Introducció: Els antecedents de les companyies de bombers

Jesús Mestre Campi

Poder disposar d’un servei contra incendis i salvaments no és un caprici sinó una necessitat de qualsevol societat i Catalunya, en el conjunt del país i amb una organització centralitzada, no ha tingut aquest servei fins que es va aconseguir l’autogovern, a principi dels anys 1980. Així, quan parlem dels Bombers de Catalunya ens referim a una organització molt recent, constituïda l’agost de 1982. Això, però, no contradiu que la història dels bombers a Catalunya sigui molt més llarga: des de mitjan segle XIX hi ha serveis de bombers organitzats, tant de caràcter municipal com de companyies d’assegurances privades. I encara podríem recular molt més: hi ha mostres arqueològiques de bombes d’aigua de l’antiguitat que podrien haver estat utilitzades per apagar focs.

El foc, l’aigua i l’aire són elements indispensables per l’home, que els utilitza quotidianament: per cuinar aliments, per escalfar-se, per beure, per respirar… Però són elements que de vegades poden tornar-se hostils i provocar grans desastres: el foc dins d’una ciutat, o un aiguat, o una forta ventada poden destrossar en instants allò que tant ha costat de construir.

Hi ha evidències de la lluita contra aquests desastres, siguin naturals o provocats pel mateix home, des dels orígens de la història. I des d’aleshores s’han inventat ginys per poder llançar aigua al foc, s’han organitzat grups especialitzats per fer més efectives les tasques de salvaments de persones i béns, i, fins i tot, s’han dictat ordenances amb mesures preventives, les més eficients per evitar desastres.

Els orígens de les organitzacions contra incendis

Des de l’antiguitat hi ha referències de grans incendis amb un gran poder de destrucció, com el del Temple de Jerusalem de l’any 586 aC, provocat pels babilonis; el de la Biblioteca d’Alexandria, cap al 50 aC, un dels molts incendis que va patir aquesta institució, o el de Roma de l’any 64 dC, provocat per l’emperador Neró, que va cremar un terç de la ciutat. Hi ha molts altres exemples d’incendis emblemàtics, que van influir en l’adopció de mesures preventives, sobretot a les aglomeracions urbanes on els incendis poden tenir conseqüències més greus.

Les civilitzacions egípcia i grega van reglamentar ordenances preventives contra incendis de forma paral·lela a uns costums on el foc tenia una importància notable, tant des de la perspectiva quotidiana com en la religiosa. Però va ser a Roma, la ciutat més important de l’antiguitat, on va existir l’organització més perfeccionada per la prevenció i l’extinció d’incendis. Com en altres ciutats antigues, a Roma hi havia guardes nocturns amb la missió de fer rondes i donar l’alarma en cas d’incendi. Estaven a les ordres d’un magistrat, el Tresvire Nocturni, i sovint eren esclaus.

En època d’August, cap a l’any 6 dC, es va decidir perfeccionar aquesta primitiva organització a la ciutat de Roma i es va crear el cos de vigiles, un grup especialitzat que es dotà de les infraestructures necessàries: casernes repartides per la ciutat, utillatge especialitzat i una organització jeràrquica. Ja en aquesta època l’utillatge dels vigiles era prou sofisticat: escales, galledes de corda teixida, destrals, etc., i fins i tot bombes hidràuliques que eren manipulades per un professional especialitzat, el siphonari. També en època d’August hi ha constància de l’existència d’unes ordenances preventives contra el foc que, a més de la capital romana, també s’aplicaven en les altres ciutats de l’Imperi. Entre altres aspectes, una d’aquestes mesures reglamentava que els ciutadans havien de tenir grans gerres sempre plenes d’aigua per ser utilitzades en cas d’incendi.

A les principals ciutats romanes a Catalunya, sobretot a Tàrraco i a Barcino, s’han trobat evidències arqueològiques i documents de l’existència d’organitzacions d’extinció d’incendis. A Tàrraco, capital de la província de la Tarraconense, es va formar al segle I dC un cos de vigiles que seguia el model de Roma. I a Barcino s’han trobat restes de les grans gerres que servien per acumular aigua per poder-la utilitzar en cas d’incendi.

La bomba hidràulica

L’origen de la bomba hidràulica, el giny més identificador del bomber, també es troba a l’antiguitat, concretament a Egipte i a Grècia, on es feia servir per extreure aigua dels pous. La primera bomba impel·lent d’aigua va ser inventada per l’enginyer grec Ctesíbios d’Alexandria, deixeble d’Arquímedes, que al segle III aC. Dos segles més tard, cap al I aC, el matemàtic Heró el Vell, també d’Alexandria, recollint les aportacions de Ctesíbios i de Filó d’Alexandria, va descriure una bomba especialment pensada per a l’extinció d’incendis a la seva obra Pneumàtica. Els romans van perfeccionar la bomba hidràulica d’Heró, que anomenaven siphos, i la van utilitzar per llençar aigua a pressió en els incendis, a més d’altres usos.

La bomba hidràulica va ser reinventada a finals del segle XV, gràcies a l’enginy de Anton Platter, joier d’Augsburg, que estava convençut que la seva xeringa d’aigua era la primera màquina de la història pensada per combatre els incendis. Aquest invent va permetre diverses innovacions i perfeccionaments, com l’aparell d’extinció d’incendis que Rudolphus Agricola descriu en la seva obra De Re Metalica (1556), o l’espectacular màquina de Cyprian Lucar descrita a Teatrise Named Lucarsolarse (1590). Al segle XVII es van fer nous perfeccionaments i, segons menciona un llibre d’invents de 1655, hi havia bombes que podien enviar l’aigua a 12 metres d’alçada. Però les innovacions més decisives les va fer el pintor i inventor holandès Jan van der Heyden, que va ser el primer a dissenyar una mànega amb aplicacions en l’extinció d’incendis; era de cuir i tenia una llargada d’uns 15 metres i a cada extrem s’hi aplicaven unes connexions de bronze que permetien la unió amb altres mànegues per tal de fer-les més llargues. Van der Heyden també va projectar, l’any 1668, una bomba hidràulica a la qual es connectava la mànega. Finalment va publicar un manual il·lustrat, el Brandspuiten-boek (1690), en què descriu detalladament els seus invents, exposa els seus criteris sobre l’extinció d’incendis i explica la seva experiència en l’organització d’una brigada de bombers voluntaris a Amsterdam. Aquest tractat va influir en la creació d’organitzacions de bombers a altres ciutats europees.

L’any 1725, l’enginyer anglès Richard Newsham va desenvolupar un giny més potent, capaç de bombar 12 litres d’aigua per minut i enviar-la a 40 metres de distància. Les innovacions eren constants, tant a Europa com a Amèrica. Al nou continent, Benjamin Franklin també va projectar bombes hidràuliques i altres útils, i va ser l’organitzador de la companyia de bombers de Filadèlfia, l’any 1736. A partir de la segona meitat del segle XVIII, s’intenta aplicar el vapor a les bombes hidràuliques i s’instal·len dins de carros, per facilitar el seu transport i arribar el més aviat possible al sinistre, però no va ser fins a la dècada de 1820 quan es van fabricar les primeres, concretament la de John Braithwaite a Anglaterra, operativa a partir de 1827, i la de John Ericsson, més perfeccionada, però que no va ser operativa a Nova York, fins a l’any 1840. A Catalunya, les primeres bombes hidràuliques contra incendis van ser fabricades per La Maquinista Terrestre y Marítima a mitjan segle XIX.

Gremis i exèrcit: la tradició organitzativa a l’Antic Règim

Al llarg de l’edat mitjana i els segles de l’edat moderna, hi ha ben poques referències a ordenances o sistemes organitzats sobre la prevenció i la lluita contra incendis a Catalunya. Les organitzacions tradicionals per fer front els incendis eren una barreja d’elements de solidaritat social que podien sorgir a iniciativa dels veïns, de les institucions comunitàries, de les municipals o, fins i tot, de l’estat. La resposta de la societat davant dels incendis posava en joc tot un conjunt de codis i conductes d’autoajuda i ajuda mútua establerts pels costums i les normes socials, i que s’expressaven davant de situacions de necessitat en cada moment històric.

Des del punt de vista institucional, però, eren els gremis i les confraries professionals que assumien, principalment, la responsabilitat i el protagonisme de les tasques d’extinció dels incendis. Els gremis, a més de ser una organització estamental, aportaven els coneixements tècnics necessaris per poder realitzar les tasques exigides en un incendi. Així, els gremis vinculats en la construcció, com ara els paletes, fusters, o picapedrers, eren els que formaven el nucli actiu en les tasques d’extinció, i eren ajudats per gremis dels aiguaders, els boters, els macips o els carreters. En cas d’incendi, la crida es realitzava mitjançant el toc de foc de les campanes de la parròquia més propera.

Els gremis eren corporacions professionals amb una forta estratificació jeràrquica al capdavant de la qual s’hi trobava el prohom corresponent.

Aquest fet garantia almenys l’existència d’una estructura clara de comandament. Però les tecnologies d’extinció eren encara molt rudimentàries. A Catalunya, l’ús generalitzat de les bombes hidràuliques no va ser un fet fins a les darreries del segle XVIII i, per tant, el mètode d’extinció d’incendis més habitual era l’ensorrament de la casa afectada per impedir la propagació del foc, en comptes d’intentar apagar directament les flames. A més, com s’ha vist anteriorment, aquestes primeres generacions d’aparells i mecanismes hidràulics contra incendis no anaven més enllà de les xeringues hidràuliques, construïdes primer de fusta i posteriorment de coure; o les primeres bombes hidràuliques de coll de cigne, que tenien una capacitat molt limitada de projectar a una mínima distància l’aigua. No s’utilitzaven encara mànegues per on canalitzar l’aigua i la manera més usual de llançar l’aigua sobre el foc era utilitzant galledes de fusta o de cuir.

Al llarg del segle XVIII, els ajuntaments catalans van començar a promulgar bans i crides relatives a incendis, com va fer l’Ajuntament de Barcelona en les disposicions del 20 de juliol de 1762, del 27 d’octubre de 1781, de l’11 de desembre de 1782 i del 23 de juliol de 1785. També, a finals de segle, es va adquirir una bomba hidràulica gran i diverses de petites. I, l’any 1797, es va publicar un reglament que constava de 41 articles i que sintetitza els costums tradicionals. Així, per exemple, es fa una regulació de les crides i els tocs d’avís, de les atribucions de l’alcalde de barri i altres autoritats, de les obligacions dels prohoms dels gremis de paletes, fusters, faquins, manyans i carreters i, fins i tot, algunes recomanacions sobre la manera d’atacar un incendi.

Tècnicament, l’opció tradicional més utilitzada per extingir l’incendi quan aquest s’havia generalitzat a bona part de l’edifici era la de tallar el foc. Consistia, en primera instància, a provocar l’enderrocament de la casa que s’havia incendiat i, en cas que això no fos possible donada la virulència de l’incendi, s’optava per solucions més radicals: enderrocar les cases veïnes per tallar la propagació i evitar que es generalitzés en els edificis contigus. Aquestes dràstiques mesures sempre resultaven polèmiques i eren motiu de fortes tensions entre les diferents autoritats que comandaven les tasques d’extinció. Era un sistema econòmicament molt car, ja que no tan sols es perdia la casa incendiada sinó que també es destruïen les cases veïnes. L’enderrocament es feia mitjançant eines manuals o molt sovint es recorria, per accelerar el procés, a l’ús de l’artilleria. Així, davant la poca capacitat per extingir directament les flames, l’objectiu era ensorrar l’edifici afectat o l’adjacent per evitar la propagació de l’incendi, que era el que més es temia. Es coneixien prou bé grans incendis, com el de Londres de 1665, que s’havia originat en un forn però que havia acabat cremant bona part de la ciutat; o el de Madrid de 1734 que va cremar el Palau Real de l’Alcázar; o el de l’immens Palau d’Hivern de Sant Petersburg, a Rússia, de 1837, on tan sols es va salvar el palau de l’Ermitage, i també va cremar una part de la ciutat. Així, doncs, la prioritat era evitar la propagació de l’incendi a qualsevol preu. Encara a principis del segle XIX, les eines que més identificaven dels primers cossos o serveis de bombers no eren ni les mànegues ni les bombes hidràuliques, sinó el pic i la pala. Amb el perfeccionament i la difusió de les bombes hidràuliques impel·lents, però, la capacitat d’extingir directament els incendis va augmentar de manera decisiva.

En els incendis i altres sinistres es prioritzava el rescat de les persones en perill i, també, la salvaguarda de tot el mobiliari que es podia dels habitatges i edificis afectats. Aquesta acció solia ser polèmica. Per una banda, el fet de llençar els mobles per la finestra els salvava inicialment del foc però sovint resultaven destrossats en impactar contra el terra. Per altra banda, els mobles i altres pertinences que es treien al carrer eren sovint objectiu de pillatge generalitzat, aprofitant el desordre que el mateix incendi i les tasques d’extinció que l’acompanyaven creaven. Amb la creació dels primers serveis uniformats de bombers també es volia eliminar aquesta depredació sistemàtica de béns aliens mitjançant la identificació per l’uniforme o la xapa de llautó amb la inscripció del cos de bombers, que havien de portar tots els integrants d’una companyia durant les tasques d’extinció.

Una altra institució que actuava en cas d’incendi era l’exèrcit, no només en tasques d’odre públic sinó participant directament en les tasques d’extinció. També era força habitual l’ús de peces d’artilleria per accelerar l’enderrocament dels edificis incendiats o els de l’entorn, en aquelles viles i ciutats on existien destacaments militars. A més, la veritable figura d’autoritat era el capità general. Barcelona és un exemple de com la presència militar en les tasques d’extinció, de vegades, podia augmentar la confusió en la direcció i el comandament de les tasques d’extinció.

La crisi gremial, que arriba amb la seva dissolució l’any 1833, va propiciar l’aparició de noves tipologies d’organització per fer front a l’extinció dels incendis urbans.