6

DOS DIES DESPRÉS els diaris n’anaven plens, i la foto que havíem fet el Morales i jo corria per Internet amb la careta de la nena pixelada. Passava a més un fenomen molt curiós: que ningú no sabia que érem nosaltres els autors de la foto. La repugnant madame de la torre elegantíssima ens havia intentat descriure però molt maldestrament. Nosaltres no ho havíem fet a posta, però tampoc no buscàvem la glòria; de fet, l’anonimat ens anava molt bé a tots dos: a ell per la pressió familiar en què vivia, i a mi per l’amo, que, si ho sabia, estaria fet una fúria amb mi.

* * *

En sortir de ca el comissari, el Morales i jo ens vam refugiar en un bar de mala mort on es veia que ell es trobava a gust. Vaig maleir el meu refinament, però què pot fer un home contra la seva natura? Allà vam recapitular tot el que havia passat, i allà ens vam confessar que la publicitat ens perjudicava. Encara no sabíem que l’enlluernament del flaix havia impossibilitat que el Càrcer fill de puta em reconegués, i la marrana de la mestressa no es va dignar a fixar-se en el que ella creia uns empleats de la casa d’alarmes on estava subscrita.

El Morales havia demanat dos conyacs sense especificar-ne la marca. I tanmateix estaven venturosament bons. Cada glop cremava la gola i l’estómac i calmava els nervis que teníem vibrants com fils elèctrics activats. A la tercera copa ja teníem xerrera i ens fèiem confidències que no ens havíem fet mai. Per exemple, com era de bruixa la seva filla i les humiliacions que havia de suportar del seu gendre.

—Això o l’asil. Estic plantejant-me si l’asil és tan mala cosa. Ja deus recordar, a més, que nosaltres tenim uns certs privilegis, pel que fa a la jubilació.

—Vols dir que no et caldria fer-hi cua.

—Millor. Hi ha residències per a funcionaris, i els més ben tractats són els bòfies. Eh, que és maco, com ens estima la societat?

—Parla per tu. Jo sóc un ciutadà vulgar. Saps que estic enamorat com una vaca?

—Les vaques s’enamoren?

—Això diuen.

—Tu has vist mai com les prenyen, amb unes enormes xeringues plenes de semen d’un brau d’aquells sementals? Ni tan sols les cobreix el mascle! Ho fa el pagès!

—Bé, doncs enamorat com una dona.

Va riure tant que quasi va vessar la cinquena copa que ens preníem. Mira que era bo, aquell conyac de garrafa!

—Però tu, hòstia puta, Barral, no eres maricó?

—I ho sóc! I tu, si ho provessis, te’n faries també. La majoria d’homes es farien maricons si no hi hagués tanta propaganda enverinada.

—I una merda amb sucre!

—Ecccs!

A cada animalada, més riures. Vam anar a pixar un munt de vegades. Fins i tot borratxo trobava repugnant aquella pixadora empastifada i pudent. Vam contar acudits verds. Vam recordar la nostra infància (quan en una borratxera recordes, i sobretot si la contes, la teva infància, és que estàs molt carregat).

Estàvem tan i tan passats que quan vam voler caminar no podíem: el terra s’anava enfonsant a cada pas que fèiem. I el cervell rugia com la panxa quan té gana.

—Tio, jo així no vaig a casa.

—I què penses fer?

—Home, amb la placa, m’admeten en qualsevol hotel.

—Tens diners?

—No.

—Jo tampoc. A més, si entraves a un hotel, borratxo i amb un altre home, et feies una fama per sempre. La teva filla i sobretot el teu gendre…

—Que és un cabronàs malparit.

—Encara en faria més llenya.

—Què fem, doncs? Vols que anem a casa teva?

—No m’atreveixo a espantar en Nèstor així.

—On tenim la furgoneta?

—A pocs metres. Ben aparcada.

—T’has fixat que hi havia una pila de mantes?

—No.

—Doncs sí.

—Vols que hi dormim? I si hi ha xinxes?

—Xinxes a mi!

—Som-hi, doncs.

Ni tan sols vam trucar a casa: la veu ens sortia de borratxo de comèdia espanyola, dels que fan tombs exagerats i tenen singlot i tot.

L’endemà teníem ressaca, havíem de tornar furgoneta, granotes i caixes d’eines. I necessitàvem dutxar-nos.

—Com que el mal ja està fet, almenys vull arribar a casa net. Et fa res si em dutxo en ta casa, Barral?

—Ara no hi ha ningú. I tinc un jacuzzi que ressuscita un mort.

—Tio, que tinc maldecap. Si vols lligar amb mi t’hauràs d’esperar que m’hagi mort. Diuen que és tan agradosa, la necrofília. Que la teva parella no protesta per res.

Ens vam dutxar a casa. I el Morales se’n va anar. Ell es cuidaria del material. Jo me’n vaig anar a l’oficina. El que havia de passar havia de passar. Defugir-ho és una imbecil·litat.

Però el Mendi no hi era i no em vaig poder confessar ni rebre l’absolució, operacions molt millors que anar a cal psiquiatre. I a més, de franc. Em preguntava si endevinaria que el fotut responsable de la denúncia del Càrcer era jo, tot i que el meu nom no figurava enlloc. Em temia que sí: és refotudament astut.

La Rita, en canvi, sí que hi era. Va ser inexorable amb mi: volia saber tot el que hi havia passat. Crec que s’ha entrenat en camps de concentració nazis, perquè vaig acabar amollant-ho tot, fil per randa, i no era tot culpa de la ressaca. Mentre parlava, sentia la seva respiració feixuga i el seus ullets fixos en els meus. Semblàvem un iaio contant-li una rondalla a una néta, mecasunlolla.

Quan vaig acabar, es va aixecar, va omplir, de l’expenedor d’aigua, un got de plàstic, va remenar en un calaix seu i em fa oferir una píndola. Ho vaig mirar amb suspicàcia: allò no era Alka-Seltzer.

—Què és això?

—Per a la regla. Va, no siguis llepafils, que sóc jo qui t’ho dóna.

Com dir que no? Vaig seure pesadament a la meva taula disposat a fer com si treballava. I, oh déus de l’Olimp!, en cinc minuts tenia el cap net i diàfan com acabat de rentar. O sigui que la Rita sabia rentar el cervell. Això dels entrenaments en camps de concentració ja no semblava tan absurd. Què deu saber de drogues, aquesta doneta?

—Té efectes secundaris? —vaig cridar, perquè la porta era oberta.

—Sí: et quedaràs prenyat. Però serà un part natural, d’aquells ben dolorosos i que tant reconforten les mares postantigues.

Merda de Rita! Sempre havia de dir la darrera paraula!

* * *

En arribar a casa, una mica masegat però amb el meu aire digne totalment refet, vaig veure que hi havia la Rosa. Ella i en Nèstor em van mirar amb curiositat.

—Com et trobes, Nil?

—Jo? Com sempre.

Ara em caurà a sobre tot el sarcasme d’en Nèstor acusant-me de faltar una nit sense avisar. Però no: només va somriure. Sé que m’ho mereixo tot, que sóc un tio collonut. Tanmateix aquest cop els àngels havien fet alguna gestió especial a favor meu. Mira: si existissin els àngels, ara mateix els enviava un ram de flors.

—Vols sopar? —va dir la Rosa, i em va semblar una pregunta mel·líflua.

—He fet un mos.

—Em preguntava si una sopeta…

—A veure, Rosa, hi ha dues classes de persones, no, millor tres; no, no: quatre: les que adoren la sopa, les que s’inclinen per les amanides, i els malmenjats que voldrien menjar totes dues coses en el mateix àpat. Finalment, els autèntics gourmets que mai no tasten ni una cosa ni l’altra. Doncs bé, jo no sóc de sopes, amb les excepcions corresponents —si una bullabessa és una sopa, aquí hi tens un fanàtic—, perquè és menjar de gent que passa gana; tot el que es menja amb cullera és estrictament menjar de supervivència. Jo m’inclino decididament, en cas d’haver de triar, per les amanides, perquè…

—La Rosa té una sorpresa per a tu. Per això ha vingut.

No m’agrada que em tallin en sec. I no m’agraden les sorpreses. Però una sorpresa de la Rosa per a mi només podia ser alguna suculència. I el mos que havia fet ja estava dissolt en els foscos racons del meu intestí.

—Has de venir amb mi a la cuina.

Ho vaig fer. Sobre la taula hi havia tres plats amb les seves culleretes. Buits. A davant tres gots de paper d’aquells alts, plens fins a la meitat d’alguna cosa que no podia distingir sense deixar el meu posat displicent.

Aleshores la Rosa va obrir el microones i hi va deixar els tres gots alhora. Anava a dir-li que el microones només admet una cosa cada vegada, però ella ja programava el temps.

—Seu.

Vam seure en Nèstor i jo. De reüll, el vaig veure divertit i com emocionat. Tot tenia l’aspecte que estaven a punt de revelar-me el misteri de la Santíssima Trinitat.

Pocs minuts després, la Rosa treia els tres gots del microones. En va deixar un en cada plat, lentament i murmurant «no panic, no panic…». I aleshores, fent-li la volta al primer, va dir:

—Ta-txan!

I un con de bescuit, eteri, alt, arrogant i ingràvid es va aixecar sobre el plat. A la tercera operació, ens va comminar a provar-ho.

M’ho mereixo tot, ja ho he dit, però tant, no: era la recepta de l’Adrià, que a mi m’havia fallat tants cops: pa de pessic passat pel sifó i meravellosament desemmotllat. El gust i la textura ultrapassaven l’exquisidesa. Era menjar núvol, sentir la suavitat del vellut, emanar sospirs muts de satisfacció. Era la glòria.

En haver acabat, em vaig posar de genolls davant la Rosa, que reia com boja.

—Va, Nil, home, no facis això!

—Ets prima, òptima i màxima. Ah!, prima vol dir «primera».

—M’agradava més l’accepció de sempre.

Aleshores en Nèstor va desaparèixer un moment i va tornar amb dos paquets. L’un, gran i pesant; l’altre, quadrat, més petit.

—El gran és per a tu; el petit per a mi.

—Per què ens fem regals?

—Perquè som feliços?

—Aquest bri de xaroneria no te’l trauràs mai de sobre. I això que jo he maldat per reeducar-te.

—Té, obre-ho, cabronàs!

Era el meu llibre de Picasso. Nou de trinca. Que és endeví, en Nèstor?

—Era aquest, el llibre?

I tant que ho era! Però ell ja havia obert el seu: era una càmera, igualeta que la que havia deixat jo a comissaria i que no tenia altre remei que comprar-n’hi una de nova.

Vaig mirar un instant els dos regals. Vaig fer una ullada als plats, ara buits, del diví pa de pessic de la Rosa, i ho vaig veure tot clar:

—La Rita!

—Eh, que hem estat àgils en les compres?

—Heu estat celestials. Sobretot la Rosa. Que es preocupi l’Adrià, ara que està retirat, que li pots prendre el tron.

Una dona, quan riu afalagada, fa el mateix soroll que les morses quan estan a punt de ser capturades. No ho poden evitar: les seves cordes vocals són com són i això no té remei de cap mena.

* * *

Ara estem en Nèstor i jo sols. M’ha dit que vol ballar amb mi. Punyeta, no sabia que li agradés ballar. No havíem ballat mai. I menys al menjador de casa.

Posa un disc de Paolo Conte. Sona bronc, una mica brutal, agressiu i poètic. I terriblement sensual.

Quan s’enceta una cançó que fa:

Em sento fondre per dins. I aleshores en Nèstor enfonsa la seva cara en el racó del meu coll que dóna a l’espatlla i noto que plora.

Hòstia.

Li faig una abraçada tendra, amanyagant-li l’esquena i ell plora més. En silenci. Ballem quasi sense moure’ns del lloc.

És un moment màgic, que es veu que també n’hi ha, al món, i a mi me n’ha tocat un, beneït sigui jo!

Aleshores alça la cara, encara molla de llàgrimes. Jo les hi vaig llepant, amb la meva maldestra tendresa. I ell, ja asserenat, diu:

—Ets collonut, Nil. La Rita ens ho ha contat tot. Ets únic.

Hòstia.

FI