9

El Cercopitec vagava a la deriva pel pati.

Jo l’observava des de l’altra banda del carrer, amagat darrere d’un contenidor de les escombraries. De tant en tant clavava un cop d’escombra i es quedava bloquejat, com si li haguessin tret l’electricitat.

Que idiota, no m’havia endut el mòbil i per tant no el podia ensarronar com l’altra vegada. M’havia passat massa temps amb l’àvia, encara faltaven dues hores perquè es tanqués la porteria. I l’Olivia m’estava esperant.

Al cap d’un quart d’hora va arribar l’enginyer Caccia, el del quart pis. Després va sortir per la porta principal en Nihal amb els basset i es va posar a enraonar amb el Cercopitec, al costat del brollador. Ells dos no s’estimaven. Però el Cercopitec tenia un parent que treballava en una agència de viatges i que treia bitllets d’avió a preus especials als cingalesos del barri.

De tant estar dret, amagat darrere del contenidor, les cames em començaven a fer mal. Em maleïa els ossos per no haver-me’n endut el telèfon.

I per acabar-ho d’adobar també va arribar en Giovanni, el carter. Gran amic d’en Nihal. Tots tres es van posar a discutir i no acabaven mai. Els pobres basset, que volien anar a pixar, els miraven incòmodes.

Prou, havia de fer alguna cosa. Si m’enxampaven, què hi farem.

Em vaig allunyar i vaig travessar el carrer. Després, corrent, vaig arribar davant de la tanca del meu edifici. Era alta, però una vella buguenvíl·lea tota recargolada s’enfilava fins al capdamunt.

—Doncs visca la Roma… què hi farem —vaig sentir que deia el Cercopitec.

—Aquesta vegada la cosa està fotuda. En Totti s’ha recuperat. Vinga, adéu… —va dir en Giovanni.

Déu meu, estava sortint. Em vaig agafar a les branques i una espina em va foradar la mà. Vaig serrar les dents, vaig grimpar a la tanca i amb un salt maldestre vaig aterrar al jardí de la Barattieri.

Vaig córrer fins a l’edifici, pregant que no em veiés ningú, i em vaig enganxar a la paret.

La finestra que donava al semisoterrani del Cercopitec no estava tancada del tot.

Almenys una cosa anava com havia d’anar.

La vaig obrir i agafant-me als muntants em vaig despenjar en la penombra. Vaig allargar les cames buscant un suport i una escalfor terrible em va embolicar el peu esquerre. Contenint un crit, vaig caure sobre la cuina de gas, i d’allà, de cul, a terra.

Havia submergit la sabata en una olla de pasta amb llenties que per fortuna estava apagada i s’estava refredant.

Fent-me massatge en una galta del cul em vaig posar dret.

Les llenties estaven escampades pertot arreu com si hagués explotat una bomba.

I ara què? Si no ho netejava tot el Cercopitec veuria aquell desgavell i pensaria…

Vaig somriure.

Obvi, pensaria que els gitanos li havien tornat a entrar a casa.

Vaig mirar al meu voltant. Li havia de robar alguna cosa.

La mirada em va anar a parar a una figura del Padre Pio que semblava un míssil. Estava recoberta d’una mena de pols lluent que canviava de color segons el temps.

La vaig agafar i ja estava a punt de sortir, però vaig tornar i vaig obrir la nevera.

Fruita, un cassó d’arròs bullit i un paquet de sis cerveses.

Vaig agafar les cerveses. Quan vaig sortir de la porteria el Cercopitec encara era al pati discutint amb en Nihal.

A peu coix i amb una sabata a la mà, vaig baixar les escales que duien als trasters. Vaig fer girar la clau i vaig obrir la porta.

—Mira… tinc cer…

L’estàtua del Padre Pio em va caure de la mà i es va desintegrar a terra.

L’Olivia estava estesa sobre el meu llit amb les cames obertes. Un braç llançat a sobre del coixí. Un regalim de saliva li queia damunt la barbeta.

Em vaig posar una mà a la boca.

—És morta.

Tots els armaris estaven oberts de bat a bat, tots els calaixos trets, tots els vestits llançats de qualsevol manera, caixes esventrades. Damunt del llit, pots de medecines oberts.

Sense deixar de mirar la meva germana, em vaig arrossegar fins al divan.

Em vaig tocar els polsos, bategaven, una remor a les orelles m’atordia i els ulls em feien mal.

Estava tan cansat, mai de la vida no m’havia sentit tan cansat, cada fibra del meu cos estava cansada i m’implorava de reposar, d’aclucar els ulls.

Sí, era millor si dormia una mica, només cinc minuts.

Em vaig treure la sabata i em vaig tombar al divan. M’hi vaig estar no sé quanta estona, mirant la meva germana i badallant.

Era una clapa fosca ajaguda sobre el llit blau. Jo pensava en la seva sang aturada a les venes. En la sang vermella que es torna negra, dura com una crosta, i que després es torna pols.

Els dits de les mans de l’Olivia es movien de tant en tant, com els gossos quan somien.

M’estava equivocant, era només la meva imaginació.

Després va moure un braç.

Em vaig aixecar, vaig córrer cap a ella i em vaig posar a sacsejar-la. No recordo què li deia, recordo només que la vaig alçar del llit, vaig abraçar-la i vaig pensar que l’havia de treure a fora i que era prou fort per aguantar-la a pes de braços, com si fos un gos ferit, i caminar amb ella als braços per la Via Aldobrandi, la Via delle Tre Madonne, el Viale Bruno Buozzi…

L’Olivia va començar a parlar en veu baixa.

—Ets viva! Ets viva! —vaig barbotejar.

No entenia què deia.

Li vaig posar una mà darrere del clatell i em vaig acostar encara més a l’orella.

—Com? Què has dit?

Va barbollar:

—… somnífers…

—Quants te n’has pres?

—Dues pastilles.

—Estàs bé?

—Sí. —No era capaç de mantenir el cap dret—. Molt millor… La comtessa tenia una pila de medecines. Cosa fina… Dormiré una mica més.

La vista se’m va entelar de llàgrimes.

—Entesos. —Li vaig somriure—. Dorm. Que tinguis uns somnis ben dolços.

La vaig posar bé al llit i li vaig tirar una manta per sobre.