4

Policies i pares

Quina hora era? Si la padrina i jo havíem dinat a les dues en punt, i posem que la Sara més o menys ho havia fet a tres quarts de tres, i després havia fet una migdiada d’unes dues hores, devien ser les cinc tocades. El que és segur és que la padrina ja feia estona que feinejava per baix. Abans que em cridés, vaig baixar pel meu compte i vaig anar a buscar-la.

—Quina dormida, noi! —em devia dir quan em va veure aparèixer a la botiga o al menjador.

Com cada tarda, del segon calaix del canterano en va agafar un parell o tres de monedes i em va demanar que anés a cal Forner a buscar un bon tall de coca. Era la primera vegada aquell dia que sortia al carrer, i recordo que em va sorprendre la normalitat en què estava submergit el poble. No semblava gens que la nit abans una nena d’Ullastrell —una filla del poble, com hauria dit la gent— hagués desaparegut jugant a cuca amagar. Em vaig separar una mica del portal, vaig mirar cap al balcó, i de nou em va semblar impossible que la Sara pogués estar allà dins amagada. Per un moment, fins i tot vaig estar a punt de pujar a comprovar-ho. Vaig fer una altra cosa: vaig travessar el carrer i des de l’altra vorera vaig tornar a mirar. No, segur que no hi era. A continuació, però, vaig donar una llambregada a les altres balconades (cadascuna amb el seu color, totes amb la persiana abaixada) i em va fer l’efecte que, al darrere de cada una, s’hi amagava algú.

Vaig sortir de cal Forner amb un bon tall de coca, avui més gran perquè n’hi havia d’haver també per a la Sara, i em vaig tornar a ficar a cal Sabater. Si no hi havia cap clienta sempre berenàvem junts, la padrina i jo. Era una de les obligacions que em tenia encomanades mon pare: que fes companyia a la padrina, sobretot des que s’havia quedat sense el padrí. Però per a mi no era cap obligació: m’agradava estar al seu costat, encara que no ens diguéssim res.

Quan va entrar una nova clienta, em vaig escapar cap al pis de dalt per dur-li a la Sara la seva coca i un vas de llet. Però la padrina de seguida em va venir a cridar des del peu de les escales i em va manar que baixés.

—Què fas tota l’estona a dalt, fill?

—Res, què vol que faci…

—Escolta, surto un moment a comprar; queda’t a la botiga i si ve algun client li dius que s’esperi un segon, que de seguida torno. D’acord?

De vegades m’hi feia anar a mi, a comprar. Em passava una llista i em deia, Té, vés a can Palet i porta’m això. O sense llista, si era poca cosa. Aquell dia sé que hi va anar ella perquè quan només feia un minut que havia marxat, quan jo era a la botiga assegut a la butaca de barber, davant del mirall (ben mirat, jo també em començava a emmirallar molt, últimament), van fer acte de presència dos guàrdies civils, dos guàrdies civils dels d’abans, tots dos vestits de verd i amb cara de pocs amics. Em van fer tanta impressió que vaig pensar que em venien a detenir o una cosa així. A sobre, el més baixet, un homenet amb bigoti i el nas abonyegat, va remugar:

—Tú debes de ser el famoso Pep.

Vaig fer que sí, reculant instintivament.

—No te asustes, hombre —va fer somrient, en un to més amable—, que venimos en son de paz. ¿Dónde está tu yaya?

—Se acaba de ir a comprar —vaig murmurar—. Si quieren voy a buscarla de una corrida.

—Tranquilo —va tornar a somriure—. Es contigo con quien queremos hablar. Siéntate un momento, que te haremos algunas preguntas.

Ell mateix va enretirar dues cadires i em va obligar a seure davant seu. Mentrestant l’altre, bastant més jove, s’havia assegut en una butaca de barber i s’estava mirant al mirall amb aire desafiador.

—Supongo que te imaginas los motivos de nuestra presencia —em va dir el del bigoti.

De primer no el vaig entendre.

—Sabes por qué hemos venido, supongo —va intervenir l’altre, i en girar el cap vaig ensopegar amb uns ulls burletes, bonics.

Vaig dir, amb la veu prima d’un cadell:

—¿Por Sara Amat?

—Pues claro, hombre —va fer el del bigoti—, por tu amiga desaparecida. —I va afegir—: Me han dicho tus compañeros que erais muy amigos.

En aquells moments el jove va fer mitja volta i se’m va quedar mirant, tot xuleta; fins i tot va brandar la palanca i es va acomodar enrere.

—¿Quién es el barbero? —em va demanar, fregant-se la cara.

—Mi padrino.

—¿Tu padrino?

—Mi abuelo, quiero decir.

—Ah, tu abuelo. ¿No lo podrías llamar para que me arreglara un poco la barba?

—Es que está muerto.

El del bigoti li va llançar una mena de mirada d’advertiment, i l’altre, amb un posat d’indissimulada submissió que recordo que em va sorprendre, de dins la butxaqueta de la camisa en va fer sortir un bloc i un llapis, i em van començar a fer una sèrie de preguntes sobre la Sara. Amb el meu espanyol d’estar per casa, els vaig anar contestant a tot el que em preguntaven. Per sort, la majoria de les respostes només demanaven monosíl·labs. Sabia on podia haver anat? No. Li coneixia algun nòvio secret? No. Últimament havia insinuat que se’n volia anar del poble? Que yo sepa, no. Però últimament estava una mica estranya, no? Un poco, sí. Tot i que responia tan objectivament com podia, tota l’estona tenia la sensació que els estava mentint, i suposo que si els amagava la dada que hauria resolt el cas automàticament, és que els estava mentint. En compte d’atabalar-me, però —i perquè em vaig imaginar que la Sara m’estava sentint des del peu de les escales (i era així)—, em vaig anar acomodant cada cop més en el meu paper de còmplice i a les últimes respostes em vaig atrevir a afegir-hi una certa retòrica i tot. Un cop van acabar l’examen, el més jove va plegar la llibreta, la va passar al del bigoti i aquest, després de donar-hi una llambregada, se’m va quedar mirant amb una mitja rialla. De cop i volta vaig tenir la sensació que m’havien fet aquell interrogatori només per fer temps; que en realitat havien vingut a resoldre el cas.

Quasi em vaig esperar que em digués:

—Venga, chaval, dinos dónde la tienes escondida.

En canvi em va dir:

—Uno de tus amigos nos ha dicho que a ti Sara te gustaba un pelín… Ya me entiendes.

Em vaig posar vermell com un tomàquet.

—No es verdad —vaig fer a la defensiva—. Antes me gustaba, pero últimamente ya no, iba muy a la suya.

Els ulls d’aquell homenet em van escodrinyar uns segons amb un matís de tendresa; hi havia una cosa que em feia notar que no em creia; que no em creia gens, vull dir. Ni que no m’agradava la Sara, ni res del que els havia dit. Però es va aixecar sobtadament, amb un aire cansat, em va posar una mà sobre el cap i em va dir:

—Bueno, muchacho, te has portao bien. Dale recuerdos a tu padrina. —I se’n van anar.

Ara diré una bestiesa, però per uns moments, mentre els veia travessar el carrer i ficar-se al cotxe, em va fer l’efecte que al poli del bigoti li havia vingut una profunda enyorança de la seva infantesa.

Quina hora era? Ni idea. El que recordo és que la tarda va ser un no parar. Tot just acabava de pujar al pis de dalt per compartir amb la Sara la visita dels guàrdies civils que vaig sentir el soroll d’un motor familiar que s’aturava davant de cal Sabater; em vaig acostar al balcó i vaig veure el Seat 127 del meu pare aparcant, i de seguida els meus pares sortint del cotxe i entrant a cal Sabater.

—Mama, som nosaltres! —va vociferar el meu pare, tabalot com sempre.

Suposo que la padrina m’havia avisat que vindrien, però igualment vaig tenir un bon ensurt. Abans que al meu pare se li acudís pujar corrents a buscar-me —de vegades li agafaven rampells d’aquesta mena, en aquells temps l’home encara estava en forma—, vaig baixar a rebre’ls. Havien vingut bàsicament per compartir amb la padrina i amb mi la notícia de la desaparició de la Sara, per saber com estava jo.

—Estic bé —li vaig dir a ma mare, que em va voler mirar als ulls per assegurar-se que li deia la veritat. Era una dona bonica i sensible, la meva mare, intuïtiva.

—La padrina ens ha dit que estàs una mica moix —va afegir el meu pare, amb tot un altre to. El meu pare, en canvi, jugava un altre rol; més autoritari, més distanciat, sempre tenia a punt el comentari foteta.

—No, estic bé —vaig remugar, empipat.

Vam seure a taula, i mentre la padrina l’anava omplint de pa amb tomàquet i embotits, el meu pare va voler que els expliqués la crònica dels fets.

—Res, que ens pensàvem que se n’havia anat cap a casa seva, però no havia tornat —vaig dir a tall de conclusió.

—I per què vau pensar que seria a casa seva? —em va preguntar mon pare atacant un tall de fuet.

—Perquè últimament estava una mica rara, i ja quasi mai volia jugar.

—Però la Sara sempre ha sigut una nena una mica rara, no?

—Sí, però últimament encara més.

Els tres grans van atendre aquestes paraules com si continguessin el secret de la desaparició de la Sara; i potser era així, perquè durant uns segons vam continuar menjant en silenci fins que el meu pare va amollar, ara enlairant una llenca de pernil:

—Aquesta nena no la veurem més.

Vam desviar els ulls cap a ell. Era habitual, en el meu pare, fer asseveracions d’aquesta mena, sense solta ni volta. Li agradava fer-se escoltar, a l’home; era un do que tenia, o una necessitat. Quan el meu pare parlava els altres havíem d’escoltar.

—Nen, per què dius això? —el va renyar la meva mare, i li va fer un gest com dient, no veus que hi ha el teu fill davant.

Mon pare va dir:

—No ho sé, tant de bo m’equivoqui; és només un pressentiment que tinc.

Recordo que a mi, mentre esperàvem que verbalitzés aquell «pressentiment», em va venir una mena de ràbia contra la rata sàvia del meu pare —per rata sàvia, i per poc delicat: tenia raó ma mare, com s’havia atrevit a dir allò davant meu?— i fins i tot vaig sentir l’impuls furiós de contradir-lo; de contradir-lo fins al punt d’aixecar-me i anar al pis de dalt a buscar la Sara i tot seguit presentar-me amb ella, dient:

—Qui ho diu, que no la veurem més?

Mon pare va mirar la padrina i li va dir:

—Mama, se’n recorda, de la Irene Minovas?

La padrina va fer que sí, abaixant els ulls, i durant uns segons les mirades dels tres adults van confluir en un punt del mig de la taula, un punt de fuga per on semblava que es veien coses que només ells podien veure.

—Què va passar? —vaig demanar, intrigat.

Mon pare va aixecar el cap i em va mirar com de lluny:

—Igual que la Sara —em va dir—, d’un dia per l’altre va desaparèixer i no se n’ha sabut mai més res.

—Però com? —vaig fer jo—. Jugant a cuca amagar també?

—No, un dia sortint del col·le, però era una nena que segons com recordava la Sara, tenia molts punts en comú…

«Punts en comú?», vaig pensar sense gosar demanar-li què havia volgut dir. Per aclarir-m’ho, la padrina es va aixecar de la cadira, es va girar cap al canterano i després de remenar una estona, del fons del segon calaix en va treure una fotografia:

—És aquesta, la Irene Minovas —em va dir, i me la va passar.

Potser a causa de la meva aprensió, o de les paraules del meu pare, a cop d’ull em va fer l’efecte que la Irene Minovas era igual que la Sara. La mateixa nena, vull dir. Però de seguida vaig veure que amb prou feines s’assemblaven, almenys físicament. Era una foto en blanc i negre, antiga, d’aquelles amb una vora blanca, on apareixia una nena —una adolescent— aturada sota un portal, rient amb ganes. Em va semblar bastant guapa, la Irene Minovas, però ni de bon tros tan bonica com la Sara. Ni tampoc tan lletja, esclar. Potser era la manera com reia, el que me l’havia recordat, aquella espurna de descaradura o d’insolència als ulls. El meu pare em va reclamar la fotografia, se la va mirar un segon i llavors la va passar a ma mare, que després de mirar-la també la va tornar a la padrina, que en comptes de tornar-me-la a mi, la va tornar a desar al calaix amb aquella mena d’avarícia de les iaies amb les seves coses.

—I qui era? —vaig preguntar, fent el gest d’anar a buscar el retrat, però sense fer-ho.

La padrina em va explicar que era una nena més gran que el meu pare, filla d’una família dels afores del poble, els Minovas, No sé si els coneixes, i mentre em detallava tota la xarxa de relacions familiars i de cognoms, sense acabar de dir-me qui era la Irene Minovas, vaig comprendre que era una història d’aquelles d’Ullastrell que sortien de tant en tant, i que formaven part de la memòria prohibida del poble.

—I què va passar? —vaig insistir.

—No se sap què va passar —em va dir el meu pare—. Hi ha especulacions de tota mena, però l’única cosa certa és que no ha sortit mai més.

—Què vols dir especulacions?

—Versions: hi ha gent que pensa una cosa, i altra gent una altra.

Li volia preguntar quines versions hi havia, però no m’hi vaig atrevir, no sé per què. Mentre acabàvem de sopar em vaig quedar mirant tot intrigat cap al calaix del canterano. Volia recuperar la foto per comprovar aquells «punts en comú» que la Irene Minovas tenia amb la Sara, per mirar d’esbrinar pel meu compte les possibles «versions» de la seva desaparició. I tot i que normalment em movia lliurement per cal Sabater, aquesta vegada alguna cosa m’ho impedia.

Va ser la meva mare qui em va treure del meu estat d’embadocament per preguntar-me:

—Tu n’estaves una mica, no, rei, de la Sara?

Va contestar el meu pare per mi:

—Molt en devia estar si es va atrevir a treure-la a ballar, vergonyós de mena com és…

—No és veritat, no m’agradava —vaig dir, empipat—. La vaig treure a ballar només per una aposta que vaig fer amb els de la colla.

—Una aposta? —mon pare, estranyat—. No te n’has d’avergonyir pas. Jo, aquí on em veus, per aconseguir que la teva mare em fes una mica de cas, abans la vaig haver de treure a ballar moltes vegades. Oi, mama?

La meva mare, però, tenia el cap en una altra banda. Vam acabar de sopar, i va ser llavors que mon pare em va mirar i em va dir en un to desenfadat, somrient:

—Què, Pep, ens acompanyes cap a Terrassa?

De primer no el vaig entendre.

—Sí, ja sé que havíem quedat que et quedaries fins diumenge, però amb la teva mare hem pensat que vinguessis avui.

Em vaig posar a la defensiva:

—Ah, sí, i per què?

—Per res. Però potser val més que estiguis a casa amb nosaltres, no et sembla?

De cop em vaig adonar que la desaparició de la Sara els havia creat una sensació d’intranquil·litat, sobretot a ma mare. I si em passava alguna cosa a mi també?

—No, em quedo fins diumenge —vaig fer amb convenciment—. És el que vam quedar.

El meu pare em va mirar amb un gest de dubte. I després va mirar la meva mare. En realitat, la idea d’endur-se’m a Terrassa segur que havia sortit d’ella. Al capdavall, qui era del poble era el meu pare, i a ell ja li anava bé que fes companyia a la seva mare. En canvi, a la meva mare el poble mai li havia agradat gaire, per no dir gens, sempre deia que la gent estava carregada de manies i enveges, però va acabar acceptant que em quedés si era el que volia, a la qual cosa el meu pare va fer aquells ulls de sorpresa que feia quan la meva mare decidia just el contrari del que acabaven d’acordar.

—Però fes coses! —em va dir el meu pare—. La padrina ens ha dit que avui no has anat a la piscina, que t’has quedat tot el dia tancat al quarto… —I encara va afegir—: Que la Sara s’hagi perdut no vol dir que el món s’aturi…

Contradiccions de pares, que només ara, passats els anys, puc entendre. Havent sopat, van acompanyar la padrina al carrer a prendre la fresca, i jo ho vaig aprofitar per pujar a veure la Sara. Estava asseguda altre cop a la vora del llit, davant del mirall.

—El teu pare és un savi, no? —em va dir, mirant-me un moment.

Vaig acabar d’entrar i vaig ajustar la porta: em vaig posar el dit als llavis perquè parlés fluix.

—Per què? —li vaig demanar.

—Ho he sentit tot —em va dir—. M’he descalçat i he baixat fins al replà de baix. Però té raó: no em veuran més.

Me la vaig quedar mirant, sense saber què dir-li. Li vaig dir, per dir alguna cosa:

—Tu sabies això de la Irene Minovas?

—Esclar que ho sabia. Tot el poble ho sap —em va dir. Però de seguida ella també va canviar de tema i em va preguntar—: És veritat que em vas treure a ballar per una aposta que havies fet amb els de la colla?

Vaig fer que no amb el cap.

—I per què em vas treure a ballar, doncs?

Que dolenta que podia ser, quan volia! En aquells moments, mentre buscava una resposta convincent, vam sentir els tacons de ma mare a les escales, pujant de pressa. Amb la Sara ens vam mirar. Aquest cop, sense pensar-s’ho, es va entaforar sota el llit, mentre jo amb prou feines vaig tenir temps de donar un cop d’ull a l’habitació per comprovar que no hi havia res fora de lloc, i seure a la vora del llit.

A diferència de la padrina al matí, amb la meva mare no vaig pensar que potser ens havia sentit. Pitjor: vaig pensar que era la meva mare, una dona jove i intuïtiva, que en qualsevol moment li podia semblar que en aquell quarto hi passava alguna cosa estranya. Abans d’entrar, em va demanar permís amb tres tocs suaus a la porta.

—Puc passar, amor? —Però només era una forma de cortesia, perquè ja treia el cap i es ficava dins—. Què estàs fent?

Em vaig aixecar i m’hi vaig acostar per fer-li el petó que em demanava.

—Res, ja ho veus.

Si hagués pogut me l’hauria endut cap a fora. Va ser ella que em va agafar la mà i em va tornar a fer seure al llit. Li encantava, a la meva mare, fer-me seure al llit per dir-me certes coses. Em va dir, mirant-me als ulls:

—Estàs bé, amor? —La mare sempre em deia amor. O carinyo, o rei. Encara me’n diu de vegades, avui dia.

Li vaig dir que sí.

—Segur?

—Segur.

—No m’enganyes?

Vaig fer que no. I certament no l’enganyava: estava millor del que es pensava. Un pèl confós, però bé.

—De debò que no vols venir a Terrassa amb nosaltres?

—Encara no, mama, aquí al poble estic bé.

—I com és que t’has passat tot el dia tancat al quarto?

—Tot el dia no: és un exagerat, el papa.

—T’has de distreure, rei. No pots passar-te tot el dia pensant en la teva amiga. —Em va fer una moixaina i llavors em va dir, mirant-me als ulls—: I a mi, que no em trobes a faltar?

El cor se’m va encongir: com li podia dir a la meva mare que no la trobava a faltar, si ben mirat la trobava a faltar sempre?

—Sí, però és que…

No va deixar que m’inventés cap excusa: fossin les raons que fossin eren les meves raons i ella les respectava. Em va fer un altre petó, i agafant-me la mà em va dir que l’acompanyés a baix, que se n’anaven cap a Terrassa.