6

L’Olivia va seure al divan. Es va treure les botes, va creuar les cames i es va encendre un altre cigarret.

—És un bon lloc, aquest. S’hi està bé de debò.

—Gràcies. —Em va sortir de contestar, com si allò fos casa meva.

—Tens alguna cosa per beure?

—Hi ha suc de fruita, Coca-Cola… calenta i aigua.

—No tens cervesa?

—No.

—Doncs una mica de suc —va ordenar, com si fos en un bar.

Li vaig portar l’ampolla i ella se’n va beure una bona tirada i es va eixugar la boca amb la màniga del jersei.

—Aquest és el primer moment tranquil del dia. —Es va fregar els ulls i va projectar un núvol de fum—. Necessito descansar. —Va repenjar el cap al respatller del divan i es va quedar quieta mirant el sostre fosc.

Jo la mirava en silenci sense saber què dir. Potser no tenia ganes de parlar o no em considerava algú amb qui xerrar. Millor així.

Em vaig estirar i vaig començar a llegir però no podia concentrar-me. L’observava des de darrere el llibre. Tenia el cigarret a la boca i els ulls clucs. La cendra s’allargava però ella no la llançava. Estava preocupat per si li queia a sobre i la cremava. Potser estava dormint.

—Tens fred? Vols una manta? —li vaig demanar per veure què.

Va trigar una mica a contestar-me. Amb els ulls tancats va dir:

—Sí, gràcies.

—Són les de la comtessa… Són velles i fan una mica de pudor.

—La comtessa?

—Sí. La que vivia a casa nostra abans que nosaltres. Pensa que el papa va comprar la casa i no la va treure. Es va esperar que es morís. Per ajudar-la. Totes aquestes coses són la casa de la comtessa Nunziante.

—Ah. La va comprar en nua propietat.

—Què vol dir?

—Saps què és, la nua propietat?

—No.

—És quan algú, que no té parents o no té ni un ral, es ven la casa a un preu baix però s’hi pot quedar fins a la mort… No és fàcil d’explicar. —Va riure per sota el nas—. Espera’t. Ara t’ho explico bé… —Parlava al ralentí, com si no trobés les paraules—. Imagina’t que ets vell i que no tens ningú, tens quatre xavos de pensió, què fas? Et vens la casa amb tu a dintre, i només quan et mors, la casa i les coses que hi ha a dintre van a parar a qui l’ha comprada… Ho has entès?

—Sí. —No havia entès res—. I això quant de temps dura?

—Depèn de quan et moris. Tant pot durar un dia com deu anys. Diuen que quan t’has venut la nua propietat no et mors mai. Un que s’està morint, es ven la nua propietat i aguanta vint anys més.

—I això com és?

—No ho sé… Però em penso que si la gent espera que et moris…

—És a dir, que si t’has comprat la casa has de voler que el vell es mori aviat. És lleig.

—Sí senyor. Per tant el papa… va comprar la… vostra casa quan la… —I es va aturar. Vaig esperar que acabés, però em vaig adonar que els braços li havien caigut com si li haguessin clavat un tret al pit. El cigarret, penjat dels llavis, estava apagat, la cendra li havia acabat caient al coll.

M’hi vaig atansar a poc a poc. Li vaig acostar l’orella a la cara. Respirava.

Li vaig treure la punta de cigarret, vaig agafar una manta i la vaig tapar.

Quan em vaig despertar el sol ja era al mig d’un cel blau i sense núvols. La palmera es gronxava moguda pel vent. A Cortina hi feia un dia perfecte per esquiar.

L’Olivia estava cargolada sobre el divan i dormia amb la cara enganxada a un coixí brut. Devia estar cansada de debò.

«Deixem-la tranquil·la una estona més», vaig dir, i em vaig recordar del mòbil apagat. Just el temps d’encendre’l i em van arribar tres missatges. Dos de la mare. Estava preocupada i volia que li truqués quan fos en un lloc on hi hagués cobertura. Un del pare. Deia que la mama estava preocupada i que li havia de trucar quan tingués cobertura.

Vaig esmorzar i em vaig posar a jugar a Soul Reaver.

L’Olivia es va despertar al cap d’una hora.

Jo vaig continuar jugant, però de tant en tant li adreçava una ullada d’amagat. Volia que s’adonés que jo era un paio dur, d’aquells que no fan cas de ningú.

Semblava com si hagués estat mastegada i escopida per un monstre que l’havia trobat amarga. Va trigar mitja hora a aixecar-se. Li havien quedat les marques del coixí a la galta i al front. Continuava fregant-se els ulls i bellugant la llengua dins la boca. Finalment va emetre una paraula rogallosa:

—Aigua.

N’hi vaig portar. Es va amorrar a l’ampolla. Després va començar a tocar-se els braços i les cames fent ganyotes de dolor.

—Em fa mal tot. És com si tingués filferro de punxes a dins dels músculs.

Vaig aixecar les mans.

—Et deu haver agafat la grip. Jo aquí no tinc medecines. Hauries d’anar a la farmàcia. Si vas fins a la plaça…

—No sóc capaç de bellugar-me.

—Com? M’havies promès que aquest matí te n’anaves.

L’Olivia es va passar una mà pel front.

—Així, t’han pujat? T’han ensenyat a ser un fill de puta. No pot ser només l’educació, has de portar a dins alguna cosa equivocada i torta.

Em vaig quedar en silenci, amb el cap cot, incapaç de respondre. Però què carai volia de mi, aquella. No era ni la meva germana. No la coneixia. Jo no em dedicava a emprenyar ningú, per què m’havia d’emprenyar a mi, ella? Havia entrat dins el meu cau amb una promesa falsa i ara no en volia sortir.

Es va posar dreta dificultosament, es va agenollar amb una ganyota de dolor i em va mirar. Tenia les ninetes dels ulls tan grosses i negres que el blau gairebé ni es veia.

—Pensa que el fet que estiguis amagat i t’ocupis de les teves coses no vol dir que siguis una bona persona. Seria massa fàcil.

Era com si m’hagués llegit el pensament.

—Em sap greu… No hi ha prou menjar per a tots dos. Només és per això. A més, aquí s’hi ha d’estar en silenci. A més… No. No pot ser. He d’estar sol —vaig barbotejar serrant els punys.

Ella va alçar les mans com si es rendís.

—Entesos, me’n vaig. Ets massa estúpid.

—Tu ho has dit.

—I te n’has anat de l’olla.

—Exacte.

—I fas pudor.

Vaig fer una ensumada a una aixella.

—I a mi què m’importa? Aquí només m’hi he d’estar jo. Puc fer tanta pudor com em vingui de gust. I a més, mira qui parla. Tu també fas pudor…

En aquell moment va sonar el telèfon.

Era la mare.

Jo vaig fer com si res esperant que acabés, però no acabava.

L’Olivia em va mirar:

—Què fas, que no contestes?

—No.

—Per què?

—Perquè no.

No parava. La mama devia estar molt enrabiada. Me la imaginava, al seu quarto, asseguda al llit i esbufegant. D’una revolada vaig saltar sobre els mobles i vaig anar fins al mòbil. Vaig contestar.

—Mama.

—Lorenzo. Tot va bé?

—Sí.

—T’he trucat cent vegades.

—Has rebut el meu missatge?

—Però a tu et sembla manera de comportar-te? M’havies de telefonar abans de marxar cap al refugi.

—Ja ho sé… Perdona’m, és que va ser una cosa improvisada. Et volia trucar.

—M’has fet preocupar. Com estàs?

—Bé. Molt bé.

—He de parlar amb la mare de l’Alessia.

—Ara no pot. Torna’m a trucar després.

Es va quedar un segon en silenci, després va explotar:

—S’ha acabat, Lorenzo. O em deixes parlar amb la mare de l’Alessia o truco als pares dels altres nois. —Tenia la veu dura i s’estava contenint per no posar-se a cridar—. Ja n’hi ha prou d’aquesta història. Què m’amagues?

Havia arribat al límit. No podia estirar més la corda. Vaig mirar l’Olivia.

—Ara arriba… espera’t que la vaig a buscar. Miraré si pot venir. —Vaig deixar el telèfon a la finestra i vaig baixar. Vaig seure al costat de l’Olivia i li vaig xiuxiuejar a l’orella—: Per favor, m’has d’ajudar… T’ho prego. Has de fer veure que ets la mare de l’Alessia. La mama es pensa que sóc a Cortina esquiant amb una noia que es diu Alessia Roncato que m’ha convidat a una setmana blanca. Tu has de fer veure que ets la mare de l’Alessia. Digue-li que estic bé i que tot va bé. Ah, és importantíssim que li diguis que sóc simpàtic.

Una rialleta canalla es va dibuixar a la boca de la meva germanastra.

—No penso fer-ho…

—Sisplau.

—Ni que em matessin.

Li vaig agafar el canell.

—Si descobreix que no he anat a esquiar se m’ha acabat. M’envien al psicòleg.

Es va alliberar de la meva estreta.

—Mai de la vida. Jo no trec de cap merder un crio estúpid i egoista que em fot fora del seu traster pollós.

Que cabrona, m’havia tornat a fotre.

—Entesos. Si hi parles, et pots quedar.

Va agafar les botes de terra.

—I qui s’hi vol quedar, aquí?

—Et juro que faré tot el que vulguis.

—De genolls. —I va indicar el paviment.

—De genolls?

—De genolls.

Vaig obeir.

—Repeteix. Juro per la vida dels meus pares que seré l’esclau de l’Olivia Cuni…

—Au va, que s’està esperant al telèfon… Vés-hi —vaig ploriquejar tot nerviós.

Ella, en canvi, estava tranquil·la.

—Repeteix-ho.

Jo m’hauria volgut morir.

—Juro per la vida dels meus pares que seré l’esclau de l’Olivia Cuni…

—Per la resta de la vida…

—Per la resta de la vida?! Ets boja? —Vaig mirar al sostre i vaig esbufegar—: Per la resta de la vida.

—I sempre seré amable i servicial amb ella.

—I sempre seré amable i servicial amb ella. Ara vés-hi, per favor…

Es va posar dreta amb una ganyota de dolor.

—La teva mare la coneix, aquesta senyora?

—No.

—Com es diu la filla?

—Alessia. Alessia Roncato.

Caminava com una vella artrítica i li va costar molt enfilar-se fins a la finestra. Devia estar molt malament. Però quan va parlar tenia la veu sonora i clara.

—Senyora Cuni? Bon dia. Com està?

Jo, de l’ansietat, em vaig començar a mossegar la mà.

Semblava felicíssima de parlar amb la meva mare.

—Té raó… Té raó… Sí, té raó, el Lorenzo m’ho ha dit. Perdoni’m per no haver-li trucat jo, no és culpa meva, però hem hagut de fer un munt de coses. Ja sap com és, la muntanya. Imagini’s… imagini’s… Gràcies, ha estat un plaer, és un noi tan ben educat… Té raó, tractem-nos de tu. Ja et dic que aquí tot està bé. La neu? Si hi ha neu? —Em va mirar sense saber què respondre.

—Una mica —li vaig apuntar jo en veu baixa.

—Una mica —va dir tranquil·la—. L’Alessia està molt contenta. —Em va mirar i va brandar el cap—. El seu fill, deixi-m’ho dir, és molt simpàtic. Ens fa riure a tots. És un plaer tenir-lo amb nosaltres. És un xicot tan generós.

—Ets gran, grandíssima —em va sortir sense adonar-me’n.

—Si vols et deixo el mòbil. O si no ja et tornarem a trucar nosaltres. Fins aviat… Tu també, que tinguis un bon dia. Adéu. Entesos. Entesos. Gràcies. Gràcies. —I va penjar.

Vaig fer un bot enlaire aixecant els braços.

—Fantàstic! Ets extraordinària. Eres pastada a la mare de l’Alessia. Que la coneixes?

—Conec el tipus —va dir, i després amb una mà es va repenjar a la paret, va tancar els ulls, els va tornar a obrir, em va mirar i es va vomitar a les mans.

Va continuar vomitant al bany. O més ben dit, s’hi esforçava, però no li sortia. Després es va tombar sobre el divan exhausta i es va treure els pantalons. Les cames blanques li tremolaven, i clavava coces com si volgués treure’s del damunt la tremolor.

—Ja hi som. Ja el tenim aquí… —va sospirar amb els ulls clucs.

Però quina mena de malaltia tenia? I si s’encomanava?

—Què dius que tenim aquí?

—Res… No és res.

—Però què tens? La teva malaltia és contagiosa?

—No. Tu no pateixis, no m’atabalis, vés a la teva com si jo no hi fos. Entesos?

Vaig empassar-me saliva.

—Entesos.

Tenia la malària. Com Caravaggio.

M’havia dit que anés a la meva. Perfecte. No hi havia problema. Jo en això era un mestre. Em vaig posar a jugar a Soul Reaver. Hi havia el mateix monstre de sempre, que no aconseguia vèncer. De tant en tant, però, no podia evitar d’espiar-la.

No es podia estar quieta més d’un minut. S’agitava, canviava de posició com si estigués ajaguda sobre una catifa de culs d’ampolla. Es tapava i es treia la manta de sobre, i delirava, i patia com si algú l’estigués torturant.

Em feia tornar boig que es queixés d’aquella manera exagerada. Em semblava que tot era fingit i que només ho feia per molestar-me.

Em vaig posar els auriculars al màxim, em vaig girar de cara a la paret i vaig clavar el cap al llibre de tan a prop que els ulls se’m creuaven, en vaig llegir unes quantes ratlles i el vaig tancar.

El vaig tornar a obrir al cap de dues hores. L’Olivia estava asseguda a la vora del divan, tota suada, movia nerviosament les cames i mirava el terra. S’havia tret el jersei, duia una samarreta blava que li queia i s’endevinaven els pits que penjaven. Estava tan seca que li veia tots els ossos i els peus llargs i fins. El coll llarg, de llebrer, les espatlles amples, els braços…

Què hi tenia al mig dels braços?

Tot de taques morades constel·lades de puntets vermells.

Ella va aixecar el cap.

—Adormit, eh?

Aquell lloc de Sicília on volia enviar-la el papa…

—Què dius?

Els diners…

—Has dormit?

Els pares, que deixaven de parlar de l’Olivia així que em veien…

—Sí…

La malaltia que no s’encomana…

—He de menjar alguna cosa…

Era com aquells dels jardins de Villa Borghese. Aquells dels bancs. Que et demanen si tens monedes. Aquells de les cerveses. Jo me n’allunyava, d’aquells. Sempre m’havien fet por.

—Em dónes una galeta… Una mica de pa…

I ara un d’aquells el tenia aquí.

Em vaig aixecar, vaig agafar la bossa del pa bimbo i l’hi vaig portar.

Era al meu costat. A dins del meu cau.

Va llançar el pa a sobre del divan.

—Em vull rentar… Em faig fàstic…

—Només hi ha aigua freda. —Em vaig quedar parat que fos capaç de respondre.

—No importa. He de reaccionar —va dir per a ella mateixa, es va posar dreta dificultosament i se’n va anar al bany.

Vaig esperar que l’aigua corregués i em vaig llançar sobre la seva motxilla. A dins hi havia un moneder gastat, una agenda plena de fulls, el telèfon mòbil i xeringues embolicades amb plàstic.