1

LA MEVA PARELLA, la meitat de mi mateix, el meu Nèstor, estava en un congrés a Oslo i jo el trobava a faltar rabiosament. Ja veus: vas tirant a estrebades i arriba un punt en què saps on trepitges i vas de milhomes, i si ensumes merda et limites a fer un gest de disgust i mires de no pensar-hi, i, si pots, doncs fots el camp. I ara em trobo com un adolescent pensant en un tipus que és superdotat i guapíssim, i et dius que quin dret tenia, tota la vida, a burlar-me dels esgarriacries que van penjats d’un altre (o altra) i tenen gelosies i oloren calces o calçotets en el secret de la cambra de bany, i ara ja em veus aquí, patint com un camell en el desert i fent l’imbècil. Si ahir a la nit fins i tot em vaig posar a plorar! No fa riure? Jo, que tinc sobrepès —bé, una mica de panxa; la resta és múscul…— i una retirada a Philip Seymour, em creia independent i feliçment expeditiu i no sóc ni una cosa ni l’altra.

El fet és que a en Nèstor no li agraden els congressos perquè és d’aquelles rares persones a qui no agrada viatjar, i sempre procura escapolir-se dels compromisos acadèmics que li comporta la càtedra. I ara no hi havia tingut altre remei perquè —ja sé que sona pompós, però és la pura realitat— el congrés era en honor seu; bé, en honor de les ratlletes que pinta i les equacions que escriu, que es veu que són una passada. I com que no estic acostumat a tenir-lo fora, la seva absència esdevé una catàstrofe sentimental. Sóc un pobre tio que hauria de desfilar el Dia de l’Orgull Gai i enviar petons amb la maneta al públic que hi participa festivament.

Vaig a la feina, és cert, però el dia se’m fa llarg. La meva secretària, l’estupenda Rita, que té pinta de mestressa de casa però un cervell esmolat com un ganivet de carnisser, mira de donar-me feinetes per distreure’m, perquè tot i ser tan adusta té un coret, minúscul, però coret, que batega sota el seu menut pit de cinquanta anys. A més, mira de contenir la seva respiració asmàtica per no deprimir-me més.

L’amo de Red&White Corp., Simeó Mendelejev, que té més mala llet que una fàbrica de iogurts, no es digna mai a sortir del seu sumptuós despatx. I òbviament ell ignora —i ho ignoraria encara que l’hi cridessis a l’orella— si estic depre o si la seva secretària té la regla, perquè tots l’importem un rave: som animals que treballem per a ell; el concepte de persona no l’acaba d’entendre, i això que un dia li vaig dir si sabia que persona (pressona, deia la meva padrina) vol dir «màscara d’actor», i fent servir la meva ironia i tot el meu enginy. Ell va fer un gest obscè i em enviar a pastar fang.

Doncs l’amo i senyor de les nostres vides i de tota la maquinària de la companyia de sobte es va presentar al meu despatx, va fer un esbufec a la Rita, que devia tenir la boca oberta de l’ensurt, i va tancar amb el taló la meva porta rere ell. Jo m’hauria aixecat, com pertoca, però entre la tristesa i la sorpresa em vaig quedar garratibat. És la mateixa reacció que has de tenir si algú t’apunta amb una pistola: quedar-te quiet; una persona armada no és més racional que un animal salvatge, i la quietud l’incita a quedar-se ell també quiet. Així doncs ni em vaig aixecar ni el vaig invitar a seure, però hauria estat inútil perquè va deixar caure la seva rodonesa al seient de davant meu. Actuava com el meu amo. I és que ho és, el meu amo, mal que em pesi.

—Ramon, m’hauria de fer un favor.

—Personal?

—I secret.

—Unes faldilles?

—No sigui ximple, home! Les faldilles me les ventilo solet.

Mentida podrida. No feia gaire li havia tret de sobre una tal Sandra que feia trampes a costa d’ell i va deixar caure un llagrimot i tot, el tio dur.

—Una extorsió?

—Ramon, que no està centrat? Si algú tingués els pebrots d’extorsionar-me, la seva feina seria oficial. El que li demano és particular.

—M’hi puc negar?

—Sí. Però jo, si fos vostè, no faria un lleig a l’amo.

—Doncs no sigui tímid: dispari.

—Vostè ha sentit parlar d’Estanislau Càrcer?

—L’escriptor?

—Vol no interrompre, home?

I això que ell m’havia fet una pregunta a mi.

—Continuï.

—Gràcies, molt amable —va dir fredament—. Doncs és amic meu. Amic no: el meu millor amic. L’única persona en qui confio de debò. Ho entén?

Mut.

—Té un petit problema. Res que no es pugui resoldre en un plis-plas. Per què no s’hi deixa caure i que l’hi conti ell mateix? Jo no recordo els detalls.

I aleshores es va aixecar i se’n va anar.

Bufa: el Mendi té un conegut (jo sé què vol dir quan algú remarca que aquest algú és el millor amic) i que li deu algun favor. No sap ni de què va la història perquè no ho va escoltar, i va pensar, tu, jo tinc l’imbècil del Nil Barral, que és el millor, i així l’escriptor passa de deutor a creditor del cap de la companyia d’assegurances Red&White. Si no arribo a estar avorrit hauria fet l’orni. I estic segur que no m’hauria acomiadat. Què faria ell sense mi? I no és petulància. És que sóc la pera.

Encara no havia marxat, va entrar la Rita que portava un paper a les mans:

—Me l’ha donat el Men(pausa)dele(pausa)jev quan ha passat per davant (pausa) meu, camí del teu (pausa) despatx.

Hòstia, avui sí que estava asmàtica, molt asmàtica, la meva Rita!

Al paperet, recollit de la paperera, irregular i amb coses impreses a l’altra banda, hi havia l’adreça d’Estanislau Càrcer. No hi havia ni el telèfon ni l’e-mail. Mendi, guapo, per què no deixes la feina burocràtica per a qui la sap fer? Que no tens secretària i una legió de llepaculs al voltant?

—Me’n puc anar, eh, que sí, Rita?

—Que em demanes (pausa) permís, tu a mi?

—No, no et facis il·lusions: era una pregunta derivada de la feina que queda per fer.

—Feina? Si fa dos dies que només (pausa) escalfes cadira!

Eh, que no l’hi consentiríeu, a la vostra secretària? Però la Rita ja les fa, aquestes coses, i és inútil oposar-s’hi. Té al seu favor que és la millor secretària de tot l’edifici, i ella ho sap. I jo també.

L’adreça era a Valldoreix. I l’horari d’un escriptor no hi compta. Podia ser fora, jugant al golf, fent-s’ho amb una tia, o amb un tio, o assistint a convencions o conferències i tots els romanços que fan els escriptors per tenir ocasions que els facin fotos. Aleshores diuen que «la intencionalitat emergent és una epifania del no-ser humà». I com més fotos, més llibres venen. Ja ho deia Adam Smith o algun altre economista de pes: tu fes-te fotos que el mercat les engolirà i te’n demanarà més. Els mercats són com criatures adelerades de llaminadures.

Com que no podia telefonar, hauria d’arriscar-me. Almenys, fer feina em farà centrar-me i no anar de noieta famèlica d’amor i delirant com Ofèlia.

Quan ja me n’anava, la Rita va tornar a entrar i em va donar un paper, polit i net i no com els del Mendi. Hi havia el telèfon i l’e-mail del manso dels llibres.

—M’ho ha donat la secretària del (pausa) Mendelejev. I ja (pausa) he trucat. És a casa i et rebrà de (pausa) seguida. Afanya’t, doncs.

No és una joia, aquesta dona? Per afanyar-me, el millor era anar en taxi; però com tornaria després? Que el bombin. Vaig agafar del pàrquing de l’empresa el meu Renault color merda de criatura, un vell company que m’ha portat a tot arreu amb un nombre de multes i d’avaries raonable i vaig connectar el GPS per no perdre’m. No em fio dels GPS, però quan fan falta, doncs fan falta.

A Valldoreix vivien abans els rics de trinca. Després la cosa s’ha asserenat i hi ha també amants de la natura. De la natura domesticada, vull dir. Perquè estimen l’aire lliure però no volen mosquits; estimen la grandiositat d’una tempesta, però es posen parallamps; estimen la vida sense artificis, però gasten preservatius fins i tot amb la dona. La gent d’asfalt quan es vol airejar vol tota la civilització al seu costat i deixen que Robinson Crusoe continuï essent una novel·la.

La casa d’Estanislau Càrcer era sorprenentment nova i immaculada. Semblava que l’havien acabada de construir. Era de formes irregulars i d’obertures capricioses, com si fos un projecte de final d’arquitectura. El senyor Càrcer, que era l’amo del mercat de la novel·la de misteri, inclosa també la novel·la històrica (que la veritat, ja cansa), no era ni més ni menys cautelós que els altres propietaris de finques de Valldoreix. Perquè estava, tota la finca, envoltada d’una reixa que un nen podria saltar: senyal que tenia algun sofisticat sistema d’alarmes. El cert és que, jo, que tinc el nas fi per a aquestes coses, no vaig detectar cap càmera ni cap indici d’estar vigilat. Bravo per les companyies de seguretat, que són la nostra alegria (i em refereixo a les companyies d’assegurances de les quals, per més que foti a en Néstor, jo formo part). Doncs mira que bé. Si fos un individu armat trucaria a la porta amb la Luger a la mà, sense passamuntanyes ni res. I aleshores descobriria com s’ho fan per protegir-se. Protegir-se dels altres és una màxima que, des de la prehistòria, ha capficat els qui tenen proteïnes sobreres i gasten més del compte. L’infern són els altres, ja se sap.

A la porta, a sobre de l’espiell, hi havia un rètol vulgar, Cave canis, però jo no sentia bordar ningú. Si tens gos mossegador, no ho anuncies, home! Si tens un gos mansoi o tens el bon gust de no tenir-ne de cap mena, posa el retolet per veure si encara queda qui s’espanta. No oblidem que encara hi ha gent que cau en allò de l’estafa de l’estampeta, que ha tingut tanta premsa que et fa pensar que els consumidors de premsa i la societat són dues entitats alienes l’una a l’altra. Estafar algú és una proesa molt aplaudida; ser estafat és motiu de presentar-se voluntàriament a comissaria amb els ulls vermells d’odi i de revenja.

Vaig pitjar el timbre i no em va respondre cap lladruc. Anem bé. Van trigar un parell de minuts a fer-me cas, i quan ja estava a punt de marcar el número de mòbil que m’havia facilitat la Rita. Però vet aquí que tot de sobte es va obrir la porta. No era una minyona mexicana, ni una estupenda senyora perfumada amb Chanel, ni tan sols un enigmàtic secretari amb ganes d’escorcollar-me les butxaques, i, si pot ser, els meus magnífics pebrots. Era Estanislau Càrcer en persona, amb sabatilles i amb un xandall ronyós que devia haver patit atacs d’ira de les dones que es cuidaven de la seva persona. És una proporció matemàtica, de les que agraden a en Nèstor: com més diners, més dones cuidant que tinguis sopa i preservatius sempre a mà.

El Càrcer dels collons era alt i francament guapo, si bé hauria de vigilar les oneroses entrades que tenia al front. Hi havia a la seva mirada una mica d’indolència i les parpelles inflades que produeixen la majoria d’opiacis; la barbeta era tipus Artur Mas o Príncipe Valiente, però tenia un lleuger estrabisme; ara bé, tot ell era la imatge de la prepotència: et feia sentir inferior. Els tipus així són fàcils de manegar. Qualsevol agent literari els mussita a l’orella que són uns genis i s’estoven i els confien els seus quartos. La vanitat no és una feblesa humana: és un monument a la imbecil·litat. El Càrcer expert en misteris truculents necessitava un desconegut com jo per desenteranyinar-li els maldecaps. Un detall: tenia els llavis mossegats. Era d’aquelles persones que no poden evitar menjar-se la delicada pell del llavi inferior. Hi tenia una crosta i una ferida acabada d’encetar. Nerviosot, l’escriptor.

—Hola. Que és el paio aquell que m’envia el Simeó?

—Sí, ho sóc. I vostè deu ser el paio aquell que escriu intrigues perquè els insomnes continuïn insomnes.

Va fer una rialleta afalagat, ja veus, i es va apartar perquè jo passés. A dins no hi havia absolutament res. Ni mobles ni cortines ni quadres: res. El gos que anunciava era una creació literària.

—Ja em disculparà però estem renovant la casa. Ara estava triant el color de la pintura del meu dormitori. Què pensa vostè del color clova d’ou?

—Passat de moda.

—I un vermell com la sang?

—De meublé antic.

—S’inclinaria doncs pel gris perla?

—No ho faria jo mai, això. Sóc un decidit partidari del color oli d’oliva.

—Per què?

—Dóna lluminositat…

—Aquí no ens en cal.

—I et treu la gana quan ve l’àpat. En canvi, al llit, et sents lubricat i feliç.

Va riure i em va portar per un passadís en forma de Z fins a un espai on hi havia una taula plena de regalims de pintura i un catàleg de teles, immens, obert a sobre. No hi havia cadires, però sí caixes d’embalatge. M’estava preguntant si la caixa que em tocava aguantaria el meu embalum quan ell va dir:

—De fet no és una caixa. És la cosa aquella on va la caldera de gas.

Ferro colat, doncs. Bo per a mi i dolent per al meu cul.

—Li ha dit el Mendelejev que tinc un petit problema? Res que no es resolgui tot sol, però m’agrada escombrar la brossa cap a fora de casa, m’entén?

Sí que t’entenc, Estanislau l’escombriaire. I no m’agrades. Ni tu, ni la teva merdosa casa, ni el caixó de ferro colat on m’obligues a seure. Sort que no tinc morenes, car el meu anus és un prodigi de l’enginyeria natural.

—No me n’ha dit res. Es veu que vol que gaudeixi de l’efecte sorpresa.

Va tornar a riure. Va encamellar una cama sobre l’altra, cosa difícil sobre la caixa de vins on estava assegut, i va començar la seva història, que prometia ser avorrida. No tant com les seves previsibles novel·les, però gairebé.

—Ha llegit la meva darrera novel·la Per què tenen pell, les foques?

—Encara no hi he trobat el moment.

—Ha llegit alguna cosa meva?

—I tant: Cims plàcids i La ruta dels elefants.

—Mare de Déu!, això, com es diu vostè?

—Ramon Barral, per servir-lo.

—Doncs, senyor Barral: aquestes són les meves primeres dues novel·les. Fa un fotimer d’anys que les vaig escriure. De fet, ni tan sols recordo com s’acaba la dels elefants. Doncs si m’hagués seguit, trobaria sorprenent el gir que han pres les meves novel·les.

—És que he estat tan ocupat!

—El Simeó no perdona, oi que no?

—Oh, no: tinc molt bona relació amb el Simeó. El problema és la Bíblia.

—La Bíblia?

—Sí. La llegeixo cada dia. Una promesa, sap? I no cregui que un fragmentet per quedar bé: un llibre sencer, cada dia.

—I quan acaba torna a començar?

—Exactament. És vostè perspicaç.

—La meva darrera novel·la, sap?, és estupenda. No està bé que jo ho digui, però, per què posar-hi falsa modèstia? Quan la vaig acabar em vaig dir: Esta, això val molt la pena. I el meu editor, en havent-la llegida, em va dir, ostres tio, això és genial, comprèn?

Ho intento: com dir-li que desconfio dels qui parlen d’ells mateixos en segona persona?

—Va ser ell qui em va aconsellar que la portés al Registre de la Propietat Intel·lectual.

—Per què?

—No ho sé. Devia pensar que era massa bona per estar desprotegida.

—Però vostè no té el costum de registrar totes les seves novel·les?

—És curiós, oi? Doncs no. Sóc confiat de mena, jo. Qualsevol que em conegui l’hi pot dir.

—I?

—Doncs que ara el meu editor ha rebut una demanda d’una tal Sara Boluda, que no coneix ningú, ni la mare que l’ha parida, que assegura que la novel·la és seva.

—Doncs deu ser un bon alleujament haver pres la precaució de registrar-la.

—Això creia jo. Però ella ha posat una demanda. Argumenta que me la va enviar suplicant-me que la llegís per aconsellar-la sobre com podria editar-la. Diu que en té proves! No sé quines proves pot tenir!

—Algunes prou consistents perquè m’hagi fet venir fins aquí dalt.

—No me’n sé imaginar cap.

—Home, si la va enviar certificada, té un rebut.

—És que no la va enviar!

—Tant se val: el Registre el protegeix a vostè.

—Aquesta és la merdosa pega: el Registre em garanteix l’autoria a partir de la data en què vaig lliurar-hi l’original. La paia aquesta al·lega que primer la vaig llegir, em va agradar i aleshores la vaig enregistrar a nom meu. El meu editor diu que no en faci cas, però jo tinc un nom i, tot i que es tracti d’una estafa, podria resultar perjudicat.

—I què vol que faci jo exactament? Que li trenqui les cames a la Sara aquesta?

—No, no, i ara! Però un petit ensurt. Una amenaça. Que vegi que no és tan fàcil agafar un home confiat, que s’ha fet a si mateix, i embrutar-li la carrera per treure’n obscurs beneficis.

—La novel·la s’està venent bé?

—Com pa beneït.

—Doncs no són tan obscurs, els beneficis. Ella li reclama els drets d’autor. Quant és? Un deu per cent?

—Jo no: jo cobro un dotze fins als primers deu mil, i després un quinze. És una bona suma de diners.

—M’aniria bé que m’ho concretés.

—Sap que no m’havien estafat mai?

—I precisament li passa en la primera novel·la que registra. I això que és un home confiat.

Va riure amb massa ganes. En aquell moment jo tenia la més clara i nítida percepció que era davant d’un impostor, vull dir un d’aquests que fan trampes a la vida: tenir negres o copiar desvergonyidament escriptors desconeguts; ara tenia por de debò perquè ell era l’estafador i no l’estafat. Em puc equivocar, però aleshores no m’agrado gens.

—Esperi’s un moment.

Aleshores va telefonar a un número que no podia ser de les oficines d’una editorial perquè era massa tard. Però algú li va contestar. La conversa va durar pocs segons; després va penjar i va dir:

—En Baltasar, l’editor, em diu que a casa no té els números, però que aproximadament estem parlant d’uns 600.000 euros.

—No és una quantitat menyspreable.

—Així què? El Simeó no m’ha enganyat quan m’ha dit que vostè és l’home que jo necessito?

—Miraré què hi puc fer. Doni’m l’adreça de la Sara Boluda o el seu telèfon i demà mateix em posaré en contacte amb ella.

Va buscar a la butxaca del seu pollós xandall, hi va regirar i en va treure una cartera. Després em va allargar un paperet. Hi havia el nom, l’adreça, el telèfon i l’e-mail de la interfecta. Un tipus previsor.

—Pot comptar amb mi.

Aleshores l’individu aquell, que cada cop tenia més cara d’estafador, va dir que, per celebrar-ho (celebrar què? Que ja tenia qui li tragués les castanyes del foc? Que la Sara Boluda estava a punt de ser massacrada?), em convidava a sopar. Que hi ha un restaurant a menys d’un quilòmetre on fan autèntic bou de Kobe. Se’m van enterbolir els ulls, impulsats per les meves secrecions gàstriques. De fet, el bou de Kobe és una vaca, alimentada amb sake (i suposo que amb un pinso excel·lent), verge (detall que no té absolutament res a veure amb la qualitat de la carn: ho diuen només per impressionar; la nostra cultura ha fet de la virginitat una virtut incomprensible) i posseïdora de la carn més excelsa que existeix. Jo feia anys que no l’havia tastada. Una ració valia una fortuna. M’estava comprant? O imaginava que jo no li cobraria res perquè era el petaner del Mendi? Una compensació o un estímul? La merda sempre cau cap avall i les invitacions a sopar bou de Kobe només pugen amunt: directe al cel.

Sóc un tio venal, un que si li toques les papil·les del gust cedeix a tot. Sóc un prostitut. Sóc una vergonya. Però una vergonya a punt de menjar un filet propi dels àngels. I això que no crec en els àngels.

Va entrar en una sala i va deixar la porta entreoberta. Ai, mare: l’entreveia despullar-se i vestir-se. Que em volia seduir, aquest detectiu virtual? Tenia el tors musculat i morè, pito i tot (la meva visió arribava just aquí: no seria un exhibicionista?). Aquest individu deu tenir un vaixell on pren el sol a pèl, o una terrassa isolada. Veges què li haurà contat de mi el Mendi dels collons. O és que es pensa que jo puc ser infidel a en Nèstor? Hi ha gent que no té imaginació, i per això estan mancats de qualsevol mena de talent. Jo menyspreava el Mendelejev, i ara tenia motius per menysprear els seus amics. A més, aquest paio com a màxim era bisexual —ni carn ni peix, com les granotes—, perquè, dels meus, no ho era pas.

Va sortir vestit prou bé, però sense exagerar. El més cool és anar casual fins i tot al Liceu o als restaurants refinats. Així doncs, jo no sols no desentonava sinó que estava més respectable que ell. Em faig vell, i m’agraden les aparences. Sense aparences els humans seríem com els simis. Tot i que hi ha gent que s’entesta a no entendre-ho. Mira si no un tio tan guai com el Pau Riba, que sempre va cutre, ronya inclosa. Que això ho facin els joves de botellons imbevibles, passi, però la gent que dissimula canes hauria de ser més fidel a les tradicions. I que ningú no em digui carca, perquè és una qüestió de saber envellir i prou. Ah, i amb bon gust, punyeta.

El restaurant era una mica més lluny del que m’havia dit; jo el seguia atent al camí de cabres que em feia transitar. A dins, es veia més modest del que jo esperava, però el silenci bressolat per murmuris imperceptibles i el tipus de llum que emanava ja donava pistes sobre la seva exquisidesa.

Tot i el meu desori de rellotges que es paren o que no consulto, tenia una nota clavada amb una xinxeta a la memòria: havia quedat amb en Nèstor que parlaríem a les dotze de la nit per l’Skype, i ara eren les deu. Havia de guillar de seguida de consumir la menja divina que m’esperava.

Sé que vaig seguir una conversa estúpida per quedar bé, feta en un sospir de veu, per no desentonar, i sé que vaig tenir el valor de dir que tenia pressa, que un cop consumit el bou de Kobe me n’anava, i que ell va fer cara de disgust; sé que vaig dir que tenia una reunió amb el Mendelejev i que això el va fer somriure amb superioritat i sé que per fi va arribar l’aroma d’un plat de carn de color rogenc acompanyat d’un vi que no vaig acabar de capir. Estava massa emocionat. Les úniques emocions que valen la pena són les de la carn, dit sigui, en aquest cas, en el sentit literal de la paraula.

En tastar el bistec se’m van enterbolir els ulls, vaig tenir ganes d’aixecar-me i cridar per tot Barcelona que Al·là és gran, i el meu cor estava tan entendrit com quan llegeixes Tirant lo Blanc. Tot i que era un bistec enorme, el vaig deglutir de pressa. Això és espantós, ja ho sé. Però no podia parar. Era tan estupend com fer l’amor amb en Nèstor. Bé, potser no tant, però quasi.

El vi era de bona anyada i amb el gust inconfusible de la Ribera del Duero, que són vins per passar l’estona; són els únics vins que coneixen tots els nostres exquisits (si un dia feien un tast a cegues amb vins del Penedès, tots els tòpics se’ls trencarien a miques), però tant em feia. La carn, només la carn, tenia sentit. El Càrcer estràbic em mirava divertit, perquè jo sé fer una cara neutra quan em bateguen els sentiments, però aquesta era una prova superior a la meva tendència a interpretar (no sé per què no m’he fet actor: seria genial). Tant se me’n fotia tot. Ara bé: una ullada al rellotge em va indicar que o arrencava a córrer o en Nèstor s’ho prendria malament. Encara que li expliqués que el motiu de la tardança era tan noble. Sobretot si l’hi explicava.

Em vaig acomiadar tan cortesament com vaig poder, conscient que em tremolaven les mans, vaig enfilar-me dalt del cotxe i encara em vaig permetre un parell de minuts remugant les delícies per les quals acabava de passar, i després vaig intentar trobar el camí de casa. Sort del GPS, tanta mania que li tinc, perquè era una tornada envitricollada. L’amor dóna ales, no ho diuen els poetes romàntics? El cas és que a les dotze estava assegut a davant del meu ordinador i al cap de pocs minuts sonava el telèfon del meu Skype. Era, és clar, en Nèstor.

—Em sorprèn trobar-te a casa —va somriure. Endevina els pensaments, el meu Nèstor? O sóc, ai de mi, tan previsible?

—No saps què poc ha faltat.

—Ja veig que has hagut de córrer. Et veig suat i panteixant, però sembles feliç. T’ho estàs muntant amb un altre? Hi ha algú a casa, lluny de l’abast de la càmera web, estintolada a la pantalla de l’ordinador? O l’excusa és que has fet gimnàstica amb la Wii?

—Se’m veu feliç perquè acabo de cruspir-me un filet de bou de Kobe.

—Deu ser una meravella, si s’ha de jutjar per la teva expressió.

—Què fas a Oslo, Nèstor? M’enyores tant com jo a tu?

—Molt més.

—Jo estic regalimant oxitocina.

—Ostres, ara sabràs tu més coses que jo! No tinc idea de què és l’oxitocina!

—Vols que t’ho expliqui?

—Vols que t’expliqui jo a tu què és la cohomologia?

—Que els déus em protegeixin! No!

El seu riure, a través de la pantalla de l’ordinador, era tan cristal·lí com si estigués al meu costat. Té un riure, quan es deixa anar (generalment riu mut, sacsejant el seu musculat ventre), que el fa més jove del que és. Insultantment jove vull dir.

—Nèstor, nen: com va el congrés? T’han fet apujar els colors?

—Massa, tio, massa! Escolta, això que regalimes… oxitocina, crec que has dit, és en honor meu o és un producte gàstric d’això que has sopat tan bo?

—L’oxitocina és tota teva.

Quan vam tallar, tenia la vivíssima impressió que sóc un ésser absolutament afortunat. Malgrat Estanislau Càrcer, l’impostor.

* * *

A les deu del matí en punt (que en Nèstor no hi sigui m’ha convertit en un miserable ciutadà pendent del rellotge) trucava a la porta de la Sara Boluda, al carrer Girona.

Era un pis vell, amb olor de vellúria i pobrament antiquat; la Sara Boluda, que va dir que hi vivia sola, era tanmateix una dona de només uns quaranta anys, baixa, amb ulleres de cul de got i nul atractiu físic; tenia permanentment les celles corrugades i vivia a la defensiva. Encara no havíem encaixat que ja m’explicava que aquella era la casa de la seva àvia que feia un parell de mesos que havia mort i que estava arreglant-la. L’única reparació que hi vaig veure van ser unes piles de llibres posats directament al terra, a sota d’un prestatge quico amb uns horribles angelets de Lladró sobre un tapet de puntes. Potser pensava posar-hi uns prestatges nous, d’aquells d’Ikea, però primer calia pintar: això era prioritari, llevat que fos més cega del que semblava. I sobretot calia fer fora l’olor de vell, que és una barreja d’orins, pomades de menta, llana mullada i nuvolets de col bullida.

Tot i que no li vaig amagar les meves intencions —és a dir, que venia per defensar l’Estanislau Càrcer—, va estar força expansiva i no crec que fos ni més ni menys amical que amb la resta de la humanitat. Em va fer passar a un dormitori que accentuava l’olor de vellúria amb —potser era imaginació meva?— una certa dosi d’olor de cadàver. Allà, sobre una taula tan vella com la resta, però neta de noses, hi havia un ordinador d’última generació. Va obrir arxius i em va mostrar la data en què havia enviat l’original de la seva novel·la al gran home. Sara la sarcàstica em va remarcar les dates; fins i tot la de la resposta de l’escriptor.

—Em sap greu dir-l’hi, però si això és tot el que té, no hi té res: en primer lloc perquè vostè no sap quan va escriure la seva (o no seva) novel·la el senyor Càrcer, ni tan sols quant de temps va transcórrer des que la va acabar i la va portar al Registre; i en segon lloc perquè es pot canviar la data de l’ordinador. Jo no sé com es fa, però la meva secretària, sí.

—No és aquesta la prova que tinc. Tinc un testimoni.

—Un testimoni de què? Algú que va veure com enviava la novel·la? Les objeccions d’abans continuen incommovibles.

—No. Tinc un amic.

Va parar perquè es va enrojolar com una nena, de manera tal que la paraula amic va esdevenir obscena en la seva boca pansida. Mi-te-la, Sara la viciosota, que té un nòvio segurament secret. I que fa marranades dissabtes a la nit.

—I?

—Que jo li anava passant cada capítol que escrivia. Imprès i polit. És molt exigent en aquestes coses. Va veure tot el procés.

L’enrojolament va esdevenir un incendi; sospito que tota la sang del seu cos baixet es va agombolar a les galtes groguenques de l’escriptora.

—I aquesta persona està disposada a declarar-ho?

—Si és necessari, m’ha dit que sí.

Un parell de cafès després —un cafè sorprenentment bo; les noves tecnologies pel que fa al cafè han repartit una mica de felicitat entre els mortals—, ja m’havia explicat que era professora en una acadèmia; ensenyava anglès (segona sorpresa: jo la feia professora de literatura, on hi cap tothom, o de llengua catalana a tot estirar), cobrava un salari miserable, s’havia desprès d’una mare tirànica que estava boja i per la soledat de la qual no sentia altra cosa que sàdica satisfacció (cosa que em va commoure: quant de dolor hi havia en aquestes agressives paraules!), tenia un diguem-ne nòvio que no era del ram de l’ensenyament sinó un mecànic que volia instruir-se i que llegia tot el que ella li recomanava. I que si li va ensenyar la seva primera novel·la, a mesura que l’escrivia, era perquè a ell —Robert Coll— li havien encantat uns relats curts que li havia passat. Fins i tot, sospito, que es va posar a escriure una novel·la per impressionar el mecànic-lector. I que, en veure que el gran home publicava la seva novel·la, suada paraula a paraula, es va indignar. I que el tal Robert de les cabres l’havia acompanyada a un advocat que reparava el cotxe al taller d’aquest i que, per això, li faria un preu d’amic. No sé si el tal Robert estava disposat a fer un preu d’amic a l’advocat quan li portés el cotxe: els designis dels mecànics són inescrutables.

—I a més —va concloure, colpejant-se el dors d’una mà en el palmell de l’altra—, què hi guanyaria jo, una completa desconeguda, denunciant un senyor tan important?

La pregunta era impecable, però el món és ple de bojos que disparen John Lennon només per sortir als diaris. Ara bé, mirar aquella criatura enfadada i imaginar-la volent notorietat, fora dels llençols que compartia amb el mecànic, era absurd.

Després li vaig demanar que em contés la novel·la, el procés imaginatiu, els canvis que havia fet i tot el que li vingués al cap. Va durar una eternitat. Era una novel·la que transcorria en dos universos, el normal i un de paral·lel on les coses eren just al contrari. La protagonista hi entrava, com Alícia, a través del mirall del seu dormitori, però podia tornar sempre que volia. Hi havia notes d’humor, deia —me’n va contar una pila que em van semblar tètriques—, però el drama comença quan s’enamora d’un home de l’altre univers. Quedar-s’hi per sempre era impossible i marxar penosíssim.

—I se suïcida?

—No: mata el seu amant. I torna a casa seva amb una foto feta amb el telèfon, que amplia molt i que penja davant del seu llit. És una història d’amor, en definitiva.

En aquells moments jo no tenia ja ni el menor dubte que aquella dona era l’autora de la novel·la. Diu que el títol és l’únic de substancial que li havien canviat. Es deia: Mirall sencer (un homenatge a la Mercè Rodoreda, va afegir), i no aquella merda de L’amant impassible…

—… que suposo es refereix al fet que ell no pot travessar el mirall. Però si és un home ple de passió i de foc! Impassible! Puaff!

El seu advocat li havia dit que tenia poques probabilitats de guanyar. Ella no era ningú i el seu oponent tenia un sòlid prestigi literari; ella no tenia diners, i ell era mot ric; ella no tenia cap altra prova sòlida que el testimoni d’un amic, i el seu oponent i la seva agent literària ja tindrien a hores d’ara dotzenes de testimonis disposats a jurar que ell els n’havia llegit fragments en diverses ocasions.

—Té raó en tot el que diu. Però em moro de ràbia quan penso que m’ha robat quatre anys de feina i trossos de la meva ànima.

Quan vaig sortir, tenia l’ànima als peus: jo estava en el costat equivocat. I no sabia com passar, a través d’un mirall, a l’altre univers, el de la bona gent que no menteix ni s’apropia de la feina d’una pobra dona secretament apassionada i intensa. Però, és probable que la meva panxa no cabés en cap mena de mirall, mal que hagués existit aquesta andròmina màgica.