al rebost va obrir la nevera, en va agafar un flam, i, amb el flam i una cullereta que ella mateixa va agafar del primer calaix, va entrar al menjador i es va asseure a la cadira de la padrina, la que tocava a la finestra del corraló. Al cap de dues o tres cullerades, em va dir:

—Veig que són molt devots, els teus padrins.

—Què vols dir?

—Catòlics i apostòlics: el papa de Roma, el Sant Sopar, la mare de Déu i els àngels. —Havia fet un bon resum de les imatges del menjador, i encara se n’havia deixat algunes.

—No ho són a casa teva?

No em va contestar. Tot d’una em va demanar, llepant molt la cullera:

—Tu creus en Déu? —I abans que li pogués dir res, em va dir—: Jo no. Sóc atea. —I tot seguit em va preguntar—: Saps què és un ateu?

—Algú que no creu en Déu.

—Exacte, ho has endevinat. —I de cop va deixar anar un riure una mica forçat.

Aquest vegada sí que l’havia dita grossa. N’hi havia per fer aquella cara (la cara que feia jo, vull dir) i molt més; em sembla que era el primer cop a la vida que sentia dir a algú en directe que no creia en Déu. No exagero. Al meu voltant tothom creia en Déu. Al col·legi, a la família, a l’esplai del Mijac, al futbol. Potser sí que hi havia algú que no hi creia, però no ho anava pregonant. Qui ho pregonaven eren tots els altres, els que hi creien. Si el padrí Benet hagués sentit la Sara dient que era atea l’hauria fet fora sense contemplacions; la meva padrina també li hauria demanat que marxés, però més educadament, acompanyant-la fins a la porta.

—I per què vas a missa els diumenges? —li vaig preguntar.

—I tu, per què hi vas?

—Perquè m’hi fan anar.

—Doncs jo igual.

—Però jo sí que crec en Déu.

—Felicitats, jo no.

—I si no creus en Déu, en què creus?

—En res.

Vaig rebre aquell «res» amb l’impacte d’una plantofada. Em vaig quedar completament en silenci, fins que li vaig fer la pregunta que no li volia fer:

—I segons tu, quan et mors on vas?

—A la merda, vas, on vols anar si no?

Es va esperar a veure la cara que feia, i de cop va esclatar a riure. Jo no vaig riure gens; el tema de Déu no em preocupava gaire, però sí el tema de la mort. Em feia una por que em cagava, sobretot des que havia mort el padrí Benet. No entenia que ens haguéssim de morir. No em cabia al cap, literalment. La mort, al costat de la vida, era el pensament més terrible de tots. Sobretot perquè, a diferència de la vida, no semblava que hagués de tenir fi. Era això el més terrible de la mort: que no s’acabava mai. A la nit, de vegades tancava els ulls i m’imaginava que ja no els tornaria a obrir més i llavors ràpidament havia d’encendre el llum per comprovar que tot seguia a lloc. L’endemà de la mort del padrí em va agafar tanta por, que vaig haver de sortir del quarto i demanar a la meva mare que em fes un lloc al seu costat.

—Com és que no tens germans? —La pregunta em va agafar desprevingut.

Quasi sense adonar-me’n havia deixat el flam sobre la taula, i ara estava dreta davant del canterano, mirant un retrat familiar amb tots els cosins. Em vaig arronsar d’espatlles.

—No ho saps?

Sí, sí que ho sabia però no em va donar la gana de dir-l’hi, i menys després de dir-me que un cop morts anàvem a la merda.

—Si et passés alguna cosa a tu seria terrible, no? —I sense demanar-me permís, va ficar els dits al tirador d’un dels dos calaixos i el va obrir—. És aquí, on hi ha la fotografia de la Irene Minovas?

Gairebé era el comportament d’una mal educada. Sense acabar d’apartar-la, jo mateix vaig tancar el calaix i vaig obrir el del costat. Vaig trobar el retrat a sota d’un plec d’estampes, esqueles i postals.

—És la mateixa foto que hi ha a totes les cases —em va dir agafant-me-la—, la seva mare es va tornar boja i les va repartir casa per casa, com una esquela. —I de cop, mentre me la tornava, em va preguntar—: Saps què diuen que va passar, no?

Vaig mirar el retrat de la Irene Minovas; i altra vegada, a cop d’ull, em va semblar que s’assemblava molt a la Sara; i novament, de seguida, em vaig adonar que eren molt diferents.

—Què?

—No et vas atrevir a preguntar-l’hi al teu pare…

—Què va passar?

—Bé, de fet hi ha dues «versions»; una de tràgica i l’altra no tant. Quina vols saber, tu?

—La tràgica —vaig dir per dir alguna cosa.

—La tràgica diu que un home d’aquí al poble que estava mig guillat s’hi va capficar, la va raptar, la va violar i llavors la va anar esquarterant i se la va anar menjant a poc a poquet, fins que no en va quedar res.

—I l’altra?

—L’altra diu que es va fugar amb un músic que va conèixer durant una festa major, que la va deixar embarassada, i que van fugir plegats cap a Amèrica.

Vaig observar aquelles dues versions, sense saber a quina atenir-me.

—Tu quina et creus? —li vaig demanar.

—Home, han passat molts anys, i si se n’hagués anat amb el músic a Amèrica o a qualsevol altre lloc, tard o d’hora se n’hauria sabut alguna cosa. Per tant…

Per tant, ella apostava per la versió tràgica, la de l’esquarterament i àpat. I automàticament vaig deduir que el meu pare, per la manera que havia dit «Aquesta nena no la veurem més» segurament també, no ja en el cas de la Irene Minovas, sinó en el cas de la Sara, i com el meu pare segur que molta gent del poble, i vés a saber si també els mateixos pares de la Sara, cosa que convertia aquell silenci seu encara en més incomprensible.

Però no semblava que això a ella l’amoïnés gaire perquè, sense fer cas de la meva aprensió, va reprendre la ruta de la seva tafaneria i ara es va plantar davant de l’altre moble, el dels llibres. No n’hi havia gaires, amb prou feines un parell de lleixes amb dues rengleres de deu o dotze volums. La majoria eren novel·les regalades per La Caixa, d’alguna sèrie televisiva com Yo, Claudio, algun premi Planeta, o algun clàssic català com La plaça del Diamant. Se’ls va estar mirant uns segons fins que al final en va agafar el més gruixut, l’últim de tots.

—Agafo aquest —va dir mentre llegia la contraportada—, així quan tu siguis a la botiga afaitant pagesos, jo em podré entretenir llegint.

Vaig observar el buit que havia deixat a la prestatgeria.

—No en pots agafar un de més petit? —li vaig preguntar.

—És que aquest em sembla que és molt bo. Digue-li a la teva padrina que l’estàs llegint tu; el deixaré a la tauleta de nit.

—No s’ho creurà. A mi no m’agrada llegir.

El llibre era Guerra i pau. Jo coneixia aquell llibre només pel nom. Guerra i pau, de Lev Tolstoi. Quan el padrí Benet encara era viu, de vegades, mentre els grans parlaven de les seves coses, em quedava mirant aquella filera de llibres i anava llegint-ne els títols d’un en un fins que arribava a Guerra i pau, de Lev Tolstoi. No sé si perquè era l’últim, o el més gruixut, o pel títol, era el que més em cridava l’atenció. Un dia el padrí em va dir:

—D’aquí a un temps, Josep, quan siguis més gran, l’agafes i el llegeixes… —I tot i que no en deia el nom, jo sabia que es referia a Guerra i pau, de Lev Tolstoi.

Com si hagués baixat només per agafar aquest llibre enorme, la Sara, ara sí, se’n va tornar cap a dalt; però l’exploració encara no s’havia acabat perquè, abans d’arribar al dormitori gran, es va colar al quarto de la padrina. Com amb la resta d’habitacions, de primer hi va donar el mateix cop d’ull tafaner, fins que es va acostar a la calaixera que hi havia a mà dreta i en va obrir el primer calaix.

—Però què busques, si es pot saber? —li vaig dir per fi, una mica impacient.

Al primer calaix no hi va trobar res que li interessés. Però del segon en va treure un plec de postals que li van fer molta gràcia, sobretot perquè algunes estaven escrites per mi mateix. Mentre les anava mirant del dret i del revés («Hola, padrins! Som a Altafulla de vacances…») de cop em va dir:

—No has trobat mai cap secret?

—Què vols dir?

—Un secret, nen. A totes les famílies hi ha secrets, coses que no es poden dir; diuen que tothom s’ha de morir amb algun secret, si no, es considera que no ha viscut.

—I qui ho diu, això?

—Saps què vaig trobar jo un dia a casa meva? —em va demanar sense deixar de mirar les postals, fent-se la interessant.

—Què?

Al principi no em va contestar, i això em va obligar a dir-li:

—Què vas trobar?

Va acabar de llegir una postal, i llavors em va llançar una mirada plena de misteri fals.

—Si t’ho dic m’has de jurar que no ho diràs mai a ningú —em va dir—. Jura-m’ho.

Confiava més aviat poc en el secret que em pogués revelar, però vaig obrir les dues mans, amb aquell gest típic que fèiem quan érem petits, i li vaig dir que l’hi jurava. De cop em va dir:

—Unes cartes d’amor que la mare del Vidal li enviava al meu pare abans de casar-se, quan ja estaven tots dos promesos.

—No m’ho crec —vaig dir per dir alguna cosa.

—Doncs no t’ho creguis, a mi sí que.

—Però, com d’amor?

—D’amor, nen. Saps què és l’amor? Jo no. Però et juro que aquelles cartes eren d’amor, amb alguns trossos fins i tot pujadets de to… Tu t’imagines la mare del Vidal dient cursilades al meu pare? O viceversa?

—Què vols dir viceversa?

—Al contrari, del meu pare a la mare del Vidal.

No, no m’ho imaginava. Ni de la mare del Vidal cap al seu pare, i encara menys viceversa.

—No m’ho crec —vaig tornar a dir.

—Ai, nen, que ets pesat! Per què me l’hauria d’inventar, una cosa així?

El problema no era tant que no me la cregués com la meva incapacitat d’entendre una cosa com aquella. Ni aquella ni cap altra, pràcticament. Jo havia viscut dins una bombolla hermètica com una nou fins llavors: el meu món era tan simple que no ho podia ser més. Jo era un nen d’abans, innocent, bon nen, una mica enze. La frontera que em separava del món dels grans era una paret de totxanes robusta, folrada de ciment del bo. Sense saber-ho, aviat es començaria a clivellar, lentament hi anirien apareixent escletxes i reguerols, que em permetrien mirar esbalaït a l’altra banda.

—I la teva mare ho sap? —li vaig preguntar.

—La meva mare és tonta: és capaç d’haver trobat les cartes i no llegir-les; o pitjor, llegir-les i no donar-se per enterada.

—I el Vidal? —Vaig pensar que potser es tenien tanta mania per això.

—No ho sé ni m’importa. Però segur que no.

—I què vas pensar quan les vas trobar?

—Res.

—Res?

—No, que el meu pare era un covard; encara que estigués promès amb ma mare, no s’hi havia d’haver casat si estimava una altra dona. S’estava fent malbé la vida conscientment.

Què vols dir conscientment?, li vaig voler preguntar però no ho vaig fer per no semblar encara més curt de gambals. M’adonava que li agradava molt fer frases, només per impressionar-me. M’hi vaig tornar amb una altra:

—Però si s’hagués casat amb la mare del Vidal llavors tu no hauries nascut. —I tan bon punt la vaig acabar de dir em va fer l’efecte que mai abans havia dit una tal audàcia.

—Ui, sí, quina cosa —s’hi va tornar ella—. Ni el Vidal, ni cap dels seus germans, ni la meva germana; mira si és fàcil no néixer.

De cop i volta, la notícia d’aquelles dues cartes em va canviar completament la percepció que tenia de l’Amat, ja que em va semblar entendre que no era un home sorrut perquè sí, sinó que tenia els seus motius.

—És per això que t’has escapat de casa? —li vaig demanar.

—Per què?

—Per això del teu pare amb la mare del Vidal.

—Apa! Això ja fa molt temps que ho sé.

—I per què t’has escapat, doncs?

—I a tu què t’importa, nen. —M’encantava que em digués nen.

Va deixar les postals al calaix, i es va posar a mirar els altres calaixos. Però em devia veure tan parat que de cop em va dir:

—Escolta, que no t’he explicat res de l’altre món. El teu pare o el teu tiet segur que també tenen algun secret…

—Doncs jo estic segur que no —li vaig dir amb ganes de dur-li la contrària.

—Com ho saps?

—Perquè ho sé.

—El teu tiet fa molta cara de tenir secrets, és guapo.

Em va molestar, aquest comentari. No era la primera vegada que sentia dir d’algú que el meu tiet era guapo, i suposo que em feia ràbia perquè dient això insinuava que el meu pare no ho era i tothom deia que jo m’assemblava molt al meu pare. A més a més, què tenia a veure una cosa amb l’altra, vull dir el fet de ser guapo amb el fet de tenir secrets?

—Doncs m’hi jugo el que vulguis que no —vaig tornar a dir, amb més ganes encara de dur-li la contrària—. Aquí a cal Sabater som una família que no tenim secrets. I a més a més ens morim sense secrets.

—Com pots estar-ne tan segur?

—Perquè ho sé.

No només la contradeia perquè sí; el meu tiet vés a saber, però que els meus pares no tenien secrets, no almenys d’aquesta mena, n’estava convençut, convençudíssim. A cop d’ull ja ho veia, no em calia investigar res.

—Ai, nen, ets tan innocent! —em va dir.

Vaig abaixar el cap i el vaig tornar a alçar. Comprenia que aquella era la meva gràcia i al mateix temps la meva feblesa. I d’una manera estranya, per uns segons, me’n vaig sentir orgullós i avergonyit alhora. Jo em sentia molt bé amb aquella innocència, sobretot si servia perquè la Sara volgués jugar amb mi, però si no em servia per acostar-me més a ella, llavors potser preferia no ser tan innocent.