8

Sota una pluja lleugera vaig agafar el tramvia. Per fortuna, quan havia sortit de l’edifici el Cercopitec estava fent la migdiada.

Vaig seure al fons del vagó amb la caputxa abaixada sobre el front. Era un agent secret en missió especial per salvar la meva germana i res no m’aturaria.

L’última vegada que havíem acompanyat l’àvia a l’hospital, poc abans de sortir de casa, ella m’havia xiuxiuejat a cau d’orella:

—Guapo, agafa totes les medecines de la tauleta de nit i me les amagues a la bossa. A la clínica aquells metges del dimoni no me’n donen prous perquè no pateixi. Però que no et vegi ningú.

Havia aconseguit posar-les-hi a la bossa sense que ningú no se n’adonés.

Vaig baixar a poques passes de la clínica.

Però quan em vaig trobar a la porta d’entrada, tot el coratge s’havia fos. Havia promès a l’àvia que l’aniria a veure tot sol, però no ho havia fet mai. No era capaç de parlar amb ella com si encara fóssim a casa seva. Les vegades que hi havia anat amb el papa i la mama havia estat un turment.

«Anima’t, Lorenzo, que aquesta vegada podràs fer-ho», em vaig dir, i vaig controlar el pàrquing. Els cotxes del pare i de la mare no hi eren. Amb quatre salts vaig superar les escales d’entrada de la clínica i vaig tallar el vestíbul corrent. La monja, darrere el taulell, va aixecar el cap de l’ordenador però amb prou feines va tenir temps de veure una ombra que desapareixia escales amunt. Vaig volar fins al tercer pis. Vaig travessar el llarg corredor de rajoletes blanques i marrons. N’hi havia 3.225. Les havia comptades el dia que havien operat l’àvia. M’havia passat tota la tarda a la clínica amb el papa, i van trigar molt a tornar-la a pujar de la sala d’operacions.

Vaig passar per davant de la saleta de les infermeres. Reien. Vaig girar a mà dreta, un mort vivent se’m va llançar a sobre arrossegant les sabatilles. Portava un pijama blau cel amb voravius blaus foscos. Uns rínxols blancs li sobresortien de la V de la jaqueta. Una cicatriu lívida li travessava una galta i li arribava fins a tocar de la boca. Una dona ajaguda en una llitera mirava un quadre d’un mar tempestuós penjat d’una paret. D’una porta en va sortir una nena petita i va ser repescada per la mà de la seva mare.

Habitació 103.

Vaig deixar que el cor s’alentís i vaig abaixar la maneta.

La bossa de l’orina estava gairebé plena. Les dents postisses submergides en un vas a la tauleta de nit. El sèrum del gota a gota penjat al seu suport. La iaia Laura dormia al llit amb baranes. Els llavis li havien caigut dins la boca badada. Era tan menuda i prima que vaig pensar que l’hauria pogut agafar en braços i endur-me-la.

M’hi vaig acostar i la vaig observar mossegant-me la part interna de la galta.

Que vella que era. Un grapat d’ossos recoberts d’una pell aspra i escamosa. Una cama li sortia del llençol. Era negra i blava i seca com un bastó, el peu tot retorçat i el dit gros plegat endintre com si tingués una ànima de filferro. Feia olor de talc i d’alcohol. Els cabells, que quan estava bé els duia sempre recollits dins la ret, estaven deslligats i queien sobre el coixí llargs i blancs com els de les bruixes.

Podia ser morta. Però a la cara no tenia la pau dels cadàvers, sinó una expressió sofrent i rígida, com si la seva carn fos travessada per un corrent de dolor.

Em vaig acostar als peus del llit i vaig tapar la cama amb el llençol. La seva bossa de pell acamussada era a dins de l’armari. La vaig obrir i vaig agafar totes les ampolletes i capses de medecines i me les vaig ficar a les butxaques de la jaqueta. Mentre estava tancant la cremallera vaig sentir al meu darrere un murmuri:

—Lo… re… nzo… Ets tu?

Em vaig girar de cop.

—Sí, àvia. Sóc jo.

—Lorenzo, m’has vingut a veure? —Una punxada li va contraure el rostre. Tenia els ulls mig clucs. Els globus velats estaven coberts de replecs arrugats.

—Sí.

—Bon noi. Seu al meu costat…

Vaig seure al costat del llit en un tamboret de metall.

—Àvia, hauria de…

—Dóna’m la mà.

L’hi vaig estrènyer. Era calenta.

—Quina hora és?

Vaig mirar el rellotge a la paret.

—Les dues i deu.

—De la matinada… —Es va remoure i em va estrènyer una mica la mà—. O…?

—… del migdia, àvia.

Me n’havia d’anar. Era perillós quedar-me allà. Si les infermeres em veien segur que ho dirien als pares.

L’àvia es va quedar en silenci respirant amb el nas com si s’hagués adormit, després es va girar buscant una posició millor.

—Et fa mal?

Es va tocar l’estómac.

—Aquí… No para mai. Em sap greu que em vegis patir. És una mala cosa morir-se d’aquesta manera. —Anava traient les paraules d’una en una, com si les busqués dins d’una capsa buida.

—No, no et moris —vaig mormolar amb els ulls clavats a la bossa de l’orina.

Va somriure.

—No, encara no. Aquest cos meu no se’n vol anar. No vol entendre que s’ha acabat.

Li volia dir que jo havia de sortir corrent, però no tenia valor. Em vaig mirar els vestits penjats al galant de nit: la faldilla blava, la brusa blanca, el càrdigan vermell fosc.

No se’ls tornarà a posar, vaig pensar. Més ben dit, els hi posaran quan la tanquin al bagul.

Vaig mirar el llum de vidre esmerilat amb la tija de llautó que penjava del sostre. Per què era tan lletja, aquella habitació? Quan algú es mor hauria d’estar en una habitació bellíssima. Jo em moriria al meu quarto.

—Àvia, jo me n’he d’anar… —La volia abraçar. Potser era l’última vegada que ho podia fer. L’hi vaig demanar—: Et puc abraçar?

L’àvia va obrir els ulls i va fer que sí.

La vaig estrènyer a poc a poc, esclafant la cara contra el coixí i sentint l’olor penetrant de les medecines, del sabó de la coixinera i l’olor aspra de la seva pell.

—Jo me n’hauria… Me n’he d’anar a estudiar. —Em vaig posar dret.

Ella em va agafar pel canell i va sospirar.

—Explica’m alguna cosa… Lorenzo. Així no hi penso.

—Què, àvia?

—No ho sé. El que et sembli. Una història bonica.

—Però ara? —L’Olivia m’estava esperant.

—Si no vols, és igual…

—Però de veritat o inventada?

—Inventada. Porta’m a algun altre lloc.

De fet la tenia, una història. Me l’havia inventada un matí a l’escola. Però les meves històries me les guardava per mi, perquè si les explicava de seguida es pansien com les flors del camp tallades i ja no m’agradaven.

Però aquesta vegada era diferent.

Em vaig asseure millor al tamboret.

—Doncs aquesta història… Àvia, te’n recordes d’aquell robot que tens a la piscina a Orvieto? Aquell groc i lila que serveix per netejar la piscina? Aquell robot té a dintre una espècie de cervell electrònic que s’aprèn com està fet el fons de la piscina, així la pot netejar bé, sense passar sempre pels mateixos punts. Te’n recordes, àvia?

No sabia si dormia o si estava desperta.

—Aquesta història parla d’un robot netejapiscines. Es diu K19, com els submarins russos. Aleshores… Un dia, a Amèrica, es reuneixen tots els generals i el president dels Estats Units per decidir com amenaçar en Saddam Hussein. Han provat totes les maneres possibles per fer-lo fora. La seva residència és una fortalesa al mig del desert, té míssils terra-aire que es disparen quan arriben els coets americans i els fan explotar al mig del cel. El president dels Estats Units està desesperat, si no mata de seguida en Saddam Hussein el despatxen. Si d’aquí a deu minuts els seus generals no troben una manera de carregar-se el dictador, els envia tots a Alaska. En un moment donat s’aixeca un general, un de petitó, expert en computadores, que no parla mai perquè no compta per a res, i diu que té una idea. Tots fan que no amb el cap, però el president li diu que enraoni. El petitó comença a explicar que en Saddam no compra res per por de les bombes amagades. Una vegada va demanar una pinya americana i a dins hi havia una bomba que li va matar el cuiner. I per tant tot allò que té a la seva residència s’ho ha fet construir als soterranis mateix. Televisors, vídeos, frigorífics, tot. Però hi ha una cosa que no és capaç de construir i que es veu obligat a comprar-la a fora. Els robots de netejar piscines. La piscina d’en Saddam és tan grossa que el seu robot s’hi perd i el vent del desert no s’atura mai i li porta sorra a la piscina. Els millors, els que són capaços de netejar una piscina com la seva, només els fan a Amèrica.

Em vaig quedar en silenci.

—Ho has entès, àvia?

No responia. A poc a poquet vaig provar de deixar-li anar la mà.

—Continua… —va murmurar.

—En Saddam s’anava a banyar amb les seves dotze dones i sempre trobava el fons tot brut. De manera que, finalment, encara que fos perillós, decideix d’encarregar-ne un als Estats Units per correu. El fa comprar a un ajudant seu, perquè no hi hagi sospites. Però la CIA li havia interceptat la telefonada. La fàbrica n’hi ha d’enviar un al cap d’una setmana. El general petitó diu que ha tingut una idea genial. Agafarà el robot i el modificarà. Hi ficarà un ordenador intel·ligentíssim que acaba d’inventar i el programarà perquè mati en Saddam. A dintre hi posarà minicoets atòmics, unes piles que produeixen dos mil volts d’electricitat i també podrà llançar fletxes enverinades. El president dels Estats Units és feliç. És una idea magnífica. Diu al petitó que s’hi posi a treballar immediatament. El petitó se’n va a la fàbrica de robots, n’agafa un i hi treballa tota la nit. Hi posa la computadora i el programa per matar en Saddam, i, per estar-ne segur, qualsevol altre que es banyi amb ell a la piscina. Quan acaba està mort de cansament, però el robot és perfecte, sembla un robot ben igual que els altres. El seu nom en codi és K19. Però l’endemà al matí arriba la persona que l’ha d’enviar i s’equivoca. Es pensa que és el que han reparat per a una família que viu al costat de Los Angeles. L’empaqueta i els hi envia. Quan arriba, la família l’agafa i el posen a la piscina. El K19 comença a netejar el fons, perquè també sap fer-ho, i molt bé. Però quan el pare i els fills es van a banyar, una descàrrega elèctrica els mata a l’instant i els deixa ben rostits.

—Però qui eren aquests? Els néts dels Finotti? —L’àvia havia aixecat el cap del coixí.

—Qui són els Finotti? —vaig dir jo.

—En Marino Finotti, l’enginyer de Terni… No es van morir a la piscina?

—Que nooo, aquests són americans, què hi té a veure Terni?

—N’estàs segur? —S’estava agitant.

—Sí, àvia, tranquil·la. —Vaig reprendre la història—. De manera que… el robot s’espera dos dies, els cadàvers floten, però en Saddam no arriba; aleshores, com que és intel·ligent, comprèn que el deuen haver posat en una piscina equivocada. Amb les seves erugues adherents s’enfila per la vora i surt a la recerca d’una nova piscina. A la zona on l’han enviat, a Amèrica, àvia, és ple de piscines, a cada casa n’hi ha una, n’hi ha moltíssimes, milions, i ell comença a passar de l’una a l’altra, matant tots els que s’hi banyen, a la recerca d’en Saddam. Quan troba un altre robot K19 el desintegra i després neteja la piscina. Fa una carnisseria. Mig Califòrnia és assassinada. Arriba l’exèrcit. Li llancen al damunt tots els soldats, li disparen amb làsers, però no hi ha res a fer. Al final criden els avions, que comencen a llançar bombes sobre Califòrnia. Toquen el K19, se li trenca una eruga i comença a anar de tort, però no afluixa. Surt a fora i comença a córrer per l’autopista perseguit pels tancs, que li disparen. El K19 està fet a trossos. El motor fa un soroll estrany i se li han acabat totes les armes. Arriba al final de la carretera i es troba davant de la piscina més gran que ha vist mai, i l’aigua és bruta, i hi ha onades. L’exèrcit mentrestant avança. El K19 mira la piscina, és tan grossa que no se’n veu la fi. El sol s’hi està ponent a dintre, i hi ha uns matalassos enormes. Ningú no li ha explicat que allò és el mar, i que no són matalassos, sinó vaixells. El K19 no sap què fer. Es pregunta com s’ho farà per netejar aquella piscina interminable. Per primera vegada té por. Quan arriba a la punta del moll es gira, l’exèrcit és allà. Està a punt de combatre, però s’hi repensa, fa un salt, es tira al mar i desapareix. —Tenia la boca seca. Vaig agafar l’ampolla d’aigua de la tauleta de nit i me’n vaig omplir un got.

L’àvia no es bellugava, s’havia adormit.

La història li havia fet fàstic.

Em vaig aixecar, però l’àvia va murmurar:

—I després?

—Què vols dir i després?

—Com acaba?

S’havia acabat. Ja estava. A mi em semblava un bon final.

A més, jo els odiava, els finals. En els finals les coses sempre s’han de posar a lloc, per bé o per mal. A mi m’agradava explicar topades entre àliens i terrícoles sense cap raó, viatges espacials a la recerca del no res. I m’agradaven els animals salvatges que vivien sense un perquè, sense saber que es moririen. Em feia tornar boig, quan veia una pel·lícula, que el papa i la mama sempre es discutissin pel final, com si allò fos tota la història i la resta no comptés per a res.

O què si no? A la vida de debò també era el final l’única cosa que importava? La vida de l’àvia Laura no comptava per a res i només era important la seva mort en aquella clínica tan lletja?

Sí, potser sí que hi faltava alguna cosa, a la història del K19, però la idea del suïcidi al mar m’agradava. Ja li anava a dir que s’havia acabat quan, de sobte, se’m va acudir un altre final.

—El final és aquest. Dos anys després hi ha uns estudiosos que són a la platja d’una illa tropical, de nit, el dia de la lluna plena. Estan amagats darrere d’una duna amb els binocles i miren la riba. De sobte surten de l’aigua les tortugues marines; van a pondre els ous. Les tortugues s’enfilen per la sorra, fan un forat amb les potes i hi dipositen els ous. I arriba també el K19. Està tot cobert d’algues i de petxines. Puja lentament per la platja i amb les erugues fa un clot ben fondo, el tapa i després se’n torna al mar amb les tortugues. L’endemà a la nit surten de la sorra una munió de tortugues petitetes. I d’un clot surten tot de K19 petits petits, com tancs de joguina, i se’n van cap al mar amb les tortuguetes. —Vaig agafar alè—. I s’ha acabat. T’agrada?

L’àvia, amb els ulls clucs, va fer que sí amb el cap i en aquell moment la porta de l’habitació es va obrir i va entrar una infermera pastada a en John Lennon, amb una safata de medecines. No s’esperava trobar ningú i es va quedar sense saber què fer.

Ens vam mirar per un segon, després jo vaig barbotejar una salutació i vaig sortir corrent.