4

EM VAIG DEDICAR tota una setmana a fer-me amic d’Estanislau Càrcer. Era intel·ligent, tenia món i coneixia un parell de dotzenes de persones famoses de debò (no famoses a Tele 5, sinó arreu del món). Sabia menjar, sabia viatjar i, ara n’estava cert, sabia escriure.

Resulta que jo li queia bé. I ell a mi m’hi hauria caigut si no hagués estat per aquelles oneroses mossegades que em tenien capficat. Fer-se amics va ser fàcil.

Jo m’havia anunciat a la secretària del Mendelejev (una de nova, molt bonica, que es diu Anna), quan disposava de la renúncia a pledejar de la Sara Boluda, per escrit, i m’esperava victoriós que el gran home es dignés a rebre’m. Quan ho va fer, va estar content i fins i tot va fer un parell de riallades i, davant meu, va telefonar al Càrcer. Van mantenir una conversa que jo crec que era amistosa, malgrat els riallers «fill de puta» i «cabró» que deien a cada intervenció. I és que els mascles s’han d’insultar mútuament; si no, se’ls veu la part femenina amagada en un raconet del cor i que els fa la guitza tota la seva vida adulta. En penjar, jo tenia el meu cap fet una merenga amb mi, ple d’afalacs i de moixaines verbals —de les altres, no en fan mai, els heteros, i si tu ets homosexual, els fa fàstic tocar-te; és irrisori, però certíssim—; en cap d’aquests moments d’esponjament sentimental se li va ocórrer fer-me una compensació econòmica. I és que el Mendi és una garrepa de la pitjor condició: un garrepa sense necessitat de ser-ho. Passa com amb els vanitosos: els pitjors són els qui no en tenen motiu. És a dir, la immensa majoria.

La meva única paga va ser espiritual: complaure el cap. I ja en pots tirar un bon tros a l’olla, d’espiritualitats. L’altra paga va ser un sobtat afecte del Càrcer que em tornava a convidar a dinar i, si volia, a fer uns forats en un club de golf on no entren ni els amos: superextrahiperexclusiu, que naturalment era a Sant Cugat i que estava cuidat herba a herba, amb l’aigua que bevem els barcelonins. Si venia una guerra, aquesta herba tindria prioritat sobre els humans, podeu pujar-hi de peus.

A partir d’aquell dia, ens vam fer inseparables. Que jo descurés la feina no tenia cap efecte sobre el seu cos sobrealimentat i sobreoliat. I elàstic. Perquè el podrit sabia cuidar-se.

Estanislau Càrcer el mossegat era un home d’una vanitat que fregava la patologia. Que no li haguessin donat encara el premi Nobel, ho trobava un insult; l’èxit d’un llibre es devia a la seva alta qualitat i el fracàs d’un altre llibre es devia, igualment, a la seva alta qualitat.

També practicava la pilota basca —cosa que jo em limitava a mirar i a admirar— amb una mestria envejable; fins i tot va dir unes paraules en euskera.

El Càrcer era un home de contrastos: la independència d’Euskadi, pel que em va contar quan érem sols, li semblava ajustada a raó; però la de Catalunya li feia basarda, o una mena d’inquietud culpable. En segons quines coses, però, era molt senyor Esteve. Però la gent som això: fem manifestacions a favor dels txetxens i no en fem a favor dels nostres estimats top manta, que tant s’esforcen per agradar-nos.

Una escena que li vaig haver de contar si no una dotzena sí tres o quatre vegades va ser la confessió verbal de la Sara. S’hi recreava com un beneit.

Perquè l’endemà mateix de l’estovament que li havia proporcionat la meva Rita, la Sara Boluda es va presentar espontàniament al meu despatx (si bé sospito que no va ser tan espontàniament i que la Rita havia fet servir les seves innegables dots de bruixa), es va ensorrar en la butaca que tinc per a les visites i va començar a somicar:

—Em penso que aquest cop l’he feta grossa. I tot per un poca-solta que no té cap qualitat. Ben a l’inrevés: només té defectes. Sobretot un setciències de fill que no sembla un nen ni res.

—Bé, jo, senyora Boluda…

—Calli, sisplau, perquè si no ho dic tot seguit, no podré dir res.

Paciència.

—El cas és que, sí, volia impressionar-lo. I estava clar que no ho podia aconseguir amb la pintura perquè el carallot no hi entén ni un borrall. Només cal dir que li agraden els guixots del seu fill Gabriel, aquest de la pell del diable.

—De tota manera…

—Que no m’interrompi, home! Deia que el volia impressionar. Sóc professora, no? Qualsevol mecànic hauria de sentir-se satisfet que una intel·lectual s’interessi per la seva trista vida de treballador manual.

—He de dir-hi, en honor a la veritat, que jo crec que els treballadors manuals…

—No li he dit i repetit que calli? Prefereix que me’n vagi per on he vingut i el deixi a l’escapça? Doncs, res, no hi trobava el camí. Bé, jo sé que a la seva manera ell m’admirava, però no prou per contar als amics, ei, tios que conec una pintora o que tinc amistat amb una professora d’anglès, ni res per l’estil.

—Em sembla que fa una vida molt retirada, el senyor Coll.

—No tant —gairebé va xisclar— com per haver pogut trobar aquesta gata maula que li ha estabornit el cervell!

Pausa. Com si fos la Rita qui parlava. Emocions. Ecs. Ulls lluents. Més ecs. Un Kleenex rebregat. Sóc home mort.

—Bé —va dir avançant la pitrera com un capità de vaixell davant una tempesta—, el cas és que res no feia efecte. I un dia va passar un miracle. Sap què és un miracle, senyor Barral?

—És un fenomen que ultrapassa la raó. No se’n tenen proves objectives.

—Que estem en un examen o què?

—Perdoni.

—Doncs el miracle va ser que una alumna meva, una xicota d’uns trenta anys…

—No fa classes en un institut, vostè?

—Tot se li ha d’explicar, home! Faig classes particulars, també. A les aules mateixes de l’escola, no en un institut, on m’hi deixen estar. Em faig un sobresou i només tinc la prohibició d’acceptar alumnes oficials, comprèn?

Un nadó ho comprendria. El mateix Robert Coll hi arribaria.

—Doncs aquesta alumna, el nom de la qual, òbviament, no puc revelar, es va deixar una carpeta. Va ser una casualitat que la mirés. Ho vaig fer perquè no portava nom visible a la portada. Podria haver-la deixada, a la meva taula, i a la classe següent, l’endemà, preguntar de qui era. Bé, el cas és que hi vaig tafanejar. La meva alumna treballa a l’Editorial Atzar, cosa que jo en aquell moment ni tan sols recordava. La seva feina és corregir originals. No es pot imaginar les faltotes que cometen fins i tot els més cèlebres autors. Doncs ella ho corregia. I aquell dia es veu que s’havia emportat feina a casa. Suposo que tenen prohibit difondre-ho per Internet, ni tan sols enviar-s’ho al seu propi correu, o què sé jo, així doncs feia servir paper.

—Que s’hi juga que endevino qui n’era l’autor?

—Sí, és molt sagaç, era la nova novel·la d’Estanislau Càrcer. Vaig tenir la idea a l’instant. Jo sabia que el procés de producció d’una novel·la és lent: que si la correcció, que si la tria de la portada, que si el pròleg d’una celebritat… No imaginava que duraria tant com un any, però imaginava que dos o tres mesos sí que els tindria. Doncs, tota sola a l’escola, vaig fotocopiar l’original del Càrcer.

Aquí va fer una llarga pausa, tan plena de satisfacció que només li mancava llepar-se la panxa, com fan els gats. Encara rememorava la seva llestesa com un dels fets més apreciables de la seva vida.

—En resum: me la vaig quedar i vaig començar a enviar-la al Robert. I ara sí que estava impressionat. Em deia que escriure una novel·la ha de ser molt difícil. I fins i tot li agradava, a aquell pallús!

—Però, Sara, què pensava fer quan la novel·la fos publicada?

—No pensava res. Però en veure tan impressionat el Robert, em vaig dir que ningú al món podia saber que jo l’havia copiada i que, abans que això, acusaria l’autor de plagi. Vaig fer alguns petits canvis, perquè semblés que era ell qui els feia i em vaig decidir a tirar-ho endavant. Quan la novel·la es publiqués, jo tindria proves que jo l’havia escrita abans.

—Un pla rodó.

—No tant. Primer, perquè vostè s’hi va posar pel mig, i segon perquè tots aquests esforços, em pot dir vostè de què han servit?

Abans que tornés a explotar entre laments i llàgrimes, li vaig demanar que em signés un paper. El vaig redactar en un moment. No explicava res del procediment ni involucrava ningú. Ni tan sols aquell pobre diable que havia tingut la sort de treure’s de sobre la Sara Boluda: el Robert Coll. Va signar que renunciava al plet i que retirava l’acusació que l’obra del Càrcer fos un plagi.

—Una darrera pregunta, senyora Boluda: va enviar de debò el llibre al senyor Càrcer?

—Sí —i es va permetre un somriure pervers.

—No era molt arriscat?

—Estava segura que ell no faria ni una sola ullada al llibre d’una afeccionada.

—Collons.

Com que ja tenia a les mans el seu paper signat davant, amb quatre paraules amables vaig dipositar la Sara en mans de la Rita i vaig córrer al pis catorzè a presumir davant de nostramo.

Tot rodó i estupend. Sense propines ni retribució, però i la satisfacció del deure acomplert, mecasunlolla?

Ara bé: em quedaven algunes preguntetes al pap. Una era per què tenia aquelles mossegades als llavis, l’important senyor Càrcer. L’altra era per què hi havia una escena de pederàstia a la seva versió, una de les escenes que la Sara, innocentment, havia canviat. I vaig pensar de seguida que em convenia esprémer la Maria Castany, la companya de premsa rosa del meu amic el periodista Marc Ribó.

* * *

La Maria Castany es va posar al telèfon de seguida, perquè jo disposava de la seva línia directa. Em va escoltar amb desgana i em va deixar atònit quan, un cop fets els meus requeriments, em va replicar:

—I quant pagues?

De debò, en els meus anys de rodar pel món, amb la meva experiència com a bòfia (on la corrupció és sabuda i consentida), amb tota l’astúcia acumulada en una empresa sense escrúpols (com ha de ser una empresa!, em diu un diguem-ne amic, que vota el PP o Convergència, en segons quines eleccions), doncs en tots aquests àmbits mai un periodista m’havia demanat directament diners. Favors, sí; un contacte amb algú, també; una altra informació a canvi de la que demanava. Però així, descaradament, demanar quartos!

—Em fa pena la teva professió: quan els voltors arriben en un lloc, les aus lliures o emigren o moren.

—Xa-xa-xa. Els sermons, a l’església, tio.

—Molt bé: quant vols?

—Mil papers.

—Només? Sí que ets una puta barata.

I vaig penjar.

Que estic en la menopausa, que m’agafen aquests fogots? És que conviure amb en Nèstor m’ha fet honrat? És que sóc un vell balb i decrèpit que enyora la vida d’abans, com fan tots els vells?

No, no: sóc un tio normal —i que els bombin, els heteros fanàtics— que veu la decadència del periodisme que no es produeix per la inevitable digitalització del món informatiu, sinó per una part de la professió que ha confós informar amb emocionar i els articles els ha confós amb els titulars.

Per treure’m el mal gust de boca, vaig servir-me un ditet d’un malt de reserva que tinc amagat al meu despatx, fora de la mirada depredadora de la Rita, que, si em veia, es faria copets indignats a l’esfera del rellotge. Encara l’estava degustant —d’amagat, com un col·legial: sóc un presoner de la meva pròpia secretària!—, quan aquesta es va materialitzar a davant meu. Crec que és bruixa.

—Ramon, deixa de beure en aquesta (pausa) hora i escolta’m bé: has d’enviar un ram de flors.

—Rita, no em tornis a espantar així. A més, jo bec quan em dóna la gana, entesos?

—El ram.

—Però quin ram?

—En Nèstor t’ha enviat un e-mail que no has llegit.

—I tu sí?

—Jo tinc el deure de llegir els teus e-mails.

—Rita! Els personals, no!

—Precisament són aquells en què tinc (pausa) més responsabilitat.

—Tu t’has begut l’enteniment. T’has fet xafardera?

—Ramon: saps què vol dir secretària?

—Sí, però estic segur que tu m’ho diràs ara mateix. I faci o digui jo el que vulgui.

—Vol dir (pausa) «dipositària de secrets».

—Doncs amolla, dipositària: de quin ram em parles?

—La Júlia Allister ha estat donada d’alta.

Em vaig prendre uns segons per recordar l’Allister i per preguntar-me de què la coneixia la Rita.

—I?

—En Nèstor diu (pausa) que no hi serà en tot el dia (pausa) perquè es queda amb els Allister. Ell es diu Tomàs Sendra i és biòleg (pausa) molecular.

—I?

—Que ella és amiga teva també.

—I? Vols que vagi també a passar el dia agafant-li la maneta i preguntant-me per què no es depila les celles?

—No: desentonaries. Però li has d’enviar un ram (pausa) de flors. Ha sortit d’un càncer.

—No en sóc tan amic!

—En Nèstor hi serà tot el dia.

Ara, veus?, me l’hauria menjada a petons: que llesta que ets, Riteta meva! Si fos hetero i vell em casava amb tu. Naturalment, si ho hagués dit en veu alta, ella m’hauria llançat al cap el seu antiquat bloc —que, per cert, conviu amb un iPad de darrera generació.

—Ha de ser un ram bonic.

—I de bon gust.

—Te’n cuides tu?

—Lliris?

—No: roses blanques. Estoven les dones.

—Què sabràs tu (pausa) de dones!

Però somreia quan va desaparèixer.

Just en aquell moment sonava el telèfon. Era el Càrcer. Deia que si volia anar amb ell a veure el Falstaff al Liceu. Immediatament vaig pensar amb en Nèstor: adora l’òpera.

—Qui la dirigeix?

—Peter Stein.

—Bo. Molt bo. Portaré en Nèstor. Però no sé si està lliure.

—M’ho pots confirmar en mitja hora? Ho dic per les entrades. Estan molt sol·licitades i la meva dona s’ha emportat la meva secretària.

—On?

—A Nova York. Hi té una germana. I no suporta la decoració del pis. Eh, que és rar, en una dona?

—Escolta, i demà? Ara no t’ho puc confirmar.

Sí que podia, però no volia trencar l’encant del ram de flors, que arribaria en poc més d’una hora, si conec bé la Rita i la seva eficiència.

—Fet. Tres entrades, doncs?

—Tres.

Aquella mateixa nit, jo era a casa quan arribava, tardíssim, en Nèstor. Se’l veia cansat. Em va mirar als ulls, amb un somriure trapella. Jo llegia el diari, amb els peus sobre el sofà i la corbata a terra. A la tauleta tenia uns encenalls de pernil i un Madeira excel·lent que havia comprat en la meva razzia pels colmados barcelonins.

Es va agenollar. Em va agafar la cara entre les mans i em va clavar un petó superficial però intens.

—Ets el tio més collonut, més fantàstic, més persona que he conegut en ma puta vida.

—Ho dius per les flors?

—Ho dic pel detall. I m’importa un ou si ha estat cosa de la Rita o teva.

—A mitges.

—N’ha estat tan contenta! Pobreta. Està molt bé, saps? Ara haurà de passar revisions trimestrals, però tothom és optimista.

—Me n’alegro.

—Per què no fem un dels nostres jacuzzis amb tot de sals i d’olis essencials?

—No estàs massa cansat?

—Per això mateix, burro: hi ha res que descansi més que un jacuzzi?

Em vaig negar a dir-li què estava pensant. Perquè no era un plàcid bany el que tenia al cap. No: no era plàcid.

* * *

Els tres contemplant Falstaff, amb roba formal, però sense excessos, que ja no estan de moda, i els tres fent un ressopó i comentant l’obra. En Nèstor va preguntar si ens havíem adonat que el baix tenia una figura imponent, i el Càrcer, que de debò era encantador quan estava a gust, va replicar:

—És un vell principi de l’òpera: els baixos són alts.

—Cosa que no vol dir que els alts, tots els alts, siguin baixos —va somriure en Nèstor.

—Ei! Que jo sóc alt però tinc una veu molt viril.

El Càrcer em va mirar atònit. Infeliç.

Va ser aleshores quan el Càrcer i en Nèstor van compartir una passió comuna: les antiguitats. Les d’en Nèstor eren modestíssimes (a casa teníem una vella capseta de música; un retrat d’Einstein ampliat i en què es veia la trama de la foto, els punts de la qual podien contar-se, una cosa així com les pintures de Lichtenstein; un gramòfon que encara sona, amb una dotzena de discos d’aquells d’abans del vinil; una màscara tribal de principis de segle, i la rèplica d’una punta de fletxa prehistòrica, comprada al British Museum per un servidor; poca cosa més). En canvi, el Càrcer ens parlava de cadires Lluís XV, d’un capsal de llit renaixentista o d’una palangana de coure del segle XVIII, però en Nèstor hi va fer un bon paper, perquè es notava que sabia de què parlava i de què li parlaven. La conversa esdevé agradabilíssima quan els interlocutors comparteixen passions. Sort que no em compartien a mi…

Per aquest motiu, el Càrcer va proposar visitar el Cau Ferrat.

—Ja el conec. I en Nil també (val a dir que el meu pas de dir-me Ramon a Nil, el Càrcer l’havia acceptat sense parpellejar: això és classe!).

—No comentat per mi.

—No: mirant i prou.

—Quan teniu lliure?

Jo podia arreglar-m’ho en qualsevol moment, i el Càrcer no cal dir-ho. Però en Nèstor va examinar curosament la seva agenda i vam quedar per dissabte.

—Com que encara no és temporada, espero que no estigui envaït de turistes.

—A Sitges? A Sitges hi ha turisme tot l’any. Però és un turisme agradable. Humà. El mar el volen per mirar-lo, com les persones civilitzades —vaig exclamar.

—Eh, que jo tinc un vaixell! —va dir en Càrcer.

—I quan me l’ensenyes?

—Si vols demà. I a tu, Nèstor, també. Si és que el vols veure.

—No, m’apunto al Cau Ferrat, però jo treballo, sabeu, llestos?

Val a dir que jo havia vist Estanislau Càrcer practicant diversos esports, a més del golf en el club selectíssim on jo també havia fet quatre forats; l’havia vist jugar a pilota basca i a tennis. En tennis em va cridar l’atenció que jugués amb pantalons llargs, d’un blanc impecable. Quan l’hi vaig preguntar, em va dir que ja m’ho contaria. Alguna deformitat? O és que tenia mossegades també a les cames? Mira que si al capdavall el seu problema era qualque animalet mossegaire! També havia observat que no es dutxava, que sempre deia que preferia fer-ho a casa. «Els fongs, saps?», s’excusava. El mal és que el tractava sovint i no avançava. Hauré de pensar una altra estratègia.

Per tot plegat no em va estranyar que, al Port Nàutic, m’ensenyés un preciós veler, de tres pals. Jo no hi entenc, però allò era car i elegant, sens dubte. Dic que me’l va ensenyar. Des de terra. No em va invitar a pujar-hi. I aleshores vaig comprendre que el Càrcer tenia algun problema amb l’aigua. Devia ser recent, perquè qui es compra un vaixell com aquell si no pensa navegar-hi? Sigui com sigui, un tal Manolo, un home ja gran que pintava una de les baranes del vaixell, el va saludar amb molt d’afecte, com si es coneguessin de sempre.

Si Estanislau Càrcer tenia algun problema amb l’aigua, com que anàvem intimant, acabaria per saber-ho. Amb ell, però, calia paciència, perquè era murri. Es creia molt intel·ligent, i ho era, sí, però era més llegit que intel·ligent: repetia el que havia llegit com si fos de collita pròpia, i jo l’havia enxampat en un parell d’ocasions. Un també és murri, no? Ell era d’aquelles persones, a més, que cada cop que parlava, encara que fos una banalitat, imprimia el to d’estar dient quelcom important.

Al Cau Ferrat ens ho vam passar molt bé. Realment, el Càrcer sabia què ensenyava i ho podia situar en la seva època i afegir-hi alguna anècdota de Rusiñol amena i divertida. Tot i que tant en Nèstor com jo hi havíem estat en diverses ocasions, mai no ens havia cridat tant l’atenció una autèntica meravella, la història de la qual ens la va relatar fil per randa l’escriptor: els canelobres flordelisats de Santa Maria de Serrateix, que, segons ens va assegurar, és l’obra de ferro forjat més bonica del món.

Jo ignorava que en Nèstor estava al marge de les meves indagacions al voltant del Càrcer, perquè havia oblidat que el dia del dinar a ca la seva germana (fent-la passar per germana meva i fent passar aquella casa com a meva), ell estava ocupat ajudant la Rosa mentre en Martí i jo parlàvem i deduíem les perversions de l’escriptor, i que, per tant, no sabia de què anava. Per això, em va sorprendre que diumenge, a casa, tots dos en bata, instal·lats al saló i llegint e-mails endarrerits que solíem imprimir per comentar-los entre nosaltres, deixés caure, tot de sobte:

—Nil: t’agrada l’Estanislau?

—Queeeè?

—Home, surts sempre amb ell, heu intimat molt i…

—Darrerament t’hi hem inclòs a tu, no?

—No ho sé: pot ser mala consciència. O ganes de dissimular millor. Hi ha certes mirades…

—Mirades? Jo flipat per un tio així? Nèstor, que t’has begut l’enteniment?

El vaig posar al corrent del que passava, de les meves sospites i de la implacable observació a què el sotmetia.

—Però no n’has tret res fins ara —va exclamar quan ja li havia passat l’horror inicial.

—No —vaig rumiar l’abast de la pregunta—. No. No. No n’he tret res, tens raó.

—I això t’ho ha manat el teu cap?

—I ara!

Tot i que mai no ens contem les nostres trifulgues professionals, hi ha ocasions en què necessitem fer-ho. El seu sentit comú m’era sovint de gran ajuda, i la meva llestesa pràctica devia anar-li bé a ell. L’hi vaig contar tot.

Nèstor semblava enormement divertit.

—No et fot, el superman aquest? No diuen no sé quina cosa sobre la curiositat i els gats?

—Deixa’t estar de romanços. Estic intrigat. Forma part de la meva natura desentranyar les coses que m’intriguen.

—Collons de Nil! De vegades em sorprens. Tant de temps junts i encara no ho sé tot de tu. Per què jo sóc tan previsible i tu tan imprevisible?

—Perquè tu ets perfecte…

—Apa!

—I jo imperfecte. Ens complementem. Com quan a un gerro li falta un bocí, quan l’enganxes, i no es nota, tens l’obra perfecta.

—Nil, nano: si a un gerro li falta un bocí, tan imperfecte és el gerro com el bocí.

Pam: directe al crani.

Tot plegat em va fer pensar. Tenia raó en Nèstor: no avançava. No és que fos un esforç insuportable anar amunt i avall amb el Càrcer: de vegades era un plaer i tot. Però quan pensava que podia ser un violador de nenes, em repugnava prou per marcar les imprescindibles distàncies entre investigador i investigat.

Una de les tàctiques que podia emprar era l’atac directe:

—Això, Esta, què collons et passa a les cames? Per què no toques l’aigua?

—Havia oblidat que ets detectiu —la seva ironia sarcàstica em relliscava—. Doncs no, senyor: no em passa res a les cames: només en una cama. I no és que sigui un invàlid, sinó un supervàlid.

I m’ho va contar. I m’ho va ensenyar.

«Era l’any 2004 i jo era a Manila, Filipines, fent promoció d’un llibre. La meva agent literària sovint em fa fer la volta al món. I et puc assegurar que, tot i que no li resulto gens barat, hi surt guanyant: vendre un llibre passablement a Àsia, tot i que els llibres allà són baratíssims, vol dir vendre centenars de milers d’exemplars. Doncs aquell any jo era a Manila. No hi havia cap conflicte visible, malgrat l’eterna dictadura, perquè jo no me la jugo per una promoció i prèviament em poso a mi mateix al corrent. Anava amb el distribuïdor local, un filipí menut que xerrava pels colzes en un anglès impossible d’entendre. Passàvem, amb cotxe, per una artèria important, quan hi va haver una càrrega policial. Veuràs: a un tio d’aquests que inventen la cosa oportuna en el moment oportú se li havia acudit una musiqueta de mòbil; tenia lletra: es deia, no sé si n’has sentit a parlar, Hello, García!, i imitava una conversa entre la senyora Gloria Macapagal Arroyo —coneguda com a presidenta Arroyo—, tan corrupta com tots els seus predecessors i tots els seus successors, i un diputat fent algun tripijoc. No la vaig sentir mai, la conversa, però la musiqueta era encomanadissa i se sentia a tot arreu. A Manila va esdevenir com aquella cèlebre musiqueta que crec que diu Fins que hi arribi Charlot, que es marca picant els dits sobre la taula. Doncs els clàxons de Manila feien un so semblant que imitava el Hello, García! dels pebrots que quasi em costa la vida.

»Has de pensar que era com aquí quan guanya el Barça i sonen els clàxons; allà, que els clàxons sonen tot el dia, almenys en aquella època, la tonadeta del Hello, García! era general, aclaparadora. El Govern estava molt molest; a tots els governs els molesta la ironia, i més encara si és difosa per mitjans que no poden controlar. Hi va haver una càrrega policial brutal en el moment en què passava el meu cotxe. Hi va haver un conflicte diplomàtic i tot, perquè el meu distribuïdor, que ara no recordo com es deia, va resultar ferit greu i després em van dir que havia mort; i a mi em va caure un impacte de bala al genoll dret. El dolor era insuportable i la desfeta del genoll era visible. La pega va ser que quan per fi em van evacuar a l’hospital, allà, per manca de cura, se’m va infectar de tal manera que van decidir tallar-me la cama. Sort de l’ambaixador espanyol, que va preferir treure-me’n com més aviat millor. El cas és que en una clínica de Chicago, on vaig anar per via d’urgència, em van salvar la cama. Bé, no del tot: hi tinc un complex aparell electrònic cobert d’una falsa pell. El peu és meu i el turmell també. La resta és una pura meravella. Només que me l’he de rentar amb una solució especial per a la seva millor conservació. Per això no em veus dutxar-me. Ei: no hi passaria res. Fins i tot puc estar un temps curt en una piscina. Però no m’hi vull arriscar. Tampoc no m’agrada tant nedar».

—Però t’he vist practicar esport. Fins i tot tennis! I ho fas molt bé.

—Gràcies, però això es deu a la cama falsa: és millor que una de real. Més resistent, més àgil, més ràpida.

—Així doncs ets un home biònic!

—Exacte: sóc un escriptor biònic!

Va riure a riallades d’aquelles falses i després em va ensenyar, solemnement, la cama ortopèdica. La pell era bastant bona però no enganyaria ningú. Feia cosa quan se la va aixecar com si fos un embolcall; va dir que estava més còmode sense la pell, perquè hi circulava millor l’aire. Hi havia uns circuits i uns cables d’acer articulats i ell els va fer moure: eren absolutament silenciosos.

Ara ja tinc una cosa descartada: sé per què fuig de l’aigua. Però no sé per què té els llavis mossegats.

He de pensar alguna cosa. I l’he de pensar ràpid.

Me n’he cansat, del Càrcer dels collons.