10

Durant dos dies la meva germana va continuar dormint, despertant-se només per fer pipí i per beure. Jo vaig endreçar el traster i vaig acabar el Soul Reaver. Em vaig posar a llegir El misteri de Salem’s Lot. Llegia històries de metamorfosis vampíriques, de cases embruixades, de nois valents capaços de plantar cara als vampirs, i la meva mirada acabava sobre la meva germana, que dormia embolicada amb la manta. Sentia que dins el meu cau estava protegida, amagada, que ningú no li podia fer mal.

La mare em va trucar.

—Què, com va?

—Tot va bé.

—No em truques mai. Si no et truco jo… Et diverteixes?

—Molt.

—Estàs trist perquè demà has de tornar?

—Sí. Una mica…

—A quina hora marxeu?

—D’hora. Ens aixequem i marxem.

—I avui què feu?

—Esquiem. Saps qui em vaig trobar a Tofana?

—No.

Vaig mirar la meva germana.

—L’Olivia.

Un instant de silenci.

—L’Olivia? Quina Olivia? La teva germanastra?

—Sí.

—Mira… Fa uns dies va passar per aquí a buscar unes coses. Ara ho entenc, potser necessitava vestits per a la muntanya. Però com està?

—Bé.

—De debò? Em pensava que no. El papa va dir que s’ho passava malament… Pobreta, és una noia amb una pila de problemes, tinc tantes ganes que trobi el seu camí…

—Però tu, mama, te l’estimes?

—Jo?

—Sí.

—Sí que me l’estimo, però no és gens fàcil tenir-hi tractes. I tu què, fas bondat? Ets amable amb la mare de l’Alessia? Ajudes a casa? Et fas el llit?

—Sí.

—Em va semblar molt agradable, la mare de l’Alessia. Saluda-la de part meva, i dóna-li les gràcies.

—Sí… Escolta’m, ara me n’he d’anar…

—T’estimo molt, puça.

—Jo també… Ah, la mare de l’Alessia ha dit que m’acompanyaria ella a casa quan arribéssim.

—Perfecte. Quan estigueu a punt d’arribar a Roma em fas un truc.

—Entesos. Adéu.

—Adéu, tresor.

L’Olivia, amb els cabells mullats i pentinats enrere, un vestit de flors de la comtessa, estava asseguda al divan i es fregava les mans.

—Què et sembla, com hem de celebrar la nostra última nit?

Després de tant de dormir estava molt millor. La cara se li havia distès i deia que les cames i els braços no li feien tant de mal.

—Un soparet? —vaig dir jo.

—Un soparet? I què em proposes de bo?

—D’això… —Vaig mirar el que quedava al rebost—. Ens ho hem menjat gairebé tot. Tonyina i cors de carxofa? I de postres gofres?

—Perfecte.

Em vaig aixecar i vaig obrir l’armari.

—Tinc una sorpresa… —Li vaig ensenyar les cerveses.

L’Olivia va obrir uns ulls com plats.

—Ets fantàstic! D’on les has tretes?

Vaig somriure.

—Del Cercopitec. Les hi vaig robar quan vaig tornar de l’hospital. Estan calentes…

—No hi fa res. T’adoro —va dir, i va agafar la navalla suïssa, en va destapar dues i me’n va passar una.

—A mi no m’agrada la cervesa…

—És igual. Ho hem de celebrar. —Es va amorrar a l’ampolla i d’una tirada se’n va beure la meitat—. Mare de Déu, que bona que és la cervesa.

Jo també m’hi vaig amorrar i vaig fer veure que no em feia fàstic.

Havíem parat la tauleta amb unes tovalles que havíem trobat entre les coses de la comtessa, havíem encès una espelma i ens vam cruspir totes les carxofes i dues llaunes de tonyina. De postres, les galetes.

Després, amb la panxa plena, ens vam llançar sobre el divan en la foscor del soterrani amb els peus damunt de la tauleta. La flama de l’espelma els il·luminava. Eren iguals. Blancs, llargs i amb els dits secs.

L’Olivia va encendre un Muratti. Va treure un núvol de fum.

—Te’n recordes de quan anàvem a l’estiu a Capri?

La cervesa m’havia deslligat la llengua.

—No gaire. Només recordo que s’havien de pujar una pila d’escales. I que hi havia un pou d’on sortien sargantanes. I de les llimones grosses.

—I no te’n recordes de quan et van tirar a l’aigua?

Em vaig girar a mirar-la.

—No.

—Érem al barco del papa, davant dels Faraglioni.

—El barco l’he vist a les fotografies. Era de fusta lluent. Es deia Sweet Melody II. Fins i tot hi ha una foto on el papa fa esquí aquàtic.

—El guiava un mariner tot bronzejat, amb els cabells arrissats i una cadena d’or. A tu et feia terror l’aigua. Així que veies la platja ploraves fins que et posàvem els flotadors. No pujaves ni al transbordador si no els duies. En fi, aquell dia érem a mar obert i tots nedàvem i tu estaves aferrat a l’escaleta com un cranc i ens miraves. Si algú et deia que et banyessis començaves a fer ximpleries. Després vam agafar garoines i ens les vam menjar amb pa. El papa i el mariner havien begut molt de vi i el mariner va explicar que per treure la por de l’aigua a les seves criatures les llançaven al mar sense flotadors ni salvavides. S’ofeguen una mica però després totes comencen a nedar. Tu eres a la banyera jugant amb els teus jocs, et van venir pel darrere, et van treure els flotadors i tu vas començar a recargolar-te, xisclaves com si t’estiguessin escorxant, jo els deia que et deixessin però no m’escoltaven. I res, et van tirar a l’aigua.

Jo l’escoltava incrèdul.

—I la meva mare no va fer res?

—Aquell dia no hi era.

—I què va passar?

Va somriure.

—Et vas enfonsar. El papa es va llançar al mar per treure’t. Però al cap d’un moment vas tornar a sortir cridant com si t’hagués mossegat un tauró. Vas començar a picar amb els braços i… vas nedar.

—De debò?

—Sí, com un gos, amb els ulls fora de les òrbites, i et vas agafar a l’escaleta i vas sortir com si estiguessis immergit en lava.

—I després?

—Després vas anar corrent fins a la cabina i et vas arraulir a la llitera tremolant i respirant amb la boca oberta. El papa provava de calmar-te, deia que eres molt valent, que eres un gran nedador, que ja no necessitaves flotadors. Però tu no paraves de plorar. Li cridaves que se n’anés.

—I després?

—Et vas adormir de cop. Vas caure com si t’haguessin anestesiat. No havia vist mai una cosa igual…

—I tu… tu què vas fer?

—Jo em vaig posar al teu costat. Després el barco va engegar. I tu i jo ens vam quedar a la llitera amb l’olor de la sentina, i tot que vibrava i que picava.

—Jo i tu?

—Sí. —Va fer una pipada—. Jo i tu.

—Que estrany, no em recordo de res. El papa no me n’ha parlat mai.

—És clar, et va fer una putada… I si la teva mare ho sabia se’l menjava viu. Però ara nedes?

Vaig arronsar les espatlles.

—Sí.

—No et fa por l’aigua?

—No. Hi va haver una temporada que fins i tot vaig fer natació. Però ho vaig deixar, amb l’aigua a les orelles no puc pensar. Odio la piscina.

L’Olivia va apagar el cigarret a la llauna de tonyina.

—Quina és la cosa que odies més del món?

N’hi havia moltes.

—Potser les festes sorpresa. Fa dos anys la mare me’n va fer una. Tota aquella gent que em felicitava. Un malson. I el Cap d’Any també em fa bastant de fàstic. I tu?

—Jo… Deixa’m pensar. Jo odio els casaments.

—Sí, també fan fàstic.

—Espera’t! —L’Olivia es va aixecar—. Mira què he trobat. —Va agafar una maleta vermella, quadrada. La va obrir. A dins hi havia un tocadiscos—. Qui sap si encara funciona.

El vam endollar i el plat girava. Va començar a buscar dins d’una capsa plena de discos.

—No… Mira això, quina meravella. —Va treure un quaranta-cinc revolucions i me’l va ensenyar—. Adoro aquestes cançons. —El va posar al tocadiscos i va començar a cantar amb veu insegura acompanyant la Marcella Bella—: Mi ricordo montagne verdi e le corse di una bambina con l’amico mio più sincero, un coniglio dal muso nero…

Vaig abaixar una mica el volum.

—Més fluix… Més fluix… Ens poden sentir. La Barattieri, el Cercopitec…

Però l’Olivia no escoltava. Ballava davant meu onejant tot el cos i cantava en veu baixa:

—Poi un giorno mi prese il treno, l’erba, il prato e quello che era mio scomparivano…

Em va agafar les mans i mirant-me amb aquells ulls líquids em va atraure cap a ella.

—Il mio destino è di stare accanto a te, con te vicino più paura non avrò, e un po’ bambina tornerò.^[1]

Vaig esbufegar i donant-me’n vergonya em vaig posar a ballar. Era la cosa que odiava més de totes. Ballar.

Però aquella nit, en canvi, vaig ballar, i tot ballant una sensació nova, d’estar viu, em tallava la respiració. Al cap de poques hores sortiria d’aquell soterrani. I tot tornaria a ser igual. Però sabia que més enllà d’aquella porta hi havia el món que m’esperava i que jo podia parlar amb els altres com si fos un d’ells. Decidir fer les coses i fer-les. Podia marxar. Podia anar a l’escola. Podia canviar els mobles del meu quarto.

El traster estava fosc. Sentia la respiració regular de la meva germana ajaguda al divan.

S’havia polit cinc ampolles de cervesa i un paquet de Muratti.

No podia adormir-me. M’hauria agradat enraonar més estona, pensava en el furt al Cercopitec, i en quan havia vist els altres marxar de setmana blanca, en el sopar amb les cerveses i en jo i la meva germana que xerràvem com els grans, que ballàvem «Montagne verdi».

—Olivia? —vaig murmurar.

Va trigar un moment a contestar-me.

—Sí.

—Dorms?

—No.

—Què faràs quan sortim d’aquí?

—No ho sé… Potser marxaré.

—On aniràs?

—Tinc una espècie de nòvio que viu a Bali.

—Bali? A Indonèsia?

—Sí, ensenya ioga i fa massatges en un lloc a la vora del mar ple de palmeres. Hi ha una pila de peixos de colors. Vull veure si encara està per mi. Vull provar de ser la seva dona de debò. Si ell vol…

—La seva dona —vaig mormolar amb la boca sobre el coixí.

Estava de sort, aquell. Podia dir: «L’Olivia és la meva dona». A mi m’hauria agradat anar a Bali també. Agafar l’avió amb l’Olivia. I riure fent la cua de la facturació sense necessitat de dir-nos res. Jo i ella que volàvem cap als peixos de colors. I l’Olivia diria al seu nòvio: «Aquest és en Lorenzo, el meu germà».

—Com es diu el teu nòvio? —vaig preguntar fent un esforç per parlar.

—Roman.

—És simpàtic?

—Estic segura que t’agradaria.

Era bonic que l’Olivia em conegués prou bé per saber que m’agradaria el seu nòvio.

—Escolta’m, t’he de dir una cosa… Jo vaig dir que me n’anava a esquiar a Cortina perquè em vaig embolicar. Era a l’escola i vaig sentir uns companys meus de classe que deien que se n’anaven a esquiar. A mi no m’hi havien convidat. I de fet tant se me’n donava, anar d’excursió amb els altres. Però en canvi vaig tornar a casa i vaig dir a la mama que m’havien convidat. I ella s’ho va creure i estava contenta i es va posar a plorar i ja no vaig gosar dir-li la veritat i per això em vaig amagar aquí. Saps una cosa? Des d’aquell dia que no he parat de provar d’entendre per què la vaig dir, aquella mentida.

—I ja ho has entès?

—Sí. Perquè hi volia anar. Perquè volia esquiar amb ells, jo sóc bo esquiant. Perquè els volia ensenyar les pistes secretes. I perquè no tinc amics… I volia ser un d’ells.

La vaig sentir que s’aixecava.

—Deixa’m lloc. —Em vaig apartar i ella es va tombar al meu costat i em va abraçar fort. Vaig sentir el seu genoll ossut. Li vaig posar una mà al costat, li podia comptar les costelles, després li vaig acariciar l’esquena. Sota els dits, les vèrtebres punxegudes.

—Olivia, em promets una cosa?

—Quina?

—Que no et drogaràs més. Mai més.

—T’ho juro per Déu. Mai més. No hi tornaré a caure, en aquesta merda —em va xiuxiuejar a cau d’orella—. I tu, tonto, em promets que ens tornarem a veure?

—T’ho prometo.

Quan em vaig despertar la meva germana se n’havia anat.

M’havia deixat un paperet escrit.