3

TRUCO AL MEU SOLER i li pregunto si sap qui és el millor de successos; que els de les pàgines rosa-sang no em fan el pes; em contesta sense vacil·lar que Marc Ribó; no és del seu diari i no té el seu telèfon directe.

—Veuràs, Ramon: els crítics literaris i els qui es dediquen a la delinqüència tenim poc en comú.

—Ara no tinc temps d’explicar-te que hi ha molts escriptors que tenen la vena sinistra, ni tampoc tinc temps de reivindicar el còmic com a literatura. Gràcies, però.

I vaig penjar.

No em va costar —era horari laboral— d’ensopegar amb el tal Marc Ribó. Llàstima que no fos una entrevista cara a cara: el meu embalum l’hauria impressionat més que les meves paraules.

—Seria tan amable d’explicar-me —li vaig dir un cop identificat i fent servir el nom del Meu Soler com a targeta de presentació— el modus operandi dels pederastes? M’ajudaria molt.

—Sap què diu Déu Nostre Senyor? Que els pardals no han de patir per viure, perquè ell els manté a tots vius i contents, perquè cantin a sota de la seva finestra. Però jo no sóc un pardal, Barral. Només sóc una persona. Gasto proteïnes i sabates i em fan pagar per totes dues coses. Si no hi ha pasta, no hi ha informació.

—Digui’m doncs qui em pot orientar, sigui un informe publicat sigui un assistent social.

—Sap què passa? Que les asseguradores em són antipàtiques. Lamento que hagi trucat.

—Jo ho lamento molt més, s’ho pot ben creure.

La meva ànima no estava però gens adolorida. Jo, d’un tipus així, no en tinc ni per a un queixal.

Així doncs em vaig concentrar en el Google. En vaig aprendre molt, en un parell d’hores. I tenia el nom d’un advocat especialitzat. Si em fan mocs per telèfon jo em moco després en un kleenex i així es restableix l’equilibri universal. L’advocat, que es deia Adolf Puig i Lladonosa, que va trigar una infinitat a posar-se al telèfon, era de l’espècie garlaire, i em va fer profitoses observacions. En veure que jo sabia coses —acabades d’aprendre— va voler demostrar que ell en sabia més; és una de les debilitats humanes: poder més que el teu interlocutor. Els contadors d’acudits no tenen altre objectiu i els qui es fan tatuatges ostentosos, tampoc.

D’entre la faramalla que m’anava amotllant, una partícula tenia llum pròpia, tot i que ell ho va dir de passada, com un parèntesi.

—Perdoni que l’interrompi: ha dit que els nens i les nenes tenen comportaments diferents quan un adult abusa sexualment d’ells?

—De fet, la majoria no es defensen: estan terroritzats i es limiten a plorar i a queixar-se. Alguns criden el pare o la mare. Però no es defensen. Ara: quan es defensen, els nens esgarrapen o fan servir els punyets per colpejar, o, millor, fan puntades de peu; alguns s’agafen de les orelles de l’agressor.

—I les nenes?

—Si es defensen, mosseguen. Allà on poden. Si fan mal, l’agressor els fot un parell d’hòsties, per això algunes tenen marques morades a les galtes.

—Però no és freqüent.

—Sí, sí que ho és. No es pot dir que sigui un patró de conducta genèric, però és prou ampli.

—Mosseguen, per exemple, als llavis?

—Oh, i tant! No tots els pederastes els fan petons. I les mamades no cregui que són tan freqüents com diuen: les criatures solen vomitar. I això els irrita moltíssim. Prefereixen la penetració; els plors els aguanten, però si criden les amenacen i les criatures callen. No hi ha res més sofert que una criatura, cregui-s’ho.

—Tinc la pell de gallina, Puig.

—Puig i Lladonosa: és un sol cognom; de segon em dic Candela.

—Però hi ha qui s’entesten a ser besats?

—Sí. I és aleshores quan les nenes mosseguen. Quan les penetren no tenen normalment on mossegar. El pederasta, a més, les immobilitza amb una sola mà, tant si les sodomitza com si les penetra vaginalment.

—Estic a punt de vomitar.

—Vigili les sabates: hi queda la pudor enganxada molt de temps. Tinc tres fills, sap? I el mitjà té problemes per digerir. Sé de què parlo.

—Vigilaré les meves sabates com un falcó. O millor, quan hagi de parlar amb vostè, li telefonaré descalç.

Va riure i vam penjar.

Sóc un tros d’imbècil: primer, perquè estava gastant el meu temps i el temps de l’empresa en una feina que no m’anava ni em venia, i segon perquè qui era jo per traure conclusions sinistres a partir d’uns llavis masegats?

Però tenia el meu cunyat (cunyat?) Martí a punt de treballar per a mi. Em pregunto si jo sóc tan amable i servicial amb els altres com els altres (almenys alguns) ho són amb mi. Sigui com sigui, no estic disposat a criar mala consciència: amb criar la meva panxa ja en tinc prou.

—Rita —li vaig dir amb l’abric posat a punt de sortir—, em podries mirar totes les xafarderies que puguis arreplegar sobre Estanislau Càrcer, l’escriptor?

—Encara estàs amb això? (pausa) Ja ho sap el de dalt?

—Déu? Sí: diuen que Ell ho sap tot.

—Què busco? Amiguetes? (pausa) Escàndols financers? Problemes amb hisenda?

—Pederàstia.

—Bufa!

—I silenci total: el de dalt hi ha coses que no sap. Com, si no, deixaria que un nen i una nena fossin violats?

—Ara ja no sé de quin de dalt em (pausa) parles…

Aquella tarda anava a fer una de les coses que més m’agraden: passejar-me pels gloriosos colmados de Barcelona. Portava la targeta de crèdit fresca, després de dies de vegetar sense utilitat de cap mena a la meva cartera. Tot passejant a peu pla, com si fos un jubilat que s’avorreix a casa, entrava en un establiment —em coneixien en tots— i deixava que els ulls llisquessin sobre les agradables lleixes plenes de suculències o que calibressin el valor de vins i de whiskies. Els preus eren escandalosos, però jo tenia una excusa impecable: el dinar a casa la Rosa i en Martí. Tot i això, i mentre salivava amb devoció, hi havia una pregunta inquietant al fons del cervell: es pot saber, Ramon fill de puta, què t’agafa amb el tal Càrcer? És que t’has tornat una persona decent o és que no pots evitar saber quin sant s’ha trencat el coll (que deia la meva santa mare quan m’acusava de ser curiós com una garsa)? I encara més: des de quan et parles a tu mateix en segona persona, com els adolescents?

Vaig arribar a casa rebentat i feliç, com el voyeur que torna de masturbar-se en una pel·lícula porno o que ha contemplat un nu femení (o masculí, què collons!) a través de la finestra. En Nèstor no hi havia arribat encara, quina decepció. Millor així, però, perquè vaig aprofitar per fer-hi, amb tot el que havia comprat, una bossa selectíssima (un panettone, que torna boja la Rosa, un whisky de malta excels, que tindrien per quan jo els visités, un salmó fumat vingut directament d’un fiord noruec, un pot dels millors préssecs —amb el sabor dels antics— senzillament conservats en aigua sense almívar—, dues ampolles de Beychevelle del 98 i un paquetet d’encenalls del pernil Joselito). La resta la vaig anar desant a les diferents parts de la cuina on els pertoca estar.

* * *

Tot i les protestes d’en Nèstor, les ganes de dinar a ca la seva germana eren més potents, i va poder arranjar les seves classes o les altres coses que feia a la facultat per poder tenir un dinar sa i feliç amb el Càrcer. El curiós del cas és que el Càrcer va acceptar tot seguit quan li vaig dir que seria un dinar familiar: crec que un menjar casolà, ara que estava de reformes i no menjava a casa, li devia venir de gust.

—No sé com correspondre a la seva amabilitat de l’altre dia. I com que no el puc no ja superar sinó tampoc igualar, he pensat a dinar amb la meva germana: és una cuinera excel·lent.

—M’he fet tan famós —i l’hi dic sense gota de vanitat— que la gent no gosa invitar-me a casa d’ells. I ja no em queden parents a qui gorrejar.

—Me n’alegro. Tindrà un àpat casolà i a sobre bo, que no sempre són sinònims.

Òbviament ni la Rosa ni en Martí ni en Nèstor sabien que havien de fer com si fos casa nostra (d’en Nèstor i meva) i que els «convidats» Rosa i Martí ho eren per les habilitats culinàries de la primera. Però estava segur que em seguirien el corrent.

El Càrcer es va mostrar simpàtic, cortès i mundà. Estava acostumat a córrer món i a tractar persones de tota mena. Hi havia, en ell, una arrogància que no podia —ni volia— dissimular, però sempre buscant la complicitat de l’interlocutor. Li agradava, per exemple, contar anècdotes que havia viscut amb persones que no el coneixien i que es ficaven de peus a la galleda. Reia amb ganes, com un gat que es llepa els bigotis. La conversa, doncs, va ser molt agradable; la «meva» germana, a més, havia preparat un dinar excel·lent, com jo esperava. Vaig presentar en Nèstor com a company meu, i em vaig guanyar una mirada sorpresa d’en Martí quan vaig dir:

—He fet venir la meva germana per les seves qualitats culinàries, i ella ens ha portat el seu marit. És joier, en Martí.

La segona mirada de perplexitat va ser de la Rosa, escoltant el seu marit, però estava ornada d’un lleu somriure.

—La meva dona, que havia treballat amb mi, ara fa només de mestressa de casa. Vet aquí una dona realment alliberada —va fer en Martí seguint-me la veta, i aguantant la meva mirada de rebuig i la mirada horroritzada de la mateixa Rosa quan va dir això d’«alliberada».

En Nèstor, com feia en aquestes ocasions, no deia res i mirava el plat o es limitava a contestar preguntes. Se’l veia bastant fascinat pel Càrcer. La personalitat forta d’aquest i la seva arrogància riallera feien molt d’efecte.

Vaig actuar en tot moment com el propietari de la casa, i no sols a l’hora d’obrir el vi, sinó acompanyant el meu invitat al lavabo. La Rosa, fora de l’ensurt de ser una mestressa de casa alliberada —un oxímoron, hauria dit ella—, es mostrava divertida i en Martí s’havia assegut just al costat del Càrcer per examinar-lo de prop. La finestra, en aquell migdia de sol intens, il·luminava la cara del convidat, i en Martí estava disposat a fer bé la seva feina. En un moment donat, sense empegueir-se, li va preguntar directament:

—Perdoni, però què li passa als llavis? Ha tingut algun accident casolà?

—No, no: és un herpes.

—Ha de fer mal.

—Més que res, és molt molest. De vegades apareix, de vegades s’esfuma.

—Deu haver-hi alguna pomada que…

—Tinc dotzenes de pomades! Però ja se sap, les coses víriques tenen mal adobador.

Jo no tenia cap dubte que estava mentint. I estava segur que en Martí tenia raons mèdiques per saber-ho del cert. Ja veuríem, en havent acabat.

La Rosa ens obsequià amb un primer plat que, tot i ser massa ostentós, és un dels meus predilectes: llamàntols al forn. Sóc un decidit partidari del llamàntol; la llagosta, no cal dir-ho, és superior, sobretot si es tracta de la saborosa llagosta mediterrània i no aquells horrors caribenys que ens arriben congelats; però és eixuta, eixarreïda. La llagosta s’ha de menjar en caldereta, com a Menorca, si un suporta bé les espècies. En canvi, lleugerament fornejat, el llamàntol és suau, i les pinces, si van plenes, són exquisides. Ara bé, el que és més que notable és la salsa que prepara la Rosa i que els cobreix en una fina capa de delícies. Pel sabor, hi ha tomàquet, crema de llet i un pensament d’all, però no m’hi faria fort: la Rosa m’ha donat moltes sorpreses culinàries en aquesta vida.

De segon ens va servir unes perdius a la cassola cobertes d’una salsa vellutada que tenia un decidit gust de bolets; unes cebetes minúscules nedaven al voltant; quan et posaves una delicada cuixa de perdiu a la boca, literalment es desfeia. Si fossis esdentegat, aquest seria el teu àpat predilecte.

En canvi em va sorprendre que la Rosa, que em coneix tan bé i que sap que sóc un fanàtic dels gelats —aquells deliciosos pastissos gelats que sap fer ella com ningú!—, va servir una avorrida macedònia de fruites. Ja veus: fruita talladeta per als dropos que tenen mandra de tallar-se-la ells. Tanmateix, oh, sorpresa, la macedònia estava en unes copes tipus tulipa, i anava submergida en un líquid de color ambre. Era lleugerament dolç amb un punt d’aiguardent, però tenia una espessor que no havia vist ni tastat mai. De seguida, vaig tenir la revelació —o és que el meu ofici no m’ha de servir de res?—: allò era xantana! No vaig poder evitar d’exclamar-ho, tot comprovant la deliciosa composició que feia el líquid espesseït amb les diverses fruites. Sóc un ase complet: havia passat hores en quatre colmados, salivant entre lleixes i havia oblidat que la raó d’anar-hi era trobar xantana! La Rosa somreia complaguda i va haver d’explicar a l’atònit Estanislau Càrcer que tots dos germans teníem una disputa sobre la xantana.

—No és això el que fa servir l’Adrià?

Goita, l’escriptor, si sap què es posa a la boca i què no!

La resta de la conversa va girar sobre calvície masculina: al Càrcer li clarejaven els cabells, encara foscos i això el deprimia, però encara el deprimia més un trasplantament; en Martí va aprofitar per explicar que la calvície masculina és fruit de la testosterona i que, així doncs, ser calb és signe de masculinitat, i em va mirar a mi i la meva mata rinxolada i abundant de cabells rossos tot desafiant-me.

—Ets un joier molt llegit —li vaig dir, per fer-li recuperar el seu paper.

Tal com estava previst, la sobretaula, amb els cafès, els tes, els bombons i els culs de conyac —la Rosa no tenia Armagnac, pobres de nosaltres!— curosament distribuïts, va ser curta: era dijous i tothom havia de treballar.

Vaig acompanyar el Càrcer a la porta mentre se sentia la veu d’en Nèstor que deia «t’ajudo» a la seva magnífica germana, la germanor de la qual recuperaria tan bon punt la porta fos tancada.

Jo vaig seure al costat d’en Martí, oblidant les meves obligacions d’amfitrió, el qual em va dir tot seguit:

—Això no és un herpes. Ni cap altra plaga de la pell. Això ho ha provocat un traumatisme directe…

—Una caiguda?

—No: massa localitzat. I s’han format danys sobre crostes antigues. Ramon: a aquest home el mosseguen. Sovint. Deu ser un violador, per més simpàtic que sembli.

—No pot ser que es mossegui ell mateix? Un tic nerviós?

—No: algunes de les mossegades són al racó de la boca, on no arriben les dents pròpies.

—Veus? Valia la pena aquest dinar!

—Ah, sí? Només pel veredicte d’en Martí valia la pena? Que m’he deixat el fetge a la cuina, jo! —cridà la Rosa, indignada.

—Rosa, les coses que t’he portat no poden pagar, ni remotament, aquest àpat. Et declaro solemnement digna de ser germana meva de debò.

—Mira que ets pallasso, quan vols! —va exclamar en Nèstor.

Estava molest. Que li hagués usurpat la germana per unes poques hores no li havia agradat.

Aquesta nit l’hauré de compensar. I a fe que quedarà satisfet.

* * *

La Rita no em va deixar ni entaular-me:

—Ramon, un tal Esteve Rigol vol parlar amb tu urgentment. Ha trucat una (pausa) pila de vegades.

—Qui és?

—És l’advocat de Sara Boluda, la teva, diguem-ne (pausa) clienta.

—I no saps què vol de mi?

—He deduït que la Boluda retira el cas. Que hi renuncia.

—Queeeè?

—(pausa) T’hi poso.

El tal Rigol estava excitat i disgustat. Costa molt defensar les mongetes, i hi ha gent que primer perd l’honor que un client. Ni que sigui tan poc solvent com la Boluda. Em deia, quasi a crits, que què havia fet, que ella l’havia adreçat a mi, i que per què jo li havia aconsellat que renunciés. Que podia posar un plet contra la meva companyia (i un rave, milhomes! No tindries on agafar-te), i que em volia veure.

Vaig renunciar a explicar-li que jo no havia aconsellat cap renúncia (tot i que el subjecte ni tan sols havia endevinat que nosaltres estàvem de part del Càrcer, no de la Boluda), que a ell què li importava i que què collons havia de fer jo visitant-lo.

A qui havia de visitar és a la Sara, per veure què passava. El Càrcer no hauria actuat pel seu compte, passant per sobre meu, ni li hauria enviat un pinxo; no era el seu estil i acabàvem de dinar junts.

De fet, si la Sara hi renunciava, per a mi era l’ideal: el meu cap content, i, de retruc, jo rebent felicitacions i copets a l’esquena (ecs); però deixar les coses a mitges em posa malalt. Així doncs em vaig treure de sobre el plaga del Rigol i vaig decidir anar, sense telefonar prèviament, a visitar la Sara. Estaria treballant, potser; si era així, m’aixoplugaria en algun cafè del carrer Girona i l’esperaria. N’havia passat alguna i jo volia saber quina. I la més probable, que els déus em protegeixin, era un atac d’histèria de la interfecta.

Quan ja estava a davant de la taula de la Rita per dir-li que sortia, vaig tenir una idea brillant:

—Rita, agafa l’abric que anem tots dos a visitar la Sara Boluda.

Literalment, va fer un esbufec.

—Estic treballant, jo (pausa). En horari laboral, comprens?

—Però jo sóc el teu cap i t’ho mano.

—No, senyor, no va així: estàs treballant pel teu compte, (pausa) i quan fas coses pel teu compte, no tens dret a secretària.

—Bé, t’ho diré diferent: et necessito. Es tracta d’una conversa de dones, i jo no sóc dona.

—I la teva part femenina què?

—Els homosexuals, estimadíssima Rita, no tenim més part femenina que els heteros. Hi ha homosexuals que sí, que volen ser dones o que se senten dones. Són els que gasten ploma. I n’hi ha que no. Jo sóc d’aquests.

—Farem una cosa, Ramon (pausa): t’esperes al final de la jornada, que total no arriba a una hora (pausa) i t’acompanyo. Val?

—Val.

Vaig tornar al meu despatx i em vaig posar a fer un solitari en l’ordinador. El temps passa volant quan no fas res de profit. Quan fas coses de profit, el temps s’alenteix, et devora ell a tu, no tu a ell. Així doncs, en un tres i no res, la Rita era al llindar del meu despatx, amb l’abric posat i tot.

—Quan vulguis.

Pel camí, tot conduint, vaig pensar que em deixava manar massa per la meva pròpia secretària, però que anar amb ella era una molt bona idea, perquè així no sols la trobaria a casa, la Boluda —els professors no fan precisament un horari infernal—, sinó que tindria una dona per facilitar les confidències. Jo sóc massa apersonat; és cert que m’assemblo a Philip Seymour Hoffmann, però sóc més alt. Faig efecte, jo. Imposo. Excepte a la Rita, que és menuda i fràgil, a tota la resta de la humanitat li resulto imponent.

Quan ens va obrir la porta era evident que estava malhumorada, que havia plorat com una magdalena —tenia les ulleres entelades— i que la nostra visita no li feia gens de gràcia.

—Qui és aquesta?

—Una amiga. Es diu Rita. La volia conèixer.

—Per què?

—És una experta.

Per sort no em va preguntar experta en què, sinó que es va apartar perquè entréssim. No ens va oferir res per beure. Ni tan sols seient. Però jo vaig seure, en una butaqueta molt incòmoda, i la Rita va restar dempeus. Aleshores vaig dir, a la Sara, que havia sabut que havia renunciat al plet contra Estanislau Càrcer, i que m’agradaria saber per què.

—Això és cosa meva.

—El senyor Coll li n’ha fet alguna?

Fins i tot a mi em va sorprendre la directíssima pregunta de la Rita. Però va tenir efecte. Primer, la Sara la va mirar amb incredulitat, i tot seguit es va treure les ulleres, es va amagar la cara amb les mans i es va posar a plorar.

La Rita pot ser malcarada, però en el fons —molt en el fons— és una sentimental. Va seure al sofà, al costat de la Sara, li va agafar el braç i va murmurar paraules tranquil·litzadores, maternalment i pacient. Fins que la interfecta es va deixar anar sobre el pit sec de la Rita. I allà va plorar desconsoladament, a crits. Que els déus em protegeixin. Quan va passar als sanglots i les seves paraules van tornar a ser intel·ligibles —un moment ingrat per a la meva rude sensibilitat d’home—, va començar a explicar-se.

Es queixava de la ingratitud de Robert Coll, tantes coses que ella havia fet per ell! Es queixava que l’havia deixada, quan ella ja tenia coll avall (mai tan ben dit: tenia el Coll coll avall) que eren o anaven a ser parella formal; de tot el que havia aguantat del seu marrec, un nen impertinent que necessita una bona surra; de totes les coses que havia abandonat per ell (?) i que s’hi havia esforçat tant. I tot perquè una gata maula que es deia una cosa com Elvira (o Edelmira o Casimira: els sanglots no deixen articular bé les paraules) s’havia posat pel mig i ell ni s’havia immutat, que amb una insensibilitat d’elefant l’hi havia dit de manera brutal. No sé si les seves metàfores estaven a la seva altura de novel·lista, però a mi em sembla que els elefants no són brutals: són grossos, agressius i dotats d’una magnífica memòria; és a dir, uns animals estupends.

—És que…, sap? De vegades els homes (pausa) no saben que han començat una relació. Confonen l’amistat amb l’amor (pausa). Són fets així: estranys —i aleshores les dues em van fitar amb una mirada acusadora, portador, com creuen que sóc, de tots els gens masculins.

—Té tota la raó. La veritat és que jo mai no li havia dit que sentís res per ell, ni ell s’havia compromès amb mi per a res, però, home, si estava claríssim!

La cosa va durar una eternitat. Però els fruits van ser saborosos: a ella li agradava que ell fos mecànic, cosa que es podia deduir molt fàcilment, ja que, essent tan lletgeta, la seva superioritat intel·lectual era la seva millor basa. Que per això estava indignada que ell hagués deixat la mecànica per la música, que tot i que era en orquestrines d’ínfima categoria, no deixa de ser música, és a dir, una de les belles arts. És clar que ella no les deia, aquestes coses, però la seva ràbia la feia transparent.

En aquell moment culminant de la nostra telenovel·la en viu i en directe, la Rita em va sobresaltar amb una idea indignant: anar plegats a sopar i al cine. I la va comminar a posar-se bonica per lluir més. No hi ha res que curi tant els mals d’amor que trobar-se bonica al mirall, va sentenciar. La meva mirada no la va fulminar: ni tan sols li va fregar la seva insensibilitat femenina. Quan feien plans, totes animades, per anar a un lloc que es diu Daps i que les dues trobaven molt distingit, i havien triat —que Satanàs se m’endugui l’ànima ara mateix!— la pel·lícula Avatar (que tinc com a projecte més ferm de la meva vida no veure mai, ni que m’obliguessin), vaig iniciar la meva retirada. Van insistir poc, cosa que els vaig agrair, i quan la Sara va endinsar-se cap a la seva cambra a posar-se bonica (per què no anaven a veure Misión imposible, que és molt distreta?), la Rita, sense dir ni un mot, em va allargar la mà: com els captaires, mira que baix que hem caigut tots dos plegats. Hi vaig amollar uns bitllets que, tot i el seu gest despectiu, era tot el que estava disposat a pagar un cop obtinguda la informació que volia.

Quan sortia d’aquella onerosa orgia sentimental, estava però molt agraït a la Rita: sense ella no s’haurien produït aquelles confessions tan íntimes. També em sentia rebentat: els efluvis femenins, l’excés d’emocions —sobretot quan un no n’és el protagonista—, són embafadors, com el perfum Maderas de Oriente, que gastava la meva santa mare.

En arribar a casa, però, estava capficat. Hi havia alguna cosa que em passava per alt, i no encertava a veure-la. Vaig saludar en Nèstor, que acabava d’arribar i encara anava vestit de carrer (què ho fa que tota la roba, qualsevol roba, li escaigui tant? Quasi me’n penedeixo de la dràstica fi del jersei groc d’Oslo, pel qual, per cert, no m’ha preguntat: o se sent culpable per haver-lo perdut ell o ha endevinat que jo no el suportava i ho ha acceptat —com som de complicats els humans!—). El vaig saludar distretament i anava a grimpar al meu despatx, quan ell em va cridar:

—Nil, nen, que ja no saludes els amics?

—Estic fet pols, germà —vaig dir a mitjan escala—. Un parell de persones sense escrúpols em volien arrossegar a veure una cosa, en forma de pel·li, que anomenen Avatar. Però he aconseguit escapolir-me’n.

—L’enhorabona, tio. Què tens contra les tres dimensions?

—Jo? Adoro la realitat. No la deixo substituir per cap misteri emocional ni per cap símbol esotèric. En això, t’ho pots ben creure, sóc de pedra picada.

—Ja.

—I resulta que la realitat té tres dimensions. Per què necessito una pel·lícula en tres dimensions, com les coses que veig cada dia? Que no l’havien inventat, el cinema, per evadir-nos? Per contemplar xicots guapos com el Brad Pitt, i sospirar entre regalims de semen? No l’havien inventat per a això, el cinema? A més, si volen tres dimensions, perquè no van al teatre?

—Baixa cap aquí, cap de suro.

Allà dret, i sense errar la rectitud d’una sola línia, i en el revers d’una revista, en Nèstor va dibuixar un cub. Bé, xaval, i ara què? Aleshores, el meu geòmetra de guàrdia va dibuixar un cub en cadascuna de les sis cares del maleït cub. El resultat era una creu, així com en relleu.

—Veus què és això?

—Una creu? Un exorcisme per fer fora els meus dimonis materialistes?

—Mira que ets burro! És un hipercub. I té quatre dimensions.

Em vaig quedar de pedra. Quatre? Des de quan hom pot representar quatre dimensions? Però en Nèstor no és un home de facècies.

—A veure, Nèstor: a més de ser una creu, en relleu, vull dir en tres dimensions…

—Aquí és on l’erres, company: això s’anomena un hipercub, com t’he dit, i també com ja t’he dit, té quatre dimensions.

—Ta mare!

—No, ella, pobreta, en tenia tres. Tu en tens tres i mitja —i va somriure, el molt podrit.

—Jo no hi veig la quarta dimensió!

—Perquè no es veu! Però hi és.

—Que no era el temps, la quarta dimensió?

—Això és en física. En física d’Einstein. Nosaltres, els matemàtics, ens mirem l’univers diferent.

—No va ser Einstein qui va dir que Déu no juga als daus?

—Goita, Nil, maco: vés-te’n on anaves. Un dia si vols parlem de Déu. I d’Einstein. Però avui se’t veu espès.

Sí, estava espès: de fet, si el contrari d’espès és esponjós, jo sempre estic espès. I si el seu sinònim és rar, mira, doncs sí.

* * *

Sóc dels qui pensen molt millor amb un paper blanc al davant i un bolígraf a la mà. Com s’ha fet tota la vida. Així doncs em vaig entaular amb un boli a les mans i un immaculat Din-A4 a davant.

Vaig anar escrivint les coses més rellevants d’aquell garbuix d’emocions que acabava d’aguantar. I vaig anotar algunes de les coses que m’havia dit el tal Robert Coll quan el vaig anar a veure.

I aleshores ho vaig veure. Si ho tenia a davant dels ulls! El Robert Coll havia dit que la Sara podia haver estat una excel·lent pintora i que el que millor feia era imitar els altres. Que si ella volia podia pintar segons l’estil de qualsevol altre pintor.

Era evident que ella l’havia enlluernat amb la pintura.

Però pel motiu que sigui es va decantar per la literatura.

Per què no percebem més que allò que esperem percebre?

Estava clar com l’aigua: era la Sara la que havia copiat el llibre del Càrcer, tot i que no sabia com redimonis s’ho havia fet! —i jo m’havia equivocat amb la meva prepotència de perdiguer entrenat—. Tanmateix, ella tenia el perfil precís d’una plagiària, amb l’objectiu d’enlluernar un infeliç. I jo havia ficat el rem i havia fet deduccions pròpies d’un afeccionat.

L’endemà, a primera hora, vaig tenir una llarga xerrada amb la Rita, que a hores d’ara ja coneixia totes les girades de la Sara Boluda, la tramposa. Tot i això, em va mirar atònita quan li vaig dir la teoria que em ballava pel cap.

—Però, com pot haver-ho fet? Sabem del cert que ella (pausa) enviava els fragments al Robert Coll, molt abans que es publiqués l’obra!

—Un any abans.

—Tant se val: és impossible.

—Què prefereixes, interrogar-la tu o que ho faci jo?

—Em ficaràs a mi pel mig, en les teves (pausa) preguntes?

—Òbviament: tu i jo hem deduït què ha passat després de conèixer-la una mica. Li oferim immunitat.

—Quina immunitat?

—Mira: el Càrcer el que vol és treure-se-la de sobre. No li farà res. Tot acabarà com està ara: ella renuncia i punt. I tu i jo només ens confessem al nostre amo i senyor.

—No sé si aconseguiràs (pausa) que et conti una cosa com aquesta.

—Té alguna esperança de recuperar el Coll dels collons?

—No diguis paraulotes, Ramon!

—En té?

—No. Li he explicat això que el mar és ple de peixos (pausa) i li he donat alguna adreça on et busquen parella (pausa). Empreses de confiança, eh? Res d’Internet.

—Bé: confessarà. En té ganes. Jo les oloro, aquestes coses.