2

EL MENDELEJEV em va fer esperar més de mitja hora, com està establert que facin els superiors amb els inferiors. Per sort, tenia els diaris, del dia, sobre la taula de la sala d’espera. I jo, m’està mal dir-ho, tinc una paciència d’elefant. A més, no sabia com afrontar aquella entrevista, i l’espera em servia per planejar-la; tan segur que hi vaig sempre: però com dir-li que estàvem en el costat equivocat? A un penques com el Mendi?

—Barral, home, què fa en aquestes altures (el seu despatx és al pis catorzè; el meu, al pis dotzè, ja veus)? Hi ha alguna pega en alguna investigació?

—Tot va bé: ja ens hem deslliurat del manso que volia cobrar l’assegurança d’una botiga que ja havia venut, en detriment dels legítims propietaris actuals, xinesos ells. I hem pagat la quota mínima a un conductor que estava assegurat a tercers, però portava una pítima que hem descobert nosaltres, no la policia. També tenim bones notícies sobre la piscina que es va esberlar en congelar-se, en un xalet de Salt, i que tenien assegurada. No saben que els fenòmens naturals no els controlem nosaltres?

—Però no és per això que s’asseguren?

—Doncs no es resignaven als designis del Senyor, fins que vam (vaig) trobar que la piscina era il·legal, car envaïa terreny públic, i, per tant, la pòlissa esdevenia nul·la.

—Tot això és rutina, ostres, Barral, que tinc feina, jo.

—Ah, sí, queda l’afer aquell d’un favor personal. Que em va demanar que el solucionés jo.

—Bufa, sí: l’Esta, que ha ensopegat amb una paparra que diu que el llibre és seu. Res de què preocupar-nos, oi que no?

—Doncs veurà, Simeó: l’autora sembla que sí que és aquesta Sara Boluda, no el seu amic.

—I a mi què m’explica? M’hi poso, jo, en el misteri de la Santíssima Trinitat? Faig forolla amb els obscurs drets dels immigrants? Algú m’ha sentit mai comparar-me a la mare Teresa de Calcuta?

—La qüestió no és aquesta, Simeó.

—La qüestió és la que digui jo, no li sembla?

—Amb un afegitó: com és de gran el favor que li deu vostè a l’escriptor dels collons, Simeó?

—De la mida dels seus collons, Barral.

—Tant? I què li semblaria que fos ell qui li degués un favor enorme a vostè?

El seu silenci semblava música de Purcell, la més alegre que mai no s’ha compost, que els déus beneeixin la Gran Bretanya.

—Vol dir…?

—Vull dir que si està més interessat a ser un bon samarità amb el seu «millor amic» (oi que el va definir així?) o li agradaria més veure’l suat dient què i quant vols de mi, Simeó del meu cor?

—Ha comès algun delicte horrible, a part de la coseta aquesta del llibre?

—Si em dóna temps i carta blanca, li portaré el seu cap en una safata. I amb una poma a la boca.

—Sempre que no oblidi que és un afer personal i que no pot passar per caixa ni interferir en els seus deures envers l’empresa.

—Senyor Mendelejev: m’imagina a mi oblidant quina és la meva feina?

Dita la qual cosa vaig sortir airosament del despatx. Acabava de marcar-me un farol de campionat. Jo no sabia res de res i li estava prometent al meu cap coses que no sé si eren al meu abast. Quin caràcter que tens, Ramon, em vaig dir, seguint el lleig costum de parlar-se un mateix en segona persona.

Acabada la rutina del dia, que no tenia la més mínima emoció, vaig cridar la Rita i la vaig posar al corrent dels meus maldecaps.

—Ets un insensat (pausa), Ramon.

—En aquest paio no hi ha un pam de net.

—T’afecta les neurones l’absèn(pausa)cia d’en Nèstor?

No la vaig enviar a pastar fang perquè s’hauria ofès, i una Rita ofesa és la darrera cosa que necessito, i sobretot perquè tenia raó: per què m’havia de ficar en un merder que no m’anava ni em venia?

* * *

L’avió d’en Nèstor arribava a les set i quaranta, i jo ja era a l’aeroport a les set. Sóc un paio feble, dominat per les passions i enamorat com una vaca. Que les potències celestials em perdonin, però aquells dies havia perdut molt de mi mateix. Excepte pes.

En desembarcar l’animosa tropa de matemàtics, vaig tenir dues desagradables sorpreses, dins de l’alegria de tornar a tenir amb mi el meu Nèstor: la primera és que ell, el meu Nèstor, sens dubte influït pels venjatius déus nòrdics, portava un jersei groc. El groc hauria d’estar prohibit. No li escau absolutament a ningú i la cara t’agafa un color hepàtic molt repel·lent. Si no t’acabes d’afaitar, et fa ombres a les galtes, com si fossis un perdulari o un amant de l’horrenda moda d’anar semiafaitat, que passarà, com tot passa en aquest món, però triga: triga molt. Jo mai no m’he ficat en la indumentària d’en Nèstor, que és senzillament correcta i adequada; ni ell en la meva, que és convencional i avorrida. Però un jersei groc no s’ha de tenir a casa, car corres el risc de posar-te’l un dia que vas amb pressa.

La segona desagradable sorpresa és que un tal Andy, un tipus que al departament, pel que m’ha arribat, tenen per un matemàtic mediocre, viatjava amb l’erudita expedició, però, ai las!, acompanyat de la seva dona, que crec que es diu Cecília (mereix dir-s’ho), que és guapíssima i extremadament incòmoda: com ja he explicat, pertany al subgrup d’aquelles dones que estan convençudes que l’homosexualitat masculina té les arrels en algun incident desafortunat amb una femella, i pensen que si sedueixen el mascle desviat (invertit, n’és la paraula clàssica, ja veus), aquest es cura de la seva obscura «malaltia». Ella sí que em posa malalt a mi, i imagino l’infern que haurà passat l’educadíssim Nèstor aguantant-la. La part desagradable de la presència d’aquesta dona és que, òbviament, s’admetien cònjuges, i jo no havia estat invitat. Em vaig sentir tan ase i tan prescindible!

De l’alegria de veure’m, en Nèstor se’m va acostar com una criatura enllaminida i em va fer una abraçada, però no d’aquelles tan masculines, amb rotunds cops a l’espatlla, sinó de parella-parella, amb petonets a les galtes i tot. Davant del seu departament! L’hauria renyat si no fos que em va agradar més que les llaunes de caviar que estic segur que em portava d’Oslo. Collons de Nèstor.

Al cotxe em va aclarir que l’Andy era l’únic que s’havia portat parella, i que, tot i que ningú, per pura educació, no havia dit ni piu, això havia caigut malament a tothom i que, per descomptat, ella (o ell, l’Andy) s’havia pagat totes les despeses del viatge, de manera que el departament quedava exonerat de qualsevol sospita. També em va aclarir, tot i que jo havia oblidat preguntar-l’hi, que la Júlia Allister, que és el seu braç dret, no hi havia pogut assistir —tot i tractar-se d’un congrés en què es feia un homenatge a en Nèstor, que és un motiu prou poderós perquè una amiga com ella no hi manqués— perquè la «pobra Júlia» estava malalta.

—Com, de malalta?

—Càncer.

—Ostres. Ho sento.

—De mama.

El meu instint delicat i generós em va impedir preguntar on tenia les mamelles la pobra Júlia, però tot seguit vaig saber que probablement estava fora de perill.

—Me n’alegro. És una gran dona.

—Si li passava alguna cosa… Uf, no vull ni pensar-ho!

En Nèstor, quan estima algú, l’estima de debò. Com, si no, explicar que després de tres anys encara estigués penjat de mi?

Del seu jersei groc no en vaig dir res, però tinc el propòsit de tacar-lo o tallar-lo «involuntàriament», quan en tingui ocasió.

Un cop a casa, van aparèixer, d’una bossa de Free Shop, sis llaunes de caviar beluga, més altres dues de caviar de salmó, d’aquell que serveix per posar adornets en els canapès però gens digerible. Vam destapar un Viña Esmeralda (que era l’únic blanc prou fresc que tenia: mira que oblidar-me de comprar-ne!; ara bé, tot i el seu gust afruitat, jo li tinc simpatia: és volàtil, lleuger, deliciós com a aperitiu) i vam fer unes torradetes celestials. Ell em contava algunes anècdotes d’aquelles que no poden divertir ningú més que els éssers tan intel·ligents que poden prescindir de les malvestats de la vida, proveïdores de les anècdotes sucoses de debò.

Em vaig trobar a mi mateix fruint del caviar, fent plans per quan ens fiquéssim al llit (el rellotge anava desesperadament lent), i pensant en el cas d’Estanislau Càrcer-que-es-rosega-els-llavis. M’estava agafant son de debò, ja veus. De sobte, i enmig d’un relat d’en Nèstor, em va venir una idea al cap:

—Tu saps què és la xantana? No ve al diccionari.

—Què?

Va ser un «què» d’aquells de sorpresa, com quan a un l’interrompen i no precisament les rialles, i alhora un «què» de donar-se temps un mateix per reaccionar com cal.

—Sí: xantana.

—Però què és? Un menjar? Un grup de música pop? Una estratègia cibernètica?

—És un producte químic. Serveix per espesseir els aliments sense afegir-hi cap sabor ni enterbolir la qualitat del líquid.

—I si ho saps per què m’ho preguntes?

—Vull saber de què està fet i on es troba. Imaginava que tu ho sabies tot.

—No em donis sabó, tio! Per què no m’escoltes mai quan parlo?

Es va aixecar però no estava gens ofès, ja que somreia. Va anar a buscar el seu iPhone que estava a la butxaca de l’abric, va cercar un número i va marcar.

Jo vaig anar a la cuina a fer alguna cosa de postres. A en Nèstor li agrada molt la xocolata (jo sóc un fanàtic dels gelats), i jo tenia unes catànies comprades d’avui mateix. En vaig abocar en un platet i em vaig permetre dibuixar-hi un cor. Més coent, impossible. De vegades sóc cursi. Quan m’espera un meravellós embat amorós, sóc tan cursi com la Barbie.

En Nèstor, que ja havia acabat de telefonar, em va mirar als ulls, va tornar a mirar el plat i es va fotre a riure. Després em va agafar el plat, el va posar delicadament sobre la taula i em va fer un llarg, intens, humit i saborós petó que em va fer veure el cel en directe, sense intermediaris. Després d’això ni les catànies ni la xantana tenien cap sentit.

Vam fer l’amor com si haguéssim estat un any separats. Ell va estar delicat amb mi i alhora vigorós, com a mi m’agrada, i jo vaig estar brutal i despòtic, com li agrada a ell. Va ser un superclau.

Com que cap dels dos no tenim el bonic costum de fumar —tan maco com era el cigarret de «després de»…—, la conversa, lànguida i íntima, va ser fantàstica. Quan ja ens entrava la son, en Nèstor va murmurar:

—Ah! He trucat a un col·lega de la Facultat de Química, i no en té ni idea, de la xantana, però després he pensat en la Rosa; ja saps que la meva germana és una experta en postres, i m’ha dit que és un espesseïdor sensacional, que res a veure amb la Maizena ni altres potingues habituals. Diu que es troba en els colmados aquells tan barcelonins.

—Vols dir que no li has trucat perquè no t’ha vingut a esperar?

—I ara! Mai no ha vingut a esperar-me a l’aeroport.

Però jo sé que, secretament, estava una mica decebut. Està boig per la seva germana.

Però les seves paraules em van encendre una llumeta: que agradable que seria, de seguida que pogués, fer una passejada pels quatre o cinc colmados amb cara i ulls que encara ens queden a Barcelona i, ultra la xantana, comprar coses exquisides. Em costaria una fortuna. Però, no s’ho val el meu Nèstor? I no m’ho valc jo mateix?

Abans, però, havia de fer una altra cosa.

* * *

Tenia sobre la taula del meu despatx dos llibres per llegir: un, ja editat, el del Càrcer el plagiari; l’altre, imprès a ordinador i enquadernat amb una simple molla de casa de fotocòpies, el llibre de la Sara. Abans de començar una estratègia, havia de llegir totes dues coses. I, després, anar a visitar l’amic confident de la Sara, a veure què em contava sobre el llibre.

Sóc un bon lector: ordenat i pacient. Sempre acabo els llibres que començo i m’agrada llegir seguit sempre que puc. Era una delícia fer-ho al meu despatx d’empresa i en horari laboral, però, per més que fos un favor personal a il capo, estava treballant, no?

Quan ja portava mig llibre del Càrcer i havia telefonat a un amic crític literari a qui un dia vaig fer un favor dels grossos —la carn és feble, i la d’aquest manso, Bartomeu Soler, era més feble del comú, i ja sabia que l’estil del Càrcer havia fet un gir important en la seva darrera novel·la (ehem!)—, vaig sortir a visitar l’amic de la Sara.

Vivia a la Barceloneta —em va venir al cap que un dia la Júlia Allister va dir que ella hi havia nascut i que els seus pares encara hi vivien; potser passava la convalescència amb ells; sort que és un barri molt gran—, es deia Robert Coll, i no era mecànic sinó que es dedicava professionalment a la música: formava part d’una orquestrina de bodes i bateigs. Per això em rebia tard, perquè es llevava tard, però no prou tard, perquè treballava de nit, quan treballava. Aquell dia, treballava.

Em va obrir la porta un nen d’uns set o vuit anys que em va mirar amb desconfiança (ei, que no ho sabeu, que no heu de deixar que la criatura obri la porta? Que hi ha assassins i violadors a domicili?) i em va dir, tot de sobte, com solen fer les criatures:

—Has vist que hi ha cotxes bons i cotxes dolents?

—Això diuen.

—Vull dir, com les persones. Hi ha els que tenen els ulls estirats cap amunt com Kanari, i d’altres que els tenen rodons perquè són bons. Tots els bons tenen els ulls rodons i tots els dolents, així estirats. En els llums de darrere encara es nota més. Saps qui és Kanari?

—És el dolent de Spiderman, maco; i no es diu Kanari, sinó Kasadi, saps? Hi és, el teu pare?

—S’està aixecant. Sempre s’aixeca de mal humor. Segur que el vols veure?

—La teva mare no hi és?

—No. Diuen que es va morir, però jo sé que no. No ho diguis al pare, que t’ho he dit.

Es va sentir una veu d’adult:

—Qui és, Gabriel?

—Un senyor.

—Va, no li expliquis les teves històries i que passi.

Robert Coll no feia honor al seu nom: era apersonat, però el cap li sortia directament de les espatlles, sense coll; era galtainflat: aquest toca el trombó, segur. Però va resultar que no: era pianista. Ara que ser pianista de bodes i bateigs no sé si val a l’hora de qualificar-se com a músic.

—És el detectiu que va dir la Sara?

—Sí, senyor.

—Passi, passi.

El Coll anava amb samarreta de tirants i pantalons de xandall, tot i que la casa no era gaire calenta. Potser tenia fogots, el músic de Cine de barrio.

El nen va seure amb nosaltres i va estar mirant-nos alternativament. Un costum molest, tot i que el xaval era simpàtic. El tal Robert em va donar mil detalls de la novel·la, va recordar alguns canvis que la Sara havia fet durant la redacció i em va assegurar que l’havia anat rebent al seu ordinador de manera regular.

—M’aniria bé tenir-les impreses, aquestes trameses. No proven res, però fan què pensar.

—Cap problema. Va estar més d’un any escrivint-la, la novel·la. I és que la Sara té una força de voluntat de ferro!

Hi havia dues incongruències: l’ofici de l’interfecte i la durada de la redacció: ella havia parlat de quatre anys!

Vaig deduir, sense dificultats, primer, que eren bons amics de debò, i que encara no eren amants. Ho sé perquè el nen no la coneixia: l’hi vaig preguntar quan el pare va anar a buscar un cigarret (l’únic que em fumo en tot el dia, va anunciar amb cara de mentir-se a ell mateix més que als altres): la criatura no sabia qui era la Sara Boluda, així doncs l’enrojolament d’aquesta era pel sobreescalfament que portava a sobre la pobra dona, no per realitats tan inofensives com cardar entre gemecs i sospirs; segon, que entre ells no hi havia tampoc cap relació sentimental, fora dels somnis eròtics de la Sara, tot i que ni l’un ni l’altra m’havien explicat com va néixer la seva amistat, i tercer, que la Sara m’estava dient la veritat.

El Robert es va recordar de sobte que no m’havia ofert res per beure i va enviar el marrec a la nevera, a buscar unes cerveses.

—I jo em puc prendre una Coca-cola?

Fins i tot el seu pare va somriure: les criatures, quan no les ha d’aguantar un mateix, poden ser encantadores. No podia rebutjar la cervesa perquè condemnava el petit Gabriel a quedar-se sense la Coca-cola, mira si sóc una merda de sentimental o no ho sóc. Vaig aprofitar per xerrar d’això i d’allò, sobretot de la feina del Robert; va dir que era un mitjà de vida i res més.

—De jove sí que havia tingut ambicions. Però es faria creus si sabés quants pianistes hi ha al món. És impossible destacar. Llevat que siguis un geni. I jo no sóc un geni. Veu? La Sara sí que és artista. Li ha donat per la literatura, però la seva primera inclinació va ser el dibuix. Feia uns dibuixos sensacionals. On era molt bona era en les imitacions. S’estudiava un dibuix, de qualsevol lloc, de qualsevol autor, i en feia un de diferent però que hauries jurat que era de la mateixa mà que el que ella observava. És una dona que ha patit moltes decepcions. No és, com l’hi diria?, no és una dona atractiva, oi que em comprèn? I hauria estat una excel·lent esposa.

—No se li ha acudit que potser està millor sola? Conec moltes dones casades, jo.

—No ho sé. Les dones, si no es casen, es marceixen.

Aquell pobre diable parlava com els avis. I el bo del cas és que ell no se n’havia adonat. M’estava insinuant que ell li faria un favor, a la Sara, però que temia que ella se n’enamorés. La meva visió d’aquella dona era completament diferent. Crec que li agradava la independència. Devia tenir un vibrador que li feia companyia i de segur que era addicta al cine. Per sort no es refugiava en una legió de gossos o de gats, com les dames solteres de fa un segle. O com qualsevol ciutadà de la cosmopolita Barcelona que necessita afecte. Per què eren amics aquell pobre idiota i una dona de talent com la Sara? Qui ho sap. O és que algú sap com es fan les amistats entre la gent més diversa?

—Perdoni, senyor Coll, però jo tenia entès que era mecànic.

Va riure amb ganes.

—Sap? Això és típic de la Sara. Sí, sóc, millor dit, era mecànic. Tenim un taller, el meu germà i jo, al carrer València. Va bastant bé i ell i jo ens portem passablement bé. Però m’avorria. El piano és la meva obsessió. Viuré pitjor, però viuré a gust, em vaig dir un dia. Doncs el Cosme, el meu germà, no ho entén. I la Sara, tampoc. Sosté la teoria que, essent ella professora, jo em sentia inferior, i que per això m’he fet músic. Crec que es fa massa il·lusions amb mi. No m’estranya que li hagi dit que sóc mecànic. Potser és ella la que se sent superior negant que sigui músic. Les dones són complicades.

I jo no sóc un consultori sentimental, Robert de les cabres, que m’estàs fent confidències que no es fan a desconeguts. Sí, tio, sí: ets clarament inferior a la Sara. Per què no ho acceptes d’una puta vegada?

L’examen que li vaig fer a continuació va ser exhaustiu. Quan vaig sortir tenia la més prístina idea que el llibre era de la Sara.

A casa, malgrat que en Nèstor cantussejava (tot i ignorar que el seu jersei groc ja no existia) preparant un sopar especial, per celebrar el seu retorn, vaig anar llegint. Em sentia culpable d’estar estirat al sofà (en Nèstor m’havia posat una tovallola a sota els peus, perquè tinc el vici de no treure’m les sabates, quan m’estiro. A mi, els meus peus amb mitjons em fan angúnia; i nus, han d’estar o al llit o a la cambra de bany. Tinc una relació morbosa amb els meus peus. Potser m’hauré de sotmetre a infinites sessions de psicoanàlisi per acabar descobrint que la meva mare no em posava peücs…).

Quan vaig acabar el llibre de la Sara, vaig continuar amb la segona meitat del Càrcer tramposot. Anava apuntant, a llapis, als marges (com m’encanta poder escriure coses al marge de les pàgines dels llibres, un costum que exaspera en Nèstor!) les diferències. Eren bastants, però no essencials. Fins i tot hi havia un paràgraf, en el llibre del Càrcer, que es limitava a augmentar una descripció que ja estava ben resolta. Ser plagiari és difícil. Sobretot quan creus que no tots els lectors són enzes. Al capítol XIII vaig fer una descoberta sensacional: el tal Càrcer, per calmar la consciència o per dissimular, havia agafat una escena en què el protagonista fa una excursió just fins a la vora de l’abisme i és envaït per una legió d’ocells (que crec que es diu «estol») que li tapen el cel. És una escena poètica, sense ser cursi, i ben portada; tanmateix, en el llibre del Càrcer no hi apareixien els ocells. En el seu lloc, apareixen una legió de nens (que crec que es diuen «gernació»: veges si no seré jo qui porta un gran escriptor a dins!), que juguen a fer la rotllana, que criden i que molesten el prota, que estava estirat mirant el cel. Un dels nens se li acosta i li fa, tot de sobte, un petó al front: «Com si volgués imprimir alguna força que m’era oculta, o com si em volgués marcar a davant dels seus amiguets. Com si fos jo el seu territori. Com una possessió». El nas em deia que havia ensopegat amb la pièce de résistence d’Estanislau Càrcer.

Quan en Nèstor em va cridar a taula —hi havia vol-au-vents de carn de porc capolada i calamars a la planxa amb una saborosa picada d’alls i ametlles—, encara estava capficat en aquell canvi. Quina necessitat hi havia? Tenint present que la resta l’havia deixada quasi igual, amb molts insignificants canvis, què hi tenien a veure aquells nens? Què passava pel cervell aviciat i opiòman del Càrcer?

Abans d’entaular-me, vaig pujar al despatx, sentint-me encara vagament culpable de no ajudar en Nèstor. Al Google hi havia una galeria de fotos del Càrcer i una multitud d’entrades. Vaig inspeccionar les fotos. Eren d’èpoques diferents, sens dubte. Però… Vaig augmentar la imatge, i encara vaig agafar una lupa: en unes quantes imatges, Càrcer tenia els llavis masegats. En algunes, es veien com si fossin ferides recents. Enlloc no parlava de cap malaltia a la pell. No: aquell home es mossegava els llavis amb fúria.

Quan enforquillava el tercer calamar, sense pensar-hi massa, vaig dir:

—Nèstor: per què creus que hi ha persones que es mosseguen els llavis?

—I es fan mal?

—Sí: persones que tenen crostes als llavis. Sang i tot. És un tic nerviós o què?

—També podria ser que algú el mossegués a ell.

Ho va deixar anar amb naturalitat. Sempre em sorprèn que l’ingenu Nèstor tingui una capacitat per enregistrar detalls que els altres no veiem, i que, per tant, mira més endins de la realitat que els qui n’estem ensinistrats.

Bufa!

Quina mena d’amant faria sistemàticament mossegades d’aquestes?

Era un violador?

O abusava de les criatures?

Vaig ser un pèssim company de taula d’en Nèstor. Però el nas em deia que havia fet una bona descoberta.

* * *

—Rosa? Sóc en Ramon. Volia que ens convidéssiu a sopar. A nosaltres dos i a una altra parella. Bé, no sé si vindrà acompanyat. Però prèviament voldria parlar amb en Martí.

—Gràcies per advertir-m’ho, home!

—Per cert: un oculista és igual que un metge?

—Un oculista és un metge, maleït ignorant.

—És a casa?

—No, però li diré que et telefoni. Per cert, en Nèstor ja ho sap, que veniu a sopar, posem dijous que ve?

—No, encara no. Per què dijous?

—Sembles ximple: quan vols que la gent marxi d’hora, convida’ls entre setmana. Espera, arriba el gran home.

—Un moment, Rosa: ha de ser un gran àpat. Com els que tu saps fer.

Una rialleta, una mica de murmuris, i de seguida la veu agradable de Martí l’Humà, que sempre em fa costat, quan els dos germans fan front comú. És una de les moltes coses que no em mereixo: l’amistat d’en Martí. Però, com evitar el meu encant personal?

—Nil? Què t’agafa de sobte?

—Et necessito.

—Vols que et faci un fons d’ull? Està de moda. Tothom vol un fons d’ull. El mal és que jo sempre faig un fons d’ull quan examino els meus clients. Saps que ja està passant la moda d’operar-se per no portar ulleres?

—Podries, Martí, estudiar les pupes dels llavis?

—Què dius que faci què?

L’hi vaig explicar. De la manera cartesiana i diàfana com explico les coses a les persones intel·ligents.

—Ramon —era de nou la veu de la Rosa—: que sigui un dinar. Ah, i la beguda va a càrrec teu.

Després, quan en Martí ja devia estar amb el cap ficat en algun antic llibre de text, vaig abordar en Nèstor. Era al seu despatx, concentrat en la pantalla de l’ordinador i no em va sentir entrar. Sí que va sentir el petó que li feia al clatell. El clatell d’en Nèstor és més saborós que una fruita. Bé. M’estic embolicant: deixem-ho córrer.

—Estic ocupat, Nil. Si vols gresca, nen, espera’t un parell d’horetes.

—Només et destorbo uns segons: dijous dinem a ca la teva germana.

—Per què?

—No ho sé: hi ha insistit molt. Deu sentir-se culpable per no haver anat a l’aeroport.

—No siguis pesat. Ella no ve mai a l’aeroport. Tot se t’ha de dir dues vegades. El vi el portem nosaltres?

—Of course, minyó. No m’agrada jugar-me la meva salut mental a la ruleta russa del supermercat de la Rosa.

—Apa, com et passes!

—Per cert: vindrà una altra parella.

—El que es mossega els llavis?

Quin cony d’endeví m’ha tocat de parella? És que mira el meu ordinador quan dormo? O la meva ànima? És que parlo en somnis? És que té poders, com els personatges dels còmics?

Al Càrcer el vaig convèncer de seguida. Frisava per veure’m. No li vaig dir que era un dinar col·lectiu ni que no era a casa meva. Es va pensar que era un cita de feina: va dir que vindria sol. I volia saber si havia fet progressos.

Al matí, i en horari laboral —que es fotin a la feina— vaig anar a veure en Meu Soler, el crític literari. Vam xerrar molt de literatura i moltíssim de l’obra del Càrcer. Va ser agradable, però el Soler no té ni idea de la vida privada dels seus escriptors.

—Tu no els fas entrevistes, nen?

—Sí, però no els pregunto com s’ho fan per cardar ni si els fan olor els peus. Sóc un crític seriós, jo.

—L’únic en la teva espècie?

—I tu no, eh, xaval? Ets el tio més especial del teu gremi. Si fins i tot t’agrada llegir! O no?

Dóna gust tenir amics que el respecten a un. Em va enviar, però, a veure la Maria Castany —que fa «societat», és a dir, premsa rosa; i per cert: ja quasi no en queda de cap altra, va reblar—, que era vuit taules més avall.

La Maria Castany era una dona guapa, atractiva, ben vestida i descarada. Que jo fos amic o enemic del Meu Soler li importava un rave («un cony», va dir ella, sense adonar-se que estava menyspreant una part valuosa del seu cos de dona), però si tenia carn fresca a oferir-li, podíem xerrar.

—No tinc carn fresca. No tinc res de res. Si no, no estaria aquí pidolant a una desllenguada que m’orienti.

Veus? Doncs va riure. A aquesta li va el sado, m’hi jugo un pèsol.

—Doncs dispara i jo diré si val la pena «orientar-te» o regalar-te una brúixola.

—Quina vida privada té Estanislau Càrcer?

—Això, reiet, és una informació que val el seu pes en or.

—Per què ets molt discreta o per què hi ha matèria sucosa?

—Hi ha matèria. Sucosa. Matèria classificada. Per cert, no és amic del teu cap? Pregunta-ho a ell, no, xato?

La malparida no podia saber que al Mendelejev no li podia demanar res, perquè estava actuant a la seva esquena. O quasi.