4

L’última vegada que vaig sentir «Ancora tu» era al cotxe amb la mama. Estàvem aturats en un embús, a l’avinguda Vittorio Emanuele. Una manifestació havia bloquejat la plaça Venezia i l’aturada s’havia irradiat com la calor, paralitzant el trànsit de tot el centre històric.

Jo m’havia passat el matí a la galeria d’art de la mama ajudant-la a endreçar els quadres d’un artista francès que havia d’inaugurar la setmana següent. M’agradaven aquelles enormes fotografies de gent que menjava tota sola en restaurants plens de gent.

Les motos feien eslàlom entre els cotxes aturats. Sobre els graons d’una església dormia un vagabund entaforat en un sac de dormir brut. Bosses d’escombraries li faixaven el cap. Semblava una mòmia egípcia.

—Uf! Però què passa? —La mare es va posar a claxonar—. Aquesta ciutat és insuportable… T’agradaria viure al camp?

—On?

—No ho sé… a la Toscana, per exemple.

—Nosaltres dos?

—El papa vindria els caps de setmana.

—I si la compréssim a Komodo?

—On és Komodo?

—És una illa molt llunyana.

—I per què hauríem d’anar-hi a viure?

—Hi ha els dragons de Komodo. Són uns llangardaixos enormes que es poden menjar una cabra viva o fins i tot un home amb problemes articulars. I van molt de pressa. En podríem domesticar. I fer-los servir per defensar-nos.

—De qui?

—De tothom.

La mama va somriure, va apujar el volum de la ràdio i es va posar a cantar amb en Lucio Battisti:

—Ancora tu. Non mi sorprende lo sai…

Jo també em vaig posar a cantar, i quan va arribar l’estrofa que diu: «Amor meu, has menjat o no? Jo també tinc gana, i no tan sols de tu…», li vaig agafar la mà com un amant desesperat.

La mama reia i brandava el cap.

—Mira que ets tonto…

Em vaig adonar que era feliç. El món més enllà de les finestretes i jo i la mama dins d’una bombolla al mig del trànsit. No existia l’escola, ni els deures, ni tots els milers de coses que hauria de fer per fer-me gran.

Però tot d’un plegat la meva mare va abaixar la ràdio.

—Mira aquell vestit de l’aparador. Què me’n dius?

—És bonic. Potser una mica escotat?

Em va mirar sorpresa.

—Escotat?! Des de quan fas servir aquesta paraula?

—La vaig sentir en una pel·lícula. Hi sortia una que deia que portava un vestit molt escotat.

—Però saps què vol dir?

—És clar —vaig dir jo—. Que ensenya massa.

—A mi no em sembla que aquell vestit ensenyi massa.

—Potser no.

—Me l’emprovo?

—Com vulguis.

I com per art de màgia, davant nostre un tot terreny va deixar lliure un pàrquing. Amb un cop de volant instintiu, la mare va provar de ficar-se a l’espai lliure.

Un cop sec contra la carrosseria. La mama va clavar el pedal del fre i va deixar anar l’embragatge. Jo vaig sortir disparat, però el cinturó de seguretat em va ancorar al seient. El cotxe es va aturar fent un sanglot.

Vaig girar el cap. Un Smart groc estava enganxat a la porta del darrere del BMW.

Se’ns havia llançat a sobre.

—Nooo. Quins pebrots! —va esbufegar la mare abaixant la finestreta per veure els danys.

Jo també vaig treure el cap. Al lateral del BMW ni una rascada, ni tampoc al morro de buldog del Smart. Darrere el vidre del cotxet hi havia repenjat un centpeus blanc i blau de peluix amb les lletres lazio. Després em vaig adonar que a l’Smart li faltava el retrovisor esquerre. Uns fils elèctrics de colors penjaven del forat on havia estat.

—Allà, mama.

La porta es va esbatanar i va projectar enfora el tronc d’un home que devia fer un metre noranta d’alçada i vuitanta centímetres d’amplada.

Em vaig preguntar com s’ho devia fer per entrar dins d’aquella capseta. Semblava un bernat ermità que tragués cap i pinces fora de la closca. Tenia uns ullets menuts i blaus, una cabellera de color d’ala de corb, una dentadura de cavall i un bronzejat de xocolata.

—Què ha passat? —li va demanar la meva mare mortificada.

El paio va baixar i es va arrupir al costat del mirallet. El mirava amb una expressió sofrent i digna alhora, com si a terra no hi hagués un tros de plàstic i de vidre, sinó el cos de la seva mare assassinat. No gosava ni tocar-lo, com si fos un cadàver que espera el forense.

—Què ha passat? —va repetir amb to calmat la meva mare, traient el cap per la finestra.

Aquell no es va ni girar, però va respondre:

—Que què ha passat?! Vols saber què ha passat? —Tenia una veu ronca i profunda, com si parlés a través d’un tub de plàstic—. Doncs baixa d’aquest cotxe i vine a veure-ho!

—Espera’t aquí —em va dir la mama mirant-me als ulls, es va deslligar el cinturó de seguretat i va baixar del cotxe.

A través del vidre vaig veure el seu vestit sastre de color albercoc que es tacava de pluja.

Alguns vianants, sota els paraigües, es van aturar a tafanejar. Els cotxes al voltant nostre, fent molta fressa, provaven de superar l’obstacle com formigues al davant d’una pinya. A trenta metres un autobús es va posar a claxonar.

Jo, des del cotxe, veia les mirades de la gent sobre la meva mare. Vaig començar a suar i a sentir que em faltava l’aire.

—Potser ens hauríem d’apartar —va suggerir la meva mare a aquell paio—. El trànsit, sap…

Però aquell no la sentia, continuava contemplant el mirallet com si amb la força de la ment el pogués reintegrar a l’automòbil.

Aleshores la mare s’hi va acostar, i amb un lleuger sentiment de culpa i un interès fingit li va demanar:

—Però com ha passat?

La pluja barrejant-se amb el fixador havia tornat lluents els cabells de l’home, revelant un principi de calbesa just al centre del crani.

Com que no va rebre resposta, la mare va afegir més fluixet:

—És greu?

El paio, finalment, va tombar el cap i per primera vegada es va adonar que el culpable d’aquell horror era allà, al seu costat. Va repassar la mama de dalt a baix, després va fer una ullada al nostre cotxe i va dibuixar una mitja rialla.

Aquella mateixa mitja rialla malvada que feien en Varaldi i en Ricciardelli quan m’observaven asseguts a les seves motoretes. El somriure del predador que ha localitzat la seva presa.

L’havia d’advertir.

El seguidor de la Lazio va alçar el mirall de terra com si fos un ropit amb una ala trencada.

—Potser per tu no és greu. Per mi sí. L’acabo de treure del carrosser. Tu saps quant costa aquest mirall?

La mare va fer que no amb el cap.

—Molt?

Jo em passava la mà pels cabells. No havia de fer bromes amb aquell. Li havia de demanar excuses. Donar-li els diners i acabar.

—La quarta part del sou d’un cambrer. Però tu què has de saber… Tu no en tens, de problemes d’aquests.

M’havia d’aixecar, sortir del cotxe, agafar-la de la mà i fugir d’allà, però m’estava desmaiant.

La mare brandava el cap sorpresa:

—Tingui en compte que vostè se m’ha tirat a sobre… Que és culpa seva.

Vaig veure el de la Lazio que vacil·lava lleugerament, que aclucava els ulls i els obria com per provar d’absorbir la clatellada que acabava de rebre. Les aletes del nas li tremolaven com als gossos tofonaires.

—Que és culpa meva? Qui? Jo? Jo te m’he tirat a sobre? —Després es va posar dret, va obrir els braços i va grunyir—: Què collons estàs dient, puta?

Havia dit puta a la meva mare. Vaig provar de descordar-me el cinturó, però les mans em formiguejaven com si se m’haguessin adormit.

La mama s’esforçava per semblar segura d’ella mateixa. Havia baixat del cotxe de seguida, sota la pluja, amable, disposada a assumir les culpes, si alguna en tenia, ella no havia fet res de mal, i un paio que no havia vist mai de la vida li acabava de dir puta.

«Puta. Puta. Puta». M’ho vaig repetir tres vegades, assaborint el dolorós menyspreu d’aquella paraula. Ni mica de gentilesa, de cortesia, de respecte, res.

L’havia de matar.

Però què se n’havia fet de la ràbia? D’aquell fluid vermell que m’omplia quan algú em molestava? De la fúria que em disparava amb el cap per davant? Era una pila descarregada. Dominat per la por, no era capaç ni de descordar-me el cinturó de seguretat.

—Per què? Què he fet? —va dir la mare com si l’haguessin colpida al pit, les cames li van fer figa i va aconseguir posar-se una mà a l’estèrnum.

—Tu, guapa, mira cap aquí. —Per la finestreta de l’Smart apareixia la cara rodona d’una noia de cabells arrissats, amb unes ulleres verdes i els llavis pintats de violeta. Jo ni l’havia vista—. Saps què ets tu, guapa? Una gilipolles amb un BMW, ets. Tu, te’ns has tirat a sobre. Nosaltres havíem vist l’aparcament abans.

El de la Lazio, mentrestant, assenyalava la mama amb la mà plana i el palmell enlaire.

—Només perquè ets una pija carregada de calés et penses que pots fotre el que et rota? Que el món és teu, oi?

La dels cabells arrissats de dins l’Smart es va posar a picar de mans.

—Ets gran, Teodoro. Digue-n’hi quatre de fresques, a aquesta puta.

Havia de reaccionar, però només pensava en el fet que aquell es deia Teodoro i que jo no coneixia ningú amb aquell nom.

Respirava per treure’m de la ment aquell pensament estúpid. Les orelles i el coll em bullien i em rodava el cap.

Potser el Teo, el cocker vell d’aquella del primer pis, es deia en realitat Teodoro.

Me n’havia d’anar de seguida. Jo no hi tenia res a veure, amb tota aquella història, li havia dit que el vestit era escotat, i si m’hagués fet cas…

Vaig descordar-me el cinturó, però no era capaç de bellugar-me.

Estava assegut a sobre d’un gegant de pedra que m’abraçava i no em deixava marxar.

Vaig mirar cap a la vorera esperant que algú ens ajudés. Els vianants eren una renglera de siluetes desenfocades.

El de la Lazio va agafar la meva mare pel canell i la va estiregassar.

—Vine a veure això, guapa. Vine a veure què has fet.

La mama va perdre l’equilibri i va caure.

La veu aguda de la dona.

—Teo! Teo! Deixa-ho córrer, és tard. No ho veus, que no entén res? Aquesta burgesa de merda.

La mama estava estesa a l’empedrat, amb una carrera a la mitja. L’empedrat brut de qui sap què. A Roma no netegen els carrers. De la caca infecta dels coloms. Estava estesa al costat de la roda del cotxe, i aquell paio damunt d’ella.

Ara li escopirà, vaig pensar.

Però aquell es va limitar a dir:

—I dóna gràcies a Déu que ets una dona. Si no, a hores d’ara…

Què li hauria fet a hores d’ara si no hagués estat una dona?

La mama va aclucar els ulls i jo vaig sentir que el gegant m’estrenyia entre els seus braços de pedra fins que em deixava sense alè i que després amb un salt rebentava el sostre del cotxe i jo i ell volàvem més enllà de la gent, més enllà d’aquell paio del Lazio, més enllà de la mare estesa a l’empedrat, més enllà del trànsit, més enllà de les teulades plenes de corbs, més enllà de les agulles de les esglésies.

I em vaig desmaiar.